dissabte, 13 d’agost de 2016

EL JARDÍ


                                  
El mes passat vaig assistir a un mini-taller de novel·la negra. Ens van parlar d’un concepte, no només literari, del qual no havia sentit a parlar mai —com de tants altres—: el no-lloc. La Carolina, la profe, era una bala de plata. Bala per ràpida en les seves explicacions, de plata perquè en sabia un munt. Ho explico per justificar que no vaig entendre gaire bé el concepte. I és que jo abans —ai, abans!— era la més ràpida al sud del Llobregat, però ara la comprensió intel·lectual sembla anar a ritme del drac de Komodo copulant que, si no recordo malament, és molt lent.

Molt lent, també molt amorós, no?

La profe va explicar que els no-lloc són els espais on no ens comportem com quan estem amb la nostra gent de confiança, ni com quan anem pel carrer. Per concloure va dir que eren com llocs de pas. I fins aquí tot anava encaixant dins del meu cap. El problema va venir quan, a tall d’exemple va esmentar uns quants no-lloc: l’ascensor, l’hospital, el metro, la residència, la presó... Em va costar molt relacionar uns espais amb els altres i més quan va mencionar la paraula residència. Com que cada dia m’hi passo una estona —i no voldria cansar ningú amb el tema, però és que ara mateix aquest és el Tema— vaig pensar que per poca agilitat mental que conservés, un moment o altre se’m faria la llum. Però no! Resulta que la meva experiència en aquell no-lloc contradiu la definició que ens va donar la Carolina. Resulta que per estrany que sigui un lloc, per estrany que et sigui, per molt que no vulguis que se’t faci familiar, a la llarga se t’hi fa, per bé i per mal. Per bé, perquè empatitzes  amb tots aquells que ja han passat —i segueixen passant— per tot allò que tu estàs passant i perquè t’adones que només ets un minúscul gra de sorra enmig del desert, amb una història i un drama propis, sí, però només un granet de sorra. Descobreixes que el teu granet de sorra, amb tota la càrrega que porta al damunt, es manté més sencer que els que ja fa temps que són al desert. I és que els no-lloc, més que cohesionar, jo diria que disgreguen.

Serà qüestió de no pujar gaire
en ascensor, no? 
Les aparences enganyen
Per mal —i torno a la familiarització— perquè tots els mals del no-lloc també se’t fan familiars, tot i que mai no hi empatitzis.

M’explico a mi mateixa que els no-lloc deuen pertànyer al camp semàntic del No: no-lloc, no-ningú, no-res, no-mai, no vull... i quan et trobes dins d’aquest camp sembrat de nos, difícilment dius sí, amén, i tant! i el que convingui, perquè tots ells entrarien dins del camp semàntic de l’acceptació i la conformitat i, ves! jo ara mateix diria que són excloents amb l’altre.

Ja ho sé que la novel·la negra no interessa a tothom, ja ho sé. Jo mateixa, per començar, fins abans d’escriure la meva novel·la que, casualment, va sortir negra, no en llegia mai, però la  generositat m’empeny a compartir els meus coneixements. Al taller ens van explicar que el primer paràgraf de la novel·la ja ha de provocar unes quantes preguntes al lector. I, mira, avui he rissat el ris. Avui —aclariré que això no és cap novel·la negra— he col·locat la pregunta en el títol, perquè... a què deu venir aquest títol —seria la pregunta a fer-vos, estimats meus— si la Teresa primer semblava portar-nos al Far-West i després a la reflexió metafísica? —Uf, a més de lenta, pretensiosa!.

En el no-lloc , que ja no ho és, on em moc cada dia, hi ha un gran jardí. És un jardí soberg, on hi ha de tot: arbres, arbustos, flors, una font, un hort, escaletes, camins, muntanyetes... i una campana! Per despertar a qui?


Ara mateix hi canten les cigales i el tudó. A vegades em pregunto si està ben cuidat. El que sí tinc clar és que està ben apedaçat. Mireu sinó:









La jardineria ha avançat molt. Ara hi ha arbres especials per a residències.

