Avui
he trencat el confinament. Podria dir que ja no podia més, que m’he escapat de
casa sense mascareta, sense guants, sense gel desinfectant, i que si patatim i
que si patatam, però ha estat un trencament justificat i necessari. L’Elna s’hauria
quedat sola a casa si no, ―amb la Lila, vaja!― i això no pot ser de cap manera.
Portava tots els papers en regla, però ningú no me’ls ha demanat. M’hauria
agradat poder-los ensenyar.
―Tingui,
senyor agent, sí, sí, ja ho sé que vostès fan la seva feina: els certificats de
la feina, el certificat autoresponsable de desplaçament, el llibre de família,
el justificant d’empadronament...
―Pot
passar ―m’hauria dit, decebut de no haver-me pescat in fraganti.
El
primer que m’ha dit l’Elna quan m’ha vist ha sigut:
―Iaia,
que m’he fet gran?
Pot
semblar estrany, però com que aquests dies quan parlàvem li deia que es faria
tan gran que ja no la coneixeria... També ahir va fer tres anys i segur que de comentaris
de “ara ja ets gran” n’hi van haver. Mira que no poder-li dir “per molts anys”
personalment...
No l’he
vist més gran. Segueix essent el meu amor petit. I amb quines ganes ens hem abraçat!
Hem esmorzat, hem explicat contes, hem jugat a nines i a perruqueres ―jo soc la
Diana, m’ha dit―, hem cantat “Suéltalo” de Frozen; ella amb la seva disfressa d’Elsa,
jo, d’Olaf.
És una disfressa que permet anar d'incògnit |
Després m’ha tocat escollir la música a mi i hem ballat un rock i
Grease. Què passa? Escollia jo, no? Primer deia que ella no en sabia i després
no la podia parar. Hem sortit al jardí, però feia fred i hem tornat a entrar; s’ha
enfadat però al cap de mig minut ja m’ensenyava els regals de l’aniversari. Hem
acabat dibuixant i pintant (la taula) Ai, si ho veu sa mare! Que no, que ja ho he netejat! El millor de tot és que, pel cap baix, mitja dotzena de
vegades m’ha dit, sense deixar el que feia:
―Iaia...
―Digues,
carinyo.
―T’estimo
molt!
Vosaltres
què faríeu en un cas així? Jo l’he abraçat molt fort. Potser m’he passat perquè
una vegada m’ha dit:
―Iaia...
―Digues,
carinyo.
―Em
fas mal.
Encara
parla amb el seu argot i a vegades ho tinc difícil per entendre-la. M’ha
sorprès una paraula que ha dit claríssima i vocalitzada: pel·lícula. Potser
és que aquests dies n’ha vist moltes, no ho sé.
Quan ha
sentit que arribava el cotxe de la meva filla, m’ha dit fluixet:
―Iaia,
fem un secret a la mama?
I jo
he parat l’orella per escoltar el secret, però ella m’ha estirat a amagar-nos
cap a sota la taula. Secret i ensurt no és el mateix, però ella que és més viva
que la fam ja ha intuït que alguna relació tenien.
Avui m’he
curat de l’enyor de cinc setmanes sense veure’ns i he carregat la bateria
emocional. L’altra, la física, l’hauré de tenir endollada tota la nit.
Seguim la llarga llista de dies de COVID19 a Catalunya: