VIDA DE GOS

                                

En diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot, moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.


El genial Charles Chaplin 
va  protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.

No sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.

Jo des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la coneixeu, i sinó, aquí la teniu-

La bella Lila

El nas

El gos de la meva filla

a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?

En té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció – ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot el seu interès,  baixes i tirades enrere quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.

La setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal, aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?

-       Porta-la, porta-la – li dic.

Mentre faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes. No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.

A l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies, miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm, eeeeeeeee, bbbbbbbbb -  m’avergonyeixo i m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li ensenyo les imatges a la pantalla.

-      Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos, suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?

Veig com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per trobar què?

   

           

 
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a  la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir. 

EL GOS DE LA MEVA FILLA

                                          

La Lila, bona noia

La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.

Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.

Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?

            -   Mama, un gosset...- em deia.

            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.

Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:

            -   No hi ha gos.

            -   I per què? – inquiria ella.

            -   Sí, per què no? – tornava ell.

            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.

            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.

En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.

            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.

            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.

Iaia???

            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.

            -   Oh, doncs... com li he de dir?

            -   Què?

            -   Com li he de dir que et dius?

            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.

            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?

            -   Caram! Que no és el meu nom?

           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.

El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.

És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.

La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.

Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.

Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?

En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.

La Lila concentrada

CONFIDÈNCIES

                                 

Tenint en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva millor amiga, una de les meves millors amigues.

Que la recordeu?

La meva amiga Lila va estar uns quants dies... —què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa en mode confidencial.

—Mmm, rrrrr, sssss...

Tot i que no l’entenia, jo li seguia la conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser, perquè ella s’hi engrescava més.

—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss... nnnnnnnn... ddddddd...

Veient que la seva amiga —la dona, la millor amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu caparronet de costat, com dient:

—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.

Encara que no sóc cap experta en llenguatge corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.

Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no?

Alejandro n'és l'autor.

Però vaja! Tornant al tema, em costava molt entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es veiés, hi havia algú més.

Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no! Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que  ara que ja ho té clar perquè el llenguatge corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir,  i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara, abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.

Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant?

Doncs, ara que sé què em volia explicar la Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda, si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc explicar.

Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!

EN EL NOSTRE COR, LILA

 

                       

Quan prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb el Nadal.

      No faré escarafalls ara perquè la Lila “només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam, comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.

      Però actualment, i gràcies a Déu, qui es posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és molt més curta que la nostra.

      La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.

La meva filla diu que li fa mal físicament el cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia, per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho entomava de grat.

La Lila movia la cua quan estava contenta i arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa, oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir felicitat, ella va ser feliç.

He parlat molt d’ella en aquest blog. Al principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.

Aquestes són les entrades que li he dedicat. Ara sento no haver-n’hi dedicat més.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

LA BELLA LILA

EL NAS

VIDA DE GOS

CONFIDÈNCIES

LA LILA, DE VACANCES

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

LILA I OCELLS

 

Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.

COMBAT A CINC ASSALTS

La setmana passada vaig sortir de la zona de confort. De la meva, que ja se sap que cadascú té la seva. M’havien promès —i per escrit— que a mig camí del calvari em traurien la meitat del guix, el que va del colze fins l'aixella. No és que no m’hagi mogut de casa en aquestes tres setmanes. Ho he fet pel barri, anant a comprar, o seguint amb les meves activitats habituals. Però com dic, sempre dins la meva zona de confort, sinó per l’espai, sí per la companyia.

El dijous, doncs, tota soleta, vaig demanar un taxi perquè em portés a l’hospital que, casualment, és a l’altre extrem de la ciutat. Em va semblar que fer llevar els amics, que s’havien ofert a portar-me on fos, a les set del matí, era un abús. Molt bé el taxi. Em va deixar just davant. Feia tant que no agafava un taxi que no recordava un servei tan precís. És el que té tenir un cotxe petit que et porta a tot arreu, però que quasi mai et pot deixar a la porta.

