Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta LLIURE RIMA AMB. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta LLIURE RIMA AMB. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

divendres, 10 de juny del 2022

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927


Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.








UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.






LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.


COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

dijous, 21 de març del 2019

ELS IMPARABLES


                                           
Fa cinc anys i mig que vaig deixar de treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una llibertat que arribava gairebé de sobte —en un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el privilegi de contemplar cada dia.
Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs, setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.
Jo, suposo que com la majoria de les persones de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la, tranquil·la... més aviat no.
Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats, que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta, millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de braços caiguts, el món s’atura, segur.
Estic parlant dels avis que conec, a part de mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades, cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent, però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem arribar.



Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar, és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.
Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts som imparables.



dilluns, 20 de juny del 2016

CARTES DEL 83

Sempre em fascina trobar-me un full de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte  perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a vegades,  algun full de diari  s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que es compleixin.
Va ser al poble i remenant en un calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de cartes, totes de l’any 83. 
Aquestes i algunes més

Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents   descobreix els meus excelsos escrits i el blog es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina crac!”
Total que al final, com que les cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat. Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors –no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones. No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què no? 
Em vaig engrescar tant que vaig mirar si trobava més cartes d’anys posteriors, però
res.
L’any 83 devia ser l’últim any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs? 

Vaig començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30 de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...

També el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i...  diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes? Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys 90, la meva empresa era una  avançada al seu temps, i jo amb ella,  i de seguida, de seguida s’hi va apuntar.  Roser! T’ho deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?
Ja vaig parlar de cartes, unes altres, a Cartes desconegudes
Pobra! Com li ha passat el temps!

 i del temps a Tempus fugit*, o no

I com vola!

Se m’acaben els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar, perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure que passa, quan som nosaltres els que passem.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

NOMINADES

                                        
Recordo, de joveneta i des que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari; com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de l’escenari.
Jo també cantava sempre: per casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en el vaixell de les responsabilitats.

No només era això
Eufemisme de responsabilitat, és això

                                                                       


                                                                                                                             




Bé, no és cert del tot perquè amb els fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema, però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes? Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem el to.
A que deu obeir avui aquesta obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa, si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària – algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també; també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí que després arriben les nominacions i els veus patir. 
Per cert, sempre havia associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de “Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa, ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no, però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra. La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria selectiva va molt bé en aquests casos.
-      Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora – Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-      I tant! – vam dir totes dues amb diligència. Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-      Sí, canteu bé... però... vosaltres que n’espereu d’aquesta coral?
-      A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-      Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi feia caure de ple!
-      Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-      És que necessitem un altre perfil. Aquí no venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va dir.
-      Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-      I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-      Un altre. Aquí treballem molt.
-      Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-      Treballem molt, eh que sí? – va dir dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em vaig  mirar la Carme, que ha viatjat per mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia. Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
-       Però, perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-      Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense arguments, només va dir:
-      No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la cua entre cames.
-      Som massa grans, Teresa – es va lamentar la Carme.
-      Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-      I si no ens han volgut perquè sóc jo la que no canto bé?
-      Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB...  Potser mai no m’hi he fixat – prometo fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar, amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot passar que, amb aquesta cara,  et nominin abans de començar.
En fi, m’he après una cançó en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.



Ei, us ho havíeu cregut? Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que la del peix.

dilluns, 30 de setembre del 2013

LLIURE RIMA AMB...



                                           

Demà no treballo. No és que tingui vacances, ni que sigui festa local. Tampoc són dies per assumptes propis. I no estic malalta ni res.
Passa que després de quaranta anys de llevar-me cada matí a les set, darrerament a les sis, ara de cop i volta no m’hi hauré de llevar més. Podré prendre la matinada? Potser sí o potser no. Dependrà de mi i només de mi. Espero.
Els experimentats en la matèria diuen “Que t’ho has cregut, no tindràs temps de res”. I el meu cervell bull i bullirà, un hemisferi més que l’altre, pensant en tot el que em ve de gust i no he pogut fer mai. Hi ha qui no em coneix i diu “T’agradarà quedar-te a casa, ja ho veuràs”. I els pessimistes, però també realistes: “Espavila’t que se t’acaba el temps!”
Jo estic molt amoïnada, però no per cap aspecte psicològic de la meva nova vida, no, no. No em preocupa saber en què passaré el temps, ja ha quedat clar, ni que ja entro en la tercera edat, ni si els ex-companys laborals em bandejaran perquè ja no sóc del seu clan- el dels imparables - No pateixo per si seré àvia aviat o per si em perjudicaran les activitats de risc que penso fer a partir d’ara. És que són tantes les coses que em ronden pel cap..., però de totes aquestes no me’n preocupa cap.
El que m’inquieta, sé que sonarà estrany, és la reacció física del meu cos i no pas perquè pugui augmentar de volum, que d’això ja me’n cuidaré jo, sinó perquè, pobret, acostumat com està a anar a dos mil per hora durant la jornada laboral i a mil en la no laboral, segurament tindrà un impacte que serà d’impressió. De sobte passarà del frenesí salvatge que m’abduïa, des que entrava a treballar fins que en sortia, a poder-se preguntar, quin luxe, i ara, on vaig? I és que últimament em feia l’efecte – i ho diré en castellà, que aquí parlem diferents llengües- de no voy, que me llevan.  Així d’arravatada era la meva feina. Només em fa por que no pugui resistir la pau que l’envairà i comenci a moure’s a ralentí, i ja se sap que després del ralentí ve l’aturada.
Tanmateix, tantes paraules no impediran l’inevitable: que demà m’aixequi tard, mandregi, esmorzi tranquil·lament i que caram! escrigui un poema per celebrar-ho.  Començarà així:


Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar
...

I prou, que he dit que l’escriuria demà.