ESTELADES EXHAUSTES

                          

El meu recorregut habitual —que no diari— en cotxe és d’uns cent kilòmetres, comptant que tinc la família cap al nord i cap a occident. Gràcies a això puc veure regularment una part del territori que, encara que sempre és el mateix, sempre canvia. Les estacions es van succeint cada any i canviant el paisatge, amb petites variacions segons les condicions meteorològiques de l’any.

Després hi ha els canvis que no són obra de la natura, sinó de la mà de l’home. Fa deu anys el terreny canviava constantment gràcies a la bombolla immobiliària que motivava empresaris i particulars a aixecar parets amb més o menys encert; però cap al 2008 tot es va aturar i ara dóna la impressió que qui es va aturar va ser el temps, perquè tal com estava, així s’ha quedat. També fa quaranta anys que sento a dir que faran un túnel al coll de Lilla, l’obstacle més important, si parlem de vies de comunicació, que separa la Conca de Barberà del Camp de Tarragona. L’he desitjat molt aquest canvi perquè, qui no vol poder fer el seu recorregut més freqüent amb més rapidesa? Ara que sembla que l’autovia que es va començar fa deu anys a Tarragona finalment travessarà la muntanya i tindrem el túnel, ara ja tant m’és. No és que no tingui pressa. En tinc més que abans, com ens passa a tots els jubilats, però ara he après a apreciar la bellesa —i quina frase més bonica!— i penso que el paisatge muntanyós a una banda i l’esplèndida vista a l’altra, que la pujada i baixada del coll ofereixen, no tenen preu.

És el que provoca el pas del temps, que les necessitats, les expectatives i els desitjos canvien. Una necessitat que es manté inalterable és la que tenim els catalans d’autogestionar-nos i dirigir el propi destí. Mira que en fa d’anys, segles, que ho intentem i mai no ens n’hem sortit. L’enemic a l’altra banda ens menysprea i ens voldria aniquilar i, en canvi —quina cosa més curiosa!— no ens vol deixar anar. De fet, no és tan curiós, tampoc. En el temps de l’esclavatge els amos no deixaven anar mai els esclaus —fins que no els eren d’utilitat, que llavors ja se’ls carregaven— i en treien fins la darrera gota de profit.

El darrer intent d’alliberar-nos va començar fa set anys i encara es manté. No desitjaré que sigui per molts anys perquè això ha de ser ara o bé ho tornarem a ajornar cinquanta anys més i jo ja no ho veuré. I caram! Havent-ho tingut tant a tocar, em sabria molt de greu.

He pensat en tot això en observar les estelades, que trobo en el meu recorregut, i la seva evolució. Les he vist onejar ufanoses en moltíssims balcons, als cims dels tossals, a l’inici d’un terme, damunt les barraques dels trossos, a dalt de tot dels campanars, penjant d’un pont. Les he vist grandioses, esteses en el vessant d’una serra i llarguíssimes, penjades d’un quart pis. A totes les he vist esfilagarsar-se, descolorir-se, mig despenjar-se, trencar-se, resistint els embats del vent, de la pluja, de la pedra, del fred i de la calor. Pobretes! Allí s’estan, exhaustes, símbol d’una resistència de final incert. També n’he vist de noves en nous indrets. I també, no ho negaré, n’han desaparegut, no sé si per desintegració de la matèria o de l’esperança del seu propietari. Al principi del nostre enfervoriment em vaig prometre que no trauria les meves del balcó fins que aconseguíssim el nostre propòsit. M’he hagut de retractar perquè m’havia quedat sense estelades. El pas del temps tampoc no les ha respectat a elles.

Aquí esfilagarsada

Aquesta també, encara que no es vegi bé

Penjant d'un fil

S'ha de mirar bé, sí que ho és

Ara que els nostres polítics no s’arronsen i que els altres diuen que faran el que sigui per salvaguardar la unidad de España, no hi ha cap dubte que hem arribat a un punt clau del nostre camí. Ara o mai —em sembla que ja ho havia dit abans—, i mai tan a prop —em sembla que també—, però què voleu? Si fa set anys ho pensava i ara ho sostinc, no serà que el pas del temps en aquest cas no canvia res? Necessitats, expectatives i desitjos no han canviat en els que sempre hem cregut que la llibertat del nostre poble és possible. Avui desitjo que mai no ens tornin a aixafar, a fer callar, a humiliar i que puguem guardar les nostres velles estelades com un record de la guerra més pacífica que mai s’ha lliurat per aconseguir la llibertat.

