UNS ALTRES NENS

 

De tots els anys que fa que celebro el Dia de la Poesia, aquest ha estat el més bonic de tots. A l’escola de l’Elna, la meva neta pels no iniciats en aquest blog, van demanar a pares, avis i família tota si volien anar a llegir poemes a l’escola el dia 21 de març. I jo que soc complidora de mena, bona iaia i que allà on hi hagi promesa de paraules, allà que me’n vaig, em vaig preparar uns quants poemes i de dret cap a l’escola. Em pensava que m’hauria d’obrir pas a cops de colze, però només jo havia acudit a la crida de la classe de l’Elna, per la qual cosa la mestra, Pilar, m’ho va agrair molt i jo em vaig sentir única, perquè ho era, és clar.

      Quina xalada veure l’atenció dels nens, com atenien a tot el que deia la mestra, com responien als meus comentaris, quin respecte i quines ganes de fer-ho bé!

El darrer poema a llegir era “Primavera” de Miquel Martí Pol. Mentre l’escoltaven s’havien d’inspirar, dibuixant i pintant allò que el poema els suggeria. Em va semblar dificilíssim que els vinguessin les idees simplement escoltant, i només escoltant, el poema una vegada o dues. Sí que el poema era molt descriptiu, però tot i així, jo trobava costós el que se’ls demanava. Parlava d’una oreneta que ja arribava, d’un pont, d’un home que treballava, d’un riu, d’una plaça... L’oreneta i el pont no van faltar en cap dels dibuixos. Em vaig anar passejant per totes les taules i mirant-me’ls un a un i vaig veure que cada nen hi donava el seu toc personal. Un hi posava més elements, l’altre més detalls en cada element, l’altre més color..., però cap d’ells va deixar la làmina en blanc. Trobo un encert això de posar els nens en taules de grup i no en aquells pupitres solitaris de la meva infantesa. Penso que per poca imaginació que es tingui, és molt difícil que no s’activi la imaginació veient treballar els companys. Va ser una estona molt gratificant i en guardo un record que, si no pateixo cap problema d’aquests de memòria, segur que serà per sempre.

Tornant cap a casa, m’arribava la inevitable associació d’idees. Una d’elles, la que m’altera el son tot sovint: veient tanta innocència, candor, obediència i desig de complaure, em pregunto en quin moment deixem de perdre aquests valors. Perquè està clar que no podem conservar-ho intacte a mesura que creixem, si no volem ser engolits per les feres d’aquesta selva on habitem. Però què és el que ens passa per anar del blanc tan pur al negre tan tenebrós? Per quins laberints hem de transitar per canviar aquell estat d’innocència per l’estat de depredació a què arriben alguns? Quina baixada als inferns han fet algunes “persones” per convertir-se en alimanyes sense entranyes que juguen amb les vides humanes com si fossin brosses a treure del mig amb un cop d’escombra? I tot per un tros de terra miserable, el d’un país que de tant petit en diuen Franja. També, inevitablement vaig pensar en les seves víctimes, tants i tants nens com els que vaig poder gaudir a la classe de l’Elna. Tants que hauran mort, que hauran quedat mutilats, que s’hauran quedat desemparats i sense ningú, mentre la resta del món es mostra, no diré impassible, però sí impotent per fer-hi res. Em pregunto si serà lícit que aquests nens covin ressentiment i venjança. Amb tot el que estan vivint, com podran, com voldran tenir pau en el seu cor?

      No volia acabar aquest post així. Vull quedar-me amb el bon record del Dia de la Poesia a l’escola de l’Elna, però no puc oblidar la tirania i l’abús, la terrible injustícia que els ha tocat viure a alguns nens, uns altres nens, només pel fet d’haver nascut en un punt concret del planeta. I no soc gaire religiosa, però si la poesia també és desig, desitjo que aquest deu que tant invoquen els seus botxins els toqui, mal sigui amb foc que fongui la indiferència del seu cor glaçat.

Aquí, la improvisada rapsoda major 

TERRES RARES PER A HOMES ESTRANYS

 

                                

A mi m’agradaria tenir prou lucidesa i, encara més, prou saviesa per poder aconsellar Zelenski i dir-li el que ha de fer. Malauradament, no em sento prou lúcida avui, l’endemà del desastre, ni tinc saviesa ni tampoc sé de diplomàcia per poder-ho fer.

        Després de la lamentable reunió d’ahir a la Casa Blanca, on, indignats i estabornits, vam poder assistir en directe a la vergonyosa humiliació pública del president d’Ucraïna i el seu poble per part de dos energúmens, mig món –i m’agradaria que fos molt més de mig- ens preguntem què ens queda per veure. A la matusseria i la barbàrie dialèctica de Trump s’hi va afegir el segon borderline del govern dels EEUU -i molt em temo que assistim a la major concentració d’aquesta espècie en la història de l’administració americana- “Has dit gràcies? Saps dir gràcies?” diu el vicepresident. I malgrat la intenció de respondre de Zelenski no n’hi donen cap opció i l’acorralen, l’avassallen, l’adverteixen, l’intimiden, l’amenacen i el conviden a marxar de la Casa Blanca. I ell, pobret, fa unes declaracions, tot seguit, més humiliants encara, on l’únic que li falta és immolar-se en directe davant de les càmeres. 

                

        Astorats i esfereïts, veiem cada cop més clar que el món és en mans d’uns irresponsables i que si Ucraïna no en tenia prou amb Putin, ara també ha de lidiar amb Trump. Entre aquest parell, Zelenski té poques opcions per salvar el seu país. Si insisteix a seguir-se defensant de l’agressió russa, els massacraran encara més. Si no té el recolzament militar dels EEUU, la seva resistència durarà dos dies; no hi té res a fer amb la potència armamentística de Putin. Si Europa persisteix en ajudar Ucraïna, ben bé podria esclatar la Tercera Guerra Mundial que, segons Trump hauria provocat el mateix Zelenski -Lloat sigui el deu del cinisme i la tergiversació!-  Per cert, que si la guerra és dels EEUU aliats amb Rússia contra la Unió Europea, la guerra aquí durarà dos dies més dos més. Finalment, si Zelenski es rendeix, com a perdedor en pagarà un preu molt alt. Potser americans i russos es repartiran Ucraïna, tal com Àustria, Rússia i Prússia van fer amb Polònia el segle XVIII? Així tindrien tantes terres rares com voldrien. I terres rares en mans d'homes estranys, què pot anar malament?

          Estic d'acord en què tot és cíclic i que la història sovint es repeteix, però, en nom del tan suposat progrés de la humanitat, no hauríem d'anar avançant una mica a cada cicle per no repetir els mateixos errors del passat? Suposo que perquè això fos possible qui pren les decisions hauria de tenir un ampli coneixement de la història i, en aquest cas, ni ample, ni estret, i ni tan sols bàsic.       

CAP DE CARBASSA

                              

Sovint penso que no hi ha res més perillós que un governant ignorant, però a vegades canvio de pensament i dic que un governant boig és pitjor; que sigui d’extrema dreta representa un gran perill i si és expansionista ja no en parlem.

      Segur que tots tenim dirigents al cap amb alguna d’aquestes “virtuts”. Però i si algú amb molt de poder les té totes? Sí, ho heu endevinat, és ell! Trump, l’home -o alienígena, que no ho sé- amb el cap de color carbassa que està anant tan lluny en política com per tenir la poca traça de provocar la Tercera Guerra Mundial. L’home ignorant, boig, xenòfob, masclista, negacionista i expansionista dirigeix el país més poderós del món i des que ha pujat al tron em llevo cada dia, i no crec que sigui sola, pensant quina serà la barrabassada que dirà avui. El meu dubte és si té intencions reals de fer el que diu que farà o que és simplement un mestre en l’art del regateig i del xantatge, o sigui: pico ben alt per acollonir-los i sempre soc a temps de rebaixar les meves pretensions.

      Sigui com sigui, la seqüència ja s’ha repetit unes quantes vegades en pocs dies: el bocagrossa d’en Trump encén el foc, la foguera, el focardal i els seus subordinats han de córrer a sufocar-lo, matisar-lo, justificar-lo. Em pregunto com els republicans han pogut donar suport a un espècimen com Trump. És per manca de lideratges? No tenien ningú millor? Perquè no soc vident, però els auguro quatre anys de calvari intens.

      El cas és que aquests líders bojos, ignorants, d’extrema dreta,  expansionistes... i visionaris tenen molts seguidors i si tenen èxit en les seves visions encara en guanyen més. A tothom li deu agradar de pertànyer a un país fort amb un líder fort. Que hi fa que sigui un brètol i un assassí? I penso en Rússia, amb Putin, i en Israel, amb Netanyahu. Poc, poquíssim he sentit russos i israelians denunciar la guerra d’Ucraïna i el genocidi palestí. És clar que potser la seva veu no ens arriba, però a mi escoltar els russos que ens deixen escoltar dient que Ucraïna els pertany i als israelians, als que també ens deixen escoltar,  lamentar-se pels seus hostatges, i només pels seus hostatges, em posa la pell de gallina.

      Em pregunto si als catalans ens agradaria tenir un líder així. Ens agradaria? N’estaríem orgullosos?... Però què estic dient? Pobra Catalunya! Si feina tenim a que no ens engoleixi España i, temps a venir, ves que no ens convertim en un satèl·lit de Rússia, i més temps a venir -o no- ves que no passem a ser la Riviera dels EEUU al Mediterrani Occidental.

      Amics meus, ja em direu si són els meus ulls, però és que cada vegada que me’l miro, no veig un home amb el cap de color carbassa, veig directament un cap de carbassa. I ja no explico què vull dir perquè segur que, per l’edat que teniu tots els que em llegiu, sabeu molt bé què és un cap de carbassa.

TU SEMPRE SERÀS TU, CARME ELÍAS

 

                           

El primer record que tinc de tu, Carme, és del teu paper de Marta a Terra Baixa d’Àngel Guimerà, en la versió de Benet i Jornet. Era l’any 81, assajàvem aquesta mateixa obra al grup de teatre del poble i el director va proposar de venir-la a veure a Barcelona.

          Actuaves al costat de l’Enric Majó, en el paper de Manelic, i de Joan Miralles, fent de Sebastià. Em vas semblar magnífica. Tant que, quan poc després, no sé per quin motiu, et va substituir Carme Sansa, em va semblar que no ho feia tan bé. Temps a venir, vaig adonar-me que ella també era una gran actriu, però en aquell moment jo estava enlluernada per la teva interpretació.

          Després de l’obra et vam venir a veure al camerino. Vas ser molt amable i me’n vaig sorprendre. Potser en aquella època jo tenia la idea que actors i actrius éreu tots uns estirats -ves a saber perquè tenia aquesta percepció!-. Tu eres oberta i cordial i jo et vaig veure una dona lliure, independent, que sabia el que volia. Recordo que, tímidament, vaig pensar que m’hauria agradat ser com tu. Tinc present que ens vas preguntar qui feia de Marta i quan la companya que feia el paper, bastant més jove que tu i que jo, es va presentar, li vas dir:

          —T’ho deus passar molt bé fent de Marta, eh que sí? És un personatge meravellós.

          Sempre he mantingut aquell record i quan vas fer públic que tenies Alzheimer no em podia creure que aquella noia vital, desenfadada i tan accessible hagués de passar per això.

          Em vas tornar a colpir en la pel·lícula “Camino”, dirigida per Javier Fesser, fent de mare desolada, devastada, quan la seva filla mor de càncer. Després t’he vist moltes vegades més. Més en sèries de televisió que en pel·lícules, sempre esplèndida en els teus papers. Els brodaves tots.

          No obstant, crec que el documental del Sense-ficció de dimarts passat, “Mentre siguis tu”, sobre l’evolució de la teva malaltia, amb flaixos de la teva carrera, de la teva plenitud abans que t’ataqués el monstre, mostra la teva millor actuació. I amb això no vull dir que estiguessis actuant. Perquè sí que les teves dots interpretatives hi eren presents, però quan dic que és la millor és per la valentia que has tingut d’ensenyar-nos-ho. T’has obert en canal per mostrar-nos la teva pèrdua progressiva per la malaltia i el teu sofriment al ser-ne conscient, i aquest és un acte de generositat que encara ningú no havia fet mai. Amb aquest documental i amb el llibre penso que has ajudat a moltíssima gent que pateix un entorn d’Alzheimer i això no té preu.

          Però, mira, Carme, la creativitat no mor mai. I no només la material, la que és palpable: una pintura, un escrit, un dibuix, una labor artesana, qualsevol cosa feta amb les mans. Tampoc no mor aquella que no podem tocar, com la música, el cant, la interpretació... Qualsevol acte on hi intervé la imaginació, les ganes de fer-ho bé, de superar-se, l’experiència prèvia adquirida... Penso que allò que hem creat personalment, no mor amb nosaltres, sinó que es queda per sempre.

          Carme, estimada Carme, has posat un títol perfecte per explicar el teu sentiment. “Mentre siguis tu”. Però deixa’m dir-te que per mi, i crec que per molts, tu sempre seràs tu, la Carme Elías que ens ha regalat hores de gaudi amb les seves interpretacions impecables. I malgrat l’angoixa que veure la teva angoixa m’ha provocat, també en aquesta última has estat magistral. Només em queda desitjar-te que sigui lleu, Carme, que te’n puguis anar quan tu vulguis i que no oblidis que tu, per nosaltres, sempre serà tu.

         

LA LOTERIA

 

      Encara que hagi manllevat el títol del terrorífic conte curt de Shirley Jackson, he d’avisar que aquest conte curt que explicaré jo, no hi té res a veure.

No compro mai loteria del Gordo de Navidad. Ho faig per principi, però aquest any la mare hi insistia molt.

            —Has comprat loteria de Nadal?

            —No, mama.

            —Nena, has comprat loteria de Nadal?

            —No, mama.

            —Ja has comprat la loteria de Nadal?

            —Ara hi vaig, mama.

            Els principis són els principis i una mare és una mare. I tanta insistència... ves a saber! Vaig pensar que no fos premonitòria. I el sorteig era l’endemà. No hi havia temps a perdre.

            No em va tocar. Ni el primer  ni el segon ni cap premi petit ni res.

            El que sí em va tocar el dia de la rifa va ser una afonia total i vaig estar tot el dia sense poder articular paraula sonora. Mare sorda + filla sense veu = comunicació impossible. No? Doncs no! Sigui perquè totes dues hi posàvem molta voluntat, amb les poques frases que vam intercanviar ens vam entendre.

            Jo estava molt preocupada, la veritat. Pensava en aquella amiga que un bon dia es va despertar sense veu i va estar un any d’especialista en especialista perquè no li tornava. La meva preocupació, però, era més immediata. Només faltaven tres dies per Nadal. I si no podia cantar nadales ni cançó del tió ni dir el vers? I si no podia parlar amb la Mel amb aquella veu que només ella entén? I si no podia animar, esperonar, exhortar els convidats a acabar-s’ho tot?

            —Vinga, va! Una mica més, que el menjar no es pot llençar.

            No calia amoïnar-s’hi tant. L’endemà ja tenia veu. No era la meva de sempre, encara no ho és ara, però era una veu que algú amb l’oïda en condicions podia sentir i entendre. La mama no, la mama m’entenia més quan no tenia veu. Quina explicació deu tenir això?

            No hi ha mai alegria completa. El dia que em va tornar la veu, la meva filla es va llevar amb un refredat amb febre.  Ai, ai, que només falten dos dies per Nadal! L’endemà, el meu gendre amb un quadre idèntic. Ai, ai, que només falta un dia! Ai, ai, ai! I tanta feina a rumiar, a comprar, a cuinar... Ai, mareta, que aquest Nadal estarem més soles que la una, que ens sortirà el menjar per les orelles, que podrem cantar nadales, però amb una de sorda i l’altra amb ronquera, segur que desafinem. Ai! Ai! Ai!

            Al final, tots plens de virus i mig apedaçats, vam poder celebrar el Nadal. Menjar, beure, el vers, cantar... I amb quina fe cantava la meva neta, que mira que és llesta, perquè no hi ha dubte, és meva i és neta, però mira que té set anys i encara pica al pobre tió per fer-li venir el mal de ventre i que ho descarregui tot, tot i tot. És clar que potser és tan llesta, que sap dissimular molt bé i ens enganya a tots. O potser vol ser actriu com la seva tieta i ja ha començat a actuar. O potser...

            Au va, Tereseta, no siguis tan malpensada i gaudeix del Nadal i de la neta, que es veu que ja no te’n recordes que ha anat de poc de no poder-ho fer. 

Bé, com que he esmentat el magnífic conte de la Shirley Jackson i he trobat un enllaç on es pot llegir, us el recomano perquè no té pèrdua: LA LOTERIA . El missatge és ben clar: un acte aberrant, monstruós, deixa de ser-ho si es converteix en costum en l’espai on s'exerceix habitualment. Sembla que la crítica no va rebre gaire bé la història: Wikipedia . Era una dona avançada al seu temps.

 

                          

 

LA MÚSICA DE LES ABRAÇADES

 

                 

Fa gairebé un any, el senyor alcalde em va cridar a l’ajuntament.

      —Vine! —em va dir— Hem de parlar.

I jo vaig començar a rumiar quantes multes tenia pendents de pagament. La meva mare va provar de fer-me memòria de la desmemòria.

—Et deus haver deixat alguna contribució per pagar. Què en vas fer dels diners que et vaig donar la darrera vegada, eh, eh?

—Ai, mama! Que volies que en fes! —vaig saltar jo, ja amb la cua entre les cames.

A corre-cuita i tremolant com una fulla, no sé si pels tres graus que corrien pel carrer o per la por d’acabar al cuartelillo, vaig anar cap a l’ajuntament. Allà m’esperaven el senyor alcalde, que no feia mala cara ni res, i una noia i un noi als que no coneixia.

Faig un incís. El meu pare a l’edat de vuitanta anys, a tots els homes de la seva edat, deu amunt deu avall, els deia “noi”. Jo me’n reia una mica, però... com els havia de dir —vells?— si ell se sentia tan jove...! Ara m’he adonat que jo faig el mateix i que el primer que em surt de dir als que veig propers a la meva edat, deu amunt deu avall, és “noi” i “noia”. Si això és el que em diu el cor, per què ho he de canviar, a veure!

Doncs res, una noia i un noi. Amb cautela, els vaig ben observar. Tampoc a ells semblava que els degués res. És de pessimistes això de pensar sempre el pitjor? O és de no tenir la consciència tranquil·la? Ves a saber! Jo en aquell moment no sabia per on em caurien les clatellades. I sí que van caure, però van caure bé, la mar de bé, com una carícia.

L’amic de la noia, ara establerta al poble, del qual em consta que ha elevat el nivell d’activitat cultural, darrerament ja intensiu, es va presentar com un músic basc que, de visita al poble, s’havia enamorat del poema que vaig escriure per al carrer de les Abraçades.

—A este poema hay que ponerle música —em va explicar que havia dit només llegir-lo.

Ostres! Quina bonica sorpresa! El meu modest poema inspirava música. De fet, pel que fa a la inspiració no me’n vaig estranyar; a mi també m’ha passat que algunes músiques sense lletra m’han inspirat històries.

El músic es diu Íñigo Peña. Havia estat director de la Escola Municipal de Música de Lasarte-Oria i actualment és professor al Conservatori Professional de Música de Donosti, però també té un grup de jazz i, sense conèixer-lo gaire, diria que és una persona que no para mai. No sé a qui s’assembla, no ho sé, però em recorda algú. I això que no està jubilat!

La qüestió, on volia anar a parar, és que dissabte, 14 de desembre, l’Íñigo i l’Erik, el cantant del grup, faran un concert a l’església on, entre altres peces, presentaran la cançó, la del carrer de les Abraçades. 

Estic contenta. Per tot, però especialment per la il·lusió de ser una mica responsable d’haver aplegat bascos i catalans gràcies al meu poema. I no diré agermanar, perquè aquests dos pobles ja ho són, de germans, que si no ho són per la llengua i la cultura, sí que ho són per haver patit la despietada repressió de l’estat que ens oprimeix.

Bé, aquest blog a mi em permet explicar batalletes, rebel·lar-me contra les injustícies, donar la meva opinió sobre el que passa al món, riure-me’n de mi mateixa, fer companyia en temps de confinament, saber què en pensen del que escric els meus lectors i, sobretot, sobretot, barrejar realitat i ficció, això que jo en dic fer salsa-ficció, que és la cosa que més m’apassiona. Dic això perquè com que el meu blog ja té dotze anys, a vegades corro el risc de repetir-me, i ara no sé si ja havia parlat abans del poema del carrer de les Abraçades. Si fos que sí, disculpeu la insistència, la reiteració i que us torni a donar la llauna amb el tema.   

 

EL TREMPAT DE TRUMP

 

                           

Estimats lectors, sé que l’hora és greu, però jo, disculpeu-me, no puc evitar posar-me a riure cada vegada que veig per la tele el president electe Trump. Trump, el trempat. Aquest home amb cap de carbassa, i no ho dic només pel color del seu cabell, a joc amb el maquillatge de la cara, sinó perquè em recorda aquelles carbasses buides que els pelegrins feien servir a manera de cantimplora. Aquest home, deia, amb cap de carbassa, que parla com un mossèn d’abans fent el sermó, que ha insultat els seus adversaris, els seus votants, els propis companys republicans, que ha simulat fer-se una palla en un míting, que balla com un tossut, que pretén enviar els immigrants a l’infern a puntades de peu, aquest home, en fi, que ja porta trenta quatre càrrecs per delictes i que té encara dos judicis importants pendents...

Representació esquemàtica del tossut Trump

Aquest home que ha guanyat les últimes eleccions americanes, ha estat votat per més de la meitat dels americans. I a mi, digueu-me simplista això només em suggereix una cosa: que aquesta gent que l’ha votat deuen ser racistes, masclistes i violents com ell. Si és que saben que Trump és així, que potser ni ho han entès perquè a mi em sembla, i em sap greu de pensar això, que la ignorància, la incultura i, en conseqüència, la manca de criteri, deuen imperar en aquesta part de la població que l’ha votat. I que consti que això se solucionaria culturitzant el país, però està clar que això a Trump no li interessa. Diuen alguns que l’han votat perquè l’economia del dia a dia va molt malament i ell els ha dit que ho arreglarà. Ja ho entenc! Trump convertirà els bitllets d’un dòlar en bitllets de cinc dòlars, Trump farà que els preus baixin, Trump farà que els empresaris com ell deixin de tenir beneficis per ajudar els més desafavorits. I tot ho farà Trump sense que l’economia americana se’n ressenti, no? I aquest fake monumental  tampoc no se’l creuria ningú si la gent tingués una mica, només una mica més de cultura.

                            

                                            No sé qui devia guanyar a Springfield                                      

De moment el trempat de Trump s’està envoltant dels seus amics més fidels, que també són els més poc preparats que ha tingut mai el govern dels EEUU. No fos cas que li anessin plegant per incompatibilitat amb el gran jefe sioux, com li va passar en la seva anterior legislatura. N’anomenaré alguns dels escollits fins avui perquè són els que m’han fet riure més:

—Thomas D. Homan, artífex d’haver separat cinc mil cinc-cents menors de les seves famílies a la frontera, s’ocuparà del CONTROL DE FRONTERES i de les DEPORTACIONS.

—Elise Stefanik, proisraeliana i molt crítica amb l’ONU, serà AMBAIXADORA dels EEUU... a l’ONU!

—Marco Rubio, molt agressiu amb la Xina i l’Iran i partidari d’acabar la guerra a Ucraïna cedint territoris a Rússia, serà el cap de la DIPLOMÀCIA.

—Matt Gaetz, investigat per agressions sexuals i defensor dels assaltants al Capitoli, serà el FISCAL GENERAL.

I la cirereta del pastís...

—Elon Musk, la persona més rica del món, que manté la xarxa que genera més fakes i més odi del món, liderarà el DEPARTAMENT D’EFICIÈNCIA GOVERNAMENTAL.

 

I heus aquí perquè em faig un tip de riure a cada nomenament i a cada barrabassada que diu Mr. Trump, però... ara que ho veig aquí tot escrit, sí que deu ser que ric per no plorar perquè la trompada que ens fotrem, que es fotrà el món sencer, amb Trump, el trempat, serà antològica.