dissabte, 29 de juny del 2013

UN ANY DE VIDA



Avui és 29 de juny. Fa un any que vaig engegar el meu blog enmig d’una tempesta personal que algun dia potser explicaré. Sense cap pretensió em sento obligada a passar balanç i per poc que m’agradin els nombres, hauré de sumar plusvàlues, rendiments i sobretot royalties, que és allò que diuen que als escriptors els permet viure de les seves paraules. Ho diuen.
En primer lloc vull anomenar un dels pares de internet, Tim Barnes Lee, creador del primer web-blog que consistia en una llista de webs amb els seus links i un breu comentari de cada un. Un any més tard, Justin Hall va ser qui va engegar el primer blog personal, tal com els coneixem ara.  Els dono les gràcies a tots dos per haver-me fet a mans una eina per poder fer públic el que escric i no haver-ho de deixar en un calaix, que obriria de tant en tant per mirar-m’ho amb recança. També perquè formar part d’una comunitat tan gran com la dels blogaires em fa sentir més ciutadana de tot el món mundial, i obrir-se sempre és positiu.

Bé, des del 29 de juny del 2012, salsa-ficcio ha rebut dues mil vuit-centes vint-i.-quatre visites. Res a veure amb els cinquanta milions de visites que va rebre durant l’any 2006 l’actriu xinesa Xu Jinglei, segons va divulgar Technorati que, com indica el seu nom és una empresa que analitza tècnicament ratis de internet, principalment de blogs. No em vull enganyar ni a mi ni a ningú. De les dues mil vuit-centes vint-i-quatre visites, aproximadament la meitat han guaitat al meu blog i han tornat a sortir, com qui pica una oliva, o qui tafaneja una parada del mercadillo. Es tracta de passejar-se per la xarxa entrant ara aquí i ara allà sense quedar-s’hi. Espero que els cinquanta milions de visites de la meva col·lega Xu també vagin per aquí perquè cent trenta mil visites per dia són ben capaces d’ensorrar un blog i també el seu autor.
La veritat és que si l’altra meitat, mil quatre-centes dotze visites, han llegit els meus relats crec que això és meravellós i, amb grans dosis de prudència i també de modèstia, vull pensar que el que escric hi ha qui ho troba interessant.

Els visitants són, segons les estadístiques i per ordre decreixent, Espanya, i aquí encara ens  hi incloem els catalans, Rússia, Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Índia, Tailàndia, Països Baixos, Ucraïna, Israel i Polònia. Només demano que el translate del blog sigui un expert translator i no doni a llegir cap disbarat als lectors no catalans.
En un any he publicat al blog vint-i-cinc entrades, que a l’inici complien  l’objectiu principal pel qual el vaig engegar: relats purament literaris sobre tot allò que m’inspira. Després els he anat alternant amb temes d’actualitat, el Barça i el moment especial que viu Catalunya. En realitat no he perdut de vista l’objectiu d’escriure sobre el que m’inspira, de la manera més literària que sóc capaç.

Les entrades més populars perquè són les més llegides han estat:
Neu, o el futur que ens espera sinó comencem a girar-lo ja.
Tinc un cotxe petit, que ha resultat ser molt gran.
Nombres no, si us plau, un relat ple de nombres on declaro que no m’agraden els nombres.
Les dones que m’agraden, on parlo d’això, de l’admiració que sento per algunes dones.

Acabo. Plusvàlues, zero. Rendiments materials, zero. Royalties, zero. Satisfacció personal, cinquanta milions. Sí, sí, el mateix número que les visites al blog de la Xu.
Moltes gràcies a tots els que hi entreu, el llegiu i en parleu. Sense vosaltres, el blog no seria res i ell i jo passaríem molta vergonya.

Falta el pastís, però eh que és bonica?