Només arribar i veure el dispensador de confirmació de visites, ja vaig saber que m’havia deixat la targeta sanitària a casa. L’administrativa va ser amable i em va ensenyar com aconseguir la confirmació  si portava el volant. I de seguida vaig pensar en com havia canviat tot des que jo no anava a aquell hospital per mi o els meus, que deu fer ni més ni menys que vint anys. Va ser un pensament precipitat? No ho sé.

Les tres visites que tenia estaven mal programades—la primera havia de ser la tercera, la segona, la primera i la tercera la segona—, així que de Consultes externes-Infermeria em van fer anar a Radiografies —a un altre edifici— i després vaig tornar. Em vaig haver d’esperar una hora i mitja perquè el metge es mirés la radiografia i donés l’ordre que em traguessin el guix a Infermeria. La infermera sortia de tant en tant a disculpar-se per l’espera, fins que li vaig preguntar si tenia temps d’anar a fer un cafè.

La cafeteria de l’hospital és grandiosa. Res a veure amb la cofurna que hi havia fa vint anys, amb parets grises, empleats grisos, clients grisos i menjar gris. Pot ser que tot fos gris fa vint anys? Potser eren els meus ulls que ho veien així.  Els empleats són diligents, els rètols, en català, les finestres són finestrals, les taules, que són moltes, quasi totes plenes i els mostradors, estan atapeïts de viandes. Fins i tot al més desganat li ha de tornar la gana amb aquest bé de Déu. Jo no estic desganada —no tinc record d’haver perdut mai la gana— i ja he fet un esmorzar lleuger abans de sortir, però penso “Per què no?”. Es clar que la meva decisió presenta algunes dificultats. Funcionar amb una sola mà i que a més a més està feta pols d’haver-ho de fer tot sola des de fa unes setmanes, no és la millor manera de passar per un self-service amb una safata. Amb un plat potser? Ja ho he provat, però el plat petit buit pesa més que la safata buida. Així doncs, amb la safata agafada amb l’esquerra vaig  seguint el camí de la manduca. Amb precaució i lentament —per anar sospesant si pesen massa— em poso tres croissantets petits sobre un tovalló, sense plat; m’agafo una xocolatina —de veritat que la necessito— i demano un tallat i el compte. Aquí és on trobo manca de sensibilitat per part de la cambrera, encara que la manca de sensibilitat —penso més tard— a vegades pot ser, simplement, distracció. Per tornar-me el canvi de vint euros em diu que m’ho ha de tornar en monedes. Jo paro la mà esquerra i, malgrat que porto la mà dreta enguixada i inútil a l’alçada del pit, la cambrera deixa anar totes les monedes damunt del taulell. No dec ser invisible si la cambrera em parla, però la meva mà dreta sembla que sí que ho és. Com que soc una beneita que sempre té por de molestar, faig una llambregada al meu darrere, a veure si hi ha cua. N’hi ha. La persona que va just darrere meu té un cert rictus d’impaciència a la cara. Ja no miro més enllà i em poso a recollir totes les monedes amb la mà esquerra. No em costa tant. Bé m’ha de servir d’alguna cosa el meu passat pagès de plegadora d’avellanes amb les dues mans! Fi del primer assalt!

No està malament això de la pala.
No hi havia pensat.

Busco una taula petita i només en trobo una per a sis. És gairebé al fons de tot i m’hi dirigeixo amb la meva safata que no es desequilibra ni un mil·límetre agafada amb la meva eficient mà esquerra. M’assec de cara al públic. Penso que la meva timidesa ha millorat. Fa uns anys m’hauria posat de cara a la paret. Però és que ara, fent honor al meu ofici, m’encanta pescar històries fora de l’escriptori. Deixo la safata a la taula, em trec la bossa penjada al coll, l’abric i la bufanda. Ja quasi ho tinc, però en asseure’m, toco la nansa de la safata amb el braç  esquerre i veig que la safata s’aixeca de l’altra banda perillosament. Em quedo amb tres quartes parts del tallat i un dels croissants sucats amb cafè. Sortosament la xocolata està intacta. Segon assalt superat!

