AIXÒ DE L'EDATISME

 

                                    

Després de sentir la paraula edatisme unes quantes vegades sense prestar-hi atenció, m’he volgut informar i ai, caram! Però si resulta que jo hi estic posada de ple, en aquest isme.

Recordaré el que significa bàsicament el sufix “isme”, provinent del llatí: doctrines, corrents, moviments o sistemes, o sigui per exemple i respectivament: hinduisme, romanticisme, independentisme, feixisme. Ja per concretar-ho, l’edatisme és el corrent que discrimina una persona per la seva edat a través d’estereotips socials o prejudicis. I jo, no us ho creureu, que em pensava que era alguna cosa relacionada amb les dates...

He de dir que no he tingut gaires ensopegades d’aquestes, o potser no n’he fet cas, però veig que hi ha gent que se’n queixa molt. El que sí que veig sovint són memes per les xarxes i graciosos que fan acudits i vídeos sobre les persones grans. O sigui, que em solidaritzo plenament amb qui ho pateix, però també vull compartir una reflexió:

Per què deu passar això? -em pregunto com la dona d’edat que soc-. Podria ser per la nostra funció d’avis, alleujant la frenètica vida dels fills? O deu ser perquè la gent gran som per tot arreu: de viatge tot l’any donant vida a hotels, restaurants i negocis diversos? O perquè voldríem un món més just per als que quedaran quan nosaltres ja no hi siguem i per això anem a totes les manifestacions a reivindicar-ho? I si fos perquè ens hem adonat que tenim molt per aprendre i no ens perdem ni un acte cultural dels que tenim a l’abast? Tal vegada fem voluntariat perquè sentim que podem donar més de nosaltres mateixos a la societat?  O potser perquè, després de passar-nos quaranta anys sotmesos a un horari, ens agrada fer les mil coses que ens venen de gust i ens hi aboquem com si se’ns acabés la vida, i en aquest cas, amb tota la raó del món.

És això el que molesta als que riuen per sota el nas, o obertament, quan ens veuen fer alguna cosa que no és políticament correcta? Curiós que ens jutgin per això, precisament ara que tothom sembla que ho pugui fer i dir tot.

Però no, no ho crec. En tot cas, això despertaria enveja. Jo crec que el menyspreu ve de la part més negativa de fer-se gran, o sigui, que tenim els ulls caiguts per tot el que hem hagut de veure i el cos cansat i encorbat pel que la vida ens ha anat tirant al damunt. Resumint, que som més lletjos, més xacrosos, que emmalaltim més i pitjor i que el nostre ritme és més lent i no deixem avançar el món. 

I doncs? Que es pensen aquests jovenets, i no tant, que ells no hi arribaran? Que es pensa l’home de mitjana edat, i de la meva, que arrecerant-se a una pubilla més jove, se li allargarà l’esperança de vida? Ho dic sense haver-ne fet un estudi exhaustiu, però diria que la nostra meravellosa cultura occidental deu ser de les poques que no valora la saviesa i experiència de la vellesa i que pensa que els vells són una nosa i una càrrega.

Mentre l’isme contra l’edat no desemboqui en el trist futur que auguro als vells en la meva novel·la, rai! Va! Aquí va un fragment de L’AMAGATALL. L’altre dia estava tan desesperada pel genocidi a Gaza que me’n vaig oblidar.

“Diu la Llum que ara aquí als vells a partir dels vuitanta, quan emmalalteixen del que sigui, no els tracten, només els fan cures pal·liatives fins que moren. Que ja ho van posar en pràctica en la segona pandèmia del segle XXI. Sembla que en la primera, l’any 2019, en van morir moltíssims per negligència i perquè el virus havia irromput de sobte i ningú estava preparat, però llavors els 'administradors de vides' es van il·luminar i en la segona ja van exercir l’abandonament clínic deliberat dels vells que es contagiaven. Quan hi va haver la tercera, l’any 2106, directament ja no es tractava els contagiats, tinguessin l’edat que tinguessin, i se’ls deixava morir. Així va morir la mare de la Llum quan ella tenia vuit anys.

             Per sort les dues últimes pandèmies van agafar el món més preparat i van ser més curtes i no tan intenses. Però no per això m’he quedat menys horroritzat. Les mesures de la segona i tercera pandèmia van ser una forma activa d’acabar amb els que tenien la mala sort d’agafar el virus, o sigui els més febles, i actualment també la posen en pràctica quan un vell emmalalteix pel motiu que sigui. Això no es un assassinat?”

TIRAVEN PEDRES

 

                                     

Ja només em faltava veure dimarts passat el documental DOS NENS AL DIA a “Nits sense ficció” per acabar-me d’amargar de tanta indignació i impotència.

      Diuen els ocupants jueus de Cisjordània que no entenen per què els nens palestins els tiren pedres. I a mi, que Déu em perdoni, m’agafen ganes d’afegir-me a tirar pedres. Diuen que no entenen les seves mirades d’odi i jo penso que s’ha d’estar cec per no “veure” què hi ha darrere d’aquelles mirades. Diu un soldat ocupant que ells han de fer una feina ben feta i que ni els plors de les mares quan els van a buscar els fills a casa ni els dels mateixos nens els han d’afectar perquè ells només compleixen ordres; i -repeteix- la feina s’ha de fer ben feta. Sense comentaris. I diu el senyor jueu, repartidor de justícia a la Cisjordània ocupada que als territoris ocupats s’hi aplica la llei militar i que per això empresonen un any, dos, quatre, a nens de tretze, catorze, setze anys perquè tiren pedres.

Foto 3CAT

I a mi em venen ganes de tancar la tele i d’estirar-me els cabells i de trencar alguna cosa. No ho faig. Segueixo mirant la ignomínia de Cisjordània mentre penso en la desolació i la devastació humana i estructural de Gaza.

L’empresonament és per fer-los passar les ganes de tirar pedres, diu la veu del narrador. Doncs, mira, resulta que dels quatre nanos que han passat per la presó -perquè tot això va passar el 2016. Que ningú es pensi que és ull per ull, arran de l’atemptat de Hamás d’octubre de 2023-, només un diu que no ho tornaria a fer i que li agrada donar consells als nens perquè no ho facin. Els altres tres no es penedeixen de res.

No sé si quan el criminal Netanyahu diu que acabarà amb Hamàs, s’adona que el que fa és alimentar-lo i que tres quartes parts dels joves que sobrevisquin a l’extermini, ara o d’aquí a pocs anys, es llençaran als braços de Hamás. I s’hi llençaran perquè és l’únic que els queda, abans d’agenollar-se als peus de l’ocupant, que només compleix ordres, que només fa bé la seva feina, que només imparteix justícia i que no entén a què ve tanta ràbia.

Això va per tu, Netanyahu, genocida, criminal, assassí, hipòcrita, cínic i mentider Netanyahu. Podies haver escollit que el teu poble continués vivint emparat, defensat i salvaguardat pel món sencer com el poble que va patir un dels genocidis més greus de la història, però tu has preferit agredir, massacrar i exterminar un poble que no té on resguardar-se, amb l’excusa de defensar-te d’una agressió, que no justificaré, però que queda a anys llum de la teva venjança i que poc té a veure amb l’alliberament d’uns hostatges.          

Com tots els criminals genocides assassins, acabaràs caient, Netanyahu i jo espero veure-ho. Però, massa tard, serà massa tard pels seixanta set mil innocents morts a Gaza, seguint les teves ordres, amb una feina tan ben feta, quirúrgica, com t’agrada dir-ho a tu. Innocents? Sí. Resta’n dos-cents de Hamàs, si vols, i fes els comptes. Has destruït físicament un poble i, al mateix temps, has destruït moralment el teu que, igual que els passa als alemanys amb vosaltres, mai no es podrà perdonar el que heu fet als palestins. I és igual que et caiguin deu anys, que te’n caiguin cent o que et condemnin a mort perquè el teu llegat per al poble jueu serà el mateix: la condemna de tot el món, l’odi perpetu dels palestins i un Hamàs que us farà la guitza eternament.

ESCLAUS AL RESTAURANT

 

                         

Algú em va recomanar un restaurant japonès que han obert fa un any en un polígon industrial de la ciutat. Restaurant japonès + polígon... No sé per què vaig pensar que no seria del meu gust. Servidora és una sibarita, de pa sucat amb oli, que només es mou per restaurants de l’interior del casc urbà, coneguts i, preferentment, de menjar cuit.