diumenge, 9 de juny del 2013

A MESURA QUE EL TEMPS PASSA ... S'ESVAEIX LA BOIRA






A la llum de l’enquesta sobre la intenció de vot que ha publicat “El Periódico”, avui m’atanso a la finestra i veig que la boira s’esvaeix. Potser s’ha acabat la inestabilitat del temps, el que segur que no s’ha acabat és la borrasca inesgotable que ve d’España. I si tal vegada hem trobat un paraigua robust i indeleble a prova dels  pitjors temps?
Analitzo el que veig a través de la finestra:
Governar desgasta, aquí, allà i més enllà. Desgasta més en temps de crisi que de bonança. No ho explico, crec que tothom ho entén.
A mesura que el temps passa, els catalans virem més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme. I tot gràcies al govern d’España, que fa mans i mànigues per impedir-ho. Com més mànigues fa, més independentistes neixen. Més per això que pel govern d’aquí que fa el que pot i el que no pot per administrar la misèria.
Per aquest motiu n’hi ha uns que han quasi doblat, i redoblat l’alegria, la intenció de vot en menys d’un any, segurament perquè són els més independentistes de l’esquerra.
Una altra esquerra transgressora, amb samarretes al Parlament i ideals elevats, una mica surant per damunt del terra, es manté. Diria que tots esperem que davallin al nivell de la realitat objectiva, i no parlo pas de les samarretes que, per cert, els fan molt atractius.
L’esquerra més esquerrana conduïda per l’home eternament xaval, bat rècords d’adhesió i mentre no s’aturi ni es repari la injustícia social, així serà i augmentarà.
Aquella esquerra competent que en altre temps rivalitzava en autoritat, que no en autonomia, s’ensorra sense remei i és que no és temps de mitges tintes.
El partit del govern español cada cop és més popular al meu país, em sembla que també al seu. Popular perquè el poble en parla sovint i malament, reprovant-lo, condemnant-lo i engegant-lo. Moltíssimes gràcies pel diàleg, per la comprensió, per ser tan oberts, per tots els intents de repressió. N’hi ha més, però no acabaria. Ells que no volen sentir parlar de la independència, no saben com estan ajudant l’independentisme. A mesura que el temps passa, més. Gràcies.
L’altre grup a la dreta es beneficia de tanta popularitat guanyada a pols pels Werts, Montoros, Monagos, Luisas Fernandas Rudi lapaoistas i més, i els arrabassa tots aquells votants que encara consideren que Catalunya està ben tractada per España. A mi em cauen simpàtics, perquè una dreta dividida en dues parts és dues dretes, però amb menys votants. Només per això, tanmateix. Penso que el seu representant ja va mostrar tot el que podia fer quan el 2006 va sorgir, potser del paradís, exhibint la seva silueta nua fent campanya. No sembla que tingui gran cosa més per ensenyar. Des de llavors i en un temps de tants canvis, sempre li he sentit el mateix discurs.
Espero que cap analista polític llegeixi la meva anàlisi. Ja sé que les meves pretensions em poden valdre un bon clatellot i una estirada de nas, i d’orelles, però no cal que pateixin. Mai no els hi faré la competència perquè anàlisi i política són de nombres, i jo, ja ho sap tothom,  no en sóc.
Fa tres setmanes, Salvador Cardús publicava un article a La Vanguàrdia, “No és un xoc de trens”, on, entre altres coses interessants, deia que l’Estat propi era un nasciturus i explicava que ja era perquè estava concebut. Tal com jo ho entenc, només li falta néixer. Em va agradar tant aquest concepte que cada dia hi penso una estoneta. L’embrió era, és, molt desitjat i ja s’està formant. Només ha d’arribar a bon terme, encara que haguem de patir dolors de part. Ara sí que crec que nosaltres, España, Europa i fins i tot els americans i els ugandesos saben que naixerà. En el pitjor dels casos, i suposant que hi hagi complicacions en el part del primer embaràs, el desig és fèrtil. Tornarem a engendrar.
Al meu davant s’ha esvaït la boira. El dia és clar. Tanco els ulls i no puc veure la independència, però sí sentir-la bategar. Amb l’impuls de tots els que la desitgem, batega fort sense aturar-se. I el seu trip-trap mormola: ja.
 
Quan la boira, per fi, s'esvaeix

diumenge, 19 de maig del 2013

L'ESFORÇ



                                                       
Recordo que quan va començar la crisi, només dos mesos després, vaig sentir pels mitjans que la crisi havia portat nous valors a la societat, entre ells la cultura de l’esforç. Em va estranyar perquè sempre havia relacionat l’esforç amb el treball continuat, la lluita, la resistència... i per tant, que ràpid! vaig pensar. Així doncs, d’una forma vertiginosa havíem passat de tenir-ho tot sense cap esforç, a valorar l’esforç per aconseguir-ho. I sense rebel·lions, ni  rebequeries, ni res. Com que no m’ho vaig creure, vaig voler pensar que el que podia ser una fita, ja es donava com a fet, per allò d’animar tothom a apuntar-s’hi.

No obstant, vaig voler fer una comprovació informal entre la gent jove, els més propers a mi i d’altres. Vaig pensar que eren ells els que més havien patit la sobreabundància i l’absència de desitjos, ho tenien tot,  i per tant la manca d’esforç. Els joves continuaven ancorats en la seva comoditat i en el seu no-esforç i seguien esperant que els seus desitjos els vinguessin a les mans sense ni tant sols acotar-se. És més, el mal humor els envaïa quan no els podien satisfer ja!. L’esforç no s’albirava per enlloc.

Amb el temps he anat veient que tots ells han trobat o trobaran una solució dràstica per adaptar-se a la cultura de l’esforç, que no de valorar-la. És la incorporació al món del treball. La crisi econòmica, amb la seva aliada, la Reforma Laboral, ha fet miques la societat del benestar i el treball que dignifica la persona, i ha convertit en esclaus els treballadors. Ara mateix es troben agafats pel coll i suspesos en l’aire amb un dit polze gegant prement-los la gargamella i amenaçant d’asfixiar-los.

