(M’agraden els títols llargs, però si això
continua, hauré de canviar de gustos)
No em puc imaginar aquests gairebé seixanta
dies a casa, sense tenir cap objectiu per estar ocupada. És veritat que jo ho
tinc fàcil perquè em poso a escriure i em passa el matí o la tarda sense
adonar-me’n. I que consti que he fet altres coses, eh? Tinc els armaris
impecables, els calaixos també, el traster, la galeria... tot! Però penso que
hi deu haver molta gent desvagada per casa, avorrint-se molt. Ho dic perquè les
sol·licitud d’amistat per Facebook, en tot aquest temps, m’han caigut al damunt
com un xàfec d’estiu.
A banda de les dels militars USA ―que sé que
moltes dones reben― i de les dels guàrdia civils ―sense història, sense fotos i
sense amics en el perfil― que deuen voler espiar les meves subversives
activitats i amistats independentistes, no acostumo a acceptar l’amistat de
gent que no conegui o que no tingui res a veure amb coneguts meus, a menys que
les seves entrades em sedueixin molt. Dic mentida, ho he d’ampliar: quan oloro
que qui em demana l’amistat té relació amb alguna editorial, faig una excepció
i de seguida li dic que sí, que no se sap mai quan una editorial et pot voler
oferir un contracte milionari.
Però aquests dies que, per estrany que sembli,
anava amb presses, m’he descuidat massa. Al principi del confinament, una
senyora sense amics comuns em va demanar l’amistat. Vaig mirar la seva
cronologia i vaig veure que penjava vídeos de receptes on ella cuinava. Em va
semblar inofensiva i, fins i tot, útil i la vaig acceptar. Arran d’això, m’han
arribat múltiples sol·licituds amb un únic amic comú: ella. Totes són d’homes,
així que he arribat a pensar que les receptes deuen ser una tapadora i en
realitat la senyora té una agència de contactes. Per què? Doncs perquè immediatament
a l’acceptació dels nous amics, rebo un missatge privat per Messenger:
―Hola, guapa!
―Bona tarda, preciosa!
―Que simpàtica que ets!
―Hola, com et va?
―Bona nit, maca!
Que no...., que les xarxes per lligar són unes altres, però ja que s’hi
posen... una mica d’originalitat, no? Ves, potser jo soc
una mica pretensiosa, però caram! Ja que la relació no és oral, sinó escrita,
que hi ha més temps per pensar el que dius que abans, quan la conversa
s’iniciava en una discoteca, pensa-t’ho una mica, home, i entra d’una altra
manera! No ho sé, un rodolí, uns acords amb la gralla o l’acordió, un petit
dibuix... Em conformo amb poc, però sí amb alguna cosa més. Pitjor que aquestes
frases curtes poc originals, són les d’aquells que es posen a explicar-te la
vida, només acabar-los de donar el sí. L’altre dia, a un que m’explicava que
s’havia aprimat no sé quants quilos, gràcies a haver descobert l’alimentació
equilibrada i foto d’abans i de després i que si la seva parella, i que patatim
i patatam, li vaig haver de fer la pregunta que ja feia estona que li volia
fer:
―Perdona, tu m’has demanant l’amistat per algun
motiu concret?
―Ah, no! He vist que teníem amics comuns i he pensat
que podríem començar una amistat i tal...
L’amic en comú era la senyora, és clar. Després
vaig descobrir que el nou amic tenia una pàgina on promocionava la vida sana i
els seus productes. També és lícit buscar clients per Facebook, però almenys
anessin de cara, dic jo, no?
Fa anys vaig fer una entrada en aquest blog
titulada ELS AMICS DELS MEUS AMICS, on defensava algunes virtuts de les
xarxes i en especial de Facebook. Tenia uns centenars d’amics aleshores i
pràcticament els coneixia tots. Ara ja en tinc massa, i també massa de
desconeguts, i començaré a deixar-ne uns quants. La primera, la senyora de
l’agència. Digueu-me selectiva, però no és una bona època per fer “amics”
desconeguts. Igual em demana l’amistat Mr. COVID19 sota un perfil fals i quan
me n’adono ja el tinc dins de casa. Vaig a fer-ho ara. No vull ofendre ningú
amb aquest post, però tampoc vull que em comencin a arribar mostres de
creativitat suggerides per mi mateixa. La gràcia d’aquestes coses és la
sorpresa i l’espontaneïtat, no?
 |
| Doncs això, sorpresa i espontaneïtat. |
Darreres dades publicades de COVID19 a
Catalunya:
Quina sort que no tinc Facebook!!!
ResponEliminaQue tranquil·lets són els blocs!!!!
Dona, de tant en tant també ens donen algun ensurt, no? No has hagut d'eliminar mai cap comentari? Però, és clar, a més xarxes, més possibilitats de trobar-te indesitjables, o sigui més maldecaps.
EliminaFa temps q no miro les sol·licituds d'amistat del facebook. La veritat és que no me'l miro massa ....xq m'enganxa molt, només alguna publicació d'alguna amiga o quan ma filla pública algo....faig un comentari.No he publicat gaire bé res, x l'única cosa que,en el meu cas em sembla útil, es x compartir algo interessant. Ah, si, últimament estic enganxada al bloq salsa-ficció de la Teresa☺
ResponEliminaJo va a temporades, Roser. Normalment quan publico al blog m'hi poso i llavors faig una repassadeta. Com que darrerament publicava cada dia, ja no donava abast a repassar-ho perquè tenia prou feina amb els comentaris. A banda, a mi em va bé per publicitar els llibres quan publico. Per això em va bé. No podria arribar a tanta gent si no fos per Facebook.
EliminaA veure si quan només publiqui cada quinze dies tindràs mono, Roser! Segur que no. M'envies un Whatsapp en aquest cas. Una abraçada!
Estooo..... trabajas o te confinas? heeheh
ResponEliminaBromas a part , a les xarxes et pots trobar moltes sorpreses, s'ha de anar amb compte, com en tot . Ara que ja hem fet neteja de casa, armaris i calaixos , passarem a les xarxes ! :)
Ha, ha! Que bueno! Sí, sí, Artur, a mi em sona així, no? Com aquelles frases amb què s'atansaven els nois a la disco abans. No sé si ara encara s'atansen de la mateixa manera. O si ho fan les noies. Ho hauré d'investigar i escriure un post. Estic pensant i no sé si tinc ningú que em pugui informar.
EliminaBona idea ! :)
EliminaCaram sol·licituds d'amistat de militars i guardia civils...
ResponEliminaAvui tenia un correu que deia: homes solters de Sant Feliu, ja que els tinc tan a prop he esta a punt de xafardejar, però no ho he fet, perquè si després no te'n pots desfer...
Ho sigui que si són d'una editorial si, eh noia? Ets una mica interessada tu!!!
Petonets guapa
De militars, no soc l'única, Roser. A vegades m'ho ha comentat alguna amiga. I de guàrdia civils, en algun cas ho sé i en d'altres m'ho imagino. N'hi ha prou de publicar al diari on escric la columna d'opinió alguna cosa sobre el procés: els jutges, la policia, les clavegueres, España... sense mossegar-me la llengua i el mateix dia al vespre ja apareix algun perfil d'aquestes fantasmes, demanant-me l'amistat.
EliminaInteressada? Bueno... no ho trobis estrany, dona. Ja saps que m'estic traient la llicenciatura d'escriptora jo.
No tinc facebook, ni twiter, ni instagram ni cap altra xarxa que la dels blogs. I a vegades als comentaris del blog encara he d'esborrar propaganda d'estranys medicaments o altres falòrnies.
ResponEliminaA vegades el que ens perdem queda compensat pel que ens estalviem.
Xavier, jo aquestes les tinc totes, però només publico a Facebook, ja ho deia més amunt, perquè em va bé per les publicacions, ja siguin els llibres o al blog. Instagram m'ho vaig obrir l'altre dia perquè una editorial online volia penjar un vídeo de diverses escriptores (de la Roser també, per cert) i me'l va demanar. I per poder-lo veure havia de tenir l'aplicació. No hi penjo res. A Twitter només quan m'escalfo molt amb la política o amb alguna notícia o programa de TV3, però no m'agrada: Twitter és la xarxa del linxament, en la meva opinió. Un moment o altre, qui publica regularment en surt malparat. L'avantatge de l'anonimat, els que pensen diferent, els perfils falsos, els que els agrada l'embolic i les discussions, molts cops sense solta ni volta, s'hi troben en la seva salsa.
ResponElimina