EL TREMPAT DE TRUMP

 

                           

Estimats lectors, sé que l’hora és greu, però jo, disculpeu-me, no puc evitar posar-me a riure cada vegada que veig per la tele el president electe Trump. Trump, el trempat. Aquest home amb cap de carbassa, i no ho dic només pel color del seu cabell, a joc amb el maquillatge de la cara, sinó perquè em recorda aquelles carbasses buides que els pelegrins feien servir a manera de cantimplora. Aquest home, deia, amb cap de carbassa, que parla com un mossèn d’abans fent el sermó, que ha insultat els seus adversaris, els seus votants, els propis companys republicans, que ha simulat fer-se una palla en un míting, que balla com un tossut, que pretén enviar els immigrants a l’infern a puntades de peu, aquest home, en fi, que ja porta trenta quatre càrrecs per delictes i que té encara dos judicis importants pendents...

Representació esquemàtica del tossut Trump

Aquest home que ha guanyat les últimes eleccions americanes, ha estat votat per més de la meitat dels americans. I a mi, digueu-me simplista això només em suggereix una cosa: que aquesta gent que l’ha votat deuen ser racistes, masclistes i violents com ell. Si és que saben que Trump és així, que potser ni ho han entès perquè a mi em sembla, i em sap greu de pensar això, que la ignorància, la incultura i, en conseqüència, la manca de criteri, deuen imperar en aquesta part de la població que l’ha votat. I que consti que això se solucionaria culturitzant el país, però està clar que això a Trump no li interessa. Diuen alguns que l’han votat perquè l’economia del dia a dia va molt malament i ell els ha dit que ho arreglarà. Ja ho entenc! Trump convertirà els bitllets d’un dòlar en bitllets de cinc dòlars, Trump farà que els preus baixin, Trump farà que els empresaris com ell deixin de tenir beneficis per ajudar els més desafavorits. I tot ho farà Trump sense que l’economia americana se’n ressenti, no? I aquest fake monumental  tampoc no se’l creuria ningú si la gent tingués una mica, només una mica més de cultura.

                            

                                            No sé qui devia guanyar a Springfield                                      

De moment el trempat de Trump s’està envoltant dels seus amics més fidels, que també són els més poc preparats que ha tingut mai el govern dels EEUU. No fos cas que li anessin plegant per incompatibilitat amb el gran jefe sioux, com li va passar en la seva anterior legislatura. N’anomenaré alguns dels escollits fins avui perquè són els que m’han fet riure més:

—Thomas D. Homan, artífex d’haver separat cinc mil cinc-cents menors de les seves famílies a la frontera, s’ocuparà del CONTROL DE FRONTERES i de les DEPORTACIONS.

—Elise Stefanik, proisraeliana i molt crítica amb l’ONU, serà AMBAIXADORA dels EEUU... a l’ONU!

—Marco Rubio, molt agressiu amb la Xina i l’Iran i partidari d’acabar la guerra a Ucraïna cedint territoris a Rússia, serà el cap de la DIPLOMÀCIA.

—Matt Gaetz, investigat per agressions sexuals i defensor dels assaltants al Capitoli, serà el FISCAL GENERAL.

I la cirereta del pastís...

—Elon Musk, la persona més rica del món, que manté la xarxa que genera més fakes i més odi del món, liderarà el DEPARTAMENT D’EFICIÈNCIA GOVERNAMENTAL.

 

I heus aquí perquè em faig un tip de riure a cada nomenament i a cada barrabassada que diu Mr. Trump, però... ara que ho veig aquí tot escrit, sí que deu ser que ric per no plorar perquè la trompada que ens fotrem, que es fotrà el món sencer, amb Trump, el trempat, serà antològica.

 

DESITJADA MAR SERENA

 

                                 

No hi ha manera de reconciliar-nos climatològicament amb el mes d’octubre. Són innombrables els aiguats, les inundacions, les destrosses i els morts que l’aigua ha portat en mesos d’octubre. Ara li ha tocat de ple al País Valencià. L’hi toca massa sovint i massa fort. És terrible, pobres valencians! Tot el meu suport per a ells.