Aquest és el món amb què topen els nous treballadors quan tenen la sort de trobar feina. És el món al que irremeiablement s’han d’ajustar  si volen conservar-la.  Per desgràcia, a banda d’aquests nous i també dels vells treballadors, la crisi ha multiplicat en visió calidoscòpica la figura del treballador aturat, en algun cas sense cap possibilitat de perdre aquest qualificatiu. Que els hi preguntin a ells per l’esforç i la cultura coaccionada, desintegradora  i inhumana d’esforçar-se sense treure’n cap profit.

A una amiga meva van donar-li un càrrec a la seva empresa. Petit, com acostumen a ser els càrrecs a les dones. És que el sistema és mascle. El seu cap va fer-li un excel·lent discurs en la presa de possessió del càrrec, sobre l’esforç, el seu valor i els valors que se’n desprenien. Era un bon home, ella m’explicava, del tot sincer i coherent amb el que deia. Se’l va creure a ulls clucs i va arribar a pensar que ell mateix era en sí l’ESFORÇ, així en majúscula i lletra de cos 16. Després va saber, perquè tot se sap, que quan el seu cap informava al seu, sobre ella, "esforç" era també la paraula més emprada.

Així funcionen informes i avaluacions en les grans empreses: un cap informa el seu sobre els seus subordinats. Aquell, al seu torn, informa el seu cap superior, i aquest el seu, sempre instruint sobre aquell immediatament inferior. Dic jo que hi ha d’haver alguna esquerda en una estructura tan perfecta, sinó no ens sorprendrien, i ja quasi que no ens sorprenen per res, cada dia per alguna nova fuita.

El cap de la meva amiga deia coses com ara:

            -   Sí, ella s’hi esforça molt..., però no és persona per aquest càrrec.

O bé:

            -   Li costa, li costa molt, però amb una mica d’esforç...

En què quedem?- pensava jo, sense dir-li res a la meva amiga, a qui no sabia com obrir els ulls clucs sobre el seu cap, que no era precisament honest amb ella-  De primer s’hi esforçava molt, però ara només amb una mica d’esforç ja no li costaria?

I més endavant:

            -   Ara s’hi esforça més, sí, sí. Amb tot...

Entenia jo que això tenia dues lectures que ben bé es podien complementar, per més desprestigi de la meva amiga: una, que abans no s’hi esforçava i dues, que amb tot l’esforç, pobreta, no hi arribava.

Caram amb la parauleta!- jo m’indignava- si que dóna de sí. I em vaig indignar més quan vaig saber que la paraula comptava amb el beneplàcit i  recolzament del coach del cap, expert en aconsellar l’ús de la paraula més encertada i d’ensenyar a dosificar-la, estirar-la i homenatjar-la en el moment més oportú.

Vaig patir molt per la meva amiga, estava convençuda que, per algun obscur motiu, li estaven fent el llit. Qui sap! Potser senzillament perquè s’hi esforcés encara més.

Ara ja no hi treballa. La va fitxar la competència. Diu que es van quedar astorats de la capacitat de treball que tenia i del bona professional que era. Ella només contestava:

            -   Tot ha estat gràcies a l’esforç.

Em pregunto si els ocells també s'hi esforcen tant
Fa temps que no hi parlo. Espero que no s’ho acabi de creure tot això de l’esforç i no decideixi parlar dels seus subordinats en els mateixos termes que ho feia el seu cap. Ara, que per això s’ha de dominar la perversió del llenguatge i ella... no és gaire independentista.




diumenge, 5 de maig del 2013

NAZIS I COLOMS



                                                   
Des de joveneta que sento a dir que davant dels insults i els afronts, el millor menyspreu és no fer-ne cas. Hi estic d’acord, malgrat no sempre ho aconsegueixi, perquè penso que aquesta és la millor manera de preservar la pau personal, i també la col·lectiva.

Ara bé, fins a quin punt podem no fer cas de l’afrontador i els seus blasmes?



A la meva terrassa, els coloms fa temps que s’hi passegen amb una total impunitat, com si fos seva, vaja! Al principi vaig pensar deixa’ls fer, que potser no tenen cap més lloc on aixoplugar-se, pobres, pobres coloms! Després vaig mirar de tenir-los contents amb molinets de coloraines girant amb el vent i amb algun falcó de goma que brandant les ales semblava que els hagués d’espantar, tot de broma, és clar, només per animar l’ambient. He provat de parlar molts cops amb el capitost, sempre en el seu llenguatge, uns cops mana un, altres, un altre de ben diferent. Tots fan el mateix: em miren i semblen donar-me la raó. A vegades fan que sí amb el cap, però sempre tinc la impressió que em segueixen la veta. No en tenen prou amb passejar-s’hi que també hi fan les seves necessitats, avui a la barana, demà al terra i demà passat damunt de la planta més reeixida, perquè no tenen mal gust i saben el que fan. L’altre dia se me’n va cagar un al cap, sort que tenia la boca tancada,  i encara em mirava altivament, com exigint-me una explicació.