Costa d’entendre que la natura, tan sàvia, permeti aquesta degeneració i mantingui la vida a qualsevol preu. Estic parlant dels arbres, eh? De les altres vides —les d’aquells que es miren els arbres sense veure’ls, o que miren al seu davant i veuen el mateix que al seu darrere, o que no miren, les vides que ningú mai no voldríem viure— ja tinc clar que el preu és la clau. El preu i el negoci de mantenir vives unes vides que ja no ho són, que ja fa temps que van deixar de ser-ho. També tinc molt clar que no és la natura qui les ha fet arribar fins aquí.
He arribat a un punt delicat. Com és que aquells que s’escandalitzen per la possibilitat d’acabar la vida amb un fàrmac i deixar de patir, no ho fan quan els fàrmacs serveixen per perllongar una vida no-vida, sense dignitat, i allargar el patiment?


dilluns, 25 de juliol de 2016

NO HI VULL SER!

                                  
A vegades em pregunto què en queda d’aquelles rebequeries de criatura quan passen els anys. “No vull” dèiem nosaltres, “No vull” diuen ara –ara potser més que abans– 
Només durant pocs anys se'ns permet fer aquesta cara, no?
Amb els anys ens mengem el que no voldríem i altres gripaus difícils d’empassar. Però qui, de gran,  no ha tingut alguna vegada ganes de cridar, de rebel·lar-se, de xisclar al món “Jo aquí no hi vull ser”? Resulta que el món difícilment resol cap problema personal, encara que a nosaltres ens sembli que cridant ben fort, algú hi ha d’haver que ens ho solucioni.
He tirat enrere uns quants anys, vint-i-sis per ser exactes. –vaig trigar, eh?–  El primer moment d’aquests el trobo en el part de la meva filla. Sí, sí, oh sacrilegi! oh mare anti-natura! Els qui no hagin patit dolors de part, que callin, si us plau! Catorze hores de dolor rumiant com podia sortir-me’n, preguntant-me qui em manava a mi posar-me en aquell fregat i desitjant de no ser-hi. Evidentment quan la vaig tenir als braços – ja no feia mal- vaig beneir les catorze hores i catorze més que n’hauria patit si aquest n’era el desenllaç.
Donaria això raó a la meva amiga Marga –positiva, serena, assertiva– que diu que tot passa per algun motiu? I quin seria el motiu? Tal vegada començar a saber en el part com s’estimen els fills i també com fan patir?
El segon moment “Aquí no hi vull ser” va ser en els darrers anys de la meva vida laboral, quan em van canviar de lloc de treball. No m’ha espantat mai la feina, però allò superava tota la meva capacitat de no-espant. Les cues sortien al carrer des que començava la jornada fins que s’acabava, els clients estructuralment enutjats, però també conjunturalment -les cares noves no els agradaven-, el tens ambient intern era d’infart... No segueixo, no vull estressar ningú. 

A vegades exagero. En aquest cas, només en la foto
Si dic que el primer dia, quan finalment a dos quarts d’una vaig poder anar a esmorzar, em vaig mirar la bossa i la jaqueta i vaig pensar “I si no torno?” em creurà algú? Potser no, però és veritat. Encara ara no sé perquè em vaig trobar en aquella situació que em tirava enrere, per comptes de fer-me agafar el toro per les banyes. O sigui, que aquí no hi he trobat encara el “motiu Marga”. El que és una paradoxa és que amb aquell ambient i la gent que en formava part, ara hi mantinc una relació estreta i cordial.
El tercer va ser fa dos anys quan el meu pare va ingressar a l’hospital per un brot de demència. En vaig parlar una mica a  M'espero , sense concretar.