—És molt gran i espectacular —em va dir la recomanadora—, un bufet lliure de preu fix on et serveixen a la taula els plats que vas demanant a través de la tauleta. Hi ha una gran varietat de plats de tota mena, més de quatre-cents, no només menjar japonès. I te’ls serveix un robot.

Doncs això, 425 plats.
Aquest és l'últim de la carta.

El robot va ser el detonant de decidir-me a provar-ho. Per mi, que encara recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar d’un robot, però sobretot per l’Elna, perquè vaig pensar que li faria gràcia.

Es veu que aquell dia els robots estaven de vacances perquè no em vam veure cap. És clar que potser ara als robots els han substituït per robots humans perquè aquell trànsit imparable donava per una pel·lícula de ciència-ficció. És veritat que l’espai i la decoració són bastant espectaculars: espais amples, aigua corrent, moltes plantes, molta llum, molta organització... 

L'espai és bonic i sense la model
al davant encara més.

Cada taula, n’hi ha de diferents mides, és en un compartiment individual i entre filera i filera de compartiments hi ha uns passadissos amples per on els cambrers-robot, suats, estressats, angoixats -alienats?- van empenyent a tota pastilla uns carros plens de platerets, mida plat de postres sense acabar d’omplir, que van deixant a cada taula als pocs minuts d’haver-los demanat. Ara un, ara un altre, un altre, un altre, un altre, un altre... Com que són petits se n’han de demanar bastants per cap. Si ets colla, la cosa es multiplica. Et deixen el plat a la taula sense aturar-se ni dir ni piu i amb tanta “delicadesa” que amb el primer plat em van donar un bon ensurt. Després ja no. Després ja els veia venir i em preparava per l’embat.

Els pobres cambrers-robot treballen com màquines, m’imagino que a les ordres d’algun explotador, m’és igual que sigui japonès o català, però que ja voldria jo veure’l a ell fent un viatge supersònic d’aquests i lluitant per obrir-se pas entre els altres carros amb l’únic objectiu d’alliberar els plats -o lliurar-se dels plats, que no ho sé- damunt de les taules.

Necessitàvem coberts, però cap dels cambrers-robots em donava temps de dir res. Vaig veure un capatàs japonès sense carro que venia pel passadís i els hi vaig demanar.

—No entiendo —em va dir.

Només faltaria! Vaig repetir la petició en català dues vegades perquè no s’ha de canviar de llengua i bla bla bla bla, però de seguida vaig veure que, si no canviava, hauríem de menjar amb els dits o enfrontar-nos als palitos.

—Cuántos? —va dir amb impertorbabilitat oriental quan vaig canviar “cuberts” per cubiertos.

—Todos —vaig contestar jo, amb resolució occidental.

I que consti que dins del meu cap pensava “tots”, però la imposició de la llengua per part d’un nouvingut -que no sé quin interès pot tenir un japonès en parlar castellà a Catalunya- havia tornat a guanyar la partida i la meva llengua deia “todos”.

—Me llevo palitos.

“Pren, home, pren el que vulguis. Ranci, més que ranci!”. No l’hi vaig dir, és clar. Havíem vingut a jugar i jugaríem. Però l’Elna que havia compensat la no aparició del robot, imaginant-se com jugaria després a restaurants amb els palitos, es va quedar ben moixa”.

Si almenys el menjar hagués valgut la pena... Però ni això. A banda d’algun arròs i alguns fideus, res de res. A dins del calamar a la romana -amb la pasta tan torrada que t’hi havies d’abraonar amb els queixals- hi havia una anella de calamar del gruix d’una goma elàstica. Les gyozes em van semblar crues, no sé si sempre són així. El pop era dur, els rotllets de primavera, pràcticament buits, tot el que era farcit tenia el mateix gust i els makis i uramakis, tan apetitosos i tan colossals en les fotos, eren de la mida d’un didal.

Ves qui ho diria, no?

La nena preguntant primer per què no passava el robot i després per què el capatàs s’havia endut tots els palitos. La mama, la meva, intentava dissimular la decepció, mirant-se astorada la cua quilomètrica de gent al carrer, esperant per entrar al restaurant un dilluns del mes d’agost. La resta, mastegant i engolint com podien. I jo... jo prometent-me que mai més no em deixaria enganyar. Mira que des que els meus fills van deixar de ser petits no havia tornat a cap d’aquestes macrocadenes que, a manca de bon menjar, tenen un preu assequible, un servei ràpid i una explotació humana que no té gaire a envejar a l’esclavatge de temps passats que ara tant ens escandalitza...  En fi, això només ha estat un recordatori que no he de tornar a caure en el parany.

L’espai és espectacular, sí, però l’espectacle és penós. El de damunt de les taules ho és, però el dels passadissos el supera. I ja sé que soc una rara avis, jo. La cua de gent esperant, sumada a tots els que ja menjaven ho certifica. 

I a continuació, el segon espòiler de la temporada sobre la meva novel·la “L’AMAGATALL”. Un paràgraf que crec que lliga prou bé amb la degradació qualitativa de l’alimentació, que estem patint:

 

“Les autoritats van argumentar que en una segona fase del pla, totes aquelles varietats es cultivarien aquí i es produiria el miracle del kilòmetre zero. El miracle no va arribar mai i pel que fa als preus, quan van donar la transició alimentària per acabada, ja es van encarregar d’igualar-los als dels ja desapareguts productes autòctons. Les fruites, força diferents de les que es cultivaven aquí, són les que jo he menjat tota la vida: abaius, babaques, catocs, aronses, codcos de mar, birabibes, guaiabes, mansostes, litxus, gonjals...  Els avis deien que eren de gustos molt estranys i especialment imprevisibles, que la mateixa fruita, a vegades era àcida i d’altres, amarga i rarament dolça. És curiós que jo, quan menjo fruita, mai no n’he percebut aquests gustos, pel que diuen, desagradables. Si hagués pogut tastar aquelles fruites, pel que es veu, tan exquisides, segurament ho notaria. Tenien uns noms estranys, només en recordo alguns: préssecs, peres, cireres, meló, maduixes, taronges..., i diu que eren d’una dolçor extraordinària. Llàstima! M’ho vaig perdre”.

ABDUÏTS

 

                                    

Sé que ara no diré res de nou, però a mi no deixa de sorprendre’m com ens ha canviat el mòbil. Ens ha canviat la vida, la manera de relacionar-nos i també a nosaltres.

Allò que abans era una conversa entre amics o família, ara és una conversa privada de cadascú amb el mòbil. I encara que amics o família hi siguin presents, no tenen la prioritat de la nostra atenció.

Tinc uns veïns de segona residència a tocar de casa, que sempre són a la terrassa, al davant de la meva galeria. Sense voler -i prometo que ha estat sense voler- n’he observat com ha evolucionat el seu ús del mòbil al llarg dels tres últims anys. Primer era el senyor el que estava permanentment mirant el mòbil, mentre la senyora, amb els braços plegats, mirava el mar. Aquest any la senyora ha canviat el mar pel mòbil; ell segueix amb el mòbil. De tant en tant els ve família, fills i nets, suposo. Me n’alegro, sempre els veia molt sols, sols tots dos i sols l’un amb l’altre. Ara sempre hi ha algú a la terrassa; si són un o dos, cadascú amb el seu mòbil. Si són més, s’asseuen al voltant de la taula i, si no és que sigui hora de menjar, de nit la taula sembla un arbre de nadal amb totes les llumetes enceses. Però també a l’hora dels àpats sempre hi ha algú que té el mòbil a la mà i diria, diria que la resta menja pensant que ja falta poc per connectar-se.

M’he inspirat en una tafaneria per explicar una anècdota, però segur que tothom entén que l’anècdota esdevé universal en la majoria de les cases.

Al mòbil li parlem, li somriem, li fem cares i poses que després ensenyem a tothom, gràcies al mòbil. A qui sinó? No només això: com que volem que el que fem impressioni, i ja comencem a estar tots curats d’espants, el que ens empesquem per impressionar cada vegada és més trasbalsador, colpidor i escruixidor.

El mòbil ens fa contents quan rebem aquella resposta que s’ha demorat uns insofribles deu segons i ens posa nerviosos quan no arriba a la velocitat supersònica que voldríem. El mòbil ens fa perdre el temps amb els milers d’hams que té per aconseguir el seu objectiu i també ens fa perdre la consciència de qui som, del que volem i de cap on anem. El mòbil és el substitut il·legítim i il·lusori de les relacions humanes i personals, físiques, de tu a tu.