Com que ni les bromes, ni el diàleg ni el menyspreu no serveixen, he decidit adoptar mètodes més expeditius. M’han dit que als basars xinesos, hi venen uns aparells per un preu molt mòdic que llancen petards un a un, amb la freqüència que prèviament se’ls hi programa. Diuen que són l’hòstia i que els coloms no tornen mai més, ni demanant-los-hi per favor, que tampoc no seria el cas. Però a mi els petards no m’agraden, que a vegades t’acaben petant a les mans, i a més jo no els vull cap mal als coloms, només que em deixin viure tranquil·la. Al final m’he decidit per un altre mètode que sembla que és infal·lible. Es tracta de no parlar-los-hi en la seva llengua, sinó en la meva. Sembla que marxen esperitats, ales ajudeu-me, perquè es pensen que és la llengua del diable. I com que les paraules en aquesta llengua són la meva arma, l’única que sé fer anar, crec que podria funcionar.

Parlant de decisions i paraules, ja comença a ser hora de tombar-nos cap els coloms, que badant el bec a la màxima obertura, no paren de dir com si fos un acudit o una bufonada macabra, nazi, nazi i més que nazi al poble català. Podríem mirar-los als ulls i dir-los-hi en català: Fins aquí hem arribat, nois! 


No és només una televisió pública que en fa les comparacions de la mà d’un parell de catedràtics (?) que juguen malèvolament amb una sofisticada perversió del llenguatge, i les il·lustra amb les fotos corresponents, sinó que un nombre important de representants del PP ( entengui’s Poders Públics, siguin del signe que siguin) arenguen els espanyols i els fan pedagogia per donar a desconèixer i fer incomprensible el fet català.



No voldria caure en el parany de girar 180º i inculpar-los a ells del que ens acusen a nosaltres. Només vull recordar que Goebbels, Ministre de Propaganda del tercer Reich d’Adolf Hitler, amb el seu magnífic i eficient equip, controlava els mitjans i  convencia les masses de coses molt allunyades de la realitat, conscient que l’odi uneix més les persones que qualsevol sentiment positiu. Va esmerçar molt temps, treball i diners per persuadir el poble alemany que els jueus eren escòria i que era necessari eliminar-los.

Aquí, tenim per una banda el no coneixement del tema per part de molts españols i per l'altra, l'embranzida que se li dóna amb la desinformació. Tinc dubtes de si ja som al gueto. En tot cas estem amb els mínims recursos i en un entorn que col·loca l’hostilitat en un plataret de la balança i l’odi en un altre. Si no em fallen els meus escassos coneixements de Mecànica, no hi queda lloc per l’empatia, ni tan sols per la simpatia. No cal que esperem a què ens treguin de les nostres cases, ens despullin del poc que ens queda i decideixin a quin comboi hem de pujar. No n’hi ha prou amb queixar-se i denunciar i tampoc no cal gastar petards. Serà suficient amb dir Adéu Espanya! en català, només faltaria, i fer-ho d’una vegada.



Per cert, pels que volen marxar com jo, però que tenen dubtes, aconsello el  programa de TV3 Sense ficció, "Hola Europa!" en directe o a TV3 a la carta. S'hi donen moltes respostes i es desvetllen bastantes incògnites. Espero que tots els temors es dilueixin i cadascú tingui llibertat per decidir sense por. I recordeu, la cultura ens fa lliures i la informació també. El que ens fa esclaus i xais llanuts sense opinió pròpia és la desinformació, encara que surti de la boca de catedràtics, polítics, periodistes, artistes,... suposadament formats,  assabentats... i demòcrates.


La meva gent...















...del meu país



















 Sap greu que no ho entenguin.



dissabte, 27 d’abril del 2013

VIRTUALMENT ELIMINAT?



No m’agrada el futbol i, amb tot, m’agrada el Barça, m’encanta, em fa feliç. No obstant no vull dir que sóc culé perquè no voldria que se m’encomanessin les penes d’aquest gran col·lectiu que s’estén pel meu país petit i també nord, nord enllà, pels mars del sud i per la ruta de les espècies, pel continent que espera sota el Mediterrani i pel de l’altra banda de l’Atlàntic.

I no voldria, no perquè no m’agradin els grups. Hi ha molt de positiu en la pertinença a un grup i potser quan aquest és tan potent, encara més, perquè hi ha moments que gràcies a l’ídol que agrupa i al seu bon fer, gent del món sencer s’agermana. Ho fa obviant diferències d’edat, de sexe, de llengua, de color de la pell, de classe social, d’ideologia política... Tots a la una amb la paraula clau: BARÇA! En directe o a través del televisor de casa o del bar, de l’iPad, del mòbil, de l’ordinador o de la pantalla gegant que instal·la l’ajuntament a la plaça major. Amb la ràdio anant en cotxe o quan no hi ha senyal, a dins de la font o fora, amb cava o amb cervesa, què hi fa? Som tan feliços i estem tant contents que res no enterboleix la nostra alegria.