Sense voler minimitzar el drama, perquè es impossible fer-ho, i sense que s’interpreti malament el meu sentit de l’humor habitual, he de dir que l’octubre també té alguna cosa bona: el 15 d’octubre sempre és el meu Sant i el 30... el 30, o sigui avui, és el meu aniversari. Ja sé que això no compensa els estralls del temps a l’octubre, però s’entén que jo no pugui odiar aquest mes de cap manera, oi?

Aquest any, per celebrar els meus 68 -moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat- m’he regalat un Roomba, un Roomba d’una altra marca, d’aquests que netegen sols, que em parla en anglès -que no aconsegueixo entendre, malgrat els meus dos anys de Duolinguo-, i que amb només un clic al mòbil va per tot casa buscant la brutícia allà on n’hi hagi.

Jo ja en teniu un, de Roomba, original i autèntic, i des que van aparèixer al mercat. L’entitat bancària on treballava ens el va oferir als empleats l’any 2003. Era excepcional aleshores que els bancs venguessin i compressin alguna cosa que no fos diners i no com ara, que venen petits i grans electrodomèstics, cotxes, ordinadors, mòbils, tauletes, assegurances... en fi, de tot, que l’ambició del diner és infinita.

Vint anys ha aguantat, el Roomba! No sé si aquest em durarà tant, però ves! d’aquí a vint anys potser jo ja no hi seré i la Mar Serena seguirà rodant per casa meva com si fos seva. Perquè la veritat és que des del primer moment se l’hi ha fet, de seva. Fins al punt que m’hi he hagut de posar forta.

          -Per aquí no, carinyo! -jo que li dic.

          -Tira, tira, cap allà!

          -Aquí potser ja hi has burxat prou, no?

I, també, veient la insistència amb que gira al voltant de la base de la  taula de la cuina:

          -No li facis més l’aleta, bonica, no insisteixis, que no t’estima.

I és que és tan exigent amb la seva tasca la meva Mar Serena... Li podia haver posat qualsevol nom, però la meva filla, davant de les virtuts per ella comprovades a priori, i inductora de la compra, em va dir:

          -Li hem de posar un nom, mama.

I jo que tenia la mar, aquell dia serena, davant dels ulls, de seguida ho vaig tenir clar:

          -Posa-li Mar Serena.

Però avui, sentint una dona que ha patit les inundacions parlar de la riuada com d’un mar enfurit, he pensat que potser no ha estat gaire bona idea posar-se la mar a dins de casa. Voldria desitjar una mar serena permanent i perpètua, però diria que ja no manem nosaltres. Que no hem manat mai, que consti, però potser ens ho pensàvem i com que n'hem fet un gra massa, hem contribuït a que la terra estigui molt emprenyada; ja no hi ha entesa entre ella i nosaltres i ara no la podem parar.

De moment estem bé. Ella em parla en anglès i jo li responc en català, quan jo m’imposo ella m’obeeix i tinc la casa sense rastre de pols ni brosses. És clar que això també passava abans que la noia que em venia a casa un dia a la setmana, ja amigues per sempre, m’hagués de deixar per problemes familiars, però almenys amb la Mar Serena tinc una petita compensació. És més, jo que sempre presumeixo que m’agrada viure sola, mira! tenir la Mar Serena a casa les vint-i-quatre hores del dia, de moment no m’ha donat cap disgust. A veure si és que  m’estic tornant sociable!

 

ELS SENYORS DE LA GUERRA

 

                          

Si en aquest món nostre tot gira ràpidament, el conflicte àrab-israelià ho fa vertiginosament i de forma molt perillosa.

Com ja sap tothom que em llegeix aquí, no puc evitar donar la meva opinió i posicionar-me, però aquesta història em té  desconcertada perquè avui penso una cosa i demà una altra i no puc mantenir la mateixa opinió més de dos dies.

Diumenge vaig començar a escriure aquesta entrada, defensant els atacs de Hezbollah i el hutis i justificant els de Hamas, en nom de la pressió a què estan sotmesos els territoris de l’entorn d’Israel des de fa setanta cinc anys; la defensa portava implícita la condemna a Netanyahu i al seu govern, que en nom de “els seus objectius” a Palestina, s’estan acostant molt a “la solució final” dels nazis. El dimarts vaig veure al Sense-ficció el documental “Supernova-Massacre al festival de música” sobre l’atac de Hamas el 7 d’octubre d’ara fa un any; doncs bé, vaig arribar a la conclusió, i ho vaig escriure, que aquell atac a traïció contra gent innocent era inadmissible. Il·lusa de mi! Com si hi hagués cap atac que no fos a traïció! Avui tot el món està pendent de l’Iran per saber si respondrà amb alguna cosa més que míssils a l’assassinat del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah. Seguim amb aquesta incertesa i amb aquest canvi constant. I ara em pregunto: farà bé Iran de tornar-s’hi?

Diuen els experts que ningú no sap què passarà, però que si Iran i Israel entren en guerra, ningú no en sortirà indemne. I és que les guerres comencen així: dos que es barallen, tots dos tenen aliats que els donen suport i de seguida estan formats els dos bàndols. I diria, diria, que els aliats d’Iran -Rússia, Xina i potser per portar la contrària també Corea del Nord- són més forts que els aliats d’Israel, que només compta amb EEUU i amb la petita i irrellevant Europa.

Però i si ho baixem a un nivell més humà, més personal, més domèstic? Primer, un llença la primera pedra, pedreta, i l’altre s’hi gira; la següent pedra ja és més gran i la rèplica respon en igual mesura. Arriba un moment en què la disputa se centra en demostrar qui la té més llarga. Estic parlant dels dirigents de la guerra, és clar, però entre aquest ara tu ara jo, ara jo ara tu, els que es troben al peu del canó, o sigui al camp de batalla, si en un principi combatien per patriotisme, ara ja ho fan per revenja i per odi a l’enemic. I la maquinària ja està en marxa i és molt difícil d’aturar.

I bé, com que veig que qualsevol cosa que pugui dir, ràpidament es queda obsoleta i que, en aquest tema, no puc mantenir les meves opinions, jo també m’aturo aquí i em poso a demanar al cel que enviï un àngel i toqui el cor dels senyors de la guerra, aquests mamarratxos que, amb la seva supèrbia, ja estan destruint el seu món i acabaran destruint el nostre.

 

L'AMOR, QUE TOT HO POT

 

                                             

Jo crec que la prova que l’independentisme va a menys no és la baixa participació en la manifestació de l’11 de setembre (baixa relativa perquè en la història de les manifestacions, les de més de cent mil persones són comptades). 

Lleida-La República- Foto: Oriol Bosch

Girona- 3CAT- Foto: Glòria Sánchez

Barcelona- 3CAT- Foto: Quique Garcia

Tarragona- Foto meva

Tampoc no en són una prova les baralles internes d’ERC ni que el PSC guanyés les eleccions ni que ara governi. La prova és el flirt-afer-romanç-ens estem coneixent del català espanyolista recalcitrant Jordi Évole i la cupaire independentista pura Anna Gabriel. No sé què deu passar a Suïssa, no ho sé pas; el dia que vulgui fer un canvi radical me n’hi aniré a viure una temporada.

Però que no, que no és això. És l’amor que tot ho pot, que ja va quedar prou clar amb el drama de Romeu i Julieta de Shakespeare i el de Maria i Tony de West Side Story i tants altres d’anònims que no hem conegut, patits per persones antagòniques amb els respectius pensaments a les antípodes, i l’amor les va atansar i les va fer imprescindibles l’una per a l’altra.