Crec que aquest va ser el moment –per dir-ho d’alguna manera– més llarg i contra el qual em vaig rebel·lar amb més força i més desesperadament. La situació, tot el que passava, era tan irracional i el seu món,  paral·lel al meu, tan impenetrable, que cada nit em reafirmava en el meu desig de no ser-hi. I cada dia hi tornava, sense pensar-m’ho gens. Després de tres setmanes va venir la calma i “l’estabilitat” que es va perllongar quinze mesos i que jo, després de la tempesta, agraïa com un regal del cel. Que aprengués a valorar la calma, bé podia ser un bon motiu per haver-me fet passar abans pel desassossec.
Fa uns dies, vaig haver d’ingressar el meu pare en una residència. Després de nous brots, i malgrat les muntanyes de medicaments, nits inacabables sense dormir, nous mons paral·lels que mai no es trobaven ni es trobaran, tardes sense descans perseguint quimeres i matins on s’albirava, enganyosament, una certa lucidesa, hem trobat una solució. No és bona, no és òptima, només és una solució. Espero la calma, l’espero cada minut, cada hora i cada dia. Espero que la meva mare deixi de plorar, que l’esperança dels matins deixi de ser-ho, espero deixar de mirar-me amb els ulls que m’ho miro, el que veig cada dia quan vaig a visitar-lo i espero que científics i estadístiques deixin de confirmar que sí, que l’esperança de vida –quina vida???– s’ha allargat x anys. Penso: aquí no hi vull ser. Puc pensar-ho, dir-ho en veu alta o cridar-ho als quatre vents. Hi sóc.
És de nit, sóc al llit i trona. Allà hi ha el meu pare, sol enmig de la tempesta. Ja no deambula, ja no fa soroll, ja no molesta, ja no em molesta. Ara que ja puc dormir, no dormo.
Quin deu ser el motiu? El motiu amagat pel qual la vellesa es converteix en una condemna? Podria ser la devastació del malalt i els que l’envolten? Segur que la Marga diria que no.


Tinc la immensa sort de poder explicar i posar nom i cara al meu dolor, i de poder compartir-ho. Hi ha qui no en pot parlar i ho pateix en silenci, a vegades fregant la pròpia alienació. Per això dedico aquest post a aquelles persones que han patit o que estan patint aquest tràngol. És una mala experiència de la qual només en pots parlar si t’hi trobes, encara que hi hagi qui, a la lleugera, escriu novel·les sobre el tema.



dilluns, 4 de juliol de 2016

LA TITELLA

                                                           
A risc que quan els lectors d’aquest blog em trobin pel carrer, em mirin d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra i em preguntin com em trobo, escric avui per explicar la tournée pel món dels professionals sanitaris que estic fent darrerament.
Fa uns tres mesos vaig despertar-me un dia sense poder girar el cap a la dreta. Vaja, torticoli! – vaig pensar– Ja estic bé per tres o quatre dies. L’endemà ja no podia girar el cap a l’esquerra, ni avançar-lo, ni abaixar-lo, ni aixecar-lo.
Com que em trobava immersa en la voràgine de les presentacions, no vaig voler donar-li més importància, que tampoc no tenia gaire temps per contemplar-me, ni a mi ni als meus mals. Passat un mes estava pitjor i vaig decidir anar al CAP. Després d’auscultar-me i prendre’m la pressió – no recordo que em toqués el coll ni el cap per res- va concloure que devia tenir una contractura. Com que també tenia altres parts del cos adolorides va afegir.
            -Farem unes anàlisis per descartar l’artritis reumatoide.
Entre la visita i les anàlisis – només tres setmanetes- la immobilitat es va ampliar amb unes fiblades que anaven des del clatell fins al cim del cap, cosa que ja em va alarmar una mica més fins al punt de pensar: a veure si Les cadenes subtils hauran estat la meva primera i última novel·la! Pobra noia! –diran els de la meva generació un futur tan brillant com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre estava escrivint!
No havia tingut gaires enganxades òssies en la meva vida, però coneixia un bon fisioterapeuta que me les havia desenganxat molt bé. Vaig demanar-li hora i hi vaig anar un parell de vegades. Quan en sortia, bé; l’endemà ja tornava a estar igual de malament. I això que m’ho havia deixat fer tot! Fins i tot un intent de separació del cap i el cos, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra.

Més o menys així

Els resultats de les anàlisis van ser negatius pel que fa a l’artritis reumatoide.
            -Doncs a mi em segueix fent mal – em vaig queixar a la doctora.
            -No, no, no en tens – va insistir ella, en una mostra d’autèntica empatia, no cap a mi, sinó cap al laboratori.
            -Així...
            -Farem unes radiografies i rehabilitació.
            -Ah vale! –jo, que seguia trobant a faltar que em toqués el coll, i que m’escoltés, sobretot que m’escoltés – però... què tinc doncs?
            -Al coll, una contractura.
            -Caram! –vaig voler fer la gràcia– Ni que hagués volgut fer un triple salt mortal i m’hagués sortit malament!
No va somriure gens. Escrivia. Quan va acabar, em va il·lustrar sobre les contractures, de les quals, pel que vaig veure,  jo no en sabia res.
            -A vegades no cal que sigui una caiguda. A vegades, un fa un gest de molta tensió i això també pot provocar una contractura.
I va estrènyer els punys i va prémer els llavis per ensenyar-me com podia ser el gest de molta tensió. Vaig pensar en aquell nen de l’anunci de Volkswagen, però no vaig poder recordar que en cap moment jo hagués fet el mateix. És clar que sovint em falla la memòria.


Pel meu compte, vaig anar al reumatòleg, per veure si trobava una mica més de comprensió. L’escollit devia tenir vuitanta anys i estava certament emprenyat. Amb els polítics, amb els espanyols, amb els catalans, amb el món, amb mi?
            -Si no ha de fer el que li dic, no cal que torni. A mi no em fa cap falta.
Juro pel meu coll que aquí no hi ha salsa-ficció.
I amb tot, alguna cosa em deia que aquell home s’estava interessant pel meu problema. No sé si em va escoltar, però la visita va ser super-exhaustiva. Em va receptar uns exercicis de gimnàstica, un relaxant muscular, unes radiografies de planta, alçat i perfil, i em va tornar a amenaçar. I llavors va dir quelcom important.
            -Miri, no s’ho prengui malament, però vostè sap què és una titella?
            -Sí, home, i tant!...
Li anava a explicar, però em va tallar.
            -Vostè té els ossos laxes, que vol dir fluixos, i flexibles. Se li dobleguen fàcilment. Sap aquell moviment que fan les titelles que sembla que es vagin a desmanegar, només de tocar-les amb un dit?
Jo assentia, atenta, amb el cap.
-Doncs vostè, amb els seus ossos és com una titella. Amb poqueta cosa en té prou perquè es dobleguin.

Quina pena que em faig!

Tampoc no em va tocar ni el cap ni el coll, que era el que més em preocupava.  Qui sí que ho va fer va ser la tècnica en imatge pel diagnòstic. Mentre preparava les plaques, parlava amb la seva companya, a l’altra banda del passadís.
            -És que jo he d’anar al banc, saps? És que els metges es pensen que treballem vint-i-quatre hores. És que ja està bé!
Jo volia dir-li que sabia de què parlava, però tampoc no era qüestió de fer-li perdre el temps i vaig callar.
            -Aixequi el cap! -em va dir- Més amunt!
I sense veure els esforços que feia jo per aixecar-lo, va venir, impacient,  cap a mi i amb l’energia de qui té pressa per anar al banc, em va – ai!!!- aixecar la barbeta. Em sembla que les dues llàgrimes que em van caure per reprimir el crit que volia escapar-se’m de la gola, no van sortir a la radiografia. És que a les titelles se’ls hi pot fer tot, vaig pensar després, ja refeta, ben posada en el meu nou rol.
El diagnòstic del reumatòleg: l’edat i la seva conseqüent degeneració: l’artrosi.
No em vaig acabar de conformar. L’artrosi em podia provocar el dolor a la resta del cos, però caram! d’un dia per l’altre, un coll que sempre havia girat bé i bonic, es queda pràcticament immòbil i l’única explicació són els meus ossos de titella amb artrosi?
Darrera -i final- estació del via-crucis: el neuròleg. Segur que els nervis del coll hi tenien alguna cosa a veure. El primer que va fer el neuròleg –per fi!– va ser tocar-me el coll i fer-me bellugar el cap d’aquí cap allà. I no només això.
            -Caram! Quina contractura! –va exclamar– I com s’ho ha fet això?
        -A mi també m’agradaria saber-ho! –vaig respondre, agraïda. Per fi algú reconeixia una certa gravetat en el meu mal.
Una altra visita exhaustiva i un diagnòstic previ a ull nu: espatlla esquerra més alta que la dreta, maluc dret més alt que l’esquerre, columna vertebral desviada –només faltaria!– i peu dret amb més pont que l’esquerre.
En realitat –volia dir-li, però no ho vaig fer– tot és culpa dels fils que tiben la titella. Potser m’hauria dit, també a ull nu, que el problema el tenia dins del cap, no a fora.
I tres receptes: més radiografies, una ressonància magnètica i nous anàlisis, que es veu que els del CAP no servien per mirar si hi havia artritis reumatoide.
No sé si em faré les proves. Ahir vaig anar a la platja. Coll cap aquí, coll cap allà, moc una espatlla, moc l’altra, m’estiro i em deixo portar. Diria que el mar m’escolta en silenci, tot i la seva remor. Semblo una titella a mercè de les ones. Només ho semblo. Crec que estic millor, tot i que encara no giro el cap 360 graus. Sol i aigua salada podrien ser el remei. El que no curi l'ardor de l'estiu...

El meu amic, el mar

Ja sé que titella és masculí, però en la història que explico sempre me'n van parlar en femení i prefereixo ser fidel a la parla en aquest cas.

dilluns, 20 de juny de 2016

CARTES DEL 83

Sempre em fascina trobar-me un full de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte  perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a vegades,  algun full de diari  s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que es compleixin.
Va ser al poble i remenant en un calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de cartes, totes de l’any 83. 
Aquestes i algunes més

Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents   descobreix els meus excelsos escrits i el blog es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina crac!”
Total que al final, com que les cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat. Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors –no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones. No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què no? 
Em vaig engrescar tant que vaig mirar si trobava més cartes d’anys posteriors, però
res.
L’any 83 devia ser l’últim any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs? 

Vaig començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30 de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...

També el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i...  diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes? Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys 90, la meva empresa era una  avançada al seu temps, i jo amb ella,  i de seguida, de seguida s’hi va apuntar.  Roser! T’ho deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?
Ja vaig parlar de cartes, unes altres, a Cartes desconegudes
Pobra! Com li ha passat el temps!

 i del temps a Tempus fugit*, o no

I com vola!

Se m’acaben els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar, perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure que passa, quan som nosaltres els que passem.

dilluns, 6 de juny de 2016

ELS PREMIS

                                               
Diuen que escriure és un acte en solitud. Tenen raó, però jo no m’imagino escrivint el que escric dins d’una vida solitària. Hi ha autors que es retiren i reclouen a la platja, a la muntanya, a qualsevol recó tranquil, a escriure el llibre de la seva vida, nodrit de vides d’altri. Crec que jo no ho podria fer, potser és perquè sóc una autora una mica singular – i no especificaré la meva singularitat- que no es conforma amb dedicar totes les energies a un sol projecte. M’agrada diversificar. Segurament per això la inspiració m’arriba sempre enmig de la multitud diversa. És clar que després m’he de concentrar en solitud per poder transformar la inspiració en paraules.
Curiós que d’un acte que comença a agafar forma en soledat, n’acabi participant tanta gent. Curiós i gratificant per l’autor que veu premiades les seves estones de sacrifici. Que consti que no és el meu cas – sí la gratificació, no el sacrifici- perquè sempre m’ho passo bé escrivint, cap sacrifici, doncs. Crec que també ha de ser un premi per qui en recull els fruits, el lector, si allò que llegeix li fa passar una bona estona. A vegades, passar-la dolenta també és un bon senyal. El que és un mal senyal segur és que un cop començat el llibre no hi pensis durant el dia, ni tinguis unes ganes boges – o assenyades, però ganes al cap i a la fi-  de tornar-lo a reprendre.
Són moltes les persones a les que hauria de dedicar aquest post i donar-los les gràcies, totes aquelles que han contribuït a les primeres passes de la meva criatura, de nom “Cadenes”, de cognom “Subtils”. Són les passes insegures de qui vol avançar, però no ignora el risc de les caigudes. Crec que només especificant el nom de cada persona ja em quedaria un post més llarg que els que esteu acostumats a gaudir/suportar. Per això prefereixo, sense noms, fer un agraïment diferent. Estic segura que tothom s’hi sabrà reconèixer. I ja que parlava de premis...

Un guanyador anònim que els representa tots






Fa impressió, eh?
PREMI AL MILLOR TRET DE SORTIDA
A la meva editorial, al seu il·lustrador i a 
tots aquells que es van llegir el llibre abans 
i em van acabar d’empènyer a... l’abisme. 
Només una darrera empenteta, que consti que
jo ja estava a punt de llençar-m’hi.


PREMI A LA MILLOR DIFUSIÓ: la que m'ha permes  Facebook,  twitter, google i a través d’aquest blog, la dels  que l’han compartit i retuitejat , la de la premsa i revistes de Tarragona i la Conca, la de les entrevistes a ràdio i televisió.

PREMI A LA MILLOR ANÀLISI: als presentadors de la novel·la en cada presentació. M’han fet conèixer aspectes de la novel·la que ignorava i gairebé m’han donat matèria per escriure’n una altra.

PREMI A LA BONA FEINA: A les lectores de Tarragona i als lectors d’Amposta, al Grup de Teatre Vent de Bosc de Vimbodí i als que han aportat la seva veu i la seva música a les presentacions. Tots ells han treballat desinteressadament i han donat un preciós valor afegit a les meves paraules.

PREMI AL RECOLZAMENT: A la família, amics i coneguts, que m’han acompanyat en les presentacions, alguns repetint, alguns havent llegit la novel·la, ja fos per entusiasme, solidaritat o simplement amistat.

PREMI ALS SEGUIDORS REVELACIÓ: A aquelles persones que no sabia que em coneixien, seguidors del blog, de la meva columna d’opinió, o de la meva captivadora -s’admeten bromes, no?- personalitat sobre el paper o la pantalla.

PREMI AL MÈRIT BLOGUER: Als bloguers que ja coneixia i als que encara no, fins i tot als que es van presentar sense avisar i em van donar la gran sorpresa. Acompanyar-me i donar-vos a conèixer en un moment tan important per mi, és un regal.

PREMI AL SUPORT LOGÍSTIC: a tots els locals que m’han acollit, a tots els interlocutors que vaig tenir i que m’ho van posar tan fàcil, i molt especialment als amics que me’n van facilitar l’accés.

PREMI AL RETROBAMENT:  a aquells amics que, després de trenta, quaranta anys han tornat a la meva vida amb l’excusa de la novel·la. Només espero que no se’n vagin mai més.

PREMI ALS QUE NO HI VAN PODER SER: als amics que desitjaven ser-hi, des de la primera presentació i no hi va haver manera ni en la primera ni en cap. Per mi, la intenció és el que val.

I finalment...

PREMI ALS LECTORS: als que m’han llegit d’una tirada, als que ho han fet en dues, als que han trigat una setmana, als que quan han acabat han tornat a començar, als que els ha semblat que estaven veient una pel·lícula, als que m’han fet crítiques, als que m’han dit que he estat valenta de tocar el tema, als que els ha agradat una de les històries, l’altra, totes dues, el missatge, la intriga, el principi, el nus, el final. Gràcies per fer-m’ho saber!

D’on surten tants premis? Del meu cor, amics, del meu cor!
I per mi no hi ha premi? En voleu més encara?     


     



Aquí ja me l'havien donat
Aquí m'havien dit que em donaven el premi




















Aquesta podria ser una bona estratègia, no?  Ensabonar, tenir content a tothom, facilitar que em tornin els favors amb afalacs... Tothom és lliure de pensar el que vulgui, igual com els meus dits són lliures de teclejar el que em vingui de gust. Que gran que és la llibertat!






dimecres, 18 de maig de 2016

INÚTIL

                                                                            
El dia que vaig escriure Els arbres saben el secret sobre Els arbres centenaris de Vimbodí i Poblet i vaig plantejar la possibilitat que els arbres abans, molt abans, potser podien parlar se’m va activar la imaginació pensant quina veu devia tenir cada un, atenent la seva posició, el paisatge que l’envoltava, el seu posat – aparentment involuntari- , tot allò que havia vist desfilar pel seu davant...
Així que me’n vaig anar a veure’ls un per un – alguns ja els tenia molt vistos, però no amb la mirada que ara pretenia i amb l’orella a punt per escoltar – i me’ls vaig mirar de lluny i de prop, vaig envoltar-los i em vaig asseure a la seva ombra, a esperar que em parlessin. Alguns ho van fer de seguida. Es veu que tenien ganes de conversa i per una falsa creença, sobre que aquí els únics que parlen som els homes – les dones més- i algunes aus, als pobrets arbres ningú no els hi deia res. Al castanyer que em va parlar, malgrat tenir uns quants anys, uns quants segles - havia nascut a l’Edat Mitjana- la vitalitat li sortia per la boca, per la soca i per tots els seus porus, encara que el seu aspecte no era de gaire salut. I tenia una explicació. Ja veureu.


                                             INÚTIL


Havia sigut un dia com un altre. Jo m’havia lamentat des de la sortida del sol per allò que havia estat i ja no era, pel dur que és fer-se vell i pel dolor de les meves nafres obertes que no em donaven treva ni un segon.

Allà baix ja feia dies que s’hi havia declarat la guerra. Les bombes encara no havien començat a esclatar, però per experiència reconeixia la remor que les precedia i tot i la meva gran preocupació pels propis problemes estava inquiet per quan pogués començar.

Amb la poca mobilitat que em permetien els anys, em mirava les grans ferides obertes en el meu tronc. Després mirava els meus sis companys i em preguntava què hi fèiem en aquest món, mutilats d’aquella manera, inútils, sense dignitat, i quin sentit tenia la nostra vida. Potser aquella guerra ens deixaria encara més malmesos.

Ens trobàvem a la tardor de 1938. Totes les meves flors ja havien madurat i començaven a convertir-se en aquella càpsula espinosa que guardava, en el seu interior, les castanyes. El sol ja feia una estona que s’havia amagat darrere la Roca Ponent, però encara inundava el món amb la seva claror.

Va ser quan tot estava tranquil, només bufava un lleuger ventijol com cada vespre i la lluna i els estels s‘ensenyorien del cel, que vaig veure-la pujar apressadament per la carena del Barranc de Castellfollit. Era una noia jove, no devia tenir més de vint anys i duia un nen als braços. El nen plorava i també la vaig sentir sanglotar a ella, quan va ser a prop meu. S’aferrava al nen, em va semblar, amb desesperació. En arribar al meu davant, va mirar-me fixament, tant que em vaig arribar a sentir incòmode davant la insistència de la seva mirada. Si jo només sóc un arbre vell, inútil, mutilat... Després va abraçar el nen, desfeta en llàgrimes, i el va deixar dins una de les meves esquerdes irreparables. La noia va arrencar a córrer i la criatura va seguir plorant encara més fort, dins les meves entranyes. Vaig sentir com una glopada de vida m’omplia i em feia tornar les ganes de viure, però no vaig poder entretenir-me massa en l’emoció perquè de seguida vaig sentir veus d’homes que cridaven, pujant pel mateix camí que havia fet la noia. No calia tenir centenars d’anys per endevinar que no portaven bones intencions. Anaven armats i les paraules els delataven: matar, estimbar, engegar un tret, deixar morir...