I què passa quan el Barça perd? Tristos, no cal dir-ho, amb cara de pomes agres i que ningú no ens trenqui la girada perquè podem mossegar. Fins i tot un adoloriment muscular i ossi, digne de la combinació més severa d’artritis i fibromiàlgia ens envaeix el cos de dalt a baix. Però i la memòria? Perdem la memòria o bé la que ens queda és tan memòria de peix que el darrer partit jugat i guanyat queda massa lluny per recordar-lo? Ni aquest, ni les desenes que se n'han guanyat, només en aquesta lliga serveixen per desintegrar la nostra por.

Aleshores critiquem, censurem, desaprovem, som tècnics, tàctics i experts en alineació, moviments i detecció d’errades dins del camp. Diem frases com “ virtualment eliminat”, “potser sí, fin de ciclo”, “aquest Barça fa temps que s’aguanta pels pèls” i altres bajanades que prefereixo no retenir perquè el meu enuig sí que superaria llavors el de suportar una derrota. Exigim dimissions, tallem caps, demanem per Déu nous fitxatges que ens treguin del pou en el que hem caigut a pic des que l’adversari s’ha avançat i ha fet el primer gol. Tots dins del pou i el Barça jugant sol sobre el camp, perquè l’esperit dels culés, que l’havia d’acompanyar sempre, s’ha precipitat vers el més pregon dels abismes.

A vegades amb un sol desencís en tenim prou  per pensar que el vaixell s’enfonsa i perdre la confiança en els nostres aguerrits mariners. Sembla com si Calipso, Circe i lotòfags,  trobats en el camí per Ulisses en l’Odissea, s’haguessin posat d’acord en fer-nos perdre la memòria a tots. Si els desencisos són dos, volem esquinçar-nos les vestidures i amb tres, ens cremem com bonzes al mig del carrer.

És aquesta la part dels culés que no m’agrada. Perdre la memòria dels grans moments en un instant i la confiança que semblava tan ferma, en un sol contratemps.

M’agraden molt els tests facilets que hi ha a les revistes de la perruqueria. És l’únic que aconsegueixo llegir sense irritar-me. Amb una mica de vista a l’hora de respondre les preguntes, em donen un excel·lent resultat per aixecar-me l’autoestima: sóc seductora, tinc la mà trencada en economia familiar, sóc gran amiga dels meus amics i estic preparada per trobar una feina que em realitzarà i em farà molt feliç.

Com que em sembla que ja sé de quina manera s’han d’esquitllar les preguntes, n’he muntat un per provar-me a mi mateixa fins a quin grau puc prometre amor etern al Barça. Són preguntes més fàcils que les de les revistes, perquè en totes hi ha una comparació que il·lustra la pregunta.



  1. Tinc memòria de peix?
  2. He gaudit com un nen moltes vegades?
  3. Sóc fidel com un gos?
  4. Porto bé que em retirin la confiança atorgada, com si ja no fos apta?
  5. He de posar la mà a la llaga com Sant Tomàs, per creure?
  6. Vull matar fins i tot els meus fills quan perden, talment una mare espartana?
  7. Crec en els miracles, com el de la multiplicació dels pans i els peixos?
  8. Tenim el millor jugador del món, com Messi per exemple?
  9. Crec que els alemanys són superiors, també en futbol? I no diré en què més.
  10. El Barça forma part de les coses que em fan feliç, com llegir un bon llibre, escriure una història, picar l’ullet a un núvol o tenir recurrentment el mateix somni des del passat 11 de setembre?



No dono les meves respostes aquí perquè de la meva intimitat ja en vaig escriure prou l’últim dia. El test és meu, però el regalo per si algú es vol posar a prova.



Vinga va, que només són quatre gols. Si remuntem, millor, però sinó... Visca el Barça! per favor. I per sempre.

diumenge, 21 d’abril del 2013

LES DONES QUE M'AGRADEN



Diuen els que han llegit el meu llibre que és un llibre intimista, que vol dir que en els relats que s’hi desgranen l’autora es despulla per deixar entreveure, gra aquí, palla allà, la seva intimitat.
Del que escric en aquest bloc i en l’altre, ningú no me n’ha dit res en aquest sentit. Serà que això d’escriure en primera persona, parlant de sentiments, emocions, temors i peripècies no deixa espai pel dubte: sóc jo i em quedo al descobert. Però, però... i si hagués creat un personatge  heterònim que no fos jo sinó un altre i aquest altre s’hagués cruspit el jo i ja no parlés jo sinó ell? Això ho canviaria tot? Així, la intimitat dels altres és més excitant si pertany a una persona real que a un personatge de ficció amb un cor de cartró pedra?
 Aquest micro-pròleg és un aclariment al meu escrit d’avui, perquè sé que parlant d’intimitat tothom fa les seves conjectures i el d’avui és un relat amb unes confessions molt íntimes, meves o del meu personatge. 




A vegades sento dir:

     -     Sí senyor, amb dos collons!
o bé:
     -     Al final ha donat un cop de puny damunt de la taula.
I jo em pregunto d’on deuen sortir exclamacions i fets tant... d’home, per expressar determinació, valor, decisió...? Que potser les dones no tenim aquestes qualitats o és que es pretén demostrar que quan les tenim és perquè som més home que dona?

No he tingut el gust de conèixer-les personalment, per tant aquest no és un amor a primera vista, però sovint en sé d’elles, del que diuen i del que fan. Potser per això, estic amatent a les seves paraules, perquè en un moment o altre del seu parlament, m’acaben tocant el cor.

N’hi ha una de  decidida que no té cap problema en dir NO, quan aquesta raó s’imposa. Es diu Irene i ja en van dues vegades. La primera va deixar el calb, amb pretensions de ministre d’educació, però a qui falla la cultura, ben plantat, o millor ben assegut, a la seva cadira, presidint la reunió a Madrid. La segona sense desplaçar-se ni res, només va dir:
     -     Aquesta llei no l’aplicarem.
Era una llei publicada per la justícia de l’estat que ens asfixia, tan imparcial com sempre i cega més que mai,  per no discriminar un nen que volia l’escolarització en castellà. Per ell, i dubto que fos per ell, una classe sencera havia de sacrificar el català.

N’hi ha una altra amb un nom curiós a les nostres contrades, Muriel, que en llatí significa “àngel de juny” i potser sí que ho és perquè la seva veu va començar a sentir-se un mes de juny, amb aquesta frase: “Som una nació. Nosaltres decidim” La frase, contundent,  cridada més que mai el 10 de juliol de 2010 per un milió i mig de persones, contrasta amb la seva discreció, i va ser decisiva perquè els catalans agaféssim oxigen i diguéssim prou. 

Avivada per aquest oxigen, la Carme parla amb el cor, amb una veu que es fa sentir arreu de Catalunya. És una veu que va arrencar, semblava, del no res en nom de l’Assemblea amb una paraula clara i inequívoca: Independència. Als que tenim una edat, l’Assemblea ens en recorda una altra que es va quedar en suspens els anys setanta, tot fent confiança a Espanya i pensant que podia arribar l’entesa. La seva veu decidida convida a creure que el somni és possible. Ara ja, sense entesa.

La quarta dona respon al nom de Pilar. De gran recorregut per la política, sempre a l’esquerra i per Catalunya, i per les televisions, sempre defensant les seves idees. Hi ha qui l’acusa de canviar-se sovint de jaqueta, però jo trobo que totes les jaquetes que porta li estan bé. Caricaturitzada al, per a mi, magnífic programa Polònia, trencant llits i aixecant taules, res no la fa inhibir-se i segueix, abrandada i convincent, dient el que pensa a la seva columna de La Vanguardia, a 8TV amb el seu amic-botxí, en Cuní, o allà on sigui que li preguntin.

Em deixo pel final la Teresa, com jo, quin honor el meu. En puc dir que la major part del seu recorregut l’ha fet en l’anonimat i m’imagino que comprimint-se les ganes de parlar, perquè quan ho va fer la primera vegada va ser explotant en contra de les farmacèutiques i des de llavors no ha deixat d’expressar-se, amb manifestes ganes de fer-se entendre. Ara s’ha convertit en la veu dels indignats i estic convençuda que els seus representats ho deuen estar celebrant perquè no podrien tenir millor intèrpret, advocada i portaveu.

Són cinc i per això no les podré batejar com Les quatre genets de l’apocalipsi, ni com Les set magnífiques, ni com Les tres magues d’Orient. Tampoc com Les set sàvies de Grècia. I no ho podré fer perquè aquestes penyes tan conegudes, de cap manera tenen una dona entre elles, però sobretot, sobretot, perquè no necessiten cap nom. Són simplement cinc dones del meu país, que em sedueixen: decidides, prudents, contundents, persuasives, abrandades, perseverants, coratjoses i amb el do i poder de la paraula. Em fan sentir orgullosa de ser dona i catalana i són les dones que m’agraden a mi.

Ah!  També m’agraden totes les meves amigues, que sinó m’agradessin ja no ho serien, la meva mare, les meves àvies i com no? la meva filla. Sense elles i tot el que ha intervingut i pren part en la meva existència, jo no estaria escrivint el que escric, ara i aquí.


Tòpicament femenines, només ornamentals per alguns, però absolutament imprescindibles



 


No et veig, estimada lectora, estimat lector, però t’endevino decebuda, decebut i amb la perplexitat inundant-te el rostre. Segurament les expectatives prèvies a la lectura no han quedat cobertes i l’exhibició de la intimitat que ja es besllumava només ha estat una promesa incomplerta. Potser un dia, no molt llunyà, parli dels homes que m’agraden  i doni una altra pista intimista sobre la meva vera identitat  nacional, ... o era sexual?


diumenge, 24 de març del 2013

AMABLE

Aquest és el relat que es va publicar al número 35 de La Lluna en un Cove http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/, ara fa un any. He de confessar que després de veure'l publicat no me'l vaig llegir gaire més perquè jo mateixa em vaig espantar del que havia escrit. Ara, al número 45, la il·lustradora Laura Relea va escollir il·lustrar-lo. Realment, el seu dibuix espaordeix més que el mateix relat, fins i tot abans de llegir-lo. S'ha de saber mirar, però. Potser per això m'he decidit a penjar-lo, perquè em meravella com un dibuix aparentment tan senzill, pot expressar tant.
La Laura Relea té un bloc, conjuntament amb unes companyes, sobre teràpies alternatives,   http://www.lasalaenblanc.blogspot.com/ que val la pena visitar i té intenció d'obrir-ne un amb les seves il·lustracions. Ja en donaré notícia quan ho faci.


                                                                                                                                                                    
                                                                                             
A la Plaça del Vent, una nena s’agafa fort a la mà de la seva mare, que escorcolla el seu voltant aliena als temors de la seva filla. Aquesta, entre admirada i esporuguida, veu com es van acostant els gegants i malgrat que ja sap que son de cartró, no pot evitar torbar-se davant la imponent presència dels Gegants Pagesos.

Mai abans d’avui no havia vist res de semblant ni en aquesta terra, ni en la seva ni enlloc. Ahir l’aigua queia a la plaça com ploguda del cel, i tothom a sota xopant-se. Avui, una corrua de ninots que li fan certa basarda, traspassa la plaça ballant i  fins i tot li donen la mà. Alguns li recorden els personatges dels contes que l’esperen a casa i que omplen de companyia el seu petit  i solitari món.

                                                           .../...



Quan es despertava després del primer son i cridava la seva mare,  mai no rebia resposta. Al principi plorava amb desconsol. Més tard va adonar-se que per molt que plorés la mare no vindria, senzillament perquè no hi era. I les llàgrimes es van acabar.

No va saber mai on anava la mare. A la primeria li preguntava, però ella li donava llargues amb qualsevol excusa o s’hi enfadava, «que pesada que ets, nena». I va començar a pensar que li feia nosa. Ja no l’abraçava com abans, ni se l’asseia a la falda i l’amanyagava. Ara sempre tenia pressa i la pressa li semblava que era per marxar lluny d’ella, com més aviat millor. També hagué d’acostumar-se a aquesta buidor, no per habitual menys dolorosa.

Tenia sis anys i es deia Hanna. El cabell, els ulls clars i les seves faccions palesaven el seu origen de més enllà del Bàltic.

Feia tres anys que havien sortit amb la seva mare de Letònia i després de passar per Madrid i Barcelona, havien arribat a la ciutat, just quan la crisi començava a fuetejar el món occidental. De les oportunitats de feina que la mare havia tingut fins aleshores, no en van quedar sinó uns minsos estalvis per a sostenir-se uns mesos, i una decisió ferma de continuar vivint amb el mateix nivell de vida que havia conegut aquí, molt pel damunt del que tenia al seu país. Si això comportava fer un altre tipus de feina, no seria pas primmirada. Era maca, amb un cos desitjable, li constava, i també molt decidida... ningú no li havia de prendre el pel a ella, es dediqués al que es dediqués.

Va aconseguir per a la Hanna plaça en un col·legi del centre, «aquesta és la teva escola i jo ara me n’he d’anar». Tampoc això li va resultar fàcil a la Hanna; no era una nena que despertés simpaties fàcilment. Aparentment, res no la diferenciava de les altres nenes, però el seu esguard desconfiat i recelós feia que  companys i companyes no se li atansessin ni poc ni molt.

Una nit, la seva mare va portar un home a casa. Parlaven en letó, però la Hanna va sentir que li deia “professor” en català, i li va fer gràcia perquè ella coneixia molt bé el significat d’aquesta paraula. Gracia i estranyesa alhora, de sentir-ho en boca de la mare, a qui mai no havia sentit  parlar una altra llengua que no fos la seva, i també pel to burleta que emprava quan ho deia.

El professor era un home de mitjana edat, a la Hanna li va semblar amable. Ell li parlava en letó, només algunes paraules, no massa clares, però ella les hi entenia. També en català, el mateix català hermètic dels nens i les nenes del col·legi, que a ella se li feia tan difícil a vegades. Des del començament es va interessar per les seves coses i sempre provava de fer-la somriure.

Les visites es van anar repetint i ell va agafar el bon costum de portar un conte a la Hanna, cada vegada que venia amb la mare. Ells es tancaven a l’habitació i entre “professor” i “professor” xerraven , reien, gemegaven i deixaven escapar el fum per  sota la porta.

Per  a la Hanna que, en l’experiència dels pocs anys, estava convençuda que els canvis a la seva vida només s’hi produïen per empitjorar, la gentilesa del professor era tota una novetat. Semblava que, per primera vegada en molt de temps, algú tenia un detall amb ella. Una successió de detalls: li donava el conte, la pujava a coll, li feia un petó...Li era amable.

Com que la relació es va perllongar, la Hanna es va anar fent la seva petita-gran biblioteca de contes que, a part d’obrir-li els ulls a una pila d’històries que mai no s’hauria imaginat, li desvetllava un sentiment d’agraïment que, de mica en mica, es va anar transformant en un gran afecte pel professor.

