CEBES MAGNETITZANTS

                                   

No ho faig mai de romancejar al súper, si no és a la caixa per pagar. I que consti que estic encantada amb aquesta cadena de supermercats que sembla que és de les poques empreses d’Espanya que, no només no té pèrdues, sinó que cada any genera nous llocs de treball. Encara que no combregui amb les afinitats polítiques de l’empresari, és per felicitar-lo. Però per molt bonics que siguin els seus súpers, no m’agrada passar-hi les hores. Ni els minuts. Quan hi vaig, ho faig de pressa i vaig per feina perquè, quina pèrdua de temps tan gran haver d’anar a comprar per omplir la nevera, i l’estómac, per una cultivadora de l’esperit com jo!

L’altre dia hi vaig acompanyar la meva filla a comprar una sola cosa que necessitava. Res, unes sépies, imprescindibles per sopar. Ai, les parelles joves! Com que anava carregada amb altres bosses, vaig decidir esperar-me a l’entrada. Al cap i a la fi, esperar que comprés una cosa sola no podia ser esperar gaire.

Hi ha dies que mires i no veus res, n’hi ha que ho veus tot i ho assimiles i n’hi ha d’altres que no només ho assimiles, sinó que t’ho fas tan teu, que arriba un moment que cridaries:

         – Prou, prou! No vull veure res més!

Estava just encarada al passadís de les verdures, amb les cebes en primer pla. Només això ja em va provocar una tensió perquè jo – ja sé que és un sacrilegi – no suporto la ceba, no l’he suportat mai. No pas perquè em facin plorar, que aquest seria el mal menor, sinó pel seu gust i la seva aroma. No les aguanto ni quan les cava el meu pare a l’hort, ni al plat, ni cuita ni crua, ni amb salsa de calçots, que diuen que no són cebes i que jo dic que són cosins germans, ni, sobretot, trobant-me-la a la boca, petitíssima, en el sofregit. Per sort els que comparteixen els àpats amb mi, habitualment o esporàdica, ja ho saben i per prevenir mals pitjors – que ja han patit – me l’estalvien. I ells s’estalvien un disgust.

Allí davant tenia les cebes i la seva olor, però crec que només això ho hauria portat mig bé, mentre esperava. Però no sé que caram tenien les cebes que tothom s’hi aturava.  Un home es va atansar el manat de cebes al nas,  les va olorar profundament i cap al carro! Es veia clar que tenia alguna mancança. Una parella, amb la dona al davant i l’home submís, amb el carro, al darrere, d’entrada res; la dona només mirava endavant i l’home només mirava la dona, però de sobte ell,  com si les cebes l’haguessin cridat, es tombà i digué:

         – Maria, cebes!

         – Ai sí! – va dir ella, ensumant.

Una dona velleta va provar de treure una ceba del manat, però la dependenta li va dir que no podia ser i la dona se’n va anar tota trista sense ceba. Em va fer tanta llàstima que li volia proposar de compartir el manat, si no fos que jo i la ceba...

Una noia jove, amb un cotxet i un nen de quatre o cinc anys, es va aturar davant dels enciams. Mentrestant, el nen va agafar un manat de cebes i el feia rodar al seu voltant, igual que preparant-se per fer llançament de martell. Jo estava esgarrifada per si se li escapava de les mans. La velleta ja era lluny, però la probabilitat d’encertar qualsevol client era del cent per cent. La mare seguia amb els enciams, sense decidir-se. Finalment, el nen va aturar el seu moviment de vertigen i va llençar el manat amb tota la fúria a dins del cotxet. Les cames que, fins aleshores, només havien complert la funció d’aguantar-me, en l’espera, em van començar a tremolar i la tremolor augmentava a mesura que passaven els segons i no sentia cap plor de criatura dins del cotxet. La mare va agafar un iceberg i va continuar pel passadís empenyent el cotxet amb una mà i el carro amb l’altra.

Un xicot d’uns trenta anys, de bon veure, venia pel passadís de la verdura, en direcció cap a mi. Mira, la compensació al càstig de la ceba, vaig pensar, però que va! Es va aturar davant les cebes, com no podia ser d’altra manera. Se les mirà, comptà quantes n’hi havia i les deixà al seu lloc, desolat, em va semblar. “Home busca dona per compartir... manat de cebes” crec que seria un bon text de reclam per a persones soles, per a les quals, els packs standard de cebes i de tot, són massa grans.

La meva filla no venia. Segur que, a més de les sépies havia comprat uns musclos i un julivert, i potser una maionesa i uns tovallons de paper, que ja la veia jo rodant per tot el súper i d’un moment a l’altre apareixeria davant de les cebes. I jo allí esperant, i patint. Per la dona gran, per la pobreta criatura que ja no diria mai més res, pel solter – que ho havia de ser – de trenta anys, per l’home que ensumava les cebes talment... no, no ho diré, i pel pobre home darrere la dona, a qui havia recordat la importància d’una bona ceba.