Que la traguem cada any només una vegada! Voldrà dir que ho hem aconseguit.

EMPÀTICA O INGÈNUA

Durant trenta anys de la meva professió vaig desenvolupar la capacitat d’escoltar i d’interessar-me per aquells amb qui tractava que eren molts i regularment habituals. Alguns em deien, i encara m’ho diuen, que era una persona empàtica. Jo contestava: “potser sí” i m’ho anava creient, fins al punt que a vegades tenia la sensació de ser confessora sense haver estat ordenada, psicòloga sense titulació i telèfon de l’esperança, encara que el meu telèfon tingués moltes altres utilitats no tan gratificants. Així doncs, sense pretensions, jo, persona empàtica amb capacitat, segons el DIEC, de “comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què em relaciono”.

La setmana passada vaig anar a una copisteria de les poques que queden a la ciutat. Treballen bé, però el temps d’espera acostuma a ser llarg. 

Publicitat gratuïta

Per això vaig tenir temps de fixar-me en els meus pacients companys que també esperaven. Anava pel quart quan un d’ells va començar a parlar.

—L’FBI és a Tarragona —va dir.

I ho va repetir:

         —L’FBI és a Tarragona.

Tothom va fer com si sentís ploure, però exageradament, ratllant la mala educació. Una noia que tenia el senyor a un pam de distància fixava la vista, totalment immòbil, en un punt concret. Una senyora gran més endarrerida se’l mirava sense ni mica d’interès, com si no digués res. El xicot del seu darrere li mig somreia, tot i que amagat darrere una gorra amb visera. L’últim client que havia arribat mirava al sostre. He d’aclarir que l’espai era prou reduït com perquè ningú hagués pogut no sentir el que havia dit l’home. Els empleats, com si res, seguien amb la seva feina. Només jo, l’empàtica, vaig fer un pas endavant per preguntar-li.

         ―I vostè, com ho sap?

Però l’home repetia, sense mostrar cap empatia pel que li deia:

         —És a Tarragona.

I va afegir:

         ―Però a favor nostre, eh?

Jo deia que sí amb el cap perquè ja em vaig adonar ―i em va costar prou— que l’home anava a la seva bola i no responia a preguntes sobre seguretat nacional. Mentrestant, l’empleat va portar-li les còpies que havia demanat i com que eren una ampliació vaig poder llegir el que hi deia. En diferents mides havia fet ampliacions de la targeta que a continuació va penjar-se al coll. Hi havia una bandera americana i tres línies més.

Era això.

Toma!!! Em vaig començar a inquietar per la por a allò desconegut. Realment no sabia a què m’enfrontava. A algú amb poc seny? Segur! Però a més a més aquell subjecte a qui havia prestat atenció amb la meva gran empatia, estava protestant en contra d’allò que exhibia? Era una manifestació de suport? O és que a la ciutat hi estaven fent un congrés dels dos organismes més poderosos del món, suposo —i potser és molt suposar, donades les esquerdes que s’ha vist darrerament que tenen.

La inquietud autèntica em va venir quan, després de dir-li a l’empleat que li plastifiqués totes les ampliacions es va girar cap a mi ―cap a qui, sinó?― i em va dir dues vegades:

         —És que no som intel·ligents.

Jo assentia, encara amb interès, però es veu que no era el gest que ell esperava.

         ―És que no sou intel·ligents.

El matís era important. Ho va repetir dues vegades, amb to progressivament agressiu. Ja veia venir que al final ell passaria del plural al singular i jo passaria d’empàtica a idiota. Vaig provar de fixar la vista, també, en el mateix punt on la fixava la noia del principi ―ella sí que era intel·ligent!―. No tenia cap gorra per amagar-me i tampoc no em podia moure, més que res perquè les cames no em responien. Per sort va tornar el copista amb les plastificacions i l’home es va distreure. Curiosament tenia una conversa lògica amb l’empleat, cosa que semblava impossible quan s’endinsava en el tema que el tenia capficat: la intel·ligència. Va marxar sense dir-me res més, cosa que vaig agrair, tot i que jo ja havia aconseguit clavar la vista en el pòster de reclam que hi havia al fons de la copisteria, amb la ferma decisió que res ni ningú no em faria mirar cap a una altra banda fins que l’home hagués marxat.

