Si n’hi ha de paraules boniques en la meva llengua! N’hi ha tantes i
n’emprem tan poques...
L’altre dia, un conegut em va fer memòria de la paraula “afalac”. Li
agraeixo perquè la tenia oblidada. És bonica en la forma i en el contingut,
perquè a qui no li agrada que l’afalaguin?
Vinga, va! Perquè ningú no es confongui: afalagar vol dir, en el seu
significat original, de l’àrab al segle XIV, tractar bondadosament. I m’ha
sorprès molt saber que aquest verb, en castellà, llengua que pren el nom dels
castellans de Castella, es considera en
desús. Darrerament han aprés a dir relaxing
cup of cafè con Leche, que és un
afalac dirigit a la Plaza Mayor i que,
en el seu moment, no es va arribar a entendre. Ara ja sí. En fi, una veritable
llàstima deixar-se perdre una paraula tan gentil. Encara m’ha sorprès més que
es pensin, segons diu la meva font – amb raig escàs, pel que veig – que la
paraula només es manté a l’Aragó. No, si quan diuen que el desconeixement de
Catalunya a Espanya és majúscul, no exageren pas gens.
Hi ha d’altres accepcions de la paraula afalagar, però ara no les necessito. Com tothom sap, aquest no és un blog de filologia
catalana, tot i que a la seva autora li agradin molt – o hauria de dir massa? -
les paraules.
De la mateixa família i en línia descendent hi tindríem encoratjar,
que és donar ànim a algú. Totes dues són paraules terapèutiques. Quan
t’afalaguen o t’encoratgen, si estàs malalt, et menges la malaltia, si estàs
bo, et menges el món.
A la banda superior hi tenim “adular” que és afalagar, però
servilment, incondicionalment. Que portes un vestit bonic, t’adulo; que sembles
un penja-robes, t’adulo; que m’estimes, t’adulo; que em dones un mastegot, t’adulo
igual o més - ui, el sado-maso fa
estralls -; que em convides a sopar, t’adulo; que et convido jo, també t’adulo
– perquè ja en tinc costum, que si no... – No sé si ha quedat clar.
Adulació és el que practicaven i practiquen, els súbdits amb els
seus reis, sempre i quan els reis no siguin intel·ligents, que ara mateix, el
darrer rei intel·ligent que em ve al cap va ser Salomó. Es nota que últimament
estic buscant respostes a la Bíblia? Mira si portava la seva intel·ligència al
límit – al límit aliè – que amenaçava de partir criatures per la meitat a fi
d’esbrinar quina de les seves dues presumptes mares era la veritable. Tot i que
la saviesa li venia de Jahvé – a saber quants afalacs incondicionals li devia
dedicar el rei més savi del món – Salomó va caure de cap, als peus de la
Reina de Saba que, per moltes urpes que li hagi pintat la història – i ja sabem
que aquesta història la van escriure els homes – devia ser més llesta que ell.
Potser prou per deixar-se afalagar, però no per deixar-se adular. M’agradaria
que fos així, malgrat la història.
De tota manera, quan un deu ser allà dalt al capdamunt i hi ha anat
a parar de rebot – i estic pensant en els polítics. Un rebot que ve dels vots
d’uns càndids, confiats en unes promeses que mai no es compliran - deu ser molt
difícil de resistir-se a l’ensabonada. No ho sé si el petit Nicolàs devia
adular molt els seus amics del PP, que ara diuen que no el coneixen, perquè es
fotografiessin amb ell. La veritat és que si me’l miro amb ulls de Jake
Gyllenhaal a la pel·lícula Presoners, entre altres coses, adulador li veig.
 |
| En Jake, amb ulls d'esparver |
Així doncs, un cop aclarida la diferència entre una cosa tan
mesquina com deixar-se adular i un sentiment tan humà com deixar-se afalagar, a
qui no li agrada que l’afalaguin?
Fins i tot, la meva estimada Lila agraeix els afalacs mesurats que
sempre reforço acaronant-li les barbes del coll o els saxons de l’esquena.
Estic segura que si cada dia l’afalagués incondicionalment, és a dir l’adulés, dient-li
coses com ara:
-
I quin
bon nas que has tingut avui, Lila!
o
-
Que bé
que t’has assegut al teu lloc, a menjar-te el
conill rostit!
o bé
-
Però
que gran t’has fet des de l’últim dia que ens vam
veure!
i també
-
Avui
sí que t’has portat bé i no m’has fet caure, bonica
meva!
no ho acabaria d’entendre, i jo me
n’alegraria molt, perquè un gos amb l’autoestima pels núvols, com em deia la
companya bloguera Loreto en un comentari al relat Dona i gos, pot ser insuportable.
Quasi tant com un rei, un president o qualsevol mortal que sigui incapaç
d’adonar-se que l’estan adulant.
Per tant, després d’un títol tan escandalós, no em queda sinó puntualitzar que accepto afalacs, moixaines, crítiques,
clatellades – alguna - però adulacions
com un rei babau, no, si us plau.
