dimecres, 22 de març del 2017

LES CUES NO ES TOQUEN

                           
D’ara endavant aquí en aquest blog només s’hi tocaran temes seriosos. I per fer-ho aniré prenent nota d’allò que van debatent al Congrés dels Diputats. Així que avui parlaré de les cues dels gossos. El titular a la Vanguardia deia així: “ Tot el Congrés llevat del PP prohibeix tallar la cua als gossos”.
Alerta! —penso— Perill per tots els gossos del món! Si els pobres gossos ja tenen el handicap de no poder parlar, ara no podran ni expressar les seves emocions: cua ben alta, alegria i tensió; cua alineada amb l’esquena i en moviment, ganes de gresca; cua avall i quieta, tristesa infinita. Si ho sabré jo que mantinc una sintonia completa amb la Lila i la seva cua! Sort que de moment, prohibit! les cues no es toquen, però vaja! la cua de gos està sobre la taula del govern i no la deixaran anar tan fàcilment.

Si de cas, també se les poden emmarcar
Llegeixo a l’interior —tot i que la proposta és indigna, no me’n puc estar que només estan parlant dels gossos caçadors. Es veu que se’ls enreda la cua entre els matolls quan persegueixen la peça i se’ls esquinça, cosa que afavoreix infeccions i altres efectes indesitjables. No sé què en deuen saber aquests polítics de Madrid de la cacera! El meu pare sempre va tenir gos caçador amb una cua ben llarga, que també expressava les seves emocions, i sempre la va mantenir intacta. És clar que era un gos de pagès! Potser els gossos caçadors del PP quan els treuen a caçar al bosc s’hi troben més perduts que un pop en un garatge. Potser es llencen damunt d’un esbarzerar sense cap precaució. Potser pretenen entrar al cau dels conills amb la cua. Qui ho sap tenint els amos que tenen!
Doncs això, que no em quedo tranquil·la perquè aquesta gent són d’idees fixes i de cafè para todos Això del cafè si no eren aquests eren els altres, també partidaris de la homogeneïtzació.

Ens van fer creure que el cafè era diferent,









però tard o d'hora havia de passar


I si els ve l’acudit de tallar la cua a tots els gossos, caçadors i casolans? I si arriben a la conclusió que la cua és un apèndix inútil que no fa falta per a res i la volen tallar a tots els mamífers que en tenen? Per l’amor de Déu! Que l’equilibri ecològic costa poc de trencar-se, eh? Que si li tallen la cua al cavall no podrà espantar-se les mosques i les mosques se’l menjaran viu; i si li tallen al porc —la poca que li queda— no el faran estar quiet perquè es deixi clavar el ganivet al coll el dia del seu Sant Martí i llavors el porc de quatre potes proliferarà com les mosques. I l’elefant? Això no ho sap gaire gent però l’òrgan de l’equilibri, l’elefant el té a la cua, i si li tallen la cua es tomba constantment. Algú es pot imaginar tots els elefants del món durant el dia sencer aquí caic, aquí m’aixeco? Oh i les mosques esverades perquè no les enxampin en la caiguda.
Pel que fa a les cues, no podem passar per davant de la natura sàvia, que és més gran i en sap més que nosaltres i quan creu que una cua —o el que sigui— ha de caure perquè no té cap utilitat, ja se n’encarrega. Ara mateix penso en la sargantana que perd la cua per poder sobreviure; en el dit petit del peu —que és com una cueta— que, al pas que anem, no trigarà gaire a desaparèixer; en els ulls negres de l’òliba, que abans eren blaus, però com sabeu l’al·lel recessiu sempre té les de perdre —I si algú m’ho vol explicar millor, s’accepta ampliació d’informació—.