Obra de Frank Dicksee

Ai, si l’amor s’escampés pel món! Això que diré ara no és gaire amorós. He somiat tantes vegades que a Netanyahu li cau el mur de les lamentacions al damunt, però... i si el Benja s’enamorés d’una palestina? I encara he somiat més vegades, perquè la broma fa més temps que dura, que Putin fes un tomb per Sibèria i s’hi quedés congelat, però... i si el Vladi s’enamorés d’una ucraïnesa? I sovint, escoltant Maduro he tingut tantes ganes de fotre-li un clatellot de tantes bestieses com diu, però i si el Nico s’enamorés de Pedro Sánchez? Els meus desitjos també són pel jutge Llarena, i aquests no els escriuré, però... i si el Pablito s’enamorés de mi? Doncs... li diria que no i, en aquest cas, l’amor no triomfaria, que tot té un límit, que aquest home ha fet molt de mal i, encara, el que farà, si el deixen. I és que sabeu? Tot el mal que fan als meus companys d’ideals me’l fan a mi. I això, o quelcom semblant, ho va dir algú que també exalçava l’amor. És clar que tampoc no va acabar gaire bé, però què hi fa si el seu missatge ens ha quedat per sempre!

En fi, parlava d’amor i me n’he anat una mica del tema. Però tampoc no tant. La independència de Catalunya és el meu objecte de desig des de fa dècades i l’amor també inclou el desig, sí o no?

LA MIRADA

 

                                                                         

Com que tinc acostumats els lectors a estar al corrent de la meva vida -ep! no de tota- i sé que mitja humanitat està preocupada per la meva mà trencada, d’entrada he de dir que la mà està bastant bé, que encara tinc dolor intermitent, però força mobilitat. Tot i que els dits cor i anular encara estan una mica rígids, considero que després de l’episodi permanent de dolor durant els quaranta dies de guix, estic prou de sort i crec que amb un parell de mesos més ja estaré preparada. Preparada per no trencar-me mai més res, per poc que pugui.

Per culpa de la fractura només he fet un viatget dels tres que aquest estiu tenia programats. Els altres dos els vaig haver de cancel·lar perquè... què voleu que us digui? Patir per patir, i jo he patit, millor a casa; plorar per plorar, millor a la meva butaca, i dormir per dormir, buscant la posició ideal per al meu pobre braç de guix, millor al meu llit.

Però bé, el viatge que vaig fer, tot i modest, tot i proper, m’ha fet agafar unes ganes boges de viatjar. I és que un viatge, simplement pel fet de sortir de casa ja t’obre els ulls, que, enmig de la rutina i sense adonar-nos-en, anem tancant.

                                       Ara que porto 447 dies de Duolinguo en anglès i que ja                                                                               sé que "Don't stop me now" vol dir "No em paris ara",                                                                                   que no em parin, si us plau, que vull viatjar, caram!

                                                                        I visca Queen!

Un viatge t’obre els ulls i t’eixampla la mirada. La mirada, més que eixamplar-la, la vaig aprofundir des de dalt del telecadira i des del tren d’Artouste, al Pirineu francès, que puja a dos mil metres i et passeja per les muntanyes vorejant el precipici. 

Imposa o no?

Però que ningú es pensi que per alt i vertiginós la gent deixa de pujar-hi. Hi ha moments en què allò sembla la Gran Via. Uns trens s’han d’aturar per deixar passar els altres, els caminants que baixen per les senderes han de cedir el pas als que pugen i els cotxes han de deixar passar les ovelles -això ja a no tanta alçada- perquè aquell territori és seu. I és clar que sí! I que sigui per molts anys!

Un viatge de tres dies no dona per gaire, però a aquest li vaig treure el suc. I no em refereixo a la suor perquè per allà a l’Alt Gállego i la Jacetánia la calor és seca, del cel hi baixa foc i del terra en puja. I tu, allà al mig com un sandvitx, desitjant amb totes les forces de posar-te en remull, ja sigui a la dutxa, la platja, la piscina, el riu, la bassa de quan érem petits o el jacuzzi ni que sigui amb aigua tèbia. Suposo que per això quan entres en qualsevol lloc amb aire condicionat tot és bonic i meravellós com un miratge. Això era una broma, el que vam veure és bonic de veritat.