Mentre menjo, observo. La cafeteria ja està pràcticament plena i la gent amb les safates sembla buscar lloc desesperadament. Estic tan eufòrica per haver superat els dos assalts que em permeto cridar un senyor gran que passa pel meu davant amb la safata plena. Li dic que pot seure a la meva taula, que hi ha lloc de sobres. El senyor no s’immuta i segueix mirant a tot arreu buscant una taula. Ja veig que no només jo i el meu braç són invisibles. També els espais que ocupo queden coberts per la meva capa d’invisibilitat. “Busca, busca!” dic en veu baixa, una mica ferida per tant de menyspreu. Encara em queda mitja hora. Miro tot el que puc mirar al mòbil, llegeixo unes pàgines del llibre que m’hi vaig baixar, però la lletra tan petita em fa desistir aviat. Em poso a eliminar imatges i vídeos. Estic tan concentrada que no veig arribar  la noia que va enretirant les safates i netejant les taules buides. Ho fa amb tal ímpetu que escampa energia a dreta i esquerra. Em pregunta:

—Ya està?

I abans que li contesti —vaig lenta, massa lenta per ella— ja s’ha emportat la safata i passa el drap per la taula i al fer-ho se m’emporta el mòbil -que jo tenia a resguard de la banda esquerra de la safata-. Penso que aquesta noia sembla un tornado. Ho és perquè quan ja veig el meu mòbil volant en direcció a terra, ella —autèntic tornado amb el seu moviment en espiral— l’entoma... amb la seva mà esquerra!

No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal,
segons els productors de la Paramount dels anys vint.

—Ai, perdón, perdón! —em diu.

Jo, que li he agafat una simpatia tremenda, no ho sé, per l’energia, pel tornado, per agafar el meu mòbil al vol, per la mà esquerra, li dic:

—Res, no passa res. Ets esquerrana?

—Cómo?

—Si eres zurda.

—No, que va! —em diu mentre ja se’n va a descarregar la seva força centrífuga a una altra taula.

Aparteu les criatures!

Final del tercer assalt! No puc dir que l’hagi guanyat la meva mà esquerra, però sí que una mà esquerra m’ha salvat el mòbil. Visca el col·lectiu de mans esquerres!

Bé, s’ha fet l’hora i torno a Consultes Externes. Vaig al lavabo, que no sé quant de temps m’hauré d’esperar. El lavabo sí que em recorda els de fa vint anys. El mosaic gastat de tot arreu, amb color de gos quan fuig, em fa pensar en les anàlisis que li feien a la meva filla a l’hospital per un problema de la infantesa.

—No, no! —em cridava, esverada, la infermera—. No deje que la niña toque de pies en el suelo. Ésto està lleno de virus.

Sense comentaris. El pitjor no és el terra. El pitjor és que no hi ha un trist penjador per deixar-m’hi l’abric i la bossa. Si ja es prou difícil apujar-se tot el que tens als peus fins a la cintura, amb una sola mà, fer-ho amb un abric que penja i una bossa penjada al coll, ja no ho explico. També me’n surto, només faltaria! Podem considerar-ho un assalt? Per mi, ho és. El quart.

M’assec a la sala d’espera i em criden en menys de cinc minuts. El traumatòleg és el mateix que em va tractar a Urgències. És un noi jove que dona confiança. Crec que fonamentada: em va donar un calmant aquell dia, em va posar l’os a lloc, m’ho va anar explicant i em va enguixar bé, sinó ara no em diria que està tot bé i que puc passar per Infermeria perquè em treguin el guix superior tal com m’havien promès. S’ha acabat el combat? Encara no. Quan veig el disc elèctric —pot ser que en diguin radial?—ple de dents que només havia vist utilitzar als paletes per tallar les rajoles m’esgarrifo. 