Després he anat pensant. I si m’hagués estat parlant en clau, tant referir-se als organismes d’intel·ligència i repetir la paraula intel·ligent? I si la resta de clients eren agents infiltrats que, per molt conegut, ja no feien cas de la consigna de l’home? Finalment, i si es va  enganyar amb mi i va confondre la meva mirada empàtica amb una mirada intel·ligent? Segurament, segurament era això últim. Llàstima del meu desconcert i de no trobar la resposta adequada que li hauria demostrat que no s’havia equivocat. He perdut l’oportunitat d’encarrilar de nou la meva vida i perdre aquesta punyetera mania d’explicar tot el que em passa. Per cert, sempre me’n passen. No serà que a més d’empàtica hauria de ser menys ingènua?

Fins a certa edat la ingenuÏtat queda molt bé.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA

                    

Dimarts passat vaig preparar una entrada al blog, dedicada, tal com toca aquests dies, als llibres. Als clàssics, als bons, als mediàtics, als nefastos, als vuitanta-cinc mil nous títols que es publiquen cada any. Hi explicava, sense anomenar títols, com escollir un bon llibre amb algunes probabilitats més d’encertar-ho.

Ho deixaré per un altre any perquè la matinada de dimarts a dimecres, la meva néta va decidir que arribava ja, passant de l’opinió d’especialistes diversos, que asseguraven que encara no era el moment.

L’Elna va arribar al galop i amb tantes ganes que la meva filla quasi no va tenir temps de descavalcar, o sigui, d’arribar a l’hospital. Millor així? Bé, sí, si l’horeta curta pot ser mitja hora, millor que millor. Tot i que jo encara porto l’ensurt al damunt.

Perquè...

   1r. pensament:

Per què no m'hauré preocupat mai per saber com es fa per ajudar a tenir un nen a casa?

   I la resta: 

       —On punyeta són les claus, la bossa, l’altra bossa, els 

papers...?

     —Com és que hi ha vint claus al clauer i cap no entra en el pany?

       —Ah no! És culpa meva que sin las gafas del cerca no veo nà.

       —He de trucar al pare, he de trucar al pare!

       —Merda! Ara m’he deixat els mòbils! Torno a buscar-los.

    —Ostres, que no recordo si és el primer segona o el primer tercera.

       —Quina clau era, quina clau?

Sobren les paraules

Mentrestant l’Elna i la seva mama ja anaven amb l’ambulància fent sonar la sirena a ple pulmó cap a un hospital al qual en cap moment no s’havia plantejat ningú d’anar. Quan vaig arribar ja estava tot fet. L’Elna va arribar al món sense cap parent a la vora, tret de la seva mare. Amb tot, mare i filla van estar super-ben-acompanyades i super-ben-ateses; només calia veure la seguretat i l’afecte amb què les tractaven totes les professionals que hi havia a la sala de parts quan finalment hi vaig arribar.

Aquí també

Tot bé, tot bé. La meva néta té totes les qualitats: És tranquil·la, menjadora, se la veu feliç d’estar entre nosaltres, té els ulls d’un blau intens, unes orelletes perfectes, un cabell que tira a ros, un nasset xato, unes mans que se m’agafen al dit i uns peuets que belluga quan està molesta. Com? Ah, que m’he tornat una iaia babaua que només li veu virtuts a la seva néta?  Doncs segurament, però no és que jo els hi vegi, és que les té.

L’Elna és un llibre en blanc, on tot just hi ha escrit les primeres lletres. Tan joveneta? Bueno... és que amb l’àvia que té... què voleu? Jo, com a experta en Word li vull donar uns quants consells que, tot i que les criatures ara neixen amb la informàtica sota el braç, segur que me’ls agrairà quan  sigui l’hora. La vida que va passant s’escriu en rodona; les caigudes i ensopegades en negreta, que es transforma en cursiva quan ens aixequem, com més ràpid millor. La felicitat efímera va en majúscules; en aquest paràgraf de nou-cents caràcters, només una dotzena en són majúscules. De fonts n’hi ha a milers; ha d’escollir la que li vagi bé en cada moment, però si canvia massa sovint, pot ser que, un cop escrita, alguna pàgina la confongui. Els salts de pàgina són silencis, a vegades desitjats i d’altres no. I les il·lusions són de colors, de tots els colors. Que les novel·les són en negre sobre blanc? Qui ho ha dit que el llibre de l’Elna serà una novel·la? A veure, qui ho ha dit? Les tapes són el que tots veiem, però de les pàgines escrites només en coneixerem el que ella ens vulgui ensenyar.