A Sabiñánigo vam visitar el Museu del Serrablo, on hi ha un recull super-exhaustiu d’eines, fotografies i formes de vida pagesa dels pobles de la comarca del Serrablo, ara  sub-comarca de l’Alt Gàllego, si no ho vaig entendre malament. La veritat és que va ser una xalada perquè bona part del que vaig veure ho coneixia bé d’haver-ho vist a casa: les albardes, les xaupes, les forques, el trill, les mossetes, les balances, els ceps, la pastera, les gerres d’oli. Ja m’imagino que els pocs joves que em llegeixen no tenen ni punyetera idea de què parlo. També hi havia molts estris de pesca que jo no coneixia, però la Maite, l’amiga amb qui anava, havia tingut l’avi pescador i entre l’una i l’altra vam treure molt profit de la visita. 

Molt bona perspectiva del museu!

                                                    I bona perspectiva de les viatgeres, no?

Ah i per cert! Moltes paraules d’aquella zona -potser més en aquella època que ara- s’assemblaven més al català que al castellà. Alerta que no vull que se m’enfadi cap aragonès! Ara mateix diria que només en conec un i crec que aquest no s’enfadarà.

Em deixo pel final la visita a la Ciudadela de Jaca a les cinc de la tarda -seguim essent sandvitxos entre el cel i la terra-, després que la guia ens expliqués com funcionaven les batalles i les defenses al segle XVI i poguéssim constatar que els homes sempre ens hem  matat els uns als altres i sempre ens matarem. L’ambició de terres i riqueses i l’ànsia de poder i domini, malauradament, i pel que sembla, nia dins dels nostres cors com hi nien també virtuts i altres vicis.

També aquí vam tenir la grata sorpresa amb aire condicionat de trobar una exposició que ens va impressionar una cosa de no dir del fotògraf Ismael Garcia Coca, un senyor que des de fa uns anys recorre el món -crec que hauria de dir el món pobre, marginat i humil- fotografiant rostres que es troba pel camí, captant la seva mirada i m’atreveixo a dir que la seva ànima. L’exposició es titula “La última mirada” i trobar una exposició així enmig d’aquell secarral i d’aquella fortalesa que conté la història inacabable de guerres i batalles va ser com trobar un oasi enmig del desert. Recomano l’exposició. Jaca és a tres hores d’aquí, però si no hi podeu anar també la podeu veure a la web de l’exposició. És aquesta:

LA ÚLTIMA MIRADA

Hi trobareu totes les obres i l’enllaç a altres exposicions de l’Ismael. I al costat de cada obra hi descobrireu un valor afegit: el relat de l’autor, llegit o escoltat de la seva pròpia veu, on explica les emocions i sensacions que li van provocar les imatges  en el moment que les va captar. Jo ja m’havia quedat garratibada amb les fotografies, però ja sabeu, quan sento parlar de paraules escrites... Només em va faltar llegir-ne algun fragment per treure’m el barret i fer una reverència: als seus peus, senyor fotògraf! No li vaig dir, però tampoc vaig dissimular que tot plegat em va encantar.

I bé, com que de mirades es tracta -i d’aquí el títol d’aquest post- l’he volgut escriure amb mirada de viatgera encuriosida i descoberta permanent, una mirada que crec que mai no hauríem de perdre.

 

 

                       

LA MILLOR PEL·LÍCULA D'ACCIÓ

 

                                 

Aquest dijous TV3 ens va oferir una pel·lícula d’acció com les que ens acostuma a obsequiar tots els dissabtes d’estiu des de fa uns anys. No, ho dic malament. No és d’aquestes. Les dels dissabtes són molt  dolentes, la de dijous va ser boníssima.

Moments estel·lars per mi: 1) Quan Puigdemont camina/corre enmig de la gent a tanta velocitat que un pensa “Què està passant?”. I 2) El seu discurs breu/intens a la tarima, acabat amb un “Visca Catalunya lliure!”.

És clar que m’hauria agradat veure altres moments d’acció, però si els hagués vist jo, els hauria vist tothom, també els Mossos, i quina gràcia tindria?