La seva mare, aprofitant que s’entenien bé, sortia a vegades a mitja nit i s’estava un parell d’hores a fora, tampoc no era qüestió de perdre poder adquisitiu perquè l’excel·lentíssim professor s’hagués encapritxat d’ella.

I va arribar el moment que el professor havia anat preparant a consciència. Una nit, en absència de la mare i amb l’amabilitat habitual, va agafar un conte, el preferit de la Hanna, se la va asseure a les cames i mentre amb una mà anava girant els fulls, amb l’altra li acariciava la cara, el coll, l’esquena... Amb els ulls closos i els llavis mig oberts li omplia la cara de petons. I la Hanna estava contentíssima perquè «quina sort que algú m’estima». No era la mare, no eren els companys, però era el professor, el seu professor que li portava un conte cada dia.  Enmig de l’alegria de la Hanna, el professor, cec de lascívia i ja incapaç d’aturar aquell deliri, va continuar la seva comesa. Ella reia i reia de les pessigolles que li feia i enmig de les rialles, es va girar i se’l va mirar. El va veure aclucant els ulls, i també com un filet de saliva li queia per la comissura de la boca. Espantada, va saltar a terra i va marxar corrent. Però no va trigar ni un minut a tornar. Duia un mocador a la mà i, sol·lícita i amoïnada, es va afanyar a eixugar-li la saliva , mentre li deia:

-Què et passa? Què no et trobes bé, professor? Tens mal de cap? Ara vindrà la mama, no pateixis. Ja me l’explicaràs un altre dia el conte.

Ell va estirar la mà per a tocar-li la cara, però a l’atansar-s’hi, va veure aquells ulls verds, esbatanats, que per primera vegada descobria confiats, sense recel. Va ser com si s’hagués enrampat. Davant la mirada estorada de la Hanna, es va quedar quiet, com paralitzat, després es va tapar la cara amb les dues mans i va començar a plorar com un nen. Va recordar el nen que havia estat quan era com la Hanna, innocent, crèdul, net de cor...era com ella i la mare l’acotxava. La seva veu, ressonant-li al fons de la memòria, també li explicava un conte. «Déu meu! Com he arribat fins aquí? M’he convertit en un monstre». Sense voler, van desfilar pel seu davant un seguit d’imatges colpidores, escruixidores, potser definitives... que havien marcat la seva existència, tal vegada excuses que empraria per exculpar-se per les seves inclinacions...

La Hanna continuava dreta al seu davant, perplexa per tot el que provava a endevinar, sense èxit, en la mirada del professor, i  per molt que si esforçava, no aconseguia  relacionar aquella escena amb cap de les històries fantàstiques que, gràcies a ell, havia conegut.

Per fi, el professor s’aixecà trontollant. Balbucejava unes paraules, una vegada i una altra:

-Sóc jo, sóc jo..., sóc jo...

Va passar pel costat de la Hanna. Ella va somriure, ignorant la tempesta.

-Sóc jo..., sóc jo..., només jo en sóc el responsable...

La Hanna no va tornar a veure més el seu professor, però durant un temps, cada setmana algú li va anar enviant un conte, sense més informació del remitent que una targeta on tan sols hi deia “gràcies”.

Sabia qui li enviava els contes, també intuïa que no el veuria més. El que no entenia era perquè li donava les gràcies.

                                                           .../...



La Hanna ja ha saludat a tots els Nanos, els Nous i els Vells, i ara li sembla que són amics que coneix de tota la vida. Amb una certa tristesa veu com es van allunyant i ella no els vol perdre. Corre al seu darrere i la mare l’estira pel braç i la pren cap a la vora. Amb un dit als llavis li ordena silenci i li assenyala un grup de gent que van darrere de la corrua de ninots de cartró-pedra. La Hanna se’ls mira  bé a tots, un a un. Van molt ben vestits i n’hi ha un que porta a la mà el que a ella li sembla un bastó molt bonic, amb una empunyadura daurada, igual que la cadena que duu al coll. De sobte, en un d’ells hi reconeix uns ulls  i crida «Professor, professor!!». L’home es gira dissimuladament, ha reconegut aquella veu, però no ho ha de demostrar, episodi tancat, ara és un altre home. Ella no s’ho pensa dues vegades i corre cap al seu professor. Se li abraça a les cames, el torna a cridar emocionada: «Professor!». El professor sent el contacte d’aquells bracets al seu cos, altre cop s’enrampa i sent com l’electricitat  li recorre tot el cos, fins a la punta dels cabells. El circuit torna a funcionar. La puja a coll i l’omple de petons, mentre mira de reüll al seu voltant. La mare, entre la gentada, mira cap una altra banda i pensa que potser l’impresentable professor, que un dia va desaparèixer sense acomiadar-se, ara se’n tornarà a afal·lerar i li permetrà millorar el seu nivell d’ingressos.

La Hanna somriu feliç. Ha recuperat l’única persona amable que ha conegut en la seva curta vida.

Autora: Laura Relea