Era això mateix

Tanco els ulls, serro les dents i m’aferro a la meva mà esquerra. De pensament només. “Tu i jo sempre ens tindrem l’una a l’altra, no, amiga?”. Un cop més, penso en la meva invisibilitat, en aquest cas em beneficia perquè la infermera no veu la meva cara dubtant de la seva professionalitat. Per sort seva, i sobretot meva, només mira el meu braç.

Me'ls vaig comprar en sortir.
Són pel combat del proper dia.

Ha anat tot bé. Estic contenta. 

Combat a cinc assalts superat!  A
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.

És clar que el dia que vaig caure 

va ser com llençar-me al ring. 

Un cop a dins, no et pots quedar 

al racó i negar-te a lluitar.

OCA, AL TUO POSTO

Segur que amb aquest títol, tothom ja haurà endevinat a grosso modo on vaig anar de viatge fa un mes. Amb tot, encara és aviat per deduir-ne #l’oca.

A la meva amiga Montse – no la Montse de El lloro, ni la Montse de L'home darrere la pilota,  una altra – li fascinen els cavalls. Una debilitat com una altra; la meva són els gossos, tothom ho sap, i un en concret, la “meva” Lila, El gos de la meva filla. La Montse, ja feia temps que volia anar a veure el Palio de Siena i amb tres amigues més ens hi vam animar. 

Ho explico, encara que segur que molts ja ho coneixeu o n'heu sentit a parlar. Il Palio di Siena és una festa que es fa en aquesta ciutat des del segle XIII, dues vegades l’any: el dos de juliol per la Madonna di Provenzano i el 16 d’agost, il Palio dell’Assunta. És una festa d’origen religiós que s’acaba amb una cursa de cavalls pel contorn de la Piazza del Campo.

  

Així

No puc relatar aquí totes les trifulgues de quatre catalanes a Siena, perquè m’allargaria massa i jo –m’ho he de recordar sovint - sóc bloguera, de moment i no escriptora de novel·la d’aventures. Així que només un parell d’anècdotes per arribar al hashtag que ens interessa, #l’oca.

Siena té uns cinquanta mil habitants i tots ells es reparteixen en disset contrades o barris. Cada una té la seva bandera, els seus colors, els seus distintius i, evidentment, el seu cavall per a la cursa. Els noms de cada contrada són ben curiosos i gens sofisticats: Nicchio, Civetta, Oca, Pantera, Selva... En cada una de les dues festes hi participen deu contrades: set al juliol, set a l’agost i les tres restants, fins arribar a deu, s’escullen per sorteig.

Aquí hi són totes

Les participants s’engalanen, fan actes especials, beneeixen el cavall i contracten el genet, que normalment no és de la contrada, sinó el que creuen millor per a guanyar. La competència entre les contrades és ferotge – fins arribar a les mans, a vegades, o fins a robar-se el genet, entre contrades, el dia abans de la cursa - També fan un sopar popular.

Ens vam apuntar al sopar de la contrada Tartuca, la que teníem més a la vora. Tothom hi està convidat a aquest sopar, ni que sigui el turista més turista – i repel·lent - que hagi arribat a Siena. I és prou comprensible. El sopar val quaranta euros i quaranta euros per mil convidats aproximats que hi ha al sopar de cada contrada – feu nombres – és una quantitat gens menyspreable que ajuda al finançament de la contrada.

-   Molto caro! – em vaig aventurar a dir, sense esperar secretament cap rebaixa.

El gestor dels diners va apressar-se a justificar-ho:

-      Un primo, un altro primo, un secondo con rotondo, un dolce, vino e aqua a tutti pleni! – va declamar.

I va afegir:

-      Allora, a le quatro signorina io metere in un tabolo molto divertente!