I ja sé que tothom està pensant en el mico que va perdre la cua quan va començar a posar-se dret, però mira, jo aquest exemple no el posaria. Tinc els meus dubtes de si la natura no anava despistada en aquella època perquè... realment era la cua allò que no feien servir els nostres avantpassats micos o era una altra part del seu cos?  Ho dic sense ànims d’ofendre’ls, que jo no hi era en aquella època i només puc parlar del que veig en la meva, però és que masses vegades tinc la sensació que poc ús que donem al cervell i encara l’espifiem. Per exemple, ara mateix el meu s'ha oblidat de què té a veure això amb la cua dels gossos. Ah sí! Que a segons quins cervells sempre els serà més fàcil parlar de cues de gos que de referèndum.

dimarts, 7 de març del 2017

DONA TREBALLADORA

                                                                                              
                                     
                                         
Demà és el Dia Internacional de la Dona, en origen el Dia de la Dona Treballadora, referit bàsicament a la dona que treballava en treball remunerat. Quin greuge per a les dones fins que no li van canviar el nom! Per a totes les dones, que des de l’inici dels temps, no han parat. És clar que la seva activitat feinera no ho era per mandat diví: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir-li Déu a l’home. I a la dona: “Pariràs amb dolor”. No sé si Déu va donar cap directriu per a la resta d’activitats de la humanitat que, a manca de designi celestial, van ser adjudicades a la dona.
Es veu una clara preferència de Déu per Adam, sí o no?

                                                
D’aquesta manera l’home es va posar a guanyar el pa i la dona a parir amb dolor i a fer la resta: criar els fills, tenir la casa endreçada, administrar amb habilitat el fruit del treball de l’home, tenir content l’home treballador i mantenir la flama encesa —totes les flames—. I encara li va sobrar temps per fer-la petar amb les amigues i anar descobrint, amb molt de temps i moltes paraules, que, plegades, formaven un equip imbatible.
Així doncs, no treballava la dona a casa? I tant que treballava! —i treballa—. A l’ombra, amb un treball invisible i poc valorat i mentre treballava exercitava la ment per poder estar en mitja dotzena de llocs alhora. Era una resposta de desafiament a la ubiqüitat de Déu? No. Simplement era una resposta adaptada a la supervivència i al multi-rol que la societat masclista li havia imposat.
Tipa de treballar a casa com funció inherent a la seva persona, la dona es va posar a treballar per poder treballar a fora. Per això també va haver de treballar molt. Hi havia poderoses objeccions per part dels homes.
           —Que es pensen les dones?
—Que treballar és fàcil?
—A mi no em manarà cap dona.
—A mi tampoc.
—Qui tindrà cura dels meus fills?
Quin desastre! La dona ha anat a treballar
—Casa meva serà un caos.
—Qui farà el dinar?
—Jo no em penso rentar els calçotets.
—La dona a casa!
—A casa!!!

Ningú no sap com s’ho va fer la dona, però quan finalment ho va aconseguir, les vuit hores  treballant fora de casa no la van fer negligir allò que havia estat la seva feina fins aquell moment. Amb el treball remunerat la dona va recuperar la dignitat perduda en la pols del temps, millor dit, perduda traient la pols, una pols que mai ningú no arribava a veure perquè ella ja s’encarregava d’evitar-ho.
Hi ha qui dubta de si la dona hi ha guanyat amb aquesta ampliació del seu rol, perquè tot i compartir amb l’home la suor per guanyar-se el pa i seguir parint amb dolor —sense possibilitats de compartir-ho—, la seva feina a casa no està equitativament distribuïda. En el millor dels casos, l’home col·labora en les tasques; en el pitjor, s’emprenya quan la dona insisteix, persisteix i es fa pesada, pesadíssima en reclamar-ne un millor repartiment. Jo no en tinc cap dubte: hem guanyat en satisfacció personal i en reconeixement laboral i social i, només per això, la lluita ja val la pena. I no només hi han guanyat les dones que treballen a fora; també ho han fet les que han decidit quedar-se a casa, perquè la lluita per la igualtat de gènere ha enaltit la dona, sigui on sigui que desenvolupi el seu rol.


Ja sé que hi ha alguns homes que mai no ho acceptaran del tot. El sentiment ancestral de superioritat, i per tant de dominació, sobre algú a qui des de sempre han considerat subjugat els va en contra. Però una cosa és no acceptar-ho i l’altra, detestar-ho fins al punt de no poder-ho suportar i voler aniquilar la causa del seu neguit. Per sort, aquests són pocs, encara que les seves accions brutals pel mateix fet de ser-ho, s’escampin als quatre vents i ens portin a aquella vella i falsa conclusió a la que van arribar les nostres àvies —i segurament abans, també les seves— de “Tots els homes són iguals”. No ho són pas tots iguals: n’hi ha d’alts, baixos, grassos, prims, rossos, morens, ulls clars, ulls foscos. —No hauria de fer broma amb un tema tan seriós, ja ho sé— I hi ha els que fan del respecte a la dona, i al proïsme en general, la seva norma de vida. Aquests són els que m’agraden a mi; deu ser l’edat, perquè de les altres qualitats i defectes no en faig ni cas. Resumint, les dones no hem acabat la feina, però els homes encara han de treballar molt si realment volen un món més just i es volen despendre d’aquest llast que fa milers d’anys que arrosseguen.

diumenge, 19 de febrer del 2017

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...
... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!
                     
Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.
Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 
Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.
Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.
Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 
No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.
Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:
       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?
El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.
No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor
Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:
—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

dissabte, 4 de febrer del 2017

MANDARINES

                                   
Deu fer uns tres o quatre anys vaig veure una pel·lícula excel·lent. Era del director estonià Zaza Urushadze i es titulava MANDARINES. Em pensava que havia passat sense pena ni glòria, però ara he sabut que va tenir alguna nominació i algun premi. Això només és una introducció a la mandarina, així que tothom tranquil que  no la penso explicar!
Vull parlar d’unes altres mandarines. Ja fa uns quants anys a la Via Augusta de la meva ciutat hi van plantar un centenar de mandariners molt eixerits, al llarg de les dues voreres que la delimiten a dreta i esquerra. Em va semblar un encert que ho fessin en una de les entrades de la ciutat perquè li dona molt de realç i no tothom té una Via Augusta, convertida per l’emperador August en la més important ruta de comunicació entre ciutats i ports de la Mediterrània. Va de Cadis fins a Narbona i atenció! No passa per Barcelona. August hi devia estar a gust a Tarragona perquè ens hi va deixar grans obres, no només en els dos anys que s’hi va estar, sinó en els anys següents, procedents del seu llegat. 



L'amfiteatre. Si en sabien de trobar el lloc ideal els romans...

Dic que la plantació dona molt de realç a la via perquè els mandariners són preciosos, amb les seves fulles d’un verd intens i lluent que alegren la vista i el paisatge. Quan arriben les mandarines, el contrast del verd amb el taronja —quina injustícia per la mandarina que per parlar del seu color s’hagi d’emprar una altra fruita!— és espectacular. La quantitat de mandarines que hi ha a cada arbre també. 
Encara que no ho sembli, n'hi ha moltes, moltes, totes amargues
Tant que jo cada vegada que hi passava pel costat pensava “Si tingués una escala en colliria un quilet. Un quilet avui, un altre la setmana que ve i anar fent”. Resulta que l’altre dia vaig tenir un disgust. Uns operaris amb una mena de grua podadora anaven tallant les branques dels mandariners amb mandarines i tot, les llençaven al camió i cap a la brossa.
       —Com és? —vaig preguntar escandalitzada.
       —Són amargues —em va dir el senyor— No es poden menjar.
Havia sentit dir que a la província hi havia una empresa familiar que aprofitava les taronges amargues de la ciutat per fer-ne melmelada—Què punyeta passa a Tarragona? Som uns amargats, amargosos, amargants o és que la contaminació que patim s’ha acarnissat amb els cítrics?— Vaig pensar que, ja posats, també podien aprofitar les mandarines, no? Això va ser abans de fer la bestiesa que vaig fer.
Com que sóc incrèdula de mena i estava molt indignada de saber que es llençaven unes quantes tones de mandarines a la brossa, ho vaig voler comprovar per mi mateixa. Ja em teniu fent saltets sota els mandariners de la Via Augusta, per veure si podia  abastar alguna mandarina. Al final me’n vaig sortir. La mandarina tenia una bona part de la pela, emmascarada, suposo, pel fum dels tubs d’escapament, però jo me la vaig emportar cap a casa com si fos un tresor. Anava ben cofoia jo amb la meva mandarina a la mà i no vaig fer cas d’uns veïns amics que em van avisar.
—No són bones!
—Són amargues!
—Sí, sí, ja ho sé ja —deia jo.
Estava tan segura que la mandarina era bona que vaig seguir el meu camí sense deixar-me convèncer per ningú. En arribar a casa la vaig posar sota l’aixeta, la vaig rentar amb Fairy —també la vaig esbandir, no fotem!— i me la vaig guardar, a punt de cruspir-me-la a l’hora de les postres. Quan va arribar el moment, en vaig agafar un grill i me’l vaig posar a la boca amb precaució —sóc incrèdula, no idiota— No em va servir de res la precaució, ni escopir-la tan de pressa com vaig poder. Em vaig beure un got d’aigua, em vaig menjar una mandarina d’Alcanar i una taronja de Xerta, però no hi va haver manera de treure’m l’amargor de la boca. A mitja tarda encara li tenia.

Ara ja puc dir amb coneixement de causa que les mandarines de Tarragona són amargues. Ara entenc que l’empresa de les melmelades no les puguin aprofitar; només el sucre que necessitaria l’arruïnaria de facto. Ara és quan em miro els mandariners de reüll perquè m’han enganyat i perquè trobo indignant que s'hagin de llençar tantes mandarines i tothom estigui tan tranquil. Que la Via Augusta és molt llarga i, malgrat la globalització, no a tot el Mediterrani li escauen els mateixos arbres fruiters! I mira que les mandarines d’Alcanar són boníssimes i les figues del meu poble també.


d'Alcanar, el poble de la meva amiga Conxita


Bonica, esvelta, centenària i del meu poble







dimecres, 18 de gener del 2017

EL CIRC

                                                 
Per les festes de Nadal vaig anar al circ. Em començo a entrenar per tornar al món de les criatures: anar al circ, al parc, empènyer el cotxet, donar el biberó, canviar bolquers... Trobaré temps per escriure? Suposo que sí, no? Sempre dic que escriure és la meva vida. A veure si ara descobriré que no n’hi ha per tant i que allà on hi hagi la meva néta, s’aparti la literatura. Espero poder compaginar les dues coses en la seva justa mesura. Al cap i a la fi jo només sóc la iaia.

En realitat, vaig anar al circ perquè em venia molt de gust i només començar em vaig fer meu el discurs del director del circ. En català. —feia molt de temps que no hi anava i no tinc record que m’haguessin parlat mai en català— Deia que crèiem, erròniament, que el circ només és pels nens, quan és per tots els públics, i precisament, perquè gràcies a ell podem tornar a ser nens per una estona. Va dir això i també va fer un al·legat a favor del seu circ i del ben cuidats que hi tenien els animals, suposo que per defensar-se dels que van en contra que s’exhibeixin animals al circ.
 
La veritat és que els animalets, 
tots domèstics, es veien llustrosos
i feliços, sense traumes, vaja! 
Hi havia gossets,  aus del paradís 
i cavalls. Els gossets eren un amor. 


Jo ja m’imaginava la meva Lila fent totes aquelles meravelles, però no n’hi havia cap com ella, tan bonica i tan Shar-pei. Les aus del paradís s’enlairaven per l’interior de la plaça —el circ estava muntat a l’antiga plaça de braus— i feien cercles, primer més modestos i després mooolt grans. Cercles i vol rasant sobre els nostres caps, que notàvem com el vent que provocava el seu aleteig ens aixecava els cabells. En el número dels cavalls, s’hi jugaven la vida, no els cavalls, els genets, que feien unes filigranes tremendes.
Sí que m’ho vaig passar bé, però alguns números em van fer patir per la integritat dels seus protagonistes. Els acròbates eren de Mongòlia i havien guanyat diversos premis internacionals. Van actuar en primer lloc i al final. En un dels exercicis, una acròbata sortia propulsada pels aires, gràcies a la palanca on saltaven des d’un metre d’alçada  dos altres acròbates. A causa d’aquest impuls i del seu propi,  feia una o més tombarelles enlaire per anar a parar dreta sobre una plataforma que formaven amb les mans, quatre homes ben plantats a terra. Era fàcil imaginar-se la patacada que es donaria la noia si no l’encertava exactament. El cas és que ella ho va encertar sempre, però els que l’havien d’aguantar, un cop havia arribat, no sé què punyeta els passava perquè trontollaven i la noia va caure a terra un parell de vegades. Es veu que l’acròbata tenia una fe cega en els companys perquè no va dubtar gens en fer el darrer número de la primera part després d’haver patit dues aterrades. Els homes van fer un pilar de tres —crec que no m’equivoco— i ella, propulsada, va fer tres tombarelles enlaire i va caure bé, amb els peus junts, damunt del cap del tercer. I... increïble! El pilar va trontollar i la van tornar a tirar per terra, aquest cop des de molta més altura. La pobra noia no es podia aguantar les llàgrimes, mentre saludaven, acomiadant-se.
Eren aquests, però no era aquest el número

Ei! Que ningú diu que sigui fàcil, eh? Que si els castellers es trenquen les banyes en les forces, l’equilibri i l’equilibri de les forces perquè no els caigui el castell, i ho fan amb calma i amb tots els passos estudiats, com no s’han de desequilibrar els acròbates, a cinc metres d’altura, si reben l’impacte d’una persona que els arriba volant? Però, caram! Si no ho poden fer amb seguretat que no ho facin, que un dia d’aquests mataran la seva genial acròbata.
Sempre m’ha fascinat la gent del circ. Segurament per aquesta deformació “professional” d’imaginar-me històries, penso que darrera de cada un dels seus integrants hi ha d’haver una bona història. En aquest món on tots estem aferrats a pagar la hipoteca, o sigui a lligar-nos a perpetuïtat a  la casa on vivim, una persona que recala avui aquí i demà allà no deixa de ser una persona singular. Per la meva banda, sento curiositat i també una mica d’admiració. Potser per això una vegada que a l’escola havíem d’escriure una autobiografia, me’n vaig anar cap al món del circ.
La pregunta clau va ser:
         —Ha de ser real?.
I la resposta, més clau encara:
         —No cal. Com vulgueu.
Va ser com si m’obrissin una porta de bat a bat. Vaig fer una barreja de  la meva vida real i de la que —potser— m’hauria agradat tenir. Jo era... una trapezista! 
Aquesta mateixa!
Autor: Marc Pérez Olivan

Sí, sí, una trapezista d’un circ d’aquells d’abans, amb lleó i tot —pel lleó i per la meva edat havia de ser d’abans, per força—. Crec que en aquella història em van sortir totes les ànsies de llibertat que tenia aleshores i no podia complir. És clar que també hi havia anada de bola, segur —que això meu no és d’ara—, però la qüestió és que abans d’escriure-ho mai no ho havia pensat. Jo havia nascut al circ, m’hi havia criat i pràcticament no coneixia res més; als disset anys em casava amb el Nicolau, de vint, domador de l’únic lleó del circ. El lleó es deia Teo i un mal dia es va morir; amb el nou lleó la meva vida va fer un gir... Història d’una artista del trapezi és el títol del relat “autobiogràfic” i si teniu curiositat per saber com s’acaba, el teniu aquí. Forma part del recull “Viatges insòlit de viatgers abrandats”, el meu primer llibre.
Tots els personatges del circ —d’aquest que vaig anar a veure i de tots els que recordo— en acabar el seu número donen sempre un tomb a la pista i surten per allà on han entrat. Jo també, en la meva aventura, donava un tomb al món i tornava al punt d’origen. Per alguna cosa circ ve de cercle.

dimarts, 3 de gener del 2017

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

                               
                          
L’altre dia vaig haver de reflexionar —per força— sobre un tema del qual es parla sovint: el molt controlats que estem per les grans empreses tecnològiques, ja sigui a través del mòbil o l’ordinador. No és que no hi hagués pensat abans, però en vaig tenir la constatació en pròpia pell. Vaig anar 
Aquesta!
a La ciutat i per no perdre’m em vaig baixar l’aplicació Google Maps. No em vaig perdre i no la vaig utilitzar, però al vespre, al preguntar-me el senyor Google algunes cosetes, vaig descobrir que sabia exactament i millor que jo —que algun lloc ja no el recordava— tots els espais on havia estat amb la seva adreça corresponent. Em vaig quedar de pedra; ja vaig deduir després que al proporcionar-li a Google la meva ubicació, m’havia anat seguint per tot arreu. Ara tinc por de tornar-ho a mirar i tot, ves! Encara aconseguiran que perdi la confiança en el mòbil. I si el mòbil m’està mirant, seguint, controlant, assetjant...?
I que consti que jo soc dels que consideren el mòbil un invent meravellós. Que des d’un aparell tan petit es pugui accedir a un món tan gran, al teu, al del teu entorn i a aquell amb el qual no hi tens res a veure, considero que és una revolució més gran inclús que la informàtica i la d’Internet, tot i que està clar que n’és una evolució.
Però és que quan penso en els primers ordinadors amb què vaig treballar, no m’acabo de creure que hagi estat testimoni d’aquesta revolució. Grans, grandiosos, sorollosos i, a la vegada, fràgils; amb poca cosa en tenien prou per aturar-se o espatllar-se. 


Estic parlant de fa exactament trenta tres anys, quan vaig entrar a treballar al darrer lloc que hauria de detallar en el meu currículum si estigués buscant feina. Des de dos anys abans, en una altra empresa, ja manejava el que allí en dèiem una computadora, molt més petita i amb poques funcions. Recordo que quan vaig entrar a la darrera empresa, el meu cap em va preguntar:
       —Teresa, ha fet anar mai un ordinador, vostè?
—No, he fet anar una computadora.
—Ah... una computadora... I quina marca?
—HP —vaig dir jo, que només en recordava això.
—Mmmm... —va fer el meu cap, una gran persona, en tots els aspectes, a qui fascinava la informàtica— Una Hewlett Packard! Molt bé, molt bé, doncs ja pot seure.
Suposo que per la cara que vaig posar ja es devia imaginar que la “meva” HP i l’ordinador que m’assignava no tenien res a veure. La veritat és que va tenir molta paciència amb mi; en algun lloc de la meva cara devia veure que finalment n’aprendria. No hi ha res més important per algú que comença, que li concedeixin confiança. 

Així de senzill

Almenys abans era així; no estic segura que ara, amb el mal tracte que les empreses en general donen als joves i no tant joves i el tips que n'estan d’aquest menyspreu, funcioni igual.
Vaig tenir molts caps diferents en la darrera feina. N’he comptat vint en trenta anys. A l’empresa no li agradava que ningú escalfés prou la seva cadira com per cremar-se el cul. Una mania com una altra o, diguem-li, una prevenció, a vegades efectiva, a vegades inútil. Si faig una oposició —simple, ho sé— entre bons i dolents, tant pel que fa a bondat com a professionalitat, puc dir que vaig tenir caps bons, no tan bons i dolents amb ganes. No sempre anaven unides ambdues qualitats. Quan s’ajuntaven la poca bondat i la poca professionalitat, ja ens podíem calçar els que fèiem de cos, braços i cames, o sigui, els que estàvem per sota del cap. Era gent sense cap necessitat que ningú li fes confiança; ja havia nascut amb la confiança incorporada. 

Tothom en coneix algun

Segur que no estic fent cap revelació. La mateixa condició humana fa que a tot arreu hi hagi de tot.
Parlava dels mòbils. Un altre cap que em va fer confiança va ser una de les primeres persones —del planeta, sí, sí— a tenir mòbil. 
Era una cosa així, diria

Ell li’n deia “el portàtil” i vaja! que no tenia la mida d’un ordinador portàtil, però poc li faltava. Nosaltres, els de sota el cap, rèiem una mica per davall del nas amb l’aparell, perquè ell portava el portàtil, però el portàtil el portava a ell. Però aquell home —en aquella època, un jove com jo— tenia el do de l’anticipació, és a dir, observava, s’ho estudiava i, no és que endevinés el futur, però l’acabava encertant molt sovint. Era un cul inquiet, potser per allò de no escalfar la cadira, cosa que li devia funcionar perquè va aguantar en el mateix seient deu anys, si no m’equivoco. Però la seva inquietud li donava bons resultats. Tenia partidaris i també detractors; acostuma a passar amb les persones que arrisquen. Si no vols que ningú et critiqui, queda’t on ets i no facis res.
Sobre els mòbils, una de les coses emprenyadores que porten agregades és l’obsessió de segons quins contactes, normalment membre de grups de Whatsapp, per enviar fotos, vídeos, gifs, acudits i rodes de la fortuna amb promeses de felicitat. Dubto molt que tinguin ple coneixement del que envien. És impossible que tinguin temps d’obrir tot allò que envien compulsivament com si s’hi guanyessin la vida, o pitjor, com si se l’hi juguessin. Ni estant-se les vint-i-quatre hores amb el mòbil a la mà podrien. Si hi ha res pitjor que rebre aquests allaus des d’un grup, —on mai  ningú no et pregunta si t’ha agradat— és rebre-ho d’un contacte particular que s’interessi per la bona rebuda d’allò que t’ha enviat. A damunt de la molèstia, tens la incomoditat d’haver de dir que no l’has obert, o de mentir. Ara bé, el que ja m’acaba la paciència és que després d’enviar-te una cosa d’aquestes, encara et recriminin:
—No m’has contestat!
—Punyeta! Si no m’has dit res!
Tenia intenció de parlar dels mòbils i he acabat parlant de la confiança, però... al final, no és tot qüestió de confiança? En aquest cas ja podríem parlar d’abús de confiança i de què la confiança fa fàstic. I ei! Que no m’importa rebre’n algun eh? No vull que m’excomuniquin de la Comunitat d’Entreteniments Inútils de Whatsapp. Però amb moderació, si us plau! “Res amb excés, tot amb mesura”, va escriure algú al temple d’Apolo a Delfos. Que savis eren els grecs!


dissabte, 17 de desembre del 2016

CONFIDÈNCIES

                                 
Tenint en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva millor amiga, una de les meves millors amigues.
Que la recordeu?

La meva amiga Lila va estar uns quants dies... —què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa en mode confidencial.

—Mmm, rrrrr, sssss...


Tot i que no l’entenia, jo li seguia la conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser, perquè ella s’hi engrescava més.
—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss... nnnnnnnn... ddddddd...




Veient que la seva amiga —la dona, la millor amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu caparronet de costat, com dient:


—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.

Encara que no sóc cap experta en llenguatge corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.
Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no?
Alejandro n'és l'autor.

Però vaja! Tornant al tema, em costava molt entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es veiés, hi havia algú més.
Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no! Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que  ara que ja ho té clar perquè el llenguatge corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir,  i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara, abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.

Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant?
Doncs, ara que sé què em volia explicar la Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda, si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc explicar.

Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!