M’espero. M’espero des
que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no
volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant
temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de
sortida, és clar.
Després vaig esperar
una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador
recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de
ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la
joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.
A la millor, per això
esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després,
però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que
diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual
si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar
millor, m’espero, però la independència que sigui ara.
Amb la joventut vaig
començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a
esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és
volàtil i l’escepticisme li fa més.
Estic assumint que
quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas
del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida,
vaja!
Darrerament m’he hagut
d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital
esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la
malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi
costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o
l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al
punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis,
aquest desig no es complirà.
L’espera va amb la
paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la
desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació
m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és
igual.
I qui es pensi que ara
explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més
plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant
de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem,
ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui
cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que
els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de
ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que
entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que
ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.
Abans d’ahir, ahir
també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President
decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens
en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de
fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És
perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb
corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte
exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític
per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble,
els hi hem encarregat.
I atenció! Encara que
ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment
que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.
