Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta els amics dels meus amics. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta els amics dels meus amics. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

divendres, 8 de març del 2024

A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.

És aquest: 




                                  A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

 


A kilòmetres de distància,

les teves paraules demanen auxili,

els teus grans ulls criden “per què?”

i perquè no tinc resposta,

sento que mirada i paraules,

com daga esmolada, se’m claven al cor.

 

Fa mesos que corres sota les bombes

i pel camí has perdut la mare,

dos germans, tres cosins, els avis.

Has perdut la casa, la nina, l’escola,

i ni tan sols saps si els teus amics,

fa poc amb tu a la plaça, són vius.

 

Tens vuit anys i no tens esperança,

tens vuit anys i estàs molt cansada,

tens vuit anys i no et veus  futur,

No tens vuit anys, en tens vuitanta

i veus la mort tan propera

que t’és igual viure que morir.

 

Què et puc dir jo a kilòmetres de distància?

No tinc respostes ni explicacions ni  solucions.

La impotència m’aclapara

i, incapaç d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,

em crido a la revolta contra tanta injustícia

contra aquest abús, contra tanta crueltat. 

 

Vull dir-te que no estàs sola,

que les dones del món estem amb tu,

que milers de dones compartim el teu dolor,

perquè pots pensar que tothom t’ha deixat:

els polítics megalòmans que t’agredeixen,

els polítics inútils que no fan res per evitar-ho.

 

Però no estàs sola, voldria que ho sabessis,

que les dones, les que sempre hi perdem més,

espoliades, violades, vídues, orfes,

nosaltres et fem costat cada dia

i cada dia demanem a Déu, al teu, al nostre,

que s’acabi aquesta despietada guerra.

 

Ets tu, nena palestina innocent,

qui m’inspira aquestes paraules,

però no hi ha bandera, ni cobdícia, ni recel

que justifiqui cap guerra,

com no hi ha indulgència ni perdó

pels qui les han declarat.

 

A kilòmetres de distància,

deixa’m dir-te com el poeta,  

que hi haurà un dia que no podrem més

i llavors ho podrem tot.

I no serà seguint consignes dels polítics,

serà aplegant-nos totes per fer un món millor.  

 

                              Teresa Duch Dolcet

 

 

dissabte, 9 de juliol del 2022

CONTAGI CORAL

     

                       



Poc m’imaginava que després de dos anys sense Concurs de Focs Artificials a Tarragona, aquest any els hauria de veure soleta des de la meva terrassa!

Des de feia una setmana tenia tots els dies programats, les visites dels amics, els menús, els horaris, la il·lusió. I de sobte... Test positiu i tot salta pels aires! Els focs, les quedades, el club de lectura, la perruqueria, l’anada al poble... Tot cancel·lat! I encara demanant al cel que no hagués contagiat la meva mare el cap de setmana, quan tenia símptomes de refredat i no se’m va ocórrer que pogués ser Covid.

Aquest ha estat un contagi doblement coral. Tinc clar que va ser en un sopar de la coral on canto. 


               Em sembla que s'hi hauria escaigut més "Viva la vida" de ColdPlay. La vida loca.


I com que no em vaig contagiar jo sola, hem tingut bon motiu de conversa en el grup de WS multi-contagiat. Coral en literatura també significa novel·la amb diversos protagonistes i aquest seria el segon motiu coral. Tot va ser comunicar que havíem de suspendre la visita a casa meva pels Focs perquè havia donat positiva i una a una, fins a quatre, es van anar adherint a la positivitat. Quatre del grup teníem COVID, les altres tres no perquè, suposo, ja l’havien passat. Una de les quatre tenia informació de primera mà i ens va explicar tots els símptomes possibles: aixafament, mal de gola, tos, febre, mocs, diarrea puntual, manca d’olfacte i dificultat en respirar. Els he tingut tots menys aquest últim i n’hi he d’afegir un altre de ben estrany: em punxen les dents. No és conya, eh?

Gràcies al grup i al contagi totes hem estat protagonistes d’aquesta història Heus aquí la novel·la coral. Hem xerrat, hem fet bromes, ens hem rigut dels símptomes, alguna també ho ha contagiat a la família, ens hem anat comunicant els progressos positius i les que ja havien passat per l’experiència ens l’explicaven i ens donaven ànims. Tot un episodi d’amistat i bon rotllo que m’ha portat a escriure aquesta entrada.

Jo he estat de molta sort. Vaig estar amb l’Elna i una amiga el dia abans del primer símptoma, també al teatre i quan ja tenia símptomes, que jo creia de refredat, vaig estar amb la meva mare. No s’ha contagiat ningú i ho celebro sobretot per la meva mare que tenia molts números. Per l’edat i per dos dies que havíem passat juntes. Xamba? Asimptomàtica? O potser està més forta que jo, malgrat les aparences? Sigui quina sigui la causa del no contagi, ha estat un alleujament arribar fins avui , vuitè dia de símptomes, havent pogut descartar cada dia el seu contagi.

A banda, hi ha hagut altres aspectes positius: els amics que pensen en tu i no et deixen en aquests moments d’aïllament; els fills que a vegades sembla que no hi siguin, però hi són, hi són sempre i quan els necessites encara més. També amics del poble i la meva cosina, tots oferint-se a proveir la meva mare del que necessités. Els dono les gràcies per haver alleujat la situació.

El confinament, segons imperatiu del test, també m’ha servit, quan els símptomes han anat afluixant, per posar a caminar la meva nova novel·la, que no serà coral, sinó que tindrà una protagonista ja coneguda pels lectors i, pel que sé, molt estimada. Però, ei! No prometo res, que encara soc a les beceroles del projecte.

Estar confinat té altres avantatges. Estrès zero: no he quedat, no faig tard, no m’esperen. Menjar més lentament: no cal córrer, no tindré ocasió de tornar a fer anar les barres fins al proper àpat i no els incrementaré pas, ara, no? I l’ansietat: me n’havien quedat rastres d’ençà dels volts de Sant Jordi, quan havia de sortir “Baltasana” i no paraven de sorgir entrebancs; doncs res, ha desaparegut l’ansietat. Si torna a aparèixer ja sé què he de fer: deixar-me tornar a contagiar, confinament i oooommmm...

I ara ve quan els experts, i depenent de l’edat que tinguin, em diuen:

Nena, tu ets idiota

O bé:

Senyora, vostè no sap res.

O potser:

ꟷVos teniu demència senil.

No, no, no, que va! Per lleu que sigui, recomano a tothom que l’eviti, a part que no se sap mai com pot reaccionar el teu cos a la Covid. I que tot no ha estat positiu, caram! Per exemple, la nevera està a les últimes: una poma, una taronja, mitja tomaca d’amanir, dues tomaques de sucar el pa, una pastanaga, un iogurt, tres tallets de pernil dolç i un cul de llet de civada. Podria demanar als meus fills que em portessin el que necessito, però tinc l’esperança que el resultat negatiu del test ja estigui a tocar, ja vingui de camí, ja arribi. Si us plau, que arribi ja! Quin plaer que serà anar a comprar!

Per cert! El meu reconeixement i agraïment als experts. No vull pensar on seríem sense les vacunes contra la Covid. No vull pensar en com hauria viscut aquest contagi sense haver-me vacunat.


divendres, 10 de juny del 2022

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927


Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.








UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.






LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.


COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

dissabte, 21 d’agost del 2021

LILA I OCELLS

 

                               



Encara que sembli el títol d’una obra pictòrica, que ningú no s’enganyi. És la pura imatge, feta paraules, de casa meva des de fa una setmana.

       Quan em vaig treure el carnet de cangur no sabia que tingués tantes atribucions, ni tantes sortides “professionals”. I potser m’ho hauria d’haver olorat perquè va ser tan fàcil que alguna contrapartida havia de tenir.

       Total, que els fills se’n van de vacances lluny i el bestiari dels fills fa vacances a casa meva. Que ja li deia el meu gendre a la Lila abans de marxar, en veure que movia la cua amb ritme desenfrenat.

       ―Te’n vas de vacances, eh, Lila? Si més no, vacances gastronòmiques... Pa amb tomàquet i pernil dolç per esmorzar, macarrons per dinar, verdura i peixet per sopar...

