El
meu recorregut habitual —que no diari— en cotxe és d’uns cent
kilòmetres, comptant que tinc la família cap al nord i cap a occident. Gràcies
a això puc veure regularment una part del territori que, encara que sempre és
el mateix, sempre canvia. Les estacions es van succeint cada any i canviant el
paisatge, amb petites variacions segons les condicions meteorològiques de l’any.
Després
hi ha els canvis que no són obra de la natura, sinó de la mà de l’home. Fa deu
anys el terreny canviava constantment gràcies a la bombolla immobiliària que
motivava empresaris i particulars a aixecar parets amb més o menys encert; però
cap al 2008 tot es va aturar i ara dóna la impressió que qui es va aturar va
ser el temps, perquè tal com estava, així s’ha quedat. També fa quaranta anys
que sento a dir que faran un túnel al coll de Lilla, l’obstacle més important,
si parlem de vies de comunicació, que separa la Conca de Barberà del Camp de
Tarragona. L’he desitjat molt aquest canvi perquè, qui no vol poder fer el seu
recorregut més freqüent amb més rapidesa? Ara que sembla que l’autovia que es
va començar fa deu anys a Tarragona finalment travessarà la muntanya i tindrem
el túnel, ara ja tant m’és. No és que no tingui pressa. En tinc més que abans,
com ens passa a tots els jubilats, però ara he après a apreciar la bellesa —i
quina frase més bonica!— i penso que el paisatge muntanyós a una banda i
l’esplèndida vista a l’altra, que la pujada i baixada del coll ofereixen, no
tenen preu.
És
el que provoca el pas del temps, que les necessitats, les expectatives i els
desitjos canvien. Una necessitat que es manté inalterable és la que tenim els
catalans d’autogestionar-nos i dirigir el propi destí. Mira que en fa d’anys,
segles, que ho intentem i mai no ens n’hem sortit. L’enemic a l’altra banda ens
menysprea i ens voldria aniquilar i, en canvi —quina cosa més curiosa!— no ens
vol deixar anar. De fet, no és tan curiós, tampoc. En el temps de l’esclavatge
els amos no deixaven anar mai els esclaus —fins que no els eren d’utilitat, que
llavors ja se’ls carregaven— i en treien fins la darrera gota de profit.
El
darrer intent d’alliberar-nos va començar fa set anys i encara es manté. No
desitjaré que sigui per molts anys perquè això ha de ser ara o bé ho tornarem a
ajornar cinquanta anys més i jo ja no ho veuré. I caram! Havent-ho tingut tant
a tocar, em sabria molt de greu.
He
pensat en tot això en observar les estelades, que trobo en el meu recorregut, i
la seva evolució. Les he vist onejar ufanoses en moltíssims balcons, als cims
dels tossals, a l’inici d’un terme, damunt les barraques dels trossos, a dalt
de tot dels campanars, penjant d’un pont. Les he vist grandioses, esteses en el
vessant d’una serra i llarguíssimes, penjades d’un quart pis. A totes les he
vist esfilagarsar-se, descolorir-se, mig despenjar-se, trencar-se, resistint els embats del vent,
de la pluja, de la pedra, del fred i de la calor. Pobretes! Allí s’estan,
exhaustes, símbol d’una resistència de final incert. També n’he vist de noves
en nous indrets. I també, no ho negaré, n’han desaparegut, no sé si per
desintegració de la matèria o de l’esperança del seu propietari. Al principi
del nostre enfervoriment em vaig prometre que no trauria les meves del balcó
fins que aconseguíssim el nostre propòsit. M’he hagut de retractar perquè
m’havia quedat sense estelades. El pas del temps tampoc no les ha respectat a
elles.
 |
| Aquí esfilagarsada |
 |
| Aquesta també, encara que no es vegi bé |
 |
| Penjant d'un fil |
 |
| S'ha de mirar bé, sí que ho és |
Ara
que els nostres polítics no s’arronsen i que els altres diuen que faran el que
sigui per salvaguardar la unidad de
España, no hi ha cap dubte que hem arribat a un punt clau del nostre camí.
Ara o mai —em sembla que ja ho havia dit abans—, i mai tan a prop —em sembla
que també—, però què voleu? Si fa set anys ho pensava i ara ho sostinc, no serà
que el pas del temps en aquest cas no canvia res? Necessitats, expectatives i
desitjos no han canviat en els que sempre hem cregut que la llibertat del
nostre poble és possible. Avui desitjo que mai no ens tornin a aixafar, a fer
callar, a humiliar i que puguem guardar les nostres velles estelades com un
record de la guerra més pacífica que mai s’ha lliurat per aconseguir la
llibertat.
 |
| Que la traguem cada any només una vegada! Voldrà dir que ho hem aconseguit. |
