L'ÚLTIM CONTE D'ESTIU

 

                          

No és que a partir d’avui deixi d’escriure “contes” al meu blog. És que després de confessar les meves habilitats manuals, d’explicar les meves aventures amb la Lila i els canaris i culminar la trilogia amb això d’avui, crec que m’he de centrar, concentrar, en la tardor que arriba, que arribarà. La nostra començarà ni més ni menys que l’endemà de la Diada. El suflé ha baixat, diran els que no estan per tonteries, oi senyora Colau? Només per puntualitzar, alcaldessa, les tonteries sempre són relatives; per segons qui, ho són i per segons qui, són qüestió de dignitat. Seguirà amb l’inici del curs escolar, que a mi també m’afecta, eh? De seguida es farà notar el curs judicial, amb totes les seves causes contra l’independentisme, que em sembla que ja ha començat perquè he vist Mr. Lesmes amb el medalló penjat al coll, dient impúdicament les mentides habituals. Naixerà, o renaixerà, la tan desitjada taula de diàleg que jo diria que porta, no nou, sinó divuit mesos gestant-se; ja cal que sigui de material porcellànic si vol resistir perquè entre l’embat i l’ambigüitat ho necessitarà.

       Però anem al conte, al d’avui, que és el que compta i que no va de comtes, ni d’aristocràcia, sinó que és planer com la seva protagonista.

       Quinze dies amb l’Elna donen per molt. Ja patia perquè entre el casal i les vacances del pares, aquest estiu no em podria amarar de la seva energia -que es deu nodrir també de la meva, tal com veig que queda la meva corpenta quan se’n va-, de la seva alegria, de la seva innocència, de la seva descoberta progressiva de la vida.

       És ben curiós com en mesos, i encara més d’any en any, el seu món s’eixampla. Segueix amb el seu instint maternal que li recordo des que va tenir esma per agafar la nina i segueix amb les seves pràctiques de doctora, tot i que diu que ella vol ser perruquera. 

Però si abans hi havia la família, alguna amigueta del col·legi i una activitat extraescolar, ara hi ha tots els amiguets del casal, els veïns de la comunitat, la piscina -quin món, la piscina! Començo a pensar que en una altra vida, l’Elna va ser peix-, el viatge que va fer amb els pares mentre jo feia ballar la Lila -i la passejava, l’alimentava, me l’estimava- i més coses.

       Pateixo una miqueta per si un dia el cercle es fa tan gran que jo hi quedi diluïda. Sí que aquell “Iaia, t’estimo molt, molt”, sembla una promesa d’amor etern, però la intensitat es reduirà, com no podria ser d’altra manera. Jo, de veritat, amb  qualsevol intensitat ja em conformo.

       L’Elna també ha incorporat paraules noves al seu vocabulari, que han fet possibles converses tan interessants com aquestes:      

      -Tu imagina, iaia.

       -Imagino, imagino...

 

      -Enamorem-nos, iaia!

       -Eh?       

 

      -Tu mateixa!

       -I tu també, tu mateixa!

 

      -Jo crec que... -i es queda pensant.

       -A veure, tu què creus?

      

       La darrera:

      -Iaia... Jo vaig néixer l’any...

       -2017, carinyo.

       -No, no, tu vas dir: tu vas néixer un any...

       -Històric, filleta, històric!

       -Per què?

       -...

      

       Ah, i el que em diu molt sovint, si mirem les notícies és: Què diuen? Que jo crec que ella ja ho sent el que diuen, però a més a més ho vol entendre. Cap problema! Jo li explico com puc. El problema ve quan la mare, bastant sorda, pregunta al mateix temps què diuen. Ai, el meu cap!

       De tota manera, encara puc descobrir-li alguna cosa que, per elemental que sigui, ella no coneix. Per exemple: els peixets que nedaven l’altre dia a la platja, entre les nostres cames, enmig d’una aigua transparentíssima, que per cert, la feien esgarrifar. Un altre exemple, veure córrer un caragol. Sí, sí, un caragol, aquests animalets tan dibuixats pels i per als nens, que molts nens – vull pensar que els mestres sí- no han vist mai en la realitat. I és que un dels dies que vaig pujar amb ella al poble, va ploure i en sortir   vam ensopegar els caragols en plena festa. Veure els seus ulls, els de l’Elna, observar amb tanta atenció com el caragol s’arrossegava amb aquella parsimònia, és que no té preu. I aquí sí que no es va espantar. Suposo que la velocitat del moviment hi té a veure; si s’ha de córrer al davant, amb el caragol hi ha les de guanyar. I quina llàstima, no vaig fer foto!

       I encara, per fi, una altra descoberta, aquesta més meva que seva. Marededeu, marededeu! A mi m’agrada explicar-li sempre algunes de les coses que veiem. En arribar amb el cotxe al poble i passar per darrere de l’església li vaig dir:

       -Mira, quan vegis l’església, vol dir que ja som a Vimbodí.

       -L’església? Què és l’església, iaia?

       -Doncs... l’església és...

       Que em vaig quedar sense arguments per explicar-li què era una església! L’Elna no està batejada, no va a missa, no va a col·legi de monges, ha anat a quatre casaments, un per cada any de la seva vida, tots civils. I que, en tornar del casament d’una amiga lesbiana de la meva filla i preguntar-li com havia anat la boda em va dir:

       -Bé, iaia... S’estimen... perquè elles s’estimen.

       El meu amor petit! Segur que aquesta va ser la resposta dels pares a alguna de les moltes preguntes que els va formular.

No hauria de ser tan difícil d'explicar, no?

       Així doncs, no vaig saber explicar-li què era una església. Ja sé que els adoradors del déu dels ateus i dels apòstates diran “No cal, Teresa, no cal!”. Però a mi m’agrada trobar-li explicacions per tot, que prou que arribarà un moment que no li podré explicar el perquè la vida és tan injusta a vegades. De moment i mentre pugui, hi posaré tot l’interès. En aquest cas, però, deixaré les explicacions per més endavant; si li parlo molt de l’església aquests dies que es parla tant del “bisbe satànic”, ella que està en tot, igual ho relaciona i s’espanta. I quina cosa més curiosa que mentre el bisbe era ultra-catòlic, ultra-reaccionari, ultra-exorcista, ja podia anar dient i fent les barbaritats que volgués que als escollits ni se’ls critica, ni se’ls toca un pèl. Ara bé, penjar els hàbits de bisbe per anar-se’n amb una dona, i una dona escriptora... cap al foc de l’infern!!! Això després de passar pel manicomi, és clar! Poc he seguit el cas, així que no diré res més. No la vull vessar per excés de paraules que és el més fàcil que pot passar quan s’està poc informat.

       I tornant a l’Elna, tothom pot pensar, pot insinuar, m’ho pot venir a dir a la cara, que soc una iaia tova que està bogeta per la seva neta. Tothom és lliure de fer-ho... que jo, sense excuses, ho admetré.

I l'última platja d'estiu, d'aquest estiu

       En fi, que s’acaba l’estiu, un més, i comença un altre curs per l’Elna i un altre pels independentistes, que, no ho oblidem, tenim milers de persones als peus dels cavalls dels jutges. Només cal demanar que no faci el seu curs la sisena onada, sinó potser sí que ja serà per demanar un exorcisme. Que no ho sabíem, però teníem el tècnic ben a prop, no?

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927

Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.

LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.

COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

GRANS ESPERANCES

                                          

Fa quatre dies que em frego els ulls sovint. No és l’al·lèrgia primaveral que ja arriba. És que no sé si somio. No m’acabo de creure que haguem pogut trobar una escletxa per escapar, ni que sigui per uns dies, ni que sigui una mica, de les urpes de l’estat espanyol. Per això, per reforçar-ho, cada vegada que passo a través de les portes de casa, m’entretinc a tocar-ne la fusta del bastiment. Si la porta és íntegrament de fusta l’abraço supersticiosament amb afecte. Sí, ja sé que la imatge us arriba còmica, però què voleu? Després de tres dies sense treva, amb un nou empresonament dels diputats que, sense que hagin reincidit en res des que els van deixar lliures, els tornen a cridar i els tanquen; després d’una nova ordre llareniana de capturar tots els criminals catalans escampats pel món, i després d’haver estat encerclats en un setge cada cop més irrespirable, ara resulta que ens arriba aire per diferents bandes.

Cada víctima d’aquest escorxador de drets en que s’ha convertit la justícia espanyola es mereix un capítol a part, cada un tant o més trist que cada altre. A mi aquests darrers dies m’ha cridat especialment l’atenció el cas de Clara Ponsatí. Dissabte passat al programa “Preguntes freqüents” va dir sense embuts, i sempre amb aquella mirada trista que li hem vist darrerament,  que havia exercit dos mesos i mig de consellera i portava quatre mesos a l’exili; que s’havia sentit sola i que la política és freda. No va  especificar més. També va dir que la situació d’inactivitat a l’exili la matava. Em vaig sentir fins i tot culpable que aquesta dona hagués deixat una vida tranquil·la i satisfactòria per venir a defensar la nostra causa i només n’hagués tret maldecaps i problemes. Ja sé que ningú no la devia coaccionar per fer-ho, però segurament ella, com tots, tampoc no devia preveure la resposta “proporcionada” dels tres poders conxorxats. Almenys el dimecres vaig tenir l’alegria de veure-la acollida i recolzada pels seus, en aquest cas els escocesos, que de cara al món semblen tenir més credibilitat que els altres seus, nosaltres. 

No em queda clar si l’èxit de la crida per col·laborar econòmicament en la seva defensa va ser gràcies als seus d’aquí o d’allà. Sigui com sigui, veure-la al costat del seu advocat, una altra persona, pel que es veu, de prestigi i respectada a Escòcia, com ella, amb la gent fent-li costat i amb un petit somriure em va permetre eixamplar el meu cor encongit. Per poca estona, perquè altra vegada em va quedar en un puny quan vaig sentir tocar “Els segadors” pels gaiters escocesos.

Res no atura la justícia espanyola. Crida els dos mossos i els dos amics de Puigdemont, cridarà l’alcaldessa de Girona per incitació a la violència i per denúncia de Millo. Aviat cridarà els que tallen carreteres i els que ens manifestem cada dos per tres. Potser també empresonarà a can Brians el funcionari d’Estremera que ha dit que no li agradava veure presos polítics rodant per la seva presó. Encara rai que se li va ocórrer parlar amb una metàfora de gats! I gràcies senyor Hidalgo, no li negaré valentia, però tinc la impressió que els cinc-cents euros que no li augmenten, dels que parla diverses vegades  i que vostè considera que es mereix, l’afecten  més que l’angoixa de veure els nostres amics tancats a la presó. En tot cas, si sent simpatia per algú, no entenc com pot titllar la seva causa de pestilent, tal com ho fa en declaracions posteriors. A veure, si algú ens dedica una engruna d’empatia, no cal que l’enlairem a l’Olimp dels herois, que el nostre Olimp ja està prou ple. Doncs això, que des que escric aquesta entrada fins que es llegeixi hi haurà, de ben segur, uns quants caiguts més, aixafats per la maça d’algun jutge espanyol.

Això no treu que en una setmana haguem avançat més del que ho havíem fet en quatre mesos. No ho sé si el periple de Puigdemont de Finlàndia amb destí a Bèlgica formava part d’una estratègia, tal com s’està dient. La veritat és que jo, el diumenge, vaig pensar que havia pecat d’ingenuïtat desplaçant-se en cotxe i que tanta audàcia a vegades se’t pot girar en contra. Vistos els resultats, si hi havia estratègia, chapeau! I si no hi era, oh la la!. Tenim els mitjans internacionals ocupats i preocupats per nosaltres, també organitzacions de dret i justícia internacional, i molts polítics. Pràcticament tothom s’ha pronunciat  posicionant-se, molts a favor del diàleg, uns quants titllant l’estat espanyol del que és, feixista i dictatorial, uns quants més defensant el nostre dret a l’autodeterminació i molts exigint l’alliberament dels presos. Però això no és tot. D’entrada el tractament que dona la justícia dels altres països als nostres exiliats no té res a veure amb el que els dona la justícia espanyola i de sortida, en jutjar-se el mateix delicte per justícies diferents, serà molt difícil que hi hagi grans discrepàncies en els veredictes. Si n’hi ha, llavors sí que ja podrem confirmar allò que va dir aquell: “La justícia e un caxondeo”. Potser a Espanya, sí, senyor alcalde de Jerez —vaja, també de Jerez, bressol de personatges anti-històrics, per allò de no haver aportat res a la història—, però és que ara aquest conflicte ja no és només espanyol.  

En fi, que si tingués una altra edat em posaria a ballar de puntetes damunt del campanar del meu poble, però no ho faré. Soc gran i la meva experiència em diu que res no és definitiu, i jo, que hi tinc unes converses d’upa, li responc que ja em pot dir el que vulgui que, encara que m’acusi, com s’ha fet sovint amb Dickens,  d’excés de sentimentalisme i de parlar d’esdeveniments improbables, no penso renunciar a les meves grans esperances.

El sol ja treu el cap en aquest cel ple de núvols

TWITTER, A MATA-DEGOLLA

                            

Suposo que quan Twitter va tancar el compte de Donald Trump per incitació a la violència i/o delicte d’odi, la sang ja es devia escolar per les escletxes visibles i invisibles que té la xarxa. Suposo que Twitter no deu estar analitzant els comptes de tots els tuitaires perquè si ho fes en tancaria molts més. I suposo que, per interès propi, sovint deu mirar cap a una altra banda.

       Tinc compte a Twitter, però no hi soc gaire activa; només si algun tema o succés em motiva molt, faig una piulada. Però no cal tenir compte per entrar-hi, saber què s’hi diu i llegir la quantitat de barrabassades i bajanades que diuen els tuitaires, i més que els tuitaires, els reactius —deixeu-m’ho dir així perquè realment sembla una reacció química— a la piulada original.

       Potser és l’anonimat —no fa falta seguir algú o conèixer-lo per poder dir-hi la teva―, o potser és que tenir el teclat a l’abast a Twitter és com tenir el volant del cotxe a les mans, que diuen que ens fa treure el monstre que portem a dins. A veure si serà que estem carregats d’odi i Twitter és la nostra vàlvula d’escapament...

       Cada vegada que hi entro, perquè les piulades, a banda de per Twitter pròpiament, t’arriben per totes mena de vies (WatsApp, Facebook, TV, Youtube i més) en surto fastiguejada, per no dir esgarrifada de llegir el que llegeixo. Qui piula sempre en surt escaldat. Els que pensen com ell, l’aplaudeixen; els que no, el contradiuen i generen discussió. I fins aquí, encara és llibertat d’expressió. Hi ha un tercer grup, però, que aplega gent que directament insulta, que parla d’un tema sense tenir-ne la més mínima idea, que competeix per dir-la com més grossa, millor: l’ignorant insulta el científic, l’analfabet en sap molt més que el mestre, l’inculte tracta l’erudit d’inútil.

       Però això que és? Ens hem tornat bojos o què per embrancar-nos amb tan pretesa autoritat i manca d’educació en qualsevol tema com si ens hi anés la vida?

       Quan veig aquesta exhibició d’odi a la xarxa, no puc evitar pensar en una anècdota que explica Stefen Zweig a les seves memòries “El temps d’ahir”. Diu que abans de la 1a. Guerra Mundial la societat europea se sentia molt satisfeta de la seva forma de vida, perquè havia arribat a un grau de benestar acceptable i havia aconseguit no entrar en cap guerra des de feia quaranta anys. Per això ningú pensava en la possibilitat de cap nova guerra. Però diversos ridículs afronts havien anat sembrant l’odi entre la societat d’uns països i altres, fins al punt que quan l’autor  a primers de 1914  va fer una visita a un petit poble allunyat del brogit de les ciutats i de la política, es va esverar: fins aquell cul de món havia arribat l’animadversió a “l’enemic” desconegut de l’altre país. L’espurna que va encendre el foc va ser l’assassinat de l’hereu del tron d’Àustria i la seva dona a Sarajevo, però l’esca, els encenalls i la llenya ja feia temps que s’anaven apilant enmig de la societat europea. No m’agrada l’analogia, però no puc evitar pensar en aquesta història quan veig l’hostilitat que corre per Twitter.

       Per si aquesta ostentació vergonyosa de la baixa condició humana no fos prou, encara els polítics,  per comptes de parlar entre ells per mirar d’entendre’s, es dediquen a piular quan alguna paraula o fet de l’adversari no els agrada, fent pública la seva posició, contagiant-la els seus, enreveixinant els altres, donant corda als del tercer grup i, en resum, posant més llenya al foc. Molta responsabilitat és la que tenen i molt poca la que exerceixen.

       Tenia ganes de tancar el meu compte de Twitter, però m’esperaré uns quants dies, a veure si després d’aquesta entrada algú m’escolta i se sent al·ludit.

VIRTUALMENT ELIMINAT?

No m’agrada el futbol i, amb tot, m’agrada el Barça, m’encanta, em fa feliç. No obstant no vull dir que sóc culé perquè no voldria que se m’encomanessin les penes d’aquest gran col·lectiu que s’estén pel meu país petit i també nord, nord enllà, pels mars del sud i per la ruta de les espècies, pel continent que espera sota el Mediterrani i pel de l’altra banda de l’Atlàntic.

I no voldria, no perquè no m’agradin els grups. Hi ha molt de positiu en la pertinença a un grup i potser quan aquest és tan potent, encara més, perquè hi ha moments que gràcies a l’ídol que agrupa i al seu bon fer, gent del món sencer s’agermana. Ho fa obviant diferències d’edat, de sexe, de llengua, de color de la pell, de classe social, d’ideologia política... Tots a la una amb la paraula clau: BARÇA! En directe o a través del televisor de casa o del bar, de l’iPad, del mòbil, de l’ordinador o de la pantalla gegant que instal·la l’ajuntament a la plaça major. Amb la ràdio anant en cotxe o quan no hi ha senyal, a dins de la font o fora, amb cava o amb cervesa, què hi fa? Som tan feliços i estem tant contents que res no enterboleix la nostra alegria.

I què passa quan el Barça perd? Tristos, no cal dir-ho, amb cara de pomes agres i que ningú no ens trenqui la girada perquè podem mossegar. Fins i tot un adoloriment muscular i ossi, digne de la combinació més severa d’artritis i fibromiàlgia ens envaeix el cos de dalt a baix. Però i la memòria? Perdem la memòria o bé la que ens queda és tan memòria de peix que el darrer partit jugat i guanyat queda massa lluny per recordar-lo? Ni aquest, ni les desenes que se n'han guanyat, només en aquesta lliga serveixen per desintegrar la nostra por.

Aleshores critiquem, censurem, desaprovem, som tècnics, tàctics i experts en alineació, moviments i detecció d’errades dins del camp. Diem frases com “ virtualment eliminat”, “potser sí, fin de ciclo”, “aquest Barça fa temps que s’aguanta pels pèls” i altres bajanades que prefereixo no retenir perquè el meu enuig sí que superaria llavors el de suportar una derrota. Exigim dimissions, tallem caps, demanem per Déu nous fitxatges que ens treguin del pou en el que hem caigut a pic des que l’adversari s’ha avançat i ha fet el primer gol. Tots dins del pou i el Barça jugant sol sobre el camp, perquè l’esperit dels culés, que l’havia d’acompanyar sempre, s’ha precipitat vers el més pregon dels abismes.

A vegades amb un sol desencís en tenim prou  per pensar que el vaixell s’enfonsa i perdre la confiança en els nostres aguerrits mariners. Sembla com si Calipso, Circe i lotòfags,  trobats en el camí per Ulisses en l’Odissea, s’haguessin posat d’acord en fer-nos perdre la memòria a tots. Si els desencisos són dos, volem esquinçar-nos les vestidures i amb tres, ens cremem com bonzes al mig del carrer.

És aquesta la part dels culés que no m’agrada. Perdre la memòria dels grans moments en un instant i la confiança que semblava tan ferma, en un sol contratemps.

M’agraden molt els tests facilets que hi ha a les revistes de la perruqueria. És l’únic que aconsegueixo llegir sense irritar-me. Amb una mica de vista a l’hora de respondre les preguntes, em donen un excel·lent resultat per aixecar-me l’autoestima: sóc seductora, tinc la mà trencada en economia familiar, sóc gran amiga dels meus amics i estic preparada per trobar una feina que em realitzarà i em farà molt feliç.

Com que em sembla que ja sé de quina manera s’han d’esquitllar les preguntes, n’he muntat un per provar-me a mi mateixa fins a quin grau puc prometre amor etern al Barça. Són preguntes més fàcils que les de les revistes, perquè en totes hi ha una comparació que il·lustra la pregunta.

1. Tinc memòria de peix?
2. He gaudit com un nen moltes vegades?
3. Sóc fidel com un gos?
4. Porto bé que em retirin la confiança atorgada, com si ja no fos apta?
5. He de posar la mà a la llaga com Sant Tomàs, per creure?
6. Vull matar fins i tot els meus fills quan perden, talment una mare espartana?
7. Crec en els miracles, com el de la multiplicació dels pans i els peixos?
8. Tenim el millor jugador del món, com Messi per exemple?
9. Crec que els alemanys són superiors, també en futbol? I no diré en què més.
10. El Barça forma part de les coses que em fan feliç, com llegir un bon llibre, escriure una història, picar l’ullet a un núvol o tenir recurrentment el mateix somni des del passat 11 de setembre?

No dono les meves respostes aquí perquè de la meva intimitat ja en vaig escriure prou l’últim dia. El test és meu, però el regalo per si algú es vol posar a prova.

Vinga va, que només són quatre gols. Si remuntem, millor, però sinó... Visca el Barça! per favor. I per sempre.

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 37

                                       

Avui he trencat el confinament. Podria dir que ja no podia més, que m’he escapat de casa sense mascareta, sense guants, sense gel desinfectant, i que si patatim i que si patatam, però ha estat un trencament justificat i necessari. L’Elna s’hauria quedat sola a casa si no, ―amb la Lila, vaja!― i això no pot ser de cap manera. Portava tots els papers en regla, però ningú no me’ls ha demanat. M’hauria agradat poder-los ensenyar.

―Tingui, senyor agent, sí, sí, ja ho sé que vostès fan la seva feina: els certificats de la feina, el certificat autoresponsable de desplaçament, el llibre de família, el justificant d’empadronament...

―Pot passar ―m’hauria dit, decebut de no haver-me pescat in fraganti.

El primer que m’ha dit l’Elna quan m’ha vist ha sigut:

―Iaia, que m’he fet gran?

Pot semblar estrany, però com que aquests dies quan parlàvem li deia que es faria tan gran que ja no la coneixeria... També ahir va fer tres anys i segur que de comentaris de “ara ja ets gran” n’hi van haver. Mira que no poder-li dir “per molts anys” personalment...