       I la cua de la Lila, imparable. Ella pobreta, quasi que no hi veu, però té tant coneixement... Ja tenia poca vista i la va perdent encara més. Fins que no s’acostuma als nous topants i als nous volums de l’ambient va de pinyo en pinyo. Ara, després de cinc dies, a casa ja no tant, però al carrer quan la trec, i sobretot al matí, ja tinc prou feina a estirar-li la corretja per evitar-li les trompades. Jo crec que de tants impactes, contràriament al que pugui semblar, hi té una sensibilitat especial, al “caparró”. No feia ni tres hores que la tenia a casa, que ja m’obria la mosquitera corredissa amb el cap. De veritat, eh? Ha vist en quina direcció ha de fer lliscar el cap per fer-la córrer i s’ha fet especialista en obertura de mosquitera. He provat de fer-li entendre que quan ja és a fora l’ha de tancar, però no me’n surto i si no se’m cruspeixen els mosquits abans ―els que entren per la mosquitera oberta―, estic pensant de passar a la següent pantalla i ensenyar-li a obrir l’interruptor del llum. Tot i que potser no en voldrà saber res perquè ella per gust sempre seria a la terrassa. Que consti que aquesta gimcana jo no li he muntat, però a ella li agraden els reptes, com a mi, i no les coses fàcils. Quin remei, quan les fàcils són difícils! És com la guineu quan diu que no vol raïms perquè són verds.




 

       I què puc dir dels ocells? Són canaris, es diuen Sírius i Orió, que trobo uns noms ben encertats, per dur-los uns éssers aeris que tenen capacitat de solcar el cel. No donen cap feina perquè ja venien amb l’alimentació preparada per tota la setmana. Només els he de canviar l’aigua de beure i l’aigua de la banyera. Que sí, que jo no en tenia ni idea, però es remullen en una banyereta. No obstant, no em canten i m’agradaria. I mira que me’n faig un tip de cantar-los jo, per veure si els ho encomano! 

       A qui sí que li he encomanat, i ara entenc el seu ritme cuer, és a la Lila. Ni els seus amos ho sabien, però li agrada la música, portar el compàs i deixar-se endur pel ritme. Ai, com jo! -Ja ho diuen, els testos s'assemblen a les olles, però... aquest test? Aquesta olla?- La Lila mou el cap d’ací d’allà i amunt i avall. Encara no he descobert quin instrument és el que la motiva més, perquè la meva oïda musical és bastant deficient, però em penso lliurar a la investigació en cos i ànima. A mi em sembla que quan em sent cantar a mi, s’hi anima especialment. L’altre dia amb l’MP3 d’Els amics de les arts al cotxe va ser apoteòsic. No em vaig poder estar de gravar-la. Una... i dues infraccions! Que Déu m’empari! El proper dia li posaré Queen a veure si també li agrada.



                            Són dos retalls que recullen els moments estel·lars de la Lila. 
                                                                    I  meus, és clar!


          La gossa Nel·la de la meva amiga Quima, quan sent el pregó que avisa de la mort d’algú al poble amb El cant dels ocells, fa uns refilets que riu-te’n del sentiment que hi posava la Callas.

     Només tinc dues ferides respecte als meus acompanyants d’aquesta setmana. Una: m’agradaria obrir la gàbia dels ocells i que sabessin què és volar lliure; però que poguessin tornar a refugiar-s’hi si volguessin, que ells no saben com de malament està el món per aquí a fora. 


Com diu un amic meu en la seva cançó "Vola!", voleu, petitons, voleu!
                                           (Cliqueu sobre el text de la imatge per escoltar-la)



De l'altra ferida me'n sento quan trec la Lila a passejar. També m’agradaria treure-li la corretja i que campés a la seva, però ca! No es pot! La zona està atapeïda d’amos passejant els seus gossos, o a l’inrevés en el meu cas, i ella és tan bonassa que segur que li fotrien urpada. Així que només la puc deixar que practiqui una pseudo-socialització, amb la corretja ben tibant, a punt de rescatar-la de qualsevol mal, amén.

       Fem una bona simbiosi tots quatre. O sigui, jo mano i ells fan el que volen. Jo xerro amb ells i ells es pensen que xerro sola, jo trec la Lila i ella està convençuda que em treu a mi. Jo netejo cada nit el terra i cada matí el trobo entapissat de pèls i plomes, però... sabeu què? Que quan se’n vagin els trobaré a faltar. Però que no ho sàpiguen els seus amos, que segur que en prenen nota!





dimecres, 13 de maig del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 3 DE LA FASE 1 DE DESCONFINAMENT, DESPRÉS DE 50 DIES DE CONFINAMENT I 7 DIES DE FASE ZERO DE DESCONFINAMENT


(M’agraden els títols llargs, però si això continua, hauré de canviar de gustos)

 

No em puc imaginar aquests gairebé seixanta dies a casa, sense tenir cap objectiu per estar ocupada. És veritat que jo ho tinc fàcil perquè em poso a escriure i em passa el matí o la tarda sense adonar-me’n. I que consti que he fet altres coses, eh? Tinc els armaris impecables, els calaixos també, el traster, la galeria... tot! Però penso que hi deu haver molta gent desvagada per casa, avorrint-se molt. Ho dic perquè les sol·licitud d’amistat per Facebook, en tot aquest temps, m’han caigut al damunt com un xàfec d’estiu.

A banda de les dels militars USA ―que sé que moltes dones reben― i de les dels guàrdia civils ―sense història, sense fotos i sense amics en el perfil― que deuen voler espiar les meves subversives activitats i amistats independentistes, no acostumo a acceptar l’amistat de gent que no conegui o que no tingui res a veure amb coneguts meus, a menys que les seves entrades em sedueixin molt. Dic mentida, ho he d’ampliar: quan oloro que qui em demana l’amistat té relació amb alguna editorial, faig una excepció i de seguida li dic que sí, que no se sap mai quan una editorial et pot voler oferir un contracte milionari.

Però aquests dies que, per estrany que sembli, anava amb presses, m’he descuidat massa. Al principi del confinament, una senyora sense amics comuns em va demanar l’amistat. Vaig mirar la seva cronologia i vaig veure que penjava vídeos de receptes on ella cuinava. Em va semblar inofensiva i, fins i tot, útil i la vaig acceptar. Arran d’això, m’han arribat múltiples sol·licituds amb un únic amic comú: ella. Totes són d’homes, així que he arribat a pensar que les receptes deuen ser una tapadora i en realitat la senyora té una agència de contactes. Per què? Doncs perquè immediatament a l’acceptació dels nous amics, rebo un missatge privat per Messenger:

―Hola, guapa!

―Bona tarda, preciosa!

―Que simpàtica que ets!

―Hola, com et va?

―Bona nit, maca!

Que no...., que les xarxes per lligar són unes altres, però ja que s’hi posen...  una mica d’originalitat, no? Ves, potser jo soc una mica pretensiosa, però caram! Ja que la relació no és oral, sinó escrita, que hi ha més temps per pensar el que dius que abans, quan la conversa s’iniciava en una discoteca, pensa-t’ho una mica, home, i entra d’una altra manera! No ho sé, un rodolí, uns acords amb la gralla o l’acordió, un petit dibuix... Em conformo amb poc, però sí amb alguna cosa més. Pitjor que aquestes frases curtes poc originals, són les d’aquells que es posen a explicar-te la vida, només acabar-los de donar el sí. L’altre dia, a un que m’explicava que s’havia aprimat no sé quants quilos, gràcies a haver descobert l’alimentació equilibrada i foto d’abans i de després i que si la seva parella, i que patatim i patatam, li vaig haver de fer la pregunta que ja feia estona que li volia fer:

―Perdona, tu m’has demanant l’amistat per algun motiu concret?

―Ah, no! He vist que teníem amics comuns i he pensat que podríem començar una amistat i tal...

L’amic en comú era la senyora, és clar. Després vaig descobrir que el nou amic tenia una pàgina on promocionava la vida sana i els seus productes. També és lícit buscar clients per Facebook, però almenys anessin de cara, dic jo, no?

Fa anys vaig fer una entrada en aquest blog titulada ELS AMICS DELS MEUS AMICS, on defensava algunes virtuts de les xarxes i en especial de Facebook. Tenia uns centenars d’amics aleshores i pràcticament els coneixia tots. Ara ja en tinc massa, i també massa de desconeguts, i començaré a deixar-ne uns quants. La primera, la senyora de l’agència. Digueu-me selectiva, però no és una bona època per fer “amics” desconeguts. Igual em demana l’amistat Mr. COVID19 sota un perfil fals i quan me n’adono ja el tinc dins de casa. Vaig a fer-ho ara. No vull ofendre ningú amb aquest post, però tampoc vull que em comencin a arribar mostres de creativitat suggerides per mi mateixa. La gràcia d’aquestes coses és la sorpresa i l’espontaneïtat, no?


Doncs això, sorpresa i espontaneïtat.

 

Darreres dades publicades de COVID19 a Catalunya:

 

 

    

CONTAGIATS TOTALS   

 CONTAGIATS SANITARIS

GREUS

MORTS

 

ALTES

15-03-20

DIA 1

903

 

52

12

 

3

16-03-20         

DIA 2

1394

 

74

18

 

?

17-03-20

DIA 3

1866

 

65

41

 

?

18-03-20

DIA 4

2702

 

92

55

 

?

19-03-20

DIA 5

3270

 

98

82

 

82

20-03-20

DIA 6

4203

600

312

122

 

150

21-03-20

DIA 7

4700

 

479

191

 

180

22-03-20

DIA 8

5400

 

?

?

 

600

23-03-20

DIA 9

5925

?

551

245

 

?

24-03-20

DIA 10

7864

1346

?

339

 

?

25-03-20

DIA 11

9937

1524

781

516

 

1274

26-03-20

DIA 12

11500

1996

1021

672

 

1697

27-03-20

DIA 13

12940

2248

1187

880

 

2384

28-03-20

DIA 14

14263

?

?

1070

 

3106

29-03-20

DIA 15 

?

?

?

?

 

?

30-03-20

DIA 16

16157

?

1512

1410

 

4125

31-03-20

DIA 17

18773

?

?

1672

 

4966

01-04-20

DIA 18

19991

?

?

1841

 

5701

02-04-20

DIA 19

21804

?

?

2093

 

6917

03-04-20

DIA 20

23460

?

?

2335

 

7849

04-04-20

DIA 21

24734

?

?

2508

 

8635

05-04-20

DIA 22

?

?

?

?

 

?

06-04-20

DIA 23

26824

?

?

2760

 

9528

07-04-20

DIA 24

28323

?

2391

2908

 

10738

08-04-20

DIA 25

29647

4603

2442

3041

 

12250

09-04-20

DIA 26

31043

?

?

3148

 

13063

10-04-20

DIA 27

31727

?

?

3231

 

13513

11-04-20

DIA 28

32984

?

?

3331

 

14298

12-04-20

DIA 29

?

?

?

?

 

?

13-04-20

DIA 30

34726

?

?

3538

 

15602

14-04-20

DIA 31

35197

5504

?

3666

 

15967

15-04-20

DIA 32

36505

?

?

3756

 

16651

16-04-20

DIA 33

39375

5712

1307

7097

 

17297

17-04-20

DIA 34

39736

?

?

7576

 

18724

18-04-20

DIA 35

40988

?

?

7881

 

19088

19-04-20

DIA 36

?

?

?

?

 

?

20-04-20

DIA 37

42610

?

?

8273

 

20881

21-04-20

DIA 38

43695

?

?

8441

 

22417

22-04-20

DIA 39

44793

?

?

8845

 

23891

23-04-20

DIA 40

45875

?

?

9050

 

24787

24-04-20

DIA 41

46629

?

?

9186

 

25984

25-04-20

DIA 42

47633

?

?

9492

 

27075

26-04-20

DIA 43

?

?

?

?

 

?

27-04-20

DIA 44

49088

?

?

9764

 

27849

28-04-20

DIA 45

50162

?

?

9923

 

28934

29-04-20

DIA 46

51672

?

?

10073

 

29574

30-04-20

DIA 47

54324

?

?

10211

 

30190

01-05-20

DIA 48

55137

?

?

10311

 

30751

02-05-20

DIA 49

57093

?

?

10401

 

31236

03-05-20

DIA 50

57363

?

?

10452

 

31464

06-05-20

DIA 3-Fase 0

58559

?

?

10785

 

32716

08-05-20

DIA 5-Fase 0

60007

?

?

10965

 

33679

10-05-20

DIA 7-Fase 0

60605

?

?

11109

 

34427

13-05-20

DIA 3-Fase 1

61355

?

?

11351

 

35130