Si la pel·li de dijous era bona, la seqüela/roda de premsa d’Interior aquest matí no l’ha desmerescut gens. Sí que d’acció en l’escassa dialèctica del conseller Elena i els titubejos, pilotes fora i “no recordo la pregunta” del comissari Sallent n’hi ha hagut ben poca. Ho deixarem en seqüela humorística d’una pel·lícula d’acció. Mentre l’estava seguint, em venia una pregunta al cap: “Són tontos o s’ho fan?”. I una altra: “La policia no hauria de ser més intel·ligent que la resta dels mortals?”; Ho dic per allò de poder anticipar-se als delinqüents. I encara una altra: “Aquests són els suposats defensors de la pau i l’ordre als nostres carrers?”. En fi, no m’hi vull acarnissar més, amb els Mossos, que ja sé que també tenen molts encerts, i no ho dic amb ironia, però és que el quadre d’avui m’ha generat unes quantes preguntes, de moment sense resposta. Sort que ara amb el govern Illa tot anirà molt millor: la policia, la sanitat, l’educació... Tot, tot i tot.

El paper del protagonista de la pel·lícula d’acció ha suscitat opinions a favor i en contra. En contra, també entre els seus partidaris. Jo, tot i que he de confessar que esperava que, en la votació d’investidura, quan diguessin el seu nom sortiria de sota la cadira, penso que el que va fer no està gens malament. Va dir que vindria per la investidura i va venir. Va demostrar, com ho va fer amb les urnes i amb el seu vot l’1-O, que a més de polític coherent és un home enginyós. -Llarga vida, Carles Puigdemont! I  que bé que ens aniria tenir-te de president!- I va fer quedar en ridícul un cop més a l’inefable jutge Llarena i, de retruc, als Mossos enviats per ell, amb gàbia inclosa.

Només vull dir una altra cosa per acabar. Puigdemont no s’ha fugat -deixeu de dir-li fugat d’una vegada, senyors de TV3!-. Jordi Turull no ha ajudat a fugar-se a Puigdemont. Tots els que el van emparar i protegir ahir no són culpables de complicitat amb un perseguit per la justícia. Ningú de tots aquests no s’ha saltat cap llei. Aquí l’únic que s’ha saltat una llei, la d’amnistia, és el jutge Llarena. No hi ha persecució per a un representant de la llei quan, oh, paradoxa! se la salta?

Senyors polítics, d’aquí i d’allà, deixin de fer l’hipòcrita! Si tots saben que qui incompleix la llei és el jutge Llarena, perquè punyeta estan perseguint Puigdemont?

 

     

L'EMPATIA TAMBÉ CURA

 

                                     

Aviso que avui no em trobareu tan optimista ni tan positiva ni de tan bon humor com de costum. Tot i així, vull compartir la meva experiència perquè estic convençuda que el meu no és un cas únic.

En la meva darrera entrada vaig parlar d’aprendre a viure sense la mà esquerra, no per caprici sinó perquè la realitat s’imposava. Era un aprenentatge de portes endins, o sigui com solucionava problemes quotidians amb què em trobava emprant només la mà dreta.

En aquests quaranta dies he après que quan t’enguixen un membre del cos, no és el guix qui s’adapta al membre, sinó a l’inrevés. El guix ho aixafa tot: pèls, pell, ossos, músculs i tendons. I ho fa no només de la part fracturada, sinó de tota la superfície enguixada, que és proporcionalment molt més gran que la fractura. Ho he descobert gràcies a les quatre vegades que m’han enguixat el canell, perquè cada vegada al principi el dolor és insuportable, però al cap d’uns dies afluixa. Conclusió? Si pots passar amb una sola enguixada, molt millor. És clar que això no ho decideixes tu, sinó els professionals que t’atenen. No sé per quin motiu jo he patit quatre enguixades -m’imagino que no és així en tothom-, però ho puc endevinar.

Crec que el tractament que han donat a la meva fractura podria ser molt millorable, però també penso que en cada moment s’ha fet el que s’ha cregut més oportú per arribar a un bon punt final de la fractura. No em posaré en això, sinó en les minses respostes i escarransides explicacions rebudes al llarg d’aquest període. Per no parlar dels mocs i exhibicions de suficiència per part dels professionals, que m’han deixat el cor més aixafat que si me l’haguessin enguixat. A la setmana em van dir que si estava angoixada, la mà no es curaria. A la segona setmana, oh miracle! vaig trobar una doctora que em va donar moltes explicacions i que només amb això va fer que el dolor minvés. La quarta setmana em va atendre un traumatòleg que només em va mirar a la cara una vegada; això sí, va manar que em tornessin a enguixar el braç. Aquell mateix dia la infermera, mentre em posava un guix tan estret com si em volgués reduir el braç a la mínima expressió, em va dir que segurament la mà esquerra em quedaria  torta com m’havia quedat la mà dreta perquè això era una cosa que acostumava a passar quan hi havia dolor constant; ah sí! I que era el mateix pacient qui ho provocava.  Com és fàcil d’imaginar, això -i allò- em va provocar més dolor i després de plorar tota la nit -una ja no sabia si plorava de dolor o de desesperació- vaig tornar a l’hospital. La doctora, aquest cop repetida -molt bona, em van dir-, en un perfecte exercici de manca d’empatia, no em va voler atendre perquè allò era feina de la infermera. La infermera va dir que el guix estava perfecte i que no hi podien fer res.

          -Però és que em fa molt mal... -em vaig queixar jo.

          -Doncs més calmants, t’has de prendre més calmants!

          -Més encara? Si porto un mes amb calmants...

I llavors em va donar la gran solució: entre calmant i calmant, et pots prendre un antiinflamatori. Ja no vaig dir res perquè això era el que havia estat fent des del primer dia i me’n vaig anar cap a casa. Cap a casa, Teresa! Resignada a aguantar quinze dies més i resant perquè aquell dolor no fos l’auguri nefast que la mà no em quedaria bé. Acabava d’assumir que per malament que estiguis, a l’hospital no cal anar-hi, a demanar ajuda, perquè no la trobaràs. L’ajuda te la donen els amics i familiars, sort d’ells! preocupant-se, interessant-se, oferint-se, i tot sense demanar-la. Però com és possible que no la trobis en el lloc on, previsiblement, més l’hauries de trobar?

A casa vaig posar el braç sobre el coixí, aliat fidel en aquesta batalla, amb l’esperança que ell no m’engegaria i em vaig començar a fer preguntes transcendentals: Per què la majoria del personal sanitari amb qui m’havia trobat en aquest episodi tenia tan poca empatia amb el pacient? Era cosa de la Unitat de Traumatologia o passava en totes les especialitats? El tracte era el mateix a tot arreu o era cosa de Tarragona? Aquell cretí, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, que va dir “Les hemos destrozado el sistema sanitario” ho deia seriosament o aquesta destrossa ens l’hem fet nosaltres solets? Perquè jo he tingut la sort de no haver de córrer gaire als hospitals, i que consti que sempre que ho he fet hi he tingut topades, però diria que tantes, tantes com aquesta vegada, mai.  

Avui m’han tret el guix, el canell necessita rehabilitació, però sembla que recuperaré bé la mobilitat. 

Em fan anar pels extrems: del blanc al negre.

I ara què? “Bien està lo que bien acaba”? Doncs, no, senyor! No oblidaré mai que aquest camí de la creu es podia haver evitat si tots els professionals amb qui he tractat, s’haguessin posat per un moment en el meu lloc. No puc acceptar el qualificatiu de “molt bon professional” si el metge no té un mínim d’empatia pel pacient perquè, si és així, per mi no serà mai un bon professional complet. Potser és que jo hauria d’aprendre a endurir-me la pell i no ser tan sentida, però és que precisament és quan no ens trobem bé que ens sentim més vulnerables i tots aquests detalls -o manca de detalls- ens fan més mal que mai.