No negaré que el mòbil tingui beneficis, però és que realment als humans tots els invents ens agafen sense la preparació necessària per evitar fer-ne un mal ús i sempre n’acabem pagant les conseqüències. Que el mòbil ens ha abduït és un fet que jo no puc explicar, i que les múltiples possibilitats i la finestra oberta al món que ens ofereix són uns avantatges que pagarem cars, que ja els estem pagant, n’és un altre, penso que indiscutible.

                                                                Així de gran és l'abducció

Jo, com que tinc la sort, o la mania, de buscar cura i solució a les meves cabòries a través del que escric, ja m’he ocupat de solucionar-ho.

«El mòbil havia estat la causa del triomf de l’extrema dreta al món occidental, van sentenciar els experts després de laboriosos estudis que es van allargar els quatre primers anys de postguerra. El problema no era només deixar-se enganyar, el problema era deixar-se enganxar. Al mòbil. I de mòbil en tenien nens, joves i grans. Joves i nens van protestar sorollosament amb vagues de braços caiguts a classe i manifestacions al pati. A ells els en reduïen l’ús i a casa i al carrer, els adults, tots, es llevaven, menjaven, dormien, vivien amb el mòbil. Les noves autoritats, de nova tendència, van anar prenent mesures més dràstiques: progressivament van anar limitant l’ús privat del mòbil als adults, fins arribar al límit actual d’una hora. Només quan els adults van començar, per força, a predicar amb l’exemple, es va poder estendre la limitació als més joves. Primer es va començar per augmentar l’edat d’ús del mòbil als quatre anys, després als deu, als catorze i finalment, als divuit. Va costar molt, fins als anys vuitanta del segle passat no van assolir del tot l’objectiu. El síndrome d’abstinència era intens, i és que el sentiment de pèrdua, per a petits i grans, era el mateix que si s’hagués perdut una persona estimada. Tothom plorava i molts van necessitar ajuda psicològica».

 

I, amb això, declaro inaugurada la temporada d’espòilers de la meva nova novel·la, ja al forn de l’editorial, que no és pas de ciència-ficció. Només va del temps passat al temps futur. Una mica futur, tan sols: any 2127. I ja que se m’ha escapat de xerrar el temps, també diré l’espai: una casa de poble n’és la protagonista. I el títol, només faltaria!, “L’amagatall”.

Estimats lectors, que us sé impacients per llegir-me: tot arriba i cada vegada falta menys.  

EL TRESOR

 

                               

Algú amb ganes de fer net va decidir un dia llençar totes les andròmines de casa i, mentre un remolquet se les emportava, va passar el Pep i va veure que en sobresortia una caixa que li va cridar l’atenció. La capsa estava plena de fotografies antigues del poble i dels seus vilatans. Al Pep li va doldre que es perdessin i la va agafar,

La història no és nova. Una troballa fortuïta, normalment ja per rebuig, pot canviar la vida d’algú fins a convertir-se en un tresor: una cartera amb diners que ningú no reclama, una partitura que resulta ser magistral, un nadó abandonat, una obra d’art que ningú sabia que ho era..., una caixa amb fotografies velles.

Al Pep se li va ocórrer de portar les fotografies a l’ajuntament i, conjuntament, van decidir fer un pregó demanant més fotos antigues a la gent del poble que les volgués cedir temporalment. Uns veïns van respondre ràpidament a la crida, d’altres van trigar més. En alguns casos, va ser el Pep qui va anar casa per casa a buscar i seleccionar les fotos; els seus propietaris les guardaven en àlbums, en capses de sabates -ideals, les capses de sabates per a guardar fotos-, en fons de calaixos i armaris, a les golfes, al rebost. De totes les fotos cedides en va fer una pre-selecció de dues mil dues-centes.

Faig un incís. El Pep (Potau) és un noi -com jo una noia, ves!- una mica més gran que jo, a qui sempre havia agradat la fotografia. De joves -de més nois, per entendre’ns- havíem fet molta feina i molta festa junts. El recordo gravant pel·lícules en Super8 i veient-nos després a la pantalla, on potser per primera vegada ens descobríem en un lloc que no era el mirall. Després el Pep es va passar exclusivament a la fotografia, va fer diferents cursos i va seguir fent fotos; pel poble, per la comarca, per la província i pel seu actual poble, fins a seixanta mil que són les que conserva actualment. Molt ben ordenades perquè si algú del poble, la comarca o més enllà necessita una fotografia, sap que el Pep la tindrà i sabrà on trobar-la. Que consti que en el meu cap tan desordenat no hi acaba d’entrar com endreçar seixanta mil fotografies. Per sort, ell no és jo.

La feina ha estat ingent per arribar fins aquí. S’ha allargat set anys en el temps i per les mans del Pep han passat milers de fotografies: buscar-les, seleccionar-les, escanejar-les doblement -per al llibre i per a l’Arxiu Comarcal de la Conca-, penjar-les a Facebook en grups cedits per cada família, muntar exposicions i finalment... llibre! «VIMBODÍ I POBLET-  Imatges en blanc i negre d’un passat compartit».

Ara els vimbodinencs tenim un llibre amb vuit-centes fotos que abasten gairebé cent anys de la nostra història, des de finals del segle XIX fins a finals del XX. Les fotografies s’agrupen per temes: activitats culturals, ensenyament, esports, feines, festes... fins a dotze; l’editorial va suggerir una intercalació de textos per introduir cada tema. El Pep va pensar en un parell de persones del poble per a escriure’ls tots, però llavors... oh, sorpresa, van començar a sorgir vimbodinencs i descendents que es prestaven a col·laborar-hi: sociòlegs, mestres, professors, periodistes, geògrafs, historiadors, veterinaris, coneixedors experts de la natura que ens envolta i aprenents de novel·lista, com una servidora. En total divuit. Vimbodí, poble petit, gran poble.

Per cert, que l’aprenent de novel·lista, mentre mira les fotos, no pot evitar d’imaginar una història i una vida a moltes de les persones que hi apareixen. Evidentment, persones de qui no en sé res, perquè a alguns sí que els conec part de la vida. Es pot construir la història d’una persona a partir d’una fotografia? A partir d’una potser no, només és una instantània, però amb tres o quatre, ja m’hi atreviria. La seva vida, probablement, devia ser tan important i tan interessant per a elles, com per a nosaltres la nostra, encara que ara no ens ho sembli, com no els ho semblarà als que ens vegin a nosaltres en fotos d’aquí a cent anys més. Si és que les fotos d’ara hi arriben, que no ho sé.  Tot passa i, amb una mica de sort, alguna cosa queda.

Els qui em llegiu no m’haureu vist gaire, potser mai, fent homenatges a ningú. Tampoc no ho faré ara -crec que al Pep no li fa falta cap homenatge-, però sí un reconeixement a l’excel·lent i extraordinària feina que ha fet difonent aquestes fotos els últims anys i recollint-les ara en un llibre, evitant, així, que es perdi la memòria dels que ens han precedit. Que ja ho va dir el poeta: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. O sigui que, gràcies, Pep, perquè aquella caixa de fotografies que anava destinada a la brossa, en les teves mans s’ha convertit en un tresor per als vimbodinencs. Moltes, moltes gràcies per aquest tresor!

Fotografies de l'acte de presentació fetes pel David, el fill del Pep

OBSESSIÓ

 

                       

Fa dies que no dic res. No és que no estigui inspirada, és que estic desbordada d’inspiració i allò que m’inspira no és plàcid ni serè, com jo voldria, sinó inquietant i desesperant.  Què faig? Escric sobre com va el món? Sobre l’atzagaiada diària de Trump? Sobre quants morts hi ha hagut a Gaza en la darrera setmana? Sobre a qui li toca disparar ara, si a Iran o a Israel? Ah no, que em sembla que això ja està llest. Res, era un joc d’aquests a què juga la canalla i ara el pare Trump ja ha posat ordre. Que hi ha hagut uns centenars de morts més? Què hi farem! Eren morts necessàries per acabar amb les armes de destrucció massiva. Ara ja està! Tot arreglat!

Ja he parlat prou d’aquesta merda, amb perdó, i d’aquests merdosos, més perdó, que dirigeixen el planeta. Així que avui he decidit escriure sobre el meu planeta, el que gira al meu voltant. El títol ja el tinc, “El paradís dels ocells”, i la imatge per il·lustrar-ho també. Al costat de casa hi tinc una zona comunitària magnífica -atenció, he dit al costat de casa, eh?- amb piscina, jardí molt ben cuidat i mooolts arbres. Als arbres hi viuen tota mena d’ocells, que canten feliços aliens a tot, o no. Canta el cucut i la puput, canta el gaig i la cadernera, canten els coloms. Que com sé qui canta? Doncs perquè la meva mare no és ornitòloga, però és pagesa i coneix tots els cants d’aquesta espècie voladora. I amb un parell de cursos més —jo necessito temps—, també els coneixeré jo. Bé, als coloms ja fa temps que els hi sé la veu, els nius, els ulls, les plomes, les cagarades i el vol. Per això en parlo sovint

Però darrerament quan sento bellugadissa intensa d’ales, no sé si dels uns o dels altres perquè el vol encara no els hi reconec, penso que ells, que viuen al cel, potser han albirat un míssil que arriba no sé si per Orient o per Occident, o un de cada banda. I ja està! Ja me n’he anat al tema altra vegada!

Provo amb un altra història del “meu” planeta. També tinc títol: “Àngels i dimonis de l’aventura d’escriure”, però no imatge. Com que estic a punt, a punt d’acabar la meva darrera novel·la, he de començar a pensar què faré quan la publiqui. Vull dir, on la presentaré, quina difusió en faré, en quines xarxes en parlaré, a quins mitjans “concediré” entrevistes... En fi, la part més aspra d’aquesta activitat, que vaig començar a la tardor de la meva vida i que m’encanta, per algunes coses més que per altres. I heus aquí que llegeixo la premsa i veig les notícies i penso que no hi seré a temps perquè potser quan surti la novel·la, si és que és a temps de sortir, les llibreries ja estaran tancades per a poder-la vendre, i els possibles espais de presentació, també. I potser tot estarà tancat i cada dia haurem de baixar als refugis perquè sonaran les alarmes. Però, ai Mare de Déu, si no en tenim de refugis aquí, si nosaltres som com els iranians, però sense amenaça nuclear... He tornat a caure en la trampa! El monotema em captura i m’absorbeix.

    Faig un últim intent. No hi ha manera d’escapolir-me de l’obsessió que em domina. Ahir vaig anar a la platja amb la meva neta. També tinc títol i imatge: “Estiu meravellós a la platja”. Meravellós és veure que bé que s’ho passa i que bé que m’ho passo jo veient que bé que s’ho passa ella. I com que abans-d’ahir havia llegit un article sobre la meditació, mentre l’Elna jugava amb la sorra, em dic “ho provo”. I em concentro amb la mar que tinc al davant, quieta, tranquil·la, apaivagadora de neguits... I em sembla que sí, que estic a punt d’aconseguir-ho... 

Però de sobte, deixo de veure el mar tal com és i el començo a veure ple de fum, amb uns vaixells de guerra que s’atansen, que fan sonar la sirena, que disparen a tort i a dret —massa pel·lícules de guerra, he vist jo—. Algun dels vaixells vola pels aires, li deuen disparar des d’una altre lloc, penso. I veig la gent que comença a córrer. Cap a on? Cap a totes bandes, no saben on van, no saben què passa, però saben que han de córrer, el perill és imminent. Jo també corro a buscar la meva neta i quan li sento la veu, iaia, què passa?, torno en si, torno en mi. Doncs sí, ho he tornat a fer! Quina obsessió! Estic malalta? Segurament!

Ho explico i em diuen que no serveix de res pensar en el que està passant, que no m’he de complicar la vida, que tampoc no hi puc fer res, que el demà no l’ha vist ningú. Potser tenen raó, així que em dic:

—Tereseta, escolta els ocells, publica el llibre, gaudeix de la platja i de la teva neta...

—Però... —diu l’altra Teresa, més seriosa, més conscient, més “complicar-se la vida”.

—No hi ha peròs, pesada, i calla d’una vegada!

Callo, i tant de bo pugui fer callar també el pensament!

