Dissabte va ser dia de llàgrimes a París i a
tot el món civilitzat. Llàgrimes en saber la notícia, llàgrimes en veure i
sentir l’espant de l’atac, llàgrimes en anar coneixent-ne tots els detalls.
Tornarem a plorar, estem avisats.
El monstre viu entre nosaltres, potser al
nostre carrer, encreuant la seva mirada amb la nostra, prenent una copa al
nostre costat, ensenyant-nos les fotos
en algun dels seus perfils de Facebook. I secretament rumia, conspira i cova un
pla. Quan arriba el moment, res no el torba, ens mira als ulls i ens mata.
Què està fallant? – ens preguntem tots –
perquè gent nascuda aquí se senti seduïda a matar els seus compatriotes d’una
forma tan execrable? I sobre la taula, com sempre, diferents opinions:
l’actitud i les accions de les potències occidentals envers els països islàmics
en conflicte, la no integració i automarginació dels immigrants en els seus
països d’acollida, el vell i irresoluble conflicte Israel-Palestina. I
possibles solucions: atacar el cor d’Estat Islàmic, educar correctament no
només en els valors occidentals, sinó en l’Islam, canviar l’atac pel diàleg.
Jo, permeteu-me que sigui pessimista, des de
la meva quasi total ignorància, penso que si no hi ha un miracle – i no cal que
sigui del cel; estic pensant en alguna conjuntura que convidés els terroristes
a reflexionar, si és que és possible – això no té solució.
Si és veritat el que diuen els experts, els
terroristes volen fundar un estat islàmic, tal com ho va fer Israel, tal com ho
vol fer Catalunya. Mai no hi haurà hagut cap estat tan fonamentat en la sang,
la mort i la violència com aquest. De veritat que algú es pensa que després
d’haver viscut crivellant, degollant, cremant gent innocent, viuran
tranquil·lament en família en una casa amb hortet? Matar com ho fan ells és una
droga que genera addicció; no se’n desenganxaran tan fàcilment. Però potser
aquest només és un argument de seducció: un fi que justifica els mitjans. Seduïts
per la gihad, expliquen. En realitat, seduïts per la mort, la pròpia i la dels
altres, seduïts pel poder de tenir a les mans la vida de les persones i
manllevar-los-hi de la manera més ignominiosa, seduïts per creure’s déus en nom
de Déu.
Hitler va seduir els alemanys per poder
exterminar el poble jueu. Estat Islàmic -que no és un home sol, sinó una hidra
de molts caps que es reprodueixen- vol seduir el món islàmic per acabar amb el
món occidental.
La tempesta ha començat, diuen; ells s’han erigit
en tempesta. Contra el seu desig de mort i destrucció n’hi contraposo un altre:
que un plugim suau, però persistent els amari fins al moll de l’os, que els
mulli les bales, els apagui el foc, els desactivi les bombes, els clarifiqui
les idees i els estovi el cor. Ells també són víctimes. Víctimes de la molta
ignorància i de la incultura – i no importa que siguin llicenciats - i encara
més, víctimes de la “seductora barbàrie”. I si realment creuen que és el seu
Déu qui els inspira, cometen un greu error d’interpretació: Al·là, el Compassiu
i Misericordiós, no beneeix el seu terror.
Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.
L’altre
dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va
transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha
futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però
no depèn de mi.
Els
joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats.
Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la
panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven,
reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables,
capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere,
ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb
contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a
l’arena.
No
vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem
imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o
més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També
érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de
ser-ho.
No
recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de
mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al
pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per
l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres
també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents
descobrint el món.
Hi
ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que
ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens
ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el
col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant
una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant
ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació
com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare
era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.
Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!
Al
principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana
sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes.
A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res
hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els
proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.
En
les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels
pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació,
de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna
vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem
a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara
sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre
hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on
siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens
trobem, ets en el pensament de totes.
Diu
que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els
amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has
escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que
alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han
quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que
els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i,
sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han
acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la
que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi
estarà d’acord.
Fotos: Carme Pàmies
Els
joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és
molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog,
però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que
la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia
els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir,
com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.
I a qui endevini on vam anar aquesta
vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog
Recordo, de joveneta i des
que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en
aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la
meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i
d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari;
com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu
pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de
la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar
tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen
empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que
entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de
l’escenari.
Jo també cantava sempre: per
casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida
és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk
de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe
s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar
de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en
el vaixell de les responsabilitats.
No només era això
Eufemisme de responsabilitat, és això
Bé, no és cert del tot perquè amb els
fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de
la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema,
però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes?
Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden
silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem
el to.
A que deu obeir avui aquesta
obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa,
si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària
– algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure
algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només
em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de
cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també;
també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí
que després arriben les nominacions i els veus patir.
Per cert, sempre havia
associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per
descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara
resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera
nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de
“Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el
primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya
lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és
clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no
desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam
veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam
trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant
les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem
aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent
la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que
nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part
més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo
no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa,
ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no,
però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra.
La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens
marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si
ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria
selectiva va molt bé en aquests casos.
-Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora –
Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-I tant! – vam dir totes dues amb diligència.
Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El
somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i
assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-Sí, canteu bé... però... vosaltres que
n’espereu d’aquesta coral?
-A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i
també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no
vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi
feia caure de ple!
-Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre
allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la
directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així
que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-És que necessitem un altre perfil. Aquí no
venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va
dir.
-Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-Un altre. Aquí treballem molt.
-Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-Treballem molt, eh que sí? – va dir
dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem
d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em
vaig mirar la Carme, que ha viatjat per
mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les
cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia.
Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
- Però,
perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem
aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la
directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment
sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a
una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense
arguments, només va dir:
-No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la
cua entre cames.
-Som massa grans, Teresa – es va lamentar la
Carme.
-Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-I si no ens han volgut perquè sóc jo la que
no canto bé?
-Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i
he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta
anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del
rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en
fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB... Potser mai no m’hi he fixat – prometo
fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No
penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar,
amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi
treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot
passar que, amb aquesta cara, et nominin
abans de començar.
En fi, m’he après una cançó
en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me
n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.
Ei, us ho havíeu cregut?
Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que
la del peix.
Fa
unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de
nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge
que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em
sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el
que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta
al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no
m’ho he demanat.
No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"
Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell
moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi
havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van
arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims
que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les
premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que
els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo
que m’encongís.
-Quan sortim, et tirarem pedres – em
deien.
I no
és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en
devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-Doncs jo... agafaré la perxa de collir
ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-Ja te les haurem tirat les pedres,
tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien
raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de
pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el
posar-me en ridícul.
Recordo
que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu
que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i
tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per
sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li
creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna
frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem
l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap
als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les
matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les
Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a
arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que
era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un
plis-plas tot va quedar oblidat.
Que
les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia
molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys - Jo també les vaig perdonar.
Potser
el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que
cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig
superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida
en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen
unes altres.
Aquella
temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima
d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una
mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia
veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més
que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La
resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si
ella ens ha perdonat.
Jo el
que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys
abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara
no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més
martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per
desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan
aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la
pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també.
Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien
rendit si no haguessin estat exposats a
aquelles circumstàncies.
I no
parlaré, que ja m’he allargat prou, de
l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de
l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya
fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i
amenaça.
I amb el somriure, l'amenaça
...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén
Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?
La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja
no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han
deixat que ens comptem un per un, ni més
ni menys que dos milions d’assetjats.
La
setmana passada vaig anar a un míting. Crec que no havia anat a cap des que
tenia divuit anys i encara no estic segura que se li pogués dir míting en
aquella època, perquè sempre hi havia el risc que vingués la Guàrdia Civil i
desallotgés la sala. Això quan es decidia, malgrat les prohibicions i la denegació
de permisos, que el míting es feia, perquè a vegades ni s’arribava a celebrar.
No
sóc gaire inclinada als mítings, jo - ja queda clar, quan en gairebé quaranta
anys no he anat a cap – així que espero no haver de tornar-hi. I no és que no
m’agradés el de l’altre dia; al contrari, em va agradar molt. L’entusiasme i la
convicció dels oradors s’encomanava, tot i que a mi no fa falta que m’encomanin
res; estic ben tocada pel virus de l’independentisme.
Potser
no cal que digui a quin míting vaig anar, oi? És el de la llista on tots van
junts, on tots hi estem barrejats. Són una colla que no s’espanten per res, que
han arraconat la por i que digui el que digui Espanya, Europa, Obama, només
miren endavant amb el convenciment que el nostre desig d’independència, que fa
cinc anys només era un germen, es farà realitat. Per això em va agradar tant.
Si
dic que espero no anar a cap més és perquè m’agradaria que la unitat que s’ha
aconseguit, pel noble objectiu comú que el poble ha proposat i els polítics han
secundat, es mantingués ferma i sense esquerdes. Que no em calgués anar a
mítings per fer-me decidir per sobiranisme de dretes o d’esquerres i que tot ho
fessin – com va dir el President Companys, abans de ser afusellat – per
Catalunya! I ja sé que demano una utopia, perquè quin sentit tindria la
Política si nomes tinguéssim una opció?
La
qüestió és que a mi ara també m’han vingut ganes de fer un míting. I com que no
tindré ocasió de fer-lo des de la tarima, el faré des d’aquí. Que ningú no es
preocupi. Serà curt i concís. No prometré res, no parlaré ni de la llengua, ni
de les infraestructures, ni de la sanitat, ni de l’ensenyament, ni de la
política social. Ja n’han parlat els meus, no pas els altres, que només parlen
del què ens caurà al damunt quan tinguem la independència. Per altra banda,
tinc confiança en què ho faran bé. El meu míting no té res a veure amb la gestió política,
sinó amb l’ètica i la integritat i és una petició als polítics per quan, d’aquí
a divuit mesos, com a molt tard, puguin governar la Catalunya independent:
1r.
Que cap majoria absoluta serveixi per tractar el poble amb la prepotència que
ho està fent l’actual govern espanyol.
2n.
Que hi hagi algun mecanisme de control per detectar la corrupció dels polítics
– cal afegir que el mecanisme no hauria de ser ni deficient ni corrupte?
3r.
Que s’eliminin del nostre diccionari, per haver entrat en desús, sintagmes com tràfec d’influències, frau
fiscal, evasió de capitals, informació privilegiada... i paraules com filtració, amiguisme, clientelisme, impunitat,
immunitat ... Si en sabeu més els hi podem afegir.
4rt.
Que, amb perícia, ens portin amb mà hàbil i honesta a guanyar i mantenir el
país que desitgem.
5è.
Que no oblidin mai que sense els nostres vots, no serien on són.
Mentrestant,
en aquests divuit mesos de transició, els demano que es mantinguin junts,
resolts i audaços, com ja han demostrat que saben fer. Per Catalunya! – Permeteu-me
que no escatimi en aquests moments un brindis com aquest i que el repeteixi
tantes vegades com calgui.
Benvolguda
lectora, benvolgut lector, només en nom de l’esperança i la il·lusió, he escrit
avui com si la independència ja fos un fet consumat; no et vull enganyar: una
bona part del gra és al sac, però no hi és pas tot, ni està ben lligat. Deixa’m
matisar un parell de frases – grans frases! – que hem sentit molt en els
darrers temps. Una és “Estem vivint un moment únic per Catalunya”, l’altra “Tot
està per fer i tot és possible”. Doncs bé, només l’instant de posar el teu vot
pel “SÍ” a l’urna – votant per Junts pel Sí, i si no t’agraden, per la CUP -
pot ratificar, superar i immortalitzar aquest moment únic. Fins llavors, encara
tot – quasi tot - està per fer, però sí, tot és possible.
Segurament, el meu desig
independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc
pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan
abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica
a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo
que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de
pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que
passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.
No ho sembla que tinguem por
Al llarg de la meva vida
professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del
més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap
d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres
coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren
professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que
vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un
seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.
Si encara ens veiéssim
regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por;
a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.
A la Ramona i l’Antònia
els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill
perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a
Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs,
com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.
Al Julián que segur,
segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li
diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament
compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb
la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure
mai més, pel gran mur que diuen que
aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li
preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà,
amb el germà que té a Alemania.
Tants de decidits bé poden ajudar a decidir
A la pila d’autònoms que
conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven – els diria la veritat, una veritat que no
està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora
depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners,
poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil
cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè
el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi
jugarien molt a favor.
Els estudiants que diuen
que no s’interessen gaire pel procés, ja
sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que
tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards
dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un
altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es
podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com
ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.
Dels empresaris que he tractat
n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya
és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que
malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important,
i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja
fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens
porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió
Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer
els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma
a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?
I si qualsevol d’ells em
digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els
diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i
afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes
sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no
el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem la independència.
Ingènua? No pas. Estic
il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res
un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres
fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui
passar. La meva única por és que no guanyem.
En
diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic
de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot,
moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen
a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí
en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida
penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.
El genial
Charles Chaplin va protagonitzar una pel·lícula amb aquest títol, l'any 1918.
No
sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien
era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.
Jo
des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la
coneixeu, i sinó, aquí la teniu-
a
vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència.
M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així
segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes
motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat,
eh que sí?
En
té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva
vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà
quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment
independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció
– ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues
a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot
el seu interès, baixes i tirades enrere
quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.
La
setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja
i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea
se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc
botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal,
aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n
recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar
l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc
quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?
- Porta-la, porta-la – li dic.
Mentre
faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit
petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes
grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em
rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes.
No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la
terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell
i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una
manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè
jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica
sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa
fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre
cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una
carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li
agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les
orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.
A
l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies,
miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm,
eeeeeeeee, bbbbbbbbb - m’avergonyeixo i
m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan
acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li
ensenyo les imatges a la pantalla.
-Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos,
suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè
diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?
Veig
com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a
mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant
entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per
trobar què?
Només
és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada,
comparada a la que a alguns els ha tocat
viure, comparada a segons quines maneres de morir.