dissabte, 24 d’agost del 2013

ELS ARBRES SABEN EL SECRET

Dedico aquest relat a totes les dones, en especial a les del meu poble, Vimbodí, i singularment, a la meva mare.



                                                          
Diuen que quan els arbres van poblar la terra tenien una marxa formidable i es desplaçaven d’ací d’allà, sempre de nit, amb l’única precaució de no entrebancar-se  amb les pròpies arrels i les capritxoses branques. També podien parlar sota la lluna, encara que en un llenguatge especial i no accessible a d’altres espècies. Diuen que tot se’n va anar en orris amb l’afer de la poma i que Déu va imputar la pomera, i amb ella tots els arbres, en el cas de la temptació a Eva.

Déu va castigar els arbres a romandre immòbils pels segles dels segles i a poder exercitar la parla només quan la pluja i el vent fossin tan intensos que les paraules dels arbres es confonguessin amb la seva remor. Adam va demanar un alleujament de la pena, la culpa havia estat d’Eva- els homes sempre nobles, aquí va començar tot- però només aconseguí que Déu autoritzés els arbres a moure’s en un perímetre restringit. Per això els arbres des d’aleshores enfonsen i estenen les arrels ençà i enllà com si els hi anés la vida, creixen en direcció al creador i eixamplen branques i capçada a dreta i esquerra, recordant aquells vells i meravellosos temps quan tot era tan senzill com treure les arrels de la terra fonda i començar a caminar. D’aixecar el càstig sobre la parla, Déu no en va voler saber res.

Diuen els erudits en la matèria que els arbres van saber des del principi que Eva era tan innocent com ells en l’assumpte de la poma i que Adam es deixà subornar per la serp i per això l’acusà. Per aquest motiu des d’aquell temps tan antic, els arbres s’han sentit sempre en deute amb les dones, perquè si bé a ells se’ls va alleujar la condemna, a la dona no se la va exculpar mai.

Els arbres en cap cas no es van conformar i van lluitar per mantenir els seus privilegis. Fa molts anys d’això, segles, mil·lennis i, pobrets arbres, van anar caient, uns pel pas del temps, altres pel pes de la civilització, uns més per la desmesura dels homes i alguns per llamps caiguts en ziga-zaga del cel, ells sempre van pensar que enviats per Déu. Uns quants, no obstant, van resistir i així va sorgir una nissaga d’arbres centenaris que, tot i acabar morint, deixaven en el seu lloc l’arrel perquè n’hi naixés un altre. Els arbres nous compartien la longevitat dels seus predecessors i l’energia i impetuositat de la joventut, des de sempre capaç de grans proeses.

De l’excel·lent nissaga que va anar millorant l’espècie, en queden uns centenars d’arbres escampats per tot el món. I ningú no sap perquè, divuit d’aquests ancians arbres que posseeixen la saviesa del que tot ho ha vist passar i res no l’ha deixat indiferent, es concentren en un territori petit dins la Conca de Barberà, a recer de les muntanyes de Prades i a tocar del monestir de Poblet.

Els arbres s’escampen pel seu terme, a favor de la banda del bosc. Diuen que els hi agrada el sol i la companyia dels conills,  les perdius i  les llebres. Que els plau sentir el riu i el cant de l’aigua i que gaudeixen acollint els nius del pit-roig. També estimen la pluja i l’olor dels bolets i tenir tan a prop les muntanyes, que anirien a trobar si es poguessin alliberar. A pesar d’esbargir-se d’aquesta manera el que els hi agrada més és que el vent els faci girar i veure el poble tot allargat, amb una sola casa molt alta, han sentit dir que és el campanar. Amb la seva vista tan clara i des d’un punt tan privilegiat es delecten de veure les dones que amb el seu moviment incessant fan rutllar el món i la història, sempre amb un gest callat.

  


   Del que diuen i diuen
   jo ja me’n vaig atipar,

  i una nit de lluna plena,

    érem al mes de maig,

Aquest arbre sap el secret
vaig anar fins a les Planes,
 és un lloc com no n’hi ha.

           En silenci,  

 vaig acostar-me a l’alzina,

    no feia vent ni plovia,
  però la vaig sentir parlar.
   L’alzina deia paraules,

    en català net i pla.

 Vaig mirar vers on mirava

   i allà baix a Riudabella,

     la servera escoltant,
al seu torn també parlava
     i mentre parlava,

          es girava
    i a la figuera cridava.
       Jo allí dreta,

     quieta i expectant,

      com en un somni

    els ulls em fregava.

        De les dones,

   les vaig sentir xerrar, 
  de la primera mentida 
         i del càstig

i, entre paraula i paraula,

 em plaguí molt escoltar

         que per fi,

   descansar  ja podien,

que a les d’aquesta terra
  no les hi calia advocat
perquè des del càstig de Déu

      fins avui en dia

  res no les havia aturat.




dissabte, 10 d’agost del 2013

EL VEÍ DE LES TEMPESTES


No voldria que després d'això hi hagués cap inundació. El meu desig té bones intencions. Com sempre.

                                                        
Sempre que plou a bots i barrals, em recordo del meu pare. El veig entusiasmat sortint a la finestra i cridant:

            - Aigua!!!

Més fort, com més fort plovia. Encara ho fa ara a vuitanta i tants. No he esbrinat mai si és cosa seva, cosa de família o cosa de la pagesia. Ja se sap que per als pagesos l’aigua sempre és bona.

No és pas que ara caigui aigua per l’amor de Déu, però és que aquests dies tothom en parla.

            - Que plogui, si us plau, que plogui!

            - Fa molta calor, que plogui ja!

            - Plourà i tot s’arreglarà

            - Quina calitja. Hauria de ploure, no?

            - És que si no plou no sé què passarà.

            - Ja ho han dit al temps. Ha de ploure, d’avui no passa.

Jo escolto i em sembla entendre que la pluja es veu com la solució a tots els problemes, i sinó a tots, sí a uns quants. De seguida me'n ve al pensament un, el més gran que estem patim des que a finals del 2008 no sé què caram va passar amb les hipoteques tòxiques americanes. De fet, sí que ho sé, però no ho explicaré. Només diré que tot el món occidental i part de l'oriental en quedà esquitxat. I em faig la bella il·lusió que aquell esquitx que esdevingué taca d'oli i que anomenem crisi, serà arrossegat per un bon xàfec i no se’n parlarà mai més.

He baixat a inspeccionar el traster, ben eixut com està, abans no s’inundi amb la pluja beneïda que ha de caure. No hi fa res. Que plogui!

M’assec a esperar que plogui perquè el pronòstic diu que plourà. I ho faig a la terrassa perquè vull veure com arriba. Serà un moment molt emocionant i no tinc ganes de perdre-me’l. No sé si em cansaré d’esperar, però hi tinc molta fe. Aquesta vegada, sí.

Passa un tren Alvia a tota velocitat i em pregunto, tant a prop que passa, si no m’entraria directe al menjador si descarrilés. No és un acudit, és un mal pensament que he tingut. Sense ni mica de gràcia, ho sé, però penso que si aquell dia hagués plogut, potser el maquinista hauria reduït la velocitat, fins i tot abans de distreure’s.

Em miro les meves pobres plantes, la cara que fan. I això que les rego cada dia. Ja no dic res de les del veí de sota que fa una setmana que és de vacances. A mi, però, m’interessen les meves perquè me’n sento responsable, ve-t’ho aquí. Ja es veu prou bé que no els serveix de gaire l’aigua de la regadora que els hi subministro amb tant d’amor. Se’ls assequen les fulles, les flors no arriben a un dia de vida i les poncelles cauen abans d’esclatar. Ja sé que us agrada més l’aigua de pluja - els dic -  però no tinc l’aixeta del cel per omplir la regadora. Fins i tot, l’hibiscus en resistència passiva durant dos estius, sense flors i quasi sense fulles, que aquest any treu una flor cada dia, se n’està ressentint. Però jo només me’l puc mirar i, com a molt, dir-li:

            - Espera’t, espera’t...

Doncs ja fa estona que m’espero, jo també, asseguda, i em comença a fer mal el cul. Llàstima que a vegades podria compensar el desequilibri d’haver-me passat el vuitanta per cent de la meva vida desperta, asseguda, però és que les cames m’hi porten cap a la cadira. I calculo aquest percentatge a ull, que ja se sap que els nombres i jo...

M’aixeco per desentumir els ísquiums (vegis Viquipèdia). No sé quanta estona s’allargarà l’espera. Observo els veïns de les cases de la vora, a l’aguait. També s’esperen. Entren, surten, però no seuen com jo... bé, un sí. Ja el conec, és el veí de les tempestes. Li encanten. Es posa a l’extrem de la terrassa, i perquè la seva dona no el deixa que si el deixés, de segur es penjaria de la barana enfora. El primer cop que el vaig veure amb tempesta – de fet només el veig quan hi ha tempesta – em vaig espantar molt. Es veu que s’hi identifica tant que quan llampega, ell també s’il·lumina com un florescent  i zigzagueja tot excitat. El veig a ull nu, res de prismàtics per tafaners. Ara ja m’hi he acostumat i si no hi és, el trobo a faltar, la veritat. La del tercer del número 49 em mira amb complicitat. No diu res, estem molt lluny per cridar. No fos cas que espantéssim la pluja. Amb els ulls ens ho diem tot.

            - Esperem.

            - Sí, esperem.

Un moment! El so més desitjat acaba d’arribar a la meva oïda. Ha caigut una gota sobre la barana d’alumini. Per fi, ja plou! Les begònies es mouen mirant el cel. No és pel pes de les gotes, sinó per la migrada brisa que sempre precedeix la tempesta. Cau una altra gota al meu davant. Veig els geranis en línia que es vinclen tots cap aquí i obren les boques com plantes carnívores a la cacera de la pobra presa, la gota. Ara sí que veig que la mancança d’un recurs bàsic pot generar agressivitat. Molta.

No sé què fer, si retirar-me vençuda – em sembla que per avui ja ha plogut prou – o refermar la meva fe, que diuen que mou muntanyes i avui hauria de moure núvols. El veí de les tempestes es manté resolut i introntollable, de moment, en el seu lloc. Doncs si ell que té influència es queda, jo també.

Vaig a la cuina a buscar provisions, això pot ser llarg. Encara no ho tinc tot i un brummm!!! quasi em tomba d’esquena. Corro altre cop cap a la terrassa, i és que no hi ha dret, per un moment que abaixo la guàrdia... El primer que veig és el veí. Es va encenent al ritme dels llampecs que, a cops de colze i atropellant-se, s’obren pas entre els núvols a veure qui s’endinsa primer en el mar. Després veig les plantes rabejant-se complagudes amb l’aigua que els cau del cel. I amb aquests dos indicadors,  veí i  plantes, ja en tinc prou: està plovent! Sento una passió irresistible de cridar “aigua!!!”, però em continc, perquè no em vull perdre ni un segon de l’espectacle.

Em torno a asseure per gaudir-ho  a cor què vols, però... ja està, ja ha parat. Examino el meu pluviòmetre de darrera generació. Els seus mil·límetres mesuren en gotes i no en metres cúbics. Fabricat expressament a Alemanya, per a pluges raquítiques de països pelacanyes del sud, amb economies fàcilment esfondrables, treball precari i sous més precaris, que potser encara no ho són prou. Me’l miro i interpreto: vint-i-tres gotes. I tot d’un plegat m’agafen ganes de llençar el pluviòmetre a la via i que el trepitgi el tren, perquè altre cop m’han tornat a enganyar, Innocència o Càndida m'hauria de dir de nom, i després de tant esperar. Que aquí no s’arregla res, i no sé ni si el diluvi universal podria.

Em capbusso en la memòria no molt llunyana per trobar una pluja en condicions, amarant la terra, xopant els cors, revertint la sequera. I em pregunto si va ser primer la pluja precària o el pluviòmetre per mesurar-la, la crisi que diuen que ens mereixem o bé el motlle d’argamassa on els veïns del nord associats han volgut encabir-nos, potser abans que el cataclisme ens colpegés a tots.

Està clar que si hagués plogut no m’hauria enutjat tant, perquè ja se sap que l’abundància mata la fam. Precisament per això, l’escassetat l’esperona.


Ho semblava, la veritat.

diumenge, 4 d’agost del 2013

ELS HOMES QUE M'AGRADEN


Dedicat al meu amic Marc, que sé amb l'ànim en suspens des que en la meva entrada del 21 d'abril, vaig insinuar que potser algun dia parlaria dels homes que m'agraden.


M’ha costat molt d’escriure aquest text i no pas per la manca de qualitats dels homes, sinó per la meva exigència. Les dones, a la meva edat som exigents i és perquè ja portem molts anys essent exigides. Els mateixos anys que hem tingut per mirar enrere en la història i adonar-nos que des de segles ens han demanat tant que hem après a caminar soles, cosa que molts homes encara no han aconseguit.

Això no es convertirà en un panegíric a favor de les dones. De cap manera. Tampoc en la meva pàgina de reclam, només per a solteres intel·ligents, que cerquen parella.



A mi m’agrada el Pierce Brosnan, el Harrison Ford i l’Imanol Arias. Sí, ja sé que són grans, però és que jo també ho sóc. No obstant, també el Brad Pitt, el Ben Affleck i el Julio Manrique. Segurament tots m’enganyen perquè tots són actors i per tant actuen, però no diré que no m’agradi ser enganyada si ho conec a priori. Esser seduïda per qualsevol d’ells és un desig recurrent que em ronda des que els he anat incorporant en el meu somni eròtic.

 
El trenca-closques que em trenca el cor. Potser és que hi manca alguna peça...


Fora dels de la pantalla, d’entrada, d’home no me n’agrada cap. Els veig a les antípodes del que a mi em podria enamorar.

El primer que em fa canviar d’opinió és la seva mirada. Si va de dret als meus ulls, segurament no se n’adonen, però acaben d’obrir una porta. La veu també és important. No cal que sigui la del Constantino Romero, però una veu greu, per dir-ho amb argot modern, em posa. I aclareixo que depèn del que digui la veu. Si em diu: Nena, no ets el meu tipus, automàticament deixa d’interessar-me. Amors impossibles, ara ja no, si us plau.

M’agraden els homes amb cabells llargs, recollits o lliures al vent, per mi símbol de força des que vaig descobrir el mite de Samsó. Segurament també, símbol de joventut, a la que reconec m’aferro obstinadament   a mesura que me n’allunyo. No obstant, també amb cabell curt i sense cabell. Igualment, amb pèl al cos, però que sigui sedós, del que no ha vist mai l’afaitadora.

Les mans, com els ulls, són decisives a l’hora de rendir-me davant d’un home. Les vull primes, cuidades i llargues i  no penso explicar el perquè. Els peus grans i amples. Necessitarà tenir una bona base per mantenir l’equilibri al meu costat.

Respecte als hàbits, si algun dia es renta les dents a casa, que m’ajudi a fer el llit per desfer-lo a continuació. Que sigui tan autònom a casa seva com jo a la meva. Que estimi la seva llengua i si pot ser que sigui la mateixa que la meva. Que sospiri pel país i que n’anheli com jo la independència. Si té subordinats a la feina, que els tracti amb el mateix respecte que tractaria la seva mare. Que tingui amics i que no vagi a remolc de cap. Si m’escriu un poema, que no sigui ensucrat. Que tingui sentit de l’humor i que sàpiga riure i també plorar. Que l’apassioni jo i també la vida, res de descafeïnats. I l’hàbit més arrelat de tots: que em xiuxiuegi sovint a l’orella “t’estimo” i que encara essent sempre la mateixa paraula, em sorprengui, m’arravati, em sedueixi i em faci somiar.

 M’agraden forts, però a la mida justa, sense excés. El que sí demano musculat és l’òrgan darrere el pit. Un cor flexible i atlètic que bategui per mi i que mantingui el mateix tremp del primer dia, deu dies, deu mesos o deu anys després.

Ja sé que no he parlat d’allò tan important que quasi sempre es mesura en centímetres i algun cop, en pams, que es valora en funció de la seva freqüència d’ús i que pensen els homes que la seva mancança fa infelices les dones. Però jo vaig néixer l’any 56 i vaig patir la repressió franquista en un col·legi de monges. Hi ha paraules que encara ara no les puc pronunciar en públic. Amb tot, estic convençuda que si els requisits demanats es compleixen, l’home passarà l’examen i allò tan important , tingui la mida que tingui, m’agradarà.



Sóc conscient que la meva descripció dels homes que m’agraden és, malgrat la ironia, romàntica. I és que el romanticisme és una manera de concebre la naturalesa, la vida i les persones, però igualment un moviment polític i cultural del segle XVIII que exaltava els sentiments, la creativitat, l’obra imperfecta i, ves per on, també el nacionalisme (!!!)  


Com sempre dic : sóc jo o és el meu personatge qui parla? Els que em coneixen, segurament ja ho sabran, i els que no, sempre poden intentar descobrir-ho.

dissabte, 20 de juliol del 2013

SOBREVIURE A AUSCHWITZ



                                              


M’agrada la història, m’agrada molt. Sento que quan em parlen de qualsevol fet històric, immediatament tinc la necessitat d’ampliar-lo i conèixer-lo millor. Potser per això trepitjar aquells escenaris de la història on els esdeveniments hi han deixat la seva empremta fermament estampada, sovint em fa sentir com si jo també els hagués viscut. Ja sé que aquesta sensació és compartida amb una pila de gent.

Uns arqueòlegs excaven des de fa temps, uns mesos l’any, en una balma d’una vinya de casa. Hi ha un campament de caçadors de fa quinze mil anys i hi van trobant coses que per ells tenen molt de sentit. Per mi, no tant perquè en aquell escenari la seva sensibilitat és molt superior a la meva. No obstant, quan no hi són, alguns cops m’atanso al jaciment i m’hi assec a la vora. Si el silenci m’acompanya, i parlo del silenci que acompanyava els estadants del campament, aquell que només trenquen els ocells o el córrer de l’aigua del riu, m’és fàcil veure-hi els nens corrent d’ací d’allà, els homes arribant amb els conills a l’esquena i les dones contentes, crec que aleshores sí, encenent les fogaines. Tanco els ulls i en sento l’enrenou mentre constato que no arribo a esquitx microscòpic en la història de la humanitat. Ni jo, ni tota la meva extensa família, ni el meu poble sencer, ni la meva ciutat amb barris inclosos.

Visc a prop de l’amfiteatre romà. Sempre que hi passo pel costat, per vegades que ho faci, hi sento el brogit eixordador de la multitud, amb el polze mirant a terra. En aquest cas, segurament perquè aquesta és la imatge que més em colpia en les desenes de pel·lícules de romans que vaig veure durant la meva infantesa.

Fa uns anys vaig estar a la Normandia. En parlo sovint perquè aquell viatge va marcar un abans i un després en la meva vida. Els trets ressonant arreu, els soldats caient per les platges, pels camins, pels pobles..., les ordres i els crits en una desesperada babel. No sé si feia sol aquells dies de juny de 1944. Quan jo hi vaig ser, el cel estava enrarit i sentia que la mort m’envoltava, encara seixanta anys després.

No fa gaire vaig viatjar a Polònia-  i sospito que hi haurà una altra marca en la meva vida- i vaig fer l’obligada visita a Auschwitz . En vaig sortir tenint la impressió que aquell havia estat el veritable motiu del meu viatge. Malgrat tot, per l’intens dia a dia de la resta de la sortida, fins que no vaig arribar a casa no vaig ser conscient de la magnitud del que havia vist que, per mi, no va tenir res a veure amb tot allò llegit o vist en les pel·lícules.

A dia d’avui, quan es compleix un mes de la visita, dubto si vaig fer bé d’anar-hi. Costa seguir amb la rutina diària i fer com si res, després de ser-hi. Cada dia, des de llavors, el meu pensament vola vers aquell espai i ho torno a veure i a viure tot. No parlaré d’aquest tot, perquè malauradament ja és prou conegut. Tampoc no podria, el seu abast no es assumible. Els barracons de la vergonya i les vitrines, testimoni de l’incomprensible, desfilen davant dels meus ulls. La cambra dels judicis sumaríssims, sempre amb el mateix veredicte, precedeix el so dels trets davant del mur d’execució, en la seqüència que m’encalça dia rere dia. Veig els quinze presoners que moriran, ni un més ni un menys, a canvi d’un sol d’escapat. Contemplo angoixada els jueus enganyats, no pas tots, a l’arribada dels combois al camp, els nens saltironant al davant de la família, ignorants del que els espera. Pengen la roba il·lusionats als penjadors, per fi es podran dutxar, i retenen el número en la memòria per recollir-la després, els hi diuen. Veig sense voler-les veure, les obertures per on havia de caure l’aigua...

Veig el cinisme, el fred càlcul, la metodologia, la insensibilitat, la productivitat en la indústria de l’eliminació de vides humanes, la disciplina, l’acarnissament, la bogeria?

Desenes de preguntes han quedat surant en el meu cap. Totes sense resposta coherent, encara que tothom, i jo també, provi de donar  la seva.

Això és el que pot arribar a fer un home amb la seva idea.

- Els jueus ja vivien en una espècie de gueto abans de ser perseguits pels nazis. Eren una gent  estranya.

Molts alemanys no es rebel·laven per por.

- És que Alemanya havia patit una gran humiliació.

- La idea de poder disposar lliurement de la vida aliena, ja fos dels enemics de guerra, jueus, gitanos, homosexuals i d’altres impureses per a la raça ària, segons  caprici o  rampell, va fer embogir els nazis.

El que queda del mur del gueto
- Un cop decidit que els jueus eren un problema, l’únic que comptava era trobar-hi una solució.
- Ho portaven tant en secret que la resta del món no ho sabia.


Cap d’aquestes respostes no és vàlida per si sola ni acompanyada de les altres. No ho són per mi, crec que tampoc per ningú. El món sencer estarà sempre en deute amb els jueus. Em consola saber que han aconseguit el seu territori i que són una nació important perquè sentir-se forts els pot rescabalar en part - no crec que ho oblidin mai -  del crim de què van ser objecte. Només els demano que, en nom de tot el que van patir i de la dignitat arrasada, no descuidin mai la dels seus veïns, ara adversaris.


diumenge, 7 de juliol del 2013

FINS I TOT AL PLANETA LILU



                                          
                                             

Tinc clar que Catalunya no és el centre del món i que aquest no està pendent de nosaltres, però fa temps que sento curiositat per saber que opinen la gent d’altres països del nostre desig d’independència.

No tinc gaires contactes internacionals, però sí una modesta mostra que a  mi em serveix per convèncer-me, des d’un pensament aliè, que el que demanem no és tan descabellat.

El David és escocès i viu a cavall entre Escòcia i Catalunya. Diu que aquí sí que és possible perquè econòmicament tenim de tot per a poder ser autònoms, i que en canvi allà ho tindrien més difícil. Que la consulta s’ha de fer encara que ens arrisquem a que els resultats no siguin favorables.

Tinc una amiga que es va casar a Nàpols. El seu marit em respon amb un entranyable moviment de braços que si nosaltres volem, per què no? Seguirem formant part de la Mediterrània, si més no, que és molt més important que fer-ho d’Europa, diu.

Un conegut que viu a la Camarga, la de veritat, no la del restaurant dels espies, diu que està bé plantar cara a l’imperialisme espanyol, però que no creu que ens en sortim, com no se’n sortiria cap regió a França.

La Karen em va donar classes d’anglès quan tenia vint-i-cinc anys. Ja en fa molts d’això, però vam recuperar el contacte quan en un viatge que vaig fer a Irlanda vam quedar per fer una Guinness a Temple Bar. Des de llavors, el correu electrònic ens permet posar-nos al dia. Ella diu que el millor d’això nostre és que ho estem fent per la via pacífica, que és la única via legal i moral possible.

També en un altre viatge, aquest molt recent, vaig conèixer l’Adam. Em va semblar molt sensible a tot el que havia viscut Polònia i compromès amb el seu país. En preguntar-li si sabia el que estava passant a Catalunya em va dir que ell coneixia el tema per les dues bandes i que li semblava que nosaltres teníem raó, però també la tenia Espanya per no deixar-nos marxar. Quan li vaig parlar de l’espoli que estem patint, em va semblar que es quedava molt sorprès. Sigui com sigui, va mantenir el que m’havia dit al principi: que qui ho havia de decidir érem nosaltres i només nosaltres.

Sembla doncs, que la lògica s’imposa dins del pensament individual, sense manipulació ni interessos creats ni pertinença a Catalunya o a Espanya: un país ha de poder decidir el seu futur.

El dissabte passat, 29 de juny, un amic meu va aterrar a Barcelona. Havíem quedat però va arribar abans d’hora. Es quedà tan astorat per la gran multitud que anava tota en la mateixa direcció que es deixà portar per la riuada i va fer cap al Camp Nou.

Amb en Lil ens vam conèixer l’any passat, quan vaig fer un viatge a l’espai on, contràriament al que tothom es pensa, no és tan difícil anar. No només hi pot viatjar qui té molta pasta sinó també qui té moltes influències. En fi, és el meu cas i no diré res més.

Diu en Lil que el primer que el va sobtar va ser el moviment onejant que feia tota la gent pujant i baixant els braços des del seu seient. Havia vist les onades del nostre mar aguaitant des del seu planeta Lilu, amb els seus ulls amb zoom incorporat, però diu que aquell acoloriment on s’hi destacava el groc i el vermell era molt millor a totes les games de blau i gris que sempre havia vist en el mar.

M’explica que li va agradar molt la primera cançó que deia “... qualsevol nit pot sortir el sol...”, que al seu planeta reben el sol de gairell i que aquesta frase va ser com un raig d’esperança. Es veu que va anar rodant per l’estadi i que una bona estona va estar-se al darrere de la violinista perquè tocava amb tant de sentiment que quasi el feu plorar. Després quan un lil d’aquí va començar a acaronar la guitarra, va córrer a posar-se-li damunt de l’espatlla i va ballar al ritme de “Ella té molt poder, ella té molt poder...”

No acabava d’entendre la colla de l’onada perquè estaven tan exaltats que no deixaven parlar ni cantar tranquil a ningú i els interrompien constantment amb aplaudiments i crits que no podia desxifrar de tant com cridaven. De tant en tant apareixia a les pantalles la imatge d’un altre lil, amb gorreta i cara de bon jan, i altre cop tornaven a aplaudir i a cridar.

En Lil anava d’ací d’allà per no perdre’s res. Es va entusiasmar quan una colla de lils i lilets van anar pujant un damunt de l’altre per fer una mena de castell. I va arribar al zenit, m’explicava i me’l crec, quan va sentir cantar a tothom amb veu forta, però no cridant com abans, una cançó que parlava de cops i de falç.

El que no li va agradar gaire van ser les lletres gegants que van aparèixer de sobte a les grades: FREEDOM 2014 CATALUNYA. Diu que aquesta llengua imperialista que ja ha provat varies vegades d’inmiscir-se en el seu planeta, no li fa cap gràcia i que tant que presumim de llengua pròpia, ja que el món ens està mirant, a veure què fem que li parlem en una altra. I té raó.

Quan ens vam trobar, el vaig reconèixer perquè l’estelada que s’havia lligat al coll caminava sola. Ah, no ho havia dit. El meu amic Lil és invisible. Ja sé que algú dirà: com us heu fet amics si no pots veure’l? És fàcil. Oi que darrere les paraules hi podem entendre altres significats? Doncs, darrere la matèria també s’hi poden intuir altres presències. Només és qüestió de saber mirar, escoltar i estar obert a fer amics, encara que siguin diferents.

Diu en Lil que la propera vegada que muntem una festa que l’avisi sens falta , que pensa venir amb uns quants amics, perquè això d’aquí no es pot explicar, s’ha de veure, i que el nostre sentiment ja l’entén però també el vol viure.

dissabte, 29 de juny del 2013

UN ANY DE VIDA



Avui és 29 de juny. Fa un any que vaig engegar el meu blog enmig d’una tempesta personal que algun dia potser explicaré. Sense cap pretensió em sento obligada a passar balanç i per poc que m’agradin els nombres, hauré de sumar plusvàlues, rendiments i sobretot royalties, que és allò que diuen que als escriptors els permet viure de les seves paraules. Ho diuen.
En primer lloc vull anomenar un dels pares de internet, Tim Barnes