LA HISTÒRIA ELS JUTJARÀ

 

                             

La meva amiga Marga, amb qui sempre tinc converses profitoses, un dia em va dir aquesta frase: “Si vols ser recordat amb afecte quan et moris, fes bones accions en vida”. Si no era exactament així, crec que el sentit vindria a ser el mateix. És una frase que em ve sovint al cap darrerament, quan veig que la maldat campa pel món, brandada per quatre bojos sense ànima que escometen a tort i a dret com si no hi hagués demà.

      L’home més poderós del món va prometre en campanya que ell acabaria amb les guerres, però l’home més poderós del món és un neci, un agitador, un provocador... i un inconscient. I la confluència de tots aquests atributs en l’home més poderós del món, fa que el món sigui un polvorí i que mai hagi estat tant en risc com ara.

      L’home més poderós del món hauria de voler ser recordat com el cap d’estat que va aturar el genocidi palestí. Per comptes d’això, dona el seu suport incondicional al criminal Netanyahu perquè segueixi matant impunement gent innocent que, de segur, amaguen terroristes de Hamás. Dones, nens, vells, hospitals, ONGs,... tots els amaguen a l’armari, a la capsa de joguines, a sota el llit, a l’ensumania, rere la barba dels més vells, dins el vel de les dones... Qualsevol lloc és bo per amagar un terrorista, oi, Mr. Netanyahu? Si molts governs voldrien acabar amb la massacre palestina, que jo vull pensar que sí, el suport que Trump ofereix a Israel ho impedeix, a risc d’engegar una guerra contra EEUU. Si no fos per ell, Israel ja faria temps que estaria aïllat, boicotejat i vençut. Llastimosa la imatge dels ultres israelians intentant impedir l’entrada dels camions d’ajuda humanitària! Qui pot desitjar la mort d’algú, que saben innocent, per manca d’aliments? Només gent malalta, crec jo.

      L’home més poderós del món hauria de voler ser recordat com el cap d’estat que va aconseguir una pau justa per Ucraïna, estat lliure  envaït per Putin, un altre criminal, ex-KGB, que s’ha tret de davant sense cap escrúpol qualsevol que ha aixecat la veu en contra seva. Per comptes d’això, Trump exigeix a Zelensky la claudicació d’Ucraïna, que s’oblidi de tot allò que li han robat, que s’oblidi de l’agressió, que s’oblidi de les terres rares, -d'això ja en vaig parlar- que jo diria que ja són de Trump, que acoti el cap i assumeixi l’abús, la injustícia i la tirania.

      Trump, Netanyahu i Putin no pensen en el record que deixaran perquè ells pensen que no es moriran mai. No seran, doncs, recordats per les seves bones accions i si mai en van fer alguna seran oblidades. Però a ells que els importa aquesta pensament que a mi ara m’envaeix sovint? Què representen per Netanyahu i  Trump els 53000 morts civils palestins? Com afecten a Putin i a Trump el milió de víctimes al front -sí, sí, un milió, entre morts i ferits dels dos bàndols, dels quals ningú no parla- i els 11000 morts civils? Fins a quin punt els interessos econòmics de Trump estan ajornant la fi d’ambdues guerres?

      Vista la manca de consciència dels criminals i de qui els recolza, vist que el món que voldria la pau és incapaç d’aconseguir-la i vist que Déu sembla està fent una llarga migdiada quan no mou ni un dit per aturar tanta infàmia, l’únic consol que em queda és pensar que, almenys, la història els jutjarà. I això, independentment que la seva tomba l’assenyali un gran mausoleu o un senzill lledoner.

Gran consol per totes les víctimes, ja ho sé, ja! Jo, davant de tanta impotència i a manca del bon record que no deixaran, no em puc estar de fer-los arribar un desig a cada un:

      -Vladimir Putin, no t’amoïnis per la terra, que quan et moris en tindràs tanta com vulguis. Com bé entendràs, no et puc desitjar que la terra et sigui lleu, sinó el contrari.

      -Donald Trump, com que és l’avarícia el que et mou, millor que quan t’enterrin et colguin de monedes. Si poden ser d’or, millor, si són abundants, molt millor.

      I

      -Benjamin Netanyahu, que el teu deu, al qual poses com pretext per assassinar tot el poble palestí, et fulmini amb un llamp dels que només sabia llençar ell en aquell temps en què per comptes de fer migdiada feia justícia.