A la meva amiga Montse se li va escapar el lloro. Bé, el lloro era de
la seva mare, però pel cas és igual perquè el tenien com de la família. Era un
lloro Yaco, de color gris, amb la cua vermella i feia nou anys, tota la seva
vida, que vivia amb la mare de la meva amiga. El temps, però, poc importa.
Davant les ànsies de llibertat és igual que passin nou anys com tres-cents, que
el desig sempre batega. Si ho sabrem nosaltres!
Es deia Roky i, com el llegendari boxador nascut a Hollywood, era tenaç
i lluitador. Que li preguntin sinó, a la tanca de la gàbia.
El Roky compartia l’espai amb un canari i amb una cinquantena de
plantes que potser li concedien la bella il·lusió, que per herència genètica
havia de recordar, de sentir-se en l’hàbitat tropical africà que li era propi. També
amb el gos Terry i la gosseta Maia. Però el Roky era diferent perquè...
– Bon dia, Roky – li
deia la mestressa.
– Bon dia, bon dia –
repetia ell.
– Quin sol més maco
que fa avui – comentava ella.
– Sol, solet, vine’m a
veure, vine’m a veure...
– Avui juga el Barça,
eh?
– Barça, Barça! Blau
grana al vent, un crit valent...- cantava el Roky amb una perfecta entonació.
I quan sonava el telèfon:
– Ring, digui’m,
riiing, digui’m!
I el timbre:
– Qui hi ha? Qui hi
ha? – la segona, amb contundència.
Ves si no havia d’entristir tota la família una pèrdua així! Per això
es van posar tots en marxa i van decretar l’estat d’emergència a la recerca del
Roky.
– I si ens l’han
segrestat? – va dir la germana. Allò que més estimem , ens fa por que tothom ho
cobegi.
– Doncs... pagarem un
rescat! – la mare.
– Sí, però quan?
– El que sigui!
– Home, el que sigui,
el que sigui... – la Montse,
mare de família nombrosa – que jo me l’estimo molt el Roky, però el que sigui,
quant és?
– Si us plau! – el
germà – que de moment ningú no ha dit que l’hagin segrestat. Si us plau, quin
estrès!
Amb aquesta paraula n’hi va haver prou perquè tots recordessin la
frase, cada cop més freqüent, del Roky:
– Estic estressssat!
I tots més que mai van pensar que l’havien de trobar i que s’havia d’aparcar
la histèria .
La meva amiga va posar anuncis a Internet a vàries webs, entre elles “Aus
perdudes” i la va sorprendre la quantitat d’aus que es perdien cada dia. Una
ombra de pessimisme va envair-la. ‘ I tots aquests ocells s’arriben a trobar?’.
Però ràpidament va dissipar els seus temors i va perseverar en la recerca. Van
escampar cartells pels carrers propers, van preguntar pel veïnat. Algú l’havia
vist al caixer del Banc de Sabadell. No parava de dir:
– Euro, euro, euro...
Però sense targeta, al caixer no hi podia fer res, i sense diners, al
banc tampoc i al final el van veure marxar decebut, potser buscant un lloc més
humà.
Si algú, amb intenció de poder-lo localitzar, preguntava:
– I com és el Roky,
com és?
– És... és... és únic.
El Roky és únic, excepcional! – en això coincidia tota la família.
De fet, no sé perquè parlo en passat perquè, estimats meus, el Roky no era sinó que és i no es va perdre
per sempre, sinó que el van trobar.
Es veu que el molt punyeter havia volat cap a una de les poques zones verdes
de Tarragona. Però qui s’ho havia de pensar! Tant lluny de casa... i en direcció
a Reus!!! La qüestió és que uns veïns del parc el van trobar i se’l van endur a
casa. Van comprar-li una gàbia i el nen de la casa estava amb el lloro que no
hi cabia de content, però l’honradesa no els deixava estar tranquils i algú els
va recomanar que miressin a Internet.
Quan la Montse
el va anar a buscar ja havia mossegat tota la família, que ni el Luís Suárez, aquest que mossega quan juga a futbol. I perquè
el Roky també estava tot commocionat i
li faltaven les paraules, que sinó els hi hauria dit:
– Què heu fet,
insensats? Que jo no m’he escapat d’una gàbia perquè em tanquin en una altra,
eh?
Però per comptes de dir res, no havia amollat paraula i estava més enfadat
que un mico.
Quan va sentir la veu de la
Montse, de seguida va dir:
– Roky, sóc el Roky.
I quan li va donar una cirera:
– Bo, està bo! – que
ja devia tenir gana, pobre.
No cal dir que l’alegria de tota la família va ser majúscula. El fill
pròdig havia tornat a casa. I crec que la de la família que l’havia trobat,
també, perquè la consciència els començava a pesar i un lloro que no parla, que
mossega i que està enfadat... què vols que et digui?
No parlava, però escoltar sí que devia escoltar amb atenció perquè ha
adquirit paraules noves que repeteix a tothora:
– Un lloro, és un
lloro!!!
I ell mateix se’n riu
– Ha, ha, ha, ha!