Per  a tu, Elna

Estimada Elna meva,

Com que cada vegada que et tinc als braços em posaria a plorar i quan no t’hi tinc encara ploraria més, deixa’m que formuli un desig per al llibre de la teva vida: que sigui llarg i de qualitat, resistent i a la vegada delicat per dins i per fora, que sàpigues trobar-li sempre nous colors, que les majúscules siguin generoses i que la cursiva faci sempre fora la negreta.  Que el que hi escriguis estigui d’acord amb  allò que sents i penses. Que els salts de pàgina siguin escassos i que, els que t’envoltem, els sapiguem interpretar i respectar. 

I segur que algú de vosaltres es preguntarà com ha estat la rebuda de la Lila a l’Elna. Em sembla que coincidim en tenir un garbuix d’emocions i sentiments encara difícils de desxifrar. No m’explico que només fa sis dies que no la coneixia i ara l’enyori a tothora. La Lila fa més salts i més tombs que mai,  però quan l’Elna es posa a plorar, ella és qui primer hi arriba. Encara no hem pogut parlar, però quan tinguem un moment segur que m’ho explica.

El dia que el pare pugui relaxar el braç, això estarà guanyat

EL PARABÉN

                                                          

Jo no soc gaire amiga dels cosmètics; els que em coneixen personalment ja ho saben. Un dels motius és la manca de paciència per entretenir-m’hi; un altre, la lletra tan petita dels prospectes, que és com si em volguessin demostrar que aquell producte ja no és per als meus ulls. La tercera és la meva pell, heretada de la meva mare. Ni l’una ni l’altra patim de les entranyables arrugues que comporta l’entranyable edat que tenim. Ella, amb vuitanta-cinc anys, en té ben poques; les meves són comptades, encara que a vegades faci paral·lelismes entre les arrugues del meu cotxe i les meves. A canvi, tinc flaccidesa, alguna que altra taca i sobretot tinc ulleres. Les meves ulleres no són cosa de l’edat perquè en el meu moment àlgid de bellesa ja en tenia. Ara s’han accentuat, és clar: més blavoses, més fondes, més fosques... i com si això no fos prou, petits solcs les travessen. I dic petits perquè mai no em miro al mirall amb les ulleres de vista posades. No vull caure d’esquena i haver de preocupar-me d’altres parts del meu cos, a banda de les que envolten el meu ull per sota. I fins aquí el retrat robot de la part superior del meu rostre. I la psicòloga diria:

         —Tu per què caram t’immoles d’aquesta manera?

         —No hi ha res com riure’s de les pròpies mancances —li respondria jo—. No és que les mancances es curin, però almenys riem.

Encara que hi faci molta conyeta és un tema que em preocupa una mica i a la primavera més, perquè amb la mica de picor i coïssor que m’agafa als ulls, n’hi ha prou perquè la situació empitjori.

Així que l’altre dia, passant per davant d’una farmàcia, com que portava l’antena de les ulleres posada, vaig veure un producte revolucionari —tots ho són en algun moment fins que n’apareix un altre que ho és més—, i me’l vaig comprar. La capseta on anava posat estava plena de paraules en quatre idiomes de color verd i morat sobre fons platejat. Els llegia tots igual, igual de malament perquè fins i tot amb ulleres se’m feia molt difícil de llegir: tecnologia... passiflora... energia... mirada resplendent... arruguetes... joventut... Sí que hi havia una paraula que em va quedar gravada perquè es repetia molt: parabén. De seguida vaig lligar caps i em vaig imaginar que el parabén era una al·legoria de la seva homòfona paravent. I així com el paravent para el vent, aquella crema ho parava tot. Parava les ombres, les blavors, l’evolució cap a l’infern de les meves ulleres i la coïssor i picor primaveral dels ulls. Vaja! Que tenia a les mans un elixir de vida, o el que és millor, de joventut.

Amb parabén? Sense parabén?

Una altra cosa que em va quedar clara va ser que les instruccions eren a l’interior. Algú es podrà creure que quan deien interior es referien al revers de la capsa? Si ja era difícil llegir-ho en posició normal, fer-ho des de dalt i en perspectiva ja era desesperant. No vaig tenir cap més remei que desmuntar la capsa per saber com havia d’aplicar el producte revolucionari. Per sort el text de l’interior era negre sobre blanc i vaig poder llegir tots els avantatges que em reportaria aquell producte meravellós si me l’aplicava correctament. La forma d’ús estava clara. També em va agradar molt de saber que si feia servir el producte, estava protegint els boscos  i que s’havien realitzat estudis sobre el seu impacte ambiental. El resultat dels estudis havia estat la magnífica capsa desmuntada que tenia a les mans i el tubet microscòpic que hi havia a dins. Microscòpic pels 15 ml. que contenia, no pas pel preu.

Finalment vaig tornar a ensopegar amb la parauleta que m’havia desvetllat la imaginació vers un model d’humanitat sense ulleres, és a dir, vers una possible societat ideal. El parabén. Ja el tornava a tenir allí davant dels ulls i de les ulleres, de les unes i de les altres. I oh disgust i decepció! El negre sobre blanc em mostrava un “sense” claríssim, de la mateixa mida que el parabén. “Sense parabén” deia i repetia diverses vegades el xassís de la capsa.

Ja l’he provat —no el llençaré pas amb el mòdic preu que té—. I va bé! Les meves ulleres no han desaparegut per sempre, però es veuen menys i la pell queda fina i suau com la d’un nen. Molt diferent de tots els correctors d’ulleres que havia provat. Estic segura —seguríssima— que és l’absència de parabén.

No per a tothom és igual, el parabén.
Els portuguesos i els galegos ho diuen per felicitar-se

I ara ve quan busco la parauleta a veure què m’explica —ja sé que havia d’haver començat per aquí, ja ho sé—. De primer topo amb una pàgina d’agricultura i consum ecològic que el posa a parir: verí diari per a la pell, diuen, i no només per a la pell. És com una mena d’insecticida per evitar que a les cremes s’hi posin microbis i insectes varis. Increïble la quantitat de productes de cosmètica i higiene que utilitzen aquest component en la seva fabricació; amb intents de camuflar-ho amb altres paraules, però si es mira bé, es troba —diu la web en qüestió— en quasi tots els productes cosmètics i d’higiene. Com que en aquest món tot són interessos creats i tothom mira per casa, ho busco en una altra web i a la viquipèdia a veure si hi ha coincidències. Hi diu més o menys el mateix. Ja només em falta fer una cosa. Vaig a mirar els productes que tinc a casa i... Je suis désolée, però no désolée de I’m sorry, sinó désolée de indignée. Énormément indignée! vaja, allò que en català en diem molt emprenyada i és que la major part de les potingues que tinc al lavabo porten parabén.

Doncs sí, sí, ara m'he fet activista contra el parabén

LES CUES NO ES TOQUEN

                           

D’ara endavant aquí en aquest blog només s’hi tocaran temes seriosos. I per fer-ho aniré prenent nota d’allò que van debatent al Congrés dels Diputats. Així que avui parlaré de les cues dels gossos. El titular a la Vanguardia deia així: “ Tot el Congrés llevat del PP prohibeix tallar la cua als gossos”.

Alerta! —penso— Perill per tots els gossos del món! Si els pobres gossos ja tenen el handicap de no poder parlar, ara no podran ni expressar les seves emocions: cua ben alta, alegria i tensió; cua alineada amb l’esquena i en moviment, ganes de gresca; cua avall i quieta, tristesa infinita. Si ho sabré jo que mantinc una sintonia completa amb la Lila i la seva cua! Sort que de moment, prohibit! les cues no es toquen, però vaja! la cua de gos està sobre la taula del govern i no la deixaran anar tan fàcilment.

Si de cas, també se les poden emmarcar

Llegeixo a l’interior —tot i que la proposta és indigna, no me’n puc estar— que només estan parlant dels gossos caçadors. Es veu que se’ls enreda la cua entre els matolls quan persegueixen la peça i se’ls esquinça, cosa que afavoreix infeccions i altres efectes indesitjables. No sé què en deuen saber aquests polítics de Madrid de la cacera! El meu pare sempre va tenir gos caçador amb una cua ben llarga, que també expressava les seves emocions, i sempre la va mantenir intacta. És clar que era un gos de pagès! Potser els gossos caçadors del PP quan els treuen a caçar al bosc s’hi troben més perduts que un pop en un garatge. Potser es llencen damunt d’un esbarzerar sense cap precaució. Potser pretenen entrar al cau dels conills amb la cua. Qui ho sap tenint els amos que tenen!

Doncs això, que no em quedo tranquil·la perquè aquesta gent són d’idees fixes i de cafè para todos —Això del cafè si no eren aquests eren els altres, també partidaris de la homogeneïtzació.

Ens van fer creure que el cafè era diferent,

però tard o d'hora havia de passar

I si els ve l’acudit de tallar la cua a tots els gossos, caçadors i casolans? I si arriben a la conclusió que la cua és un apèndix inútil que no fa falta per a res i la volen tallar a tots els mamífers que en tenen? Per l’amor de Déu! Que l’equilibri ecològic costa poc de trencar-se, eh? Que si li tallen la cua al cavall no podrà espantar-se les mosques i les mosques se’l menjaran viu; i si li tallen al porc —la poca que li queda— no el faran estar quiet perquè es deixi clavar el ganivet al coll el dia del seu Sant Martí i llavors el porc de quatre potes proliferarà com les mosques. I l’elefant? Això no ho sap gaire gent però l’òrgan de l’equilibri, l’elefant el té a la cua, i si li tallen la cua es tomba constantment. Algú es pot imaginar tots els elefants del món durant el dia sencer aquí caic, aquí m’aixeco? Oh i les mosques esverades perquè no les enxampin en la caiguda.

Pel que fa a les cues, no podem passar per davant de la natura sàvia, que és més gran i en sap més que nosaltres i quan creu que una cua —o el que sigui— ha de caure perquè no té cap utilitat, ja se n’encarrega. Ara mateix penso en la sargantana que perd la cua per poder sobreviure; en el dit petit del peu —que és com una cueta— que, al pas que anem, no trigarà gaire a desaparèixer; en els ulls negres de l’òliba, que abans eren blaus, però com sabeu l’al·lel recessiu sempre té les de perdre —I si algú m’ho vol explicar millor, s’accepta ampliació d’informació—.

I ja sé que tothom està pensant en el mico que va perdre la cua quan va començar a posar-se dret, però mira, jo aquest exemple no el posaria. Tinc els meus dubtes de si la natura no anava despistada en aquella època perquè... realment era la cua allò que no feien servir els nostres avantpassats micos o era una altra part del seu cos?  Ho dic sense ànims d’ofendre’ls, que jo no hi era en aquella època i només puc parlar del que veig en la meva, però és que masses vegades tinc la sensació que poc ús que donem al cervell i encara l’espifiem. Per exemple, ara mateix el meu s'ha oblidat de què té a veure això amb la cua dels gossos. Ah sí! Que a segons quins cervells sempre els serà més fàcil parlar de cues de gos que de referèndum.

DONA TREBALLADORA

                                                                                              

                                     

                                         

Demà és el Dia Internacional de la Dona, en origen el Dia de la Dona Treballadora, referit bàsicament a la dona que treballava en treball remunerat. Quin greuge per a les dones fins que no li van canviar el nom! Per a totes les dones, que des de l’inici dels temps, no han parat. És clar que la seva activitat feinera no ho era per mandat diví: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir-li Déu a l’home. I a la dona: “Pariràs amb dolor”. No sé si Déu va donar cap directriu per a la resta d’activitats de la humanitat que, a manca de designi celestial, van ser adjudicades a la dona.

Es veu una clara preferència de Déu per Adam, sí o no?

                                                

D’aquesta manera l’home es va posar a guanyar el pa i la dona a parir amb dolor i a fer la resta: criar els fills, tenir la casa endreçada, administrar amb habilitat el fruit del treball de l’home, tenir content l’home treballador i mantenir la flama encesa —totes les flames—. I encara li va sobrar temps per fer-la petar amb les amigues i anar descobrint, amb molt de temps i moltes paraules, que, plegades, formaven un equip imbatible.

Així doncs, no treballava la dona a casa? I tant que treballava! —i treballa—. A l’ombra, amb un treball invisible i poc valorat i mentre treballava exercitava la ment per poder estar en mitja dotzena de llocs alhora. Era una resposta de desafiament a la ubiqüitat de Déu? No. Simplement era una resposta adaptada a la supervivència i al multi-rol que la societat masclista li havia imposat.

Tipa de treballar a casa com funció inherent a la seva persona, la dona es va posar a treballar per poder treballar a fora. Per això també va haver de treballar molt. Hi havia poderoses objeccions per part dels homes.

           —Que es pensen les dones?

—Que treballar és fàcil?

—A mi no em manarà cap dona.

—A mi tampoc.

—Qui tindrà cura dels meus fills?

Quin desastre! La dona ha anat a treballar

—Casa meva serà un caos.

—Qui farà el dinar?

—Jo no em penso rentar els calçotets.

—La dona a casa!

—A casa!!!

Ningú no sap com s’ho va fer la dona, però quan finalment ho va aconseguir, les vuit hores  treballant fora de casa no la van fer negligir allò que havia estat la seva feina fins aquell moment. Amb el treball remunerat la dona va recuperar la dignitat perduda en la pols del temps, millor dit, perduda traient la pols, una pols que mai ningú no arribava a veure perquè ella ja s’encarregava d’evitar-ho.

Hi ha qui dubta de si la dona hi ha guanyat amb aquesta ampliació del seu rol, perquè tot i compartir amb l’home la suor per guanyar-se el pa i seguir parint amb dolor —sense possibilitats de compartir-ho—, la seva feina a casa no està equitativament distribuïda. En el millor dels casos, l’home col·labora en les tasques; en el pitjor, s’emprenya quan la dona insisteix, persisteix i es fa pesada, pesadíssima en reclamar-ne un millor repartiment. Jo no en tinc cap dubte: hem guanyat en satisfacció personal i en reconeixement laboral i social i, només per això, la lluita ja val la pena. I no només hi han guanyat les dones que treballen a fora; també ho han fet les que han decidit quedar-se a casa, perquè la lluita per la igualtat de gènere ha enaltit la dona, sigui on sigui que desenvolupi el seu rol.

Ja sé que hi ha alguns homes que mai no ho acceptaran del tot. El sentiment ancestral de superioritat, i per tant de dominació, sobre algú a qui des de sempre han considerat subjugat els va en contra. Però una cosa és no acceptar-ho i l’altra, detestar-ho fins al punt de no poder-ho suportar i voler aniquilar la causa del seu neguit. Per sort, aquests són pocs, encara que les seves accions brutals pel mateix fet de ser-ho, s’escampin als quatre vents i ens portin a aquella vella i falsa conclusió a la que van arribar les nostres àvies —i segurament abans, també les seves— de “Tots els homes són iguals”. No ho són pas tots iguals: n’hi ha d’alts, baixos, grassos, prims, rossos, morens, ulls clars, ulls foscos. —No hauria de fer broma amb un tema tan seriós, ja ho sé— I hi ha els que fan del respecte a la dona, i al proïsme en general, la seva norma de vida. Aquests són els que m’agraden a mi; deu ser l’edat, perquè de les altres qualitats i defectes no en faig ni cas. Resumint, les dones no hem acabat la feina, però els homes encara han de treballar molt si realment volen un món més just i es volen despendre d’aquest llast que fa milers d’anys que arrosseguen.

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...

... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!

                     

Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.

Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 

Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.

Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.

Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 

No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.

Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:

       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?

El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.

No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor

Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:

—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

MANDARINES

                                   

Deu fer uns tres o quatre anys vaig veure una pel·lícula excel·lent. Era del director estonià Zaza Urushadze i es titulava MANDARINES. Em pensava que havia passat sense pena ni glòria, però ara he sabut que va tenir alguna nominació i algun premi. Això només és una introducció a la mandarina, així que tothom tranquil que  no la penso explicar!

Vull parlar d’unes altres mandarines. Ja fa uns quants anys a la Via Augusta de la meva ciutat hi van plantar un centenar de mandariners molt eixerits, al llarg de les dues voreres que la delimiten a dreta i esquerra. Em va semblar un encert que ho fessin en una de les entrades de la ciutat perquè li dona molt de realç i no tothom té una Via Augusta, convertida per l’emperador August en la més important ruta de comunicació entre ciutats i ports de la Mediterrània. Va de Cadis fins a Narbona i atenció! No passa per Barcelona. August hi devia estar a gust a Tarragona perquè ens hi va deixar grans obres, no només en els dos anys que s’hi va estar, sinó en els anys següents, procedents del seu llegat. 

L'amfiteatre. Si en sabien de trobar el lloc ideal els romans...

Dic que la plantació dona molt de realç a la via perquè els mandariners són preciosos, amb les seves fulles d’un verd intens i lluent que alegren la vista i el paisatge. Quan arriben les mandarines, el contrast del verd amb el taronja —quina injustícia per la mandarina que per parlar del seu color s’hagi d’emprar una altra fruita!— és espectacular. La quantitat de mandarines que hi ha a cada arbre també. 

Encara que no ho sembli, n'hi ha moltes, moltes, totes amargues

Tant que jo cada vegada que hi passava pel costat pensava “Si tingués una escala en colliria un quilet. Un quilet avui, un altre la setmana que ve i anar fent”. Resulta que l’altre dia vaig tenir un disgust. Uns operaris amb una mena de grua podadora anaven tallant les branques dels mandariners amb mandarines i tot, les llençaven al camió i cap a la brossa.

       —Com és? —vaig preguntar escandalitzada.

       —Són amargues —em va dir el senyor— No es poden menjar.

Havia sentit dir que a la província hi havia una empresa familiar que aprofitava les taronges amargues de la ciutat per fer-ne melmelada—Què punyeta passa a Tarragona? Som uns amargats, amargosos, amargants o és que la contaminació que patim s’ha acarnissat amb els cítrics?— Vaig pensar que, ja posats, també podien aprofitar les mandarines, no? Això va ser abans de fer la bestiesa que vaig fer.

Com que sóc incrèdula de mena i estava molt indignada de saber que es llençaven unes quantes tones de mandarines a la brossa, ho vaig voler comprovar per mi mateixa. Ja em teniu fent saltets sota els mandariners de la Via Augusta, per veure si podia  abastar alguna mandarina. Al final me’n vaig sortir. La mandarina tenia una bona part de la pela, emmascarada, suposo, pel fum dels tubs d’escapament, però jo me la vaig emportar cap a casa com si fos un tresor. Anava ben cofoia jo amb la meva mandarina a la mà i no vaig fer cas d’uns veïns amics que em van avisar.

—No són bones!

—Són amargues!

—Sí, sí, ja ho sé ja —deia jo.

Estava tan segura que la mandarina era bona que vaig seguir el meu camí sense deixar-me convèncer per ningú. En arribar a casa la vaig posar sota l’aixeta, la vaig rentar amb Fairy —també la vaig esbandir, no fotem!— i me la vaig guardar, a punt de cruspir-me-la a l’hora de les postres. Quan va arribar el moment, en vaig agafar un grill i me’l vaig posar a la boca amb precaució —sóc incrèdula, no idiota— No em va servir de res la precaució, ni escopir-la tan de pressa com vaig poder. Em vaig beure un got d’aigua, em vaig menjar una mandarina d’Alcanar i una taronja de Xerta, però no hi va haver manera de treure’m l’amargor de la boca. A mitja tarda encara li tenia.

Ara ja puc dir amb coneixement de causa que les mandarines de Tarragona són amargues. Ara entenc que l’empresa de les melmelades no les puguin aprofitar; només el sucre que necessitaria l’arruïnaria de facto. Ara és quan em miro els mandariners de reüll perquè m’han enganyat i perquè trobo indignant que s'hagin de llençar tantes mandarines i tothom estigui tan tranquil. Que la Via Augusta és molt llarga i, malgrat la globalització, no a tot el Mediterrani li escauen els mateixos arbres fruiters! I mira que les mandarines d’Alcanar són boníssimes i les figues del meu poble també.

d'Alcanar, el poble de la meva amiga Conxita

Bonica, esvelta, centenària i del meu poble