Sí que va ser divertente, sí. Un cop assegudes a les nostres cadires plegables i oscil·lantes ja no ens vam poder aixecar mai més fins que es va acabar el sopar, perquè allí el frec a frec era total: es fregaven les cadires, els colzes, els plats, els peus per sota la taula i, en algun cas, les natges que excedien les cadires. Si havíem somniat submergir-nos en l’ambient fratel·lo de la contrada, vam aconseguir una fusió, quasi per osmosi. Ara bé, la munió d’homes italians guapos, elegants, xerraires i gestosos al nostre voltant, que d’amagat també havíem somniat, si bé, segur que eren a la festa i també somniaven amb les quatre catalanes, no van poder arribar fins a nosaltres.

Anem a l’Oca. El dia del Palio, la Piazza del Campo va ser tancada a les cinc de la tarda. A partir d’aquesta hora, ningú no hi podia entrar ni sortir fins que s’acabés la festa que començava a les set. Feia feredat veure com s’anava omplint com  un ou i pensar només fugisserament que hi pogués haver algun moviment massiu i sobtat de tanta gent en alguna direcció. 

 

La festa consisteix en una desfilada de les deu contrades, cada una amb els seus representants vestits de l’Edat Mitjana, els seus abanderats llançant les banderes a l’aire amb habilitat, el cavall amb el seu genet i finalment, il Carroccio amb el Palio, estirat per quatre bous blancs imponents. Crec que no diré cap mentida si de més de dos metres d’alçada – sap greu no precisar més, no els vaig poder apamar.

Després de la desfilada, va fer-se miraculosament el silenci, sense que ningú l’imposés, entre els milers de persones que omplien la plaça, perquè la cursa estava a punt de començar. Tothom a punt pels tres minuts màgics, intensos i tan esperats que dura la cursa. A punt, a punt... A punt. Una veu temperada i serena, a la qual no vaig arribar a posar presència corpòria anava cridant cada cavall amb el seu genet, pel nom de la contrada per a la seva alineació davant de la corda que havia de caure en el moment del tret de sortida: Tartuca, Torre, Leocorno, Oca... Oca... Oca... Al tuo posto, Oca. Doncs no, que l’Oca no s’alineava. De tant en tant la Veu feia passejar els cavalls en cercle per mitigar el seu nerviosisme i cada vegada l’Oca rebel passava de tot. Oca, al tuo posto, Oca! I res. 

                               
                                    

                              Aquí hi ha una part de la preparació de la sortida. Podreu comprovar
                                            que l'Oca no s'arriba a alinear mai.

La cosa es va allargar una hora i mitja ben bona, la lluna va treure el cap pel cel de Siena, l’Oca, al tuo posto ja era un mantra en boca de bona part de la plaça, que començava a emprenyar-se i no se n’amagava. Crits, xiulets, exclamacions de disgust i el temor soterrat que potser la cursa s’hauria de suspendre. Jo no m’ho podia creure. Però si havíem anat a Siena per la cursa! Al final, la Veu sense immutar-se va donar el tret de sortida. Podeu comprovar que l’Oca – tot un caràcter – no es va arribar a alinear mai. Però l’espera va valer  la pena. Les tres voltes a la plaça al galop, els genets atiant el cavall i sempre mirant enrere per veure a quina distància el seguien els seus perseguidors, els crits d’ànims de la gent – la majoria no sé si senesos, però sí italians - i l’apassionament general em van arribar a l’ànima.

  

La cursa va marcar el meu viatge a Siena. La cursa i l’Oca, és clar.

De fet, la cursa gairebé no la vaig veure. Només el pas dels cavalls per la curva di San Martino, allà lluny a cent metres, i els caps dels genets intermitents per la resta del circuit. Per això vaig haver de mirar-m’ho a You-Tube quan vaig arribar. 

             Us recomano arribar al final. L'eufòria-paroxisme dels senesos en acabar la cursa, no té pèrdua.

I es veu bé, molt bé. Veure-ho, que sentir-ho només si ets allí. I si algú t’ho explica tan bé com sap. No sé si me n’he sortit.