No l’he vist més gran. Segueix essent el meu amor petit. I amb quines ganes ens hem abraçat! Hem esmorzat, hem explicat contes, hem jugat a nines i a perruqueres ―jo soc la Diana, m’ha dit―, hem cantat “Suéltalo” de Frozen; ella amb la seva disfressa d’Elsa, jo, d’Olaf. 

         És una disfressa que permet
     anar d'incògnit

              

  

Després m’ha tocat escollir la música a mi i hem ballat un rock i Grease. Què passa? Escollia jo, no? Primer deia que ella no en sabia i després no la podia parar. Hem sortit al jardí, però feia fred i hem tornat a entrar; s’ha enfadat però al cap de mig minut ja m’ensenyava els regals de l’aniversari. Hem acabat dibuixant i pintant (la taula) Ai, si ho veu sa mare! Que no, que ja ho he netejat! El millor de tot és que, pel cap baix, mitja dotzena de vegades m’ha dit, sense deixar el que feia:

―Iaia...

―Digues, carinyo.

―T’estimo molt!

Vosaltres què faríeu en un cas així? Jo l’he abraçat molt fort. Potser m’he passat perquè una vegada m’ha dit:

―Iaia...

―Digues, carinyo.

―Em fas mal.

Encara parla amb el seu argot i a vegades ho tinc difícil per entendre-la. M’ha sorprès una paraula que ha dit claríssima i vocalitzada: pel·lícula. Potser és que aquests dies n’ha vist moltes, no ho sé.

Quan ha sentit que arribava el cotxe de la meva filla, m’ha dit fluixet:

―Iaia, fem un secret a la mama?

I jo he parat l’orella per escoltar el secret, però ella m’ha estirat a amagar-nos cap a sota la taula. Secret i ensurt no és el mateix, però ella que és més viva que la fam ja ha intuït que alguna relació tenien.

Avui m’he curat de l’enyor de cinc setmanes sense veure’ns i he carregat la bateria emocional. L’altra, la física, l’hauré de tenir endollada tota la nit.

Seguim la llarga llista de dies de COVID19 a Catalunya:

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?
24-03-20	DIA 10	7864	1346	?	339	?
25-03-20	DIA 11	9937	1524	781	516	1274
26-03-20	DIA 12	11500	1996	1021	672	1697
27-03-20	DIA 13	12940	2248	1187	880	2384
28-03-20	DIA 14	14263	?	?	1070	3106
29-03-20	DIA 15	?	?	?	?	?
30-03-20	DIA 16	16157	?	1512	1410	4125
31-03-20	DIA 17	18773	?	?	1672	4966
01-04-20	DIA 18	19991	?	?	1841	5701
02-04-20	DIA 19	21804	?	?	2093	6917
03-04-20	DIA 20	23460	?	?	2335	7849
04-04-20	DIA 21	24734	?	?	2508	8635
05-04-20	DIA 22	?	?	?	?	?
06-04-20	DIA 23	26824	?	?	2760	9528
07-04-20	DIA 24	28323	?	2391	2908	10738
08-04-20	DIA 25	29647	4603	2442	3041	12250
09-04-20	DIA 26	31043	?	?	3148	13063
10-04-20	DIA 27	31727	?	?	3231	13513
11-04-20	DIA 28	32984	?	?	3331	14298
12-04-20	DIA 29	?	?	?	?	?
13-04-20	DIA 30	34726	?	?	3538	15602
14-04-20	DIA 31	35197	5504	?	3666	15967
15-04-20	DIA 32	36505	?	?	3756	16651
16-04-20	DIA 33	39375	5712	1307	7097	17297
17-04-20	DIA 34	39736	?	?	7576	18724
18-04-20	DIA 35	40988	?	?	7881	19088
19-04-20	DIA 36	?	?	?	?	?
20-04-20	DIA 37	42610	?	?	8273	20881