Vaig invocar el vent, el nostre vent, i vaig desitjar vehementment que bufés amb força, que xisclés i udolés per ofegar el plor d’aquell innocent que s’havia refugiat en el meu ventre esquerdat. I el Vent de bosc va acudir en la meva ajuda. De sobte, la seva suau remor va convertir-se en fuet poderós que atiava tots els arbres del bosc. Roures, alzines, freixes, aladerns, falgueres i també els meus malmesos i inútils germans castanyers movien les fulles, vinclaven les branques i atordien tot ésser viu d’aquell paratge. Tots menys el nen. El nen seguia plorant, però ningú no el podia sentir perquè el bramul poderós del bosc ho silenciava tot amb el seu embat.

Al cap de dos dies, quan el vent ja tornava a ser l’oreig suau del capvespre, un home i una dona pujaren, seguint les passes de la noia i els seus perseguidors. Els va resultar fàcil trobar el nen; el seu vagit era ja dèbil, però a estones continuava plorant. Van agafar-lo entre exclamacions d’alegria, mentre li feien petons i moixaines. Després van posar-se a plorar.

No m’he tornat a queixar mai més de la meva inutilitat i això que d’aquell fet ja en fa vuitanta anys. N’espero viure vuitanta més, vuit-cents si convé. I és que ara ja sé quin és el sentit de la meva vida.


Amics de Barcelona i rodalies que entreu al meu blog de tant en tant: aprofito per agrair-vos-ho - als que hi entreu cada vegada que hi penjo un post, més - i us faig memòria de la presentació de Barcelona:

Evidentment, la mida no importa. El castanyer és molt més important que la meva invitació, però si no la faig gran, no es veuen les lletres.



dimecres, 27 d’abril de 2016

L'ENDEMÀ DE LA CURSA

                                   
                                    
Tot va començar quan vaig anar a la recepció que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a veure les curses.  I que ara, cada any quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom on els escriptors correm com llebrers per arribar. 

La cursa de Sant Jordi


Vam riure molt i segur que, com jo, la majoria  va pensar que tenia raó. I va afegir:
–Encara que tots, abans de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.
A la nit vaig somiar que tots i cada un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i corríem fins l’extenuació.
El dia de Sant Jordi, un parell de llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu, amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:
         –Sí, jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.
I feia un moment m’havia explicat que havia guanyat un premi literari.
         –Com que no has arribat enlloc? I el premi?
–Sí, però veus? Per Sant Jordi...
Em vaig sentir ben acompanyada perquè mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament desbordats, pobrets–  demanaven per algun de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat. Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot. Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any 1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu, tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.
Pel que fa a la resta d’autors, en tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.
         –És una història real– deia, entre altres virtuts.
I li compraven. Sí, sí, li compraven. La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena, potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.
         –Què et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?
         –No, no, jo no, jo això... no.
I va ser que no. És que jo, per segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!
Una altra autora, de llibres de cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens vam mirar com dient:
         –N’hi ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la mirada– I si ens hem equivocat de gènere?
Un escriptor que anava de molt bon rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho, perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors, va dir.
         -Sí, senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!
I ja per acabar les anècdotes xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava, em va dir:
         –És de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se m’ha desllorigat el canell.
         –Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.
Ara bé, amics meus, a la tarda, al poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!

Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer