Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris treballadora. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris treballadora. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de març del 2017

DONA TREBALLADORA

                                                                                              
                                     
                                         
Demà és el Dia Internacional de la Dona, en origen el Dia de la Dona Treballadora, referit bàsicament a la dona que treballava en treball remunerat. Quin greuge per a les dones fins que no li van canviar el nom! Per a totes les dones, que des de l’inici dels temps, no han parat. És clar que la seva activitat feinera no ho era per mandat diví: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir-li Déu a l’home. I a la dona: “Pariràs amb dolor”. No sé si Déu va donar cap directriu per a la resta d’activitats de la humanitat que, a manca de designi celestial, van ser adjudicades a la dona.
Es veu una clara preferència de Déu per Adam, sí o no?

                                                
D’aquesta manera l’home es va posar a guanyar el pa i la dona a parir amb dolor i a fer la resta: criar els fills, tenir la casa endreçada, administrar amb habilitat el fruit del treball de l’home, tenir content l’home treballador i mantenir la flama encesa —totes les flames—. I encara li va sobrar temps per fer-la petar amb les amigues i anar descobrint, amb molt de temps i moltes paraules, que, plegades, formaven un equip imbatible.
Així doncs, no treballava la dona a casa? I tant que treballava! —i treballa—. A l’ombra, amb un treball invisible i poc valorat i mentre treballava exercitava la ment per poder estar en mitja dotzena de llocs alhora. Era una resposta de desafiament a la ubiqüitat de Déu? No. Simplement era una resposta adaptada a la supervivència i al multi-rol que la societat masclista li havia imposat.
Tipa de treballar a casa com funció inherent a la seva persona, la dona es va posar a treballar per poder treballar a fora. Per això també va haver de treballar molt. Hi havia poderoses objeccions per part dels homes.
           —Que es pensen les dones?
—Que treballar és fàcil?
—A mi no em manarà cap dona.
—A mi tampoc.
—Qui tindrà cura dels meus fills?
Quin desastre! La dona ha anat a treballar
—Casa meva serà un caos.
—Qui farà el dinar?
—Jo no em penso rentar els calçotets.
—La dona a casa!
—A casa!!!

Ningú no sap com s’ho va fer la dona, però quan finalment ho va aconseguir, les vuit hores  treballant fora de casa no la van fer negligir allò que havia estat la seva feina fins aquell moment. Amb el treball remunerat la dona va recuperar la dignitat perduda en la pols del temps, millor dit, perduda traient la pols, una pols que mai ningú no arribava a veure perquè ella ja s’encarregava d’evitar-ho.
Hi ha qui dubta de si la dona hi ha guanyat amb aquesta ampliació del seu rol, perquè tot i compartir amb l’home la suor per guanyar-se el pa i seguir parint amb dolor —sense possibilitats de compartir-ho—, la seva feina a casa no està equitativament distribuïda. En el millor dels casos, l’home col·labora en les tasques; en el pitjor, s’emprenya quan la dona insisteix, persisteix i es fa pesada, pesadíssima en reclamar-ne un millor repartiment. Jo no en tinc cap dubte: hem guanyat en satisfacció personal i en reconeixement laboral i social i, només per això, la lluita ja val la pena. I no només hi han guanyat les dones que treballen a fora; també ho han fet les que han decidit quedar-se a casa, perquè la lluita per la igualtat de gènere ha enaltit la dona, sigui on sigui que desenvolupi el seu rol.


Ja sé que hi ha alguns homes que mai no ho acceptaran del tot. El sentiment ancestral de superioritat, i per tant de dominació, sobre algú a qui des de sempre han considerat subjugat els va en contra. Però una cosa és no acceptar-ho i l’altra, detestar-ho fins al punt de no poder-ho suportar i voler aniquilar la causa del seu neguit. Per sort, aquests són pocs, encara que les seves accions brutals pel mateix fet de ser-ho, s’escampin als quatre vents i ens portin a aquella vella i falsa conclusió a la que van arribar les nostres àvies —i segurament abans, també les seves— de “Tots els homes són iguals”. No ho són pas tots iguals: n’hi ha d’alts, baixos, grassos, prims, rossos, morens, ulls clars, ulls foscos. —No hauria de fer broma amb un tema tan seriós, ja ho sé— I hi ha els que fan del respecte a la dona, i al proïsme en general, la seva norma de vida. Aquests són els que m’agraden a mi; deu ser l’edat, perquè de les altres qualitats i defectes no en faig ni cas. Resumint, les dones no hem acabat la feina, però els homes encara han de treballar molt si realment volen un món més just i es volen despendre d’aquest llast que fa milers d’anys que arrosseguen.