I a part de patir, rumiava. Intentava recordar quines eren les propietats de les cebes i em venia la d’antioxidant, la de control de la diabetis i el colesterol i estava segura que també anava bé per l’insomni, però res de propietats magnètiques ni magnetitzants. Ja estava decidida a comprovar–ho personalment, situant-me davant de les cebes, a veure què passava i, ves per on que la meva filla ja va aparèixer allà lluny i es va anar atansant a la caixa sense passar per les cebes. Vaig agrair-li infinitament perquè el meu cervell ja devia començar a tenir forma de ceba i la seva aroma segur que havia començat a formar part de la meva olor personal. I la dona vella i l’home jove també eren a caixa parlant, sense saber que podien compartir quelcom més que conversa. L’home submís va passar tot sol, com un llampec, pel meu costat, amb cara d’emprenyat, que segur que la seva dona,  desagraïda, al final no havia volgut cebes. L’home que ensumava les cebes talment... va tornar a passar i va deixar el manat a la prestatgeria. I, gràcies a Déu! la dona amb cotxet reia amb el seu marit que, per cert, portava un bebè a coll, mentre li deia:

         – Mira, mira  què ha posat el nen dins del cotxet.

         – Ah doncs, ens les quedem, no?

Tot semblava haver-se arreglat feliçment i jo en vaig voler extreure la part positiva pensant que ja havia completat la trilogia del meu imaginari vegetal infantil: La princesa i el pèsol, La mongetera màgica i ara Les cebes magnetitzants.

No li vaig explicar res de res a la meva filla, que després em diu que això d’escriure fa que se me’n vagi la bola, o potser és la ceba, i vegi perills allà on no n’hi ha, i que sempre tinc pressa per anar corrents a escriure i no em puc esperar mai ni cinc minuts. I no ho sé, no m’he pogut treure les cebes del cap fins ara, quan les he abocat, amb aroma inclosa, aquí. Amb tot, em torturo pensant: tindrà raó la meva filla?

CARTES DESCONEGUDES

                                      

Parlava l’altre dia, sobre les cartes que s’escrivien abans, amb uns companys lletraferits com jo i em va sorprendre que un d’ells, força més jove, digués que n’havia escrit i rebut moltes i que li feia una gran il·lusió rebre-les. No sé quants anys fa de l’invent dels correus electrònics, que segur que va ser el principi de la fi de les cartes, però l’evolució ha estat tan vertiginosa en aquest camp que les cartes es veuen lluny, lluny enllà.

I ara podria parlar de cartes cèlebres. De narradors, de poetes, de personatges històrics, d’amor, de comiat, de confessions, de secrets. També d’aquella carta d’en Mas que en Rajoy mai no va contestar.

Però aquestes ja tenen, per famoses, el seu coneixement i reconeixement públic. Aquestes altres de les que vull parlar són inèdites, desconegudes i ignorades per gairebé tothom, perquè resideixen en el meu armari de records i, potser si les busqués bé, també en algun  armari vell de casa.

Les primeres cartes que recordo haver rebut amb molta il·lusió, s’identificaven ràpidament perquè trencaven el blanc immaculat del sobre convencional amb una sanefa feta de romboides alternats, blaus i vermells, que seguia tot el seu contorn. Par avion i By air mail era la inscripció que ostentaven totes.  Les enviava a casa el meu cosí des del Sàhara, on hi feia el soldat i ens explicava “tot” el que hi realitzava, que era ben poc, però amb l’esforç d’expressar-ho en paraules escrites, arribava a ser molt. Devia ser un esforç comparable al meu, perquè jo ben just havia aprés a llegir i m’hi passava una bona estona llegint-les amb fruïció. Tanmateix, estic convençuda que quan rebia la nostra carta, en la qual tots hi escrivíem alguna cosa, la seva il·lusió superava la meva. Fer la mili era, en opinió de molts que la van patir, la pèrdua de temps més descarada i institucionalitzada, per la que van haver de passar tots els nois, durant gairebé dos-cents anys, i l’avorriment, l’estat mental que més la caracteritzava.

Més endavant, l'anar de colònies em va regalar l’amistat d’una noia, amb qui amb el temps vaig perdre contacte, que estic convençuda que ara mateix ha d’exercir d’artista. Durant uns anys ens vam escriure cartes i les seves, els seus sobres, eren singulars. Els pintava amb colors vius i dibuixos d’allò més diferents: estampats, psicodèlics, geomètrics, abstractes… i només deixava un petit requadre en blanc per l’adreça del destinatari. Em sentia importantíssima quan veia el meu nom emmarcat per aquelles obres d’art. Encara ara em sorprèn que l’inalterable Servei de Correus li acceptés unes cartes que atemptaven greument contra l’ordre establert. Jo també feia les meves tentines d’artista quan responia a les seves cartes, però només eren tímids intents referenciats en el seu art.

Recordo que no gaires anys més tard, vaig escriure una carta de ruptura amorosa, segurament per manca de valor de fer-ho personalment i recordo, perquè m’ho va fer saber, l’enuig del destinatari en rebre-la. Ho vaig entendre i ho entenc, però encara ara és hora que sàpiga quina és la millor manera de trencar una relació sense trencar el cor de l’altre i el teu propi: per carta, per mail, per whatsapp, potser anunciant-ho a facebook; o personalment, prenent un cafè o millor una til·la, o bé quan t’estàs acomiadant, perquè així l’acció és la mateixa, només que passa de ser temporal a definitiva; tal vegada a la francesa, sense dir ni au revoir, o a la millor, llegint-te deu llibres d’autoajuda per acabar concloent que el més important ets tu i els demés ja s’espavilaran.

Acabo ja amb les cartes de la meva vida, que no han marcat la meva vida, però que si romanen en el meu record, per algun motiu deu ser. Potser les cartes que sí que van influir en el que estic fent ara mateix van ser les de la meva cosina. La Montse, Montserrat aleshores, viatjava i no feia pas viatges exòtics, però quan tornava ho explicava per carta a la nostra padrina. Jo, en llegir les seves cartes, trobava tan meravellós el que explicava i tan inassolible per mi en aquell moment –ella era una noia i jo només una nena – que el cor se m’envolava vers aquell món que descrivia i em descobria magnífic. Suposo que, sense ser-ne conscient, m’anava adonant del poder de les paraules per a fer imaginar, somiar i suggerir un món millor del que era. Segurament, la Montse es quedaria molt sorpresa si llegís això. 

A partir d’aquell moment, les meves cartes van començar a canviar en forma i contingut. Van canviar tant que eren llargues com un dia sense pa, però els destinataris em deien que els agradava rebre cartes meves i mai no vaig creure que les hagués d’escurçar. Va arribar l’era del correu electrònic i jo els escrivia quasi tan llargs com les cartes. Fins que la tecnologia em digué:

         – Prou! Un correu no és un testament!

Ho feia amb el seu llenguatge especial, impersonal però entenedor: quan clicava “enviar”, rebia l’avís que feia massa estona que el correu estava començat.

Ja no em passa, no sé si perquè la tecnologia ha evolucionat – més encara? – o perquè em vaig adonar que el que creia una gràcia, s’havia convertit en un defecte, en aquest món nostre on tot ha de ser breu i veloç.

En el fons, en el fons, crec que he escurçat els correus, perquè he trobat una altra via per escriure les “meves cartes”. És aquesta finestra al món que es diu blog i que em permet escriure a moltes persones alhora de la manera personal que a mi m’agrada. Molt gratificant perquè sempre tinc resposta i, la veritat, tractant-se d’unes cartes tan llargues, té mèrit per part dels receptors. No sé si s’imaginen com me’n sento, d’agraïda. 

... I ELS HOMES, TOTS AMB SAMARRETA

                   

Queda malament dir que mires molt la tele, no sé per quin rotllo d'intel·lectualitat. Sense fer-m'ho meu, jo, la poca que miro és a TV3. Com que veig que els canals de televisió apareixen i desapareixen a conveniència del govern espanyol de torn o dels seus amics, jo per molts canals que m’ofereixin sempre em quedo amb TV3. Sí, ja sé que la fidelitat no es porta i que amb tan ampla oferta, qui no em fa canviar de canal? No cal, a l’APM i Zona zàping  cada setmana m’ensenyen el que hi ha a fora. Que aquí no hi és tot i que em perdo programes molt bons? Segurament.

TV3, la meva. Els debats, seriosos; les tertúlies, respectuoses. Imparcials amb el meu tema preferit? No, però a mi ja em va bé i a qui no li vagi, sempre pot canviar de canal. Amb la Marató de cada any, orgullosa de la meva gent. Les sèries, inoblidables i... rigoroses: Temps de silenci, rigor històric; Plats bruts, rigor còmic; Infidels, rigorosament fidel a l’actualitat: les dones al poder. I tots els personatges, tots, parlant la meva llengua o esforçant-s’hi.

Ara bé, pel·lícules, les repeteixen massa; programes d’esport, massa i massa Barça – i sóc del Barça – Telenotícies? Aquí volia arribar. Des del canvi de temporada, a la tardor passada, veig les presentadores ensenyant els braços mentre els presentadors segueixen vestint americana, camisa i corbata. L’austeritat també ha arribat a TV3, només faltaria, i suposo que per això molts dies també estan dempeus. Austeritat = ascetisme i asceta = penitent.

Però és per austeritat que les noies van d’estiu en ple hivern? Les retallades afecten les mànigues dels vestits de  les dones? Igual algú ha explicat de què va tot això i jo m’ho he perdut, però en la meva ignorància, ho trobo altament discriminatori, a banda d’estar incomplint la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Si els homes no tenen calor amb americana, les dones per força han de tenir fred sense mànigues i patir fred una bona estona cada dia, refredat segur.

Tot això m’ha fet pensar si TV3 en aquest cas no s’ha emmirallat en altres cadenes, que quan emeten programes amb públic, col·loquen les dones més guapes i joves a primera fila. Una iniciativa no només sexista (menysté els homes), també discriminatòria (menysté les dones ni tan guapes ni tan joves) i discriminatòria també per les dones guapes i joves (tractades com objectes per fer bonic i alegrar la vista).

Espero que TV3 no arribi a aquest punt. Seria una gran decepció per a mi, perquè TV3 és la meva i vull que ho segueixi essent. I si no ha de corregir aquest greuge, almenys que el compensi. I ara, en honor al meu amic blogaire Xavier Pujol, que em diu amb raó, que parlo molt de records, me’n vaig al futur. D’ara endavant, si les noies ensenyen els braços, exigeixo que els homes vagin amb samarreta. No vull dir amb la samarreta del Barça, no, vull dir amb samarreta blanca com James Dean en qualsevol de les seves pel·lícules, negra com John Travolta fent de Danny Zuco a Grease, o de tirants com Marlon Brando a Un tramvia anomenat desig. I ja veig que me’n torno al passat, anomenant aquestes velles glòries. Velles, sí, glòries, qui ho dubta! per sempre. 

Brad Pitt segueix dominant en el meu somni eròtic, amb samarreta i sense, i no vull deixar-me Quim Gutiérrez,  David al Cor de la ciutat, el rebel més rebec que mai havia mostrat TV3. Aprofito per demanar-li que no se’n vagi ja més lluny, que on estarà millor que a casa?

No només s’hauran de posar samarreta els homes del Telenotícies, també ho hauran de fer els col·laboradors del programa Divendres, els presentadors de Sense ficció i l’Óscar Dalmau, ah! i el Sala Martín, tan sovint com el convidin, i que no podrà ser fluorescent com les seves americanes. Si no és així el desgreuge serà insuficient.

En fi, si alguna dona amb els meus gustos coneix homes amb samarreta, joves o grans, amb el múscul just al punt i si pot ser, que encaixin dins Els homes que m'agraden, serà molt ben rebuda en els meus comentaris. I potser el proper dia, qui sap! faig una entrada sense text, amb galeria de imatges.

LO DELTA ENTRANYABLE

                                      

Fa uns mesos, va sortir a Youtube el vídeo d’un gos que menja com una persona, gravat per un noi de Sant Jaume d’Enveja. Segur que l’ha vist tothom, però us el poso aquí

perquè és divertidíssim. Arran d’aquell vídeo, vaig conèixer el Jaume de Deltebre. Amb la seva família empenyen amb força   LO FANGAR ALLOTJAMENTS DELTEBRE, una casa de turisme rural amb un gran entorn natural: hort, arbres fruiters, una llacuna amb aus salvatges. També ponis, ànecs, gallines... i més coses que em dec deixar. El millor de tot, l’esperit emprenedor dels propietaris i el desig que els estadants quedin contents.  

No se m’ocorre res millor per submergir-se en la natura i oblidar-se de l’estrès que comporta la vida quotidiana. 

 

 

El Delta és un paratge excepcional que tenim a Catalunya, amb una gent singular, com tota la que enfonsa les seves arrels en la terra i lluita per mantenir-les-hi. En aquest cas, més singular encara, perquè si la intensitat de la lluita és el que defineix el caràcter, la gent de l’Ebre no ha de bregar només per enfonsar les arrels en un terreny amarat d’aigua. Darrerament, també ho ha de fer per mantenir les seves terres tan aiguoses com fins ara.

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

Ei! Que no és que hagi reconvertit el meu blog a lloc publicitari per a cases rurals i espais meravellosos. És que parlar del Delta amb la gent de Lo Fangar i entrar en la seva  web, m’ha fet rememorar la darrera vegada que vaig estar-hi, que va ser apoteòsica.  

Vaig anar-hi d’excursió amb una altra família, també amb dos fills,  com la meva. El primer que vam fer en arribar-hi va ser llogar una barqueta de perxar per cada família. Llarga, estreta, estilitzada, que es movia suaument pel canal de desguàs de l’Ebre, només amb l’impuls de la perxa que manejava, havia de manejar, una persona sola. Va ser per manca d’acord, molt sensat, molt civilitzat, i perillosament desequilibrant sobre qui havia de manejar la perxa, si el meu home o el meu fill de nou anys – la meva filla i jo callàvem per por, força encertada, de fer trontollar, només trontollar,  la barca – que la barca va bolcar. No ho va fer pas lateralment, no, sinó que es va enlairar per la part oposada als dos perxadors en desacord, just on estàvem assegudes les que prudentment callàvem. Totes dues vam sortir disparades enlaire per submergir-nos de cap en l’aigua fangosa del canal. Una sensació única: sents que t’empenyen per darrere el cul, voles i finalment fas xap!!! Tu i totes les teves pertinences mullables i no mullables: jaqueta, bossa, entrepà, càmera de fotos, càmera de vídeo, mòbil – aquell era un temps en què es necessitava un aparell per a cada funció – Res a veure amb l’emoció, que en diuen forta, del Dragon Khan. La nostra no es pot gaudir ni pagant entrada. Des de fora també es devia veure bé perquè els nens de l’altra família van començar a cridar:

         – Volem caure, volem caure!

Com vam poder, vam sortir tots quatre del canal, enfangats fins la punta dels cabells. Quan vam arribar a Sant Carles de la Ràpita per comprar alguna samarreta i poder-nos canviar, el fang ja s’havia encartonat i devíem fer bona fila perquè tothom ens mirava. Era a finals de juny, temps ja de turistes, però com nosaltres segur que no n’havien vist mai cap.

Després de dinar vam tornar al lloc del crim. Volíem llogar bici-cars per passejar-nos per la vora del canal. Ep, ep, ep! Que ja sé què esteu pensant, però si aquest final fos tan previsible ja no valdria la pena d’explicar-lo. És una altra cosa. Vam llogar les bicis i els mosquits del Delta, amb molta mala llet, ens van cosir a picades. Alguns de nosaltres vam necessitar antibiòtics i tot.

Pot semblar que he de tenir un mal record del Delta per un dia tan accidentat, però que va! Recordo el salt, els cabells encartonats, els arrossars com un oceà verd i l’escalfor intensa del sol a la pell i això eclipsa qualsevol moment apurat que haguéssim pogut viure.

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

Malauradament, el bon record va tornar-se agredolç quan anys més tard, primer una i després l’altra, ambdues famílies es van trencar i fa cinc anys, un dels fills de l’altra parella va morir en accident de cotxe. Sempre estaràs en el meu cor, Toni, amb la teva veu de nen que es començava a trencar perquè t’anaves convertint en home. Massa gran per continuar anant d’excursió amb els pares, massa jove per morir.

EM VAIG ENAMORAR

                                           

Somiar no fa mal si ets conscient que somies. Si parlem de somiar dormint, acabo de dir una bona bestiesa ja que en aquest cas mai pots ser conscient perquè qui mana és el subconscient. Em refereixo a somiar despert. I la primavera convida a somiar, no discutiré si despert o adormit. Fa quinze dies vaig recrear-me en el paisatge de la primavera, vaig sentir que em revoltava per tanta injustícia i em vaig endinsar tant en els sentiments dels altres que els vaig acabar sentint com a propis.

Havia de passar.

Un home va encreuar-se en el meu camí i uau! era un home que buscava, com jo, la persona ideal.

            – Encara? – li vaig preguntar jo.

            – Sí, encara – em va respondre.

De les converses que hi vaig mantenir i de les mirades que ens vam dedicar, ràpidament vaig deduir oh sí, oh sí! que aquell home podia ben bé formar part del que jo havia definit com Els homes que m'agraden . Sense cabells al vent, ni mans llargues, sense saber-li el cor atlètic  i sense haver-me xiuxiuejat mai t’estimo, sense dir-se ni Bratt, ni Julio, ni Ben, però amb l’esperit eternament jove, jo sabia, ho sabia ben endins,  que ell sí que era el meu home ideal. I per què? Perquè un home de la seva edat buscant un ideal, i que n’havia de tenir molts més, era una rara avis i jo, especialista en persones especials, no me’l volia deixar escapar.

No ho sabia si jo també formava part de la seva utopia, però estava disposada a esbrinar–ho i ho volia fer lentament, assaborint cada segon. Tanmateix el temps fregava l’eternitat en la seva absència i els instants volaven fugissers quan estàvem junts. Volaven perquè ell semblava tenir pressa i, volia entendre-ho, potser pensava que se li acabava el temps.

            – Ho sóc? – inquiria jo amb delit.

M’havia enamorat i necessitava saber si era corresposta.

            – El què? El què? – contestava ell,  neguitós.

            – La teva persona ideal.

            – Sí, sí, és clar...

No cal que expliqui quan tenia pressa, abans, després, mentrestant... quina importància té això ara? Havia abaratit el meu somni i frisava per saber si en algun punt de la nostra trobada hi quedava, almenys, el seu somni intacte. Un cop més, estava disposada a oblidar el meu somni per passar a ser el somni d’algú. Coneixia aquesta inversió perquè aquest ha estat un malson recurrent al llarg de la meva vida.

Per ironies de la sort un dia va dir-me corrents que havia rumiat molt i que jo no era la seva dona ideal, que era una altra, que havia conegut la nit abans. Més jove. Estava segur que aquella sí que ho era. M’ho va dir quan ja marxava, mentre em feia adéu amb la mà i és que gairebé no li quedava marge. No vaig ser a temps de descobrir si aspirava a més ideals.

Recordo que em vaig preguntar molt solemnement si ideals, joventut i immaduresa havien d’anar sempre per força plegats. I recordo que pensar en aquesta possibilitat em va produir tal desassossec que, sense arribar a respondre’m la pregunta, em vaig despertar. Malauradament o potser sortosament... no ho sabré mai, ja no estava enamorada i el temps tornava a transcórrer plàcid com abans d’haver trobat l’home que buscava la persona ideal. Per cert, més endavant em van dir que el va depassar el temps, un dia que feia marxa enrere.

Com que m’agradaria que la resposta a la meva pregunta fos no, he tret unes conclusions que l’afavoreixen: hi ha ideals que són eterns, hi ha una joventut que es porta al cor i hi ha immadureses que mai no evolucionen. Que es combinin les unes amb les altres, sovint només depèn de l’atzar. Igual com enamorar-se. Ara bé, si és primavera hi estem més exposats perquè la primavera també és,  i l’altre dia m’ho vaig deixar, atzarosa i ens exposa a tots. A què? A mirar i a ser mirats, a admirar–nos i a emocionar–nos, a treure’ns l’abric i els pantalons – d’hivern – a espolsar-nos el fred i  obrir-nos al sol. I ja ho diuen: massa exposició, risc de cremades.  

TERRIBLE PRIMAVERA

 

                  

Aquests dies em resulta impossible circular per carreteres secundàries i no quedar astorada de tanta bellesa. Ja sé que cada any és igual, però a mi la primavera no em deixa mai indiferent, per molt cíclica que sigui.

Amunt i avall amb el cotxe, em miro, prudentment, els ametllers. Un mes enrere feien els primers tímids intents de treure flor. Massa aviat. Ja saben per experiència que no per agosarats, les gelades hi tindran cap mena de consideració. Per això i perquè tothom es mereix una altra oportunitat, des de llavors ja han reflorit dues vegades més. Com ells, presseguers, cirerers, pruneres, pereres i gairebé tots els arbres de fruita dolça els segueixen, amb cert retard.

Em meravella veure com creixen els sembrats i brosten els ceps i, entremig les roselles, ravenisses i goges estirant el coll i cridant ben fort:

– Aquí estic jo! A veure qui em fa fora!

La terra és espatarrant. Si la tractes bé, empeny agraïda amb totes les seves forces cap enfora. Les arrels xuclen les seves virtuts i la pluja i el sol fan la resta. Si l’atmosfera no es confabula per malmetre’ls abans, cosa que acostuma a passar sovint, més tard arriben els fruits.

No tot són benediccions a la primavera. Mentre els arbres floreixen, el pol·len planta bandera en el món i ulls i narius pateixen els seus efectes. Uns més que altres. La neu es desglaça i provoca allaus. Alguns cors durs com el gel es commouen i s’esquerden. Llàstima! La primavera és tan curta que ràpidament es tornen a glaçar.

Els sentiments s’inflamen i de sobte una marçada se’ls emporta volant. La pluja suau que amara les il·lusions pot convertir-se com si res en aiguat i inundar-les. Sensibilitat i voluptuositat són a flor de pell. Les espècies animals s’aparellen i l’espècie humana també. Si guanya el Barça, més. Si perd el Madrid, Déu n’hi do! A alguns els motiva més el futbol que la primavera. No els culpo, també els hi agrada el camp, un camp habitat per una espècie  que corre darrere la pilota. A mi també m’agrada el futbol, el Barça, però igualment m’agrada la primavera.

Els estudiants francesos, al maig del seixanta vuit van voler canviar el món, perquè la societat de consum els repugnava; quaranta anys més tard, la crisi econòmica ens ha portat a enyorar-la. La Primavera de Praga se li havia avançat al gener del mateix any; va ser una esperança pels països satèl·lits de Rússia, que no es sentien còmodes amb tanta manca de llibertat, llibertat que no deu ser tan important per Crimea. si s’hi ha tornat a ajuntar. El 2010, les Primaveres àrabs van posar cap per avall moltes repúbliques islàmiques, i sobretot, el més important, els seus dictadors. Davant de les voltes que dóna el món, podria caure en l’escepticisme, però vull pensar que hem evolucionat. Potser la propera primavera, Catalunya podrà parlar de llibertat.

Prodigiosa, alterada, esplèndida, inefable i... terrible primavera! Sí, terrible quan és capaç d’erigir i d’esfondrar alhora, ja sigui en qualsevol punt de la terra o en els nostres racons més íntims.

Sempre cerco informació per escriure el que escric. Normalment a la viqui o a la wiki. Si és història, contrasto per no espifiar–la. A vegades pregunto als entesos. Aquest cop no he anat gaire lluny, per la primera part d’aquesta entrada. El meu pare - ja sé que parlo sovint de la família, però és que la família és el més important que tinc - és un home de la terra, encastat a la terra, a qui s’estima més que a la vida. Ja fa un temps que no hi pot anar, no de la manera que ell voldria: llaurant–la, parlant–li, fent–li promeses d’amor a canvi d’una bona collita, tant se val d’enciams, que d’avellanes, de tomàquets o de raïms. Tot el que surt de la terra mereix la seva veneració més absoluta. Mentre m’explicava el misteri dels arbres a la primavera he vist brillar els seus ulls altra vegada. No sé si ha vist els meus, però segur que també brillaven. 
     

INSOMNI

                                                         

Fins fa poc, podia comptar amb els dits d’una mà les etapes d’insomni que havia patit al llarg de la meva vida. Com gairebé tothom, per problemes laborals o personals. Em diuen els que pateixen d’insomni que sóc molt afortunada, per tant el meu respecte per ells, que lluiten amb desavantatge contra un amic invisible en la foscor.

Darrerament la cosa ha canviat. Ja no m’inquieta pensar en el fuet del meu cap (simbòlic, que ningú es munti cap pel·li), però més d’una nit em desvetllo automàticament quan prenc la decisió d’anar a dormir. I no és pas aviat. Sospito que és culpa (aquí, si us plau, tampoc cap pel·lícula) , o bé de l’ordinador – massa estona mirant-nos mútuament – o bé aquesta afició que tinc d’ajuntar lletres i paraules que, sense voler, continuo “gaudint” quan deixo de cultivar-la. També pot ser, com en el darrer cas de vigília exagerada que vaig patir, el llibre que llegeixo. Sempre he pensat que l’edat i l’experiència eren un grau en l’art d’escriure, a banda de la tècnica i la imaginació. Però ara m’he de treure el barret davant d’un autor joveníssim italià, Paolo Giordano, que tomba absolutament la meva teoria. Amb només dos llibres, mostra un coneixement tan profund de l’ànima humana, que segurament no aconseguiré jo, per anys que visqui. Curiosament, el seu segon llibre és titula “El cos humà”, un títol per despistar, ja que el seu fort és la psique. Estic pensant d’incloure’l entre els homes que m’agraden, només pel bé que m’ho passo llegint-lo i per fer-me incapaç de deixar-lo quan el tinc entre les mans.

Entre ordinador, escriptura i lectura sempre hi ha aquells cinquanta set maldecaps – l’any que ve, cinquanta vuit - que he anat apilant any rere any i que ja deuen estar ben enquistats en les meves neurones i en les cèl·lules del cor, aquest òrgan musculat que a mi m’agrada anomenar força sovint.

Doncs bé, fa unes quantes nits vaig arribar al súmmum de l’insomni.  A tots els possibles desencadenants apuntats s’hi afegia el veí, no sé si de dalt, de baix o de la casa del costat, que arrossegava alguna cosa, volia pensar que no eren cadenes,  amunt i avall, a les tres de la matinada. Quan finalment es va adormir – estic convençuda que es movia perquè tampoc no podia dormir – vaig prémer fort l’orella contra el coixí, amb la voluntariosa intenció de gaudir del silenci, exterior si més no. Va ser quan al meu voltant, tot es va assossegar que vaig començar a sentir un sorollet a la meva orella repenjada al coixí. No era un soroll regular, era com una mena de campaneta, com una esquella. Vaig pensar que ja devia estar a punt d’adormir-me perquè aquell so em recordava el que emeten les vaques, en concret dels Pirineus, més en concret de la Vall de Boí,  en el seu pasturatge tranquil i silenciós, mirant el cel, mirant el terra,  i la imatge era prou relaxant. M’equivocava perquè el so tan distès va anar augmentant en freqüència i intensitat.

Vaig pensar que potser l’orella es revenjava per haver-ne fet mofa públicament aquí mateix fa quinze dies, però ni aquesta explicació va fer afluixar el meu neguit. Ja no sabia si posar-me jo també a arrossegar quelcom o directament llençar-ho pel balcó. O llençar-m’hi jo, ostres! Absolutament zombi d’insomni, vaig remenar la farmaciola i vaig trobar un tranquil·litzant. Caducat, però en aquell moment m’interessava molt creure’m allò que la data de caducitat és orientativa, i me’l vaig prendre.

Va ser posar-me al llit, tancar els ulls i quedar-me adormida. L’última imatge que recordo és que les esquelles tenien amo. No eren vaques, eren ovelles, un gran ramat, totes obedients en la mateixa direcció, arrecerades les unes amb les altres. Se que, com un autòmat,  vaig començar a comptar-les i també que en estar tan juntes em vaig descomptar

Ara el que més em preocupa és en quina farmàcia podria trobar el mateix tranquil·litzant caducat, per si torno a patir una nit semblant. O potser també podria anar a l’otorino, ves.

QUAN L'ORELLA S'ENDUREIX...

                          

Quan l’orella s’endureix

la comunicació s’afebleix...

I tothom tranquil, que aquí s’acaben les rimes.

L’expressió “dur d’orella”, tothom la coneix, deu ser antiga, però ara que sabem tant i distingim bé l’oïda de l’orella, potser seria més adequat dir “Quan l’oïda s’endureix...”. Tanmateix alguna cosa es deu endurir dins l’orella quan falla l’audició, no sé si per culpa del martell o del laberint.

Em fa il·lusió quan sento que diuen que l’esperança de vida s’ha allargat. I me n’alegro, però m’agradaria més que la frase concreta fos: s’ha allargat l’esperança de vida amb qualitat. Si bé la medicina ha evolucionat molt i ara se solucionen problemes que abans no es podia, tots sabem que la gent gran té força mancances, fruit del desgast de l’organisme, molt difícils de compensar. Almenys fins al punt de permetre’ls viure amb certa dignitat. Ossos, oïda, ulls, memòria... són només algunes de les peces que acusen el pas dels anys, a vegades de forma alarmant.

Tinc la sort de tenir els pares vius, de vuitanta i tants anys, i sense patir cap malaltia greu, veig que cada dia i inevitablement el temps els va en contra.

La duresa d’orella, per dir-ho suaument, la pateixen tots dos. Ella amb aparell, ell sense, que no el necessito, diu. Seguint els consells de l’expert en sordesa i en audiòfons, una servidora fa el que pot per millorar la comunicació. Parlar-los-hi de cara i vocalitzar sense cridar és la millor manera. I ho intento, eh? però a vegades demanar que el pare m’entengui sembla que sigui missió impossible. He arribat a pensar que em falta algun múscul a la cara per poder vocalitzar de manera clara i entenedora, perquè ni posant-los tots en marxa, no hi ha manera. També la meva veu deu tenir alguna deficiència perquè m’adono que el meu pare sent les veus greus sense cap esforç, mentre la meva veu prima, que ja miro de no aixecar excessivament , li passa totalment desapercebuda. No és igual amb la meva mare, que crec que només per solidaritat amb la meva veu, semblant a la seva, ja m’entén. A vegades abans i tot d’obrir la boca. Ai les mares...com coneixen els seus fills.

Em preocupa força pensar què passarà si algun dia desapareix la comunicació entre nosaltres per culpa de l’encarcarament de l’orella. I ja no m’ho vull ni imaginar si se’m comença a endurir a mi. Però no en faré pas un drama del que pugui venir, perquè sense anar al futur hi ha moments prou còmics en el present.

A vegades parla el pare i parla la mare sense mirar-se, molt mal fet, que diria l’expert – és clar, com que ells no se senten.. – i jo sóc allà al mig intentant seguir els seus comentaris, tots dos alhora. Fins i tot provo d’aixecar una orella com fa la Lila, però ja se sap que uns animals tenen unes qualitats i uns altres en tenim unes altres.

He pensat a vegades que un espai petit pot afavorir que li arribin les ones acústiques, més que en un lloc gran on tenen més possibilitats de dispersar-se. Per això quan anem amb el meu cotxe petit, del qual el pare en té el títol de copilot oficial, assajo l’experiment que, ràpidament ho veig, està condemnat al fracàs. Jo no me’l puc mirar i ell no deixa de mirar la carretera com si li anés la vida, que potser li va, no ho sabem, mentre va dient gira, accelera, frena, canvia, compte!! Vaja, igualet, igualet que el primer dia que vaig agafar el cotxe fa més de trenta anys. Ai els pares... Hi ha facultats que no es perden mai. No com la de l’oïda.

Aquí s’acaben les meves investigacions i divagacions sobre la sordesa i les meves provatures i experiments fallits per minimitzar-la. Avui no tocava política encara que parlant de insensibilitats sensorials, els polítics a vegades semblen tenir cent anys. O més.

La Lila, orella dreta

QUI EREN ELS NAZIS?

            

https://www.facebook.com/HeroisIndepes

                         

Em pregunto si és la por el que  fa dir  als espanyols i catalans unionistes tantes barbaritats contra els catalans que volem la independència. L’amistat i la benvolença, segur que no.

El col·lectiu Herois Indepes, http://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/ és autor de la publicació de més de dos-cents cromos personalitzats, dedicats a tots aquells que, amb les seves paraules i amb intenció contrària, afegeixen més adeptes a la nostra causa. La col·lecció aplega les floretes més oloroses que ens han llençat públicament escriptors, periodistes, polítics, tertulians, i també algun actor i algun artista. La imatge de l’autor de la frase dedicada als catalans fa força basarda, però hem de recordar que qui la diu està molt enfadat. I espantat. Em crida l’atenció que el grup menys nombrós d’insults és el que ens tracta de tontos: embobados, paletos, débiles, catetos, hobbits, subnormales... El segon grup d’insults, per damunt de l’anterior, és el que ens posaria directament a la presó per tots els nostres crims: terroristas, etarras, talibanes, ladrones, región sin ley...

No els esmento pas tots, només els més suggestius. Però Déu meu! Els catalans independentistes som per aquesta gent, majoritàriament, nazis!!! Més de la meitat de les frases de la vergonya, per vergonya seva, ens equiparen a un grup responsable de la mort de més de cinquanta milions de persones durant la segona guerra mundial, entre ells sis milions de jueus. Hitler i Goebbels són els noms més invocats per comparar-nos-hi.

Com que bona part dels insults provenen de persones amb estudis, se suposa que amb cultura i també suposo, potser és molt suposar, amb domini del llenguatge i control de les emocions, he començat a dubtar de si jo mateixa sabia bé qui eren els nazis, tot i que sempre havia pensat que sí.

El nazisme és un tema que fa temps que m’interessa, però des de la meva visita a Auswitch no deixo passar cap oportunitat d’intentar desxifrar com un home sol va poder convèncer una nació sencera que tot aquell que no tingués sang alemanya a les venes era en el millor dels casos enemic, en el pitjor, escòria, i que en tots,  mereixia morir.

La pregunta és, doncs, qui eren els nazis?

El nom Nazi ve de NSDAP, Partit Nacional Sozialista Obrer Alemany, fundat el 1920. Té el seu origen en el desig de superar la humiliació per la pèrdua de la primera guerra mundial i trobar un Führer (home que vindrà), del qual ja parlava Hitler en els seus primers discursos, sense referir-se mai a ell mateix. Un home que els trauria del pou on els havia sumit la guerra. Pocs anys més tard, la gran depressió mundial va afegir-se a aquesta motivació.

En la seva fundació, el NSDAP tenia un programa de vint-i-cinc punts que van mantenir intactes fins acabada la guerra el 1945, quan el nazisme va ser prohibit. No obstant, de l’any 1923 al 1925, el partit va quedar suspès després del Putch de la Cerveseria, el seu intent fallit de cop d’estat. És interessant saber que a conseqüència d’això, Hitler va anar a la presó i en aquests dos anys va escriure Mein Kampf (La meva lluita). El 1933, els nazis van pujar al poder de la mà de Hitler.

Primer Gran Error dels nostres detractors: Els nazis eren un partit que va perviure vint-i-cinc anys i nosaltres som una nació, mil·lenària per cert,  i ho serem sempre, ens reconeguin o no com estat.

No vull estabornir cap lector explicant els vint-i-cinc punts, entre altres coses perquè ja vaig parlar metafòricament de nazis en la meva entrada  “Nazis i coloms” del 5 de maig de 2013. Ni ells ni els que ens insulten es mereixen que els hi dediqui més temps, però no he trobat res en el programa que pugui explicar el perquè ens comparen amb ells. Només esmentaré allò que m’ha cridat més l’atenció.

El punt 20 diu que l’estat alemany reconstruirà el sistema nacional d’educació, inculcant i fent comprensible la idea d’estat a tot el territori. A algú li sona la paraula españolización?

El punt 21 parla del recolzament a l’esport i als catalans ens han acusat de culte a l’esport. Val a dir que el “culte” deu tenir tanta importància aquí com a España. Una altra cosa és qui guanya més medalles.

El punt 25 posa el colofó a tots els altres, exigint la creació d’una poderosa autoritat central de l’estat. Estem parlant de centralització?

A qui s’hauria de comparar amb qui? Ja ho diuen que la millor defensa és un bon atac. No deixo d’insistir sovint per les xarxes que no hem de reaccionar a aquestes provocacions, posant-nos al mateix nivell de qui ens agreuja, però amb aquest insult en concret, llegeixo que ens diuen nazis i em ve la paraula “ignorància” al pensament. Però amb tranquil·litat, eh? És només una resposta automàtica. Hi ha un exercici que funciona prou bé i no només en aquest cas. Quan reps un insult, abans d’indignar-te pensa en qui t’ho diu. Segur que no mereix que et mortifiquis.

EXPRÉS

                                            

Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món del treball actualment.

Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent, ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1. Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora. Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la més ideal per aquests abrandaments.

Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat, explota. Les olles també.

La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses! les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot els dilluns al matí.

El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc, també els de les altres autonomies. Tots sabem  què és el “café para todos”, oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja es manté.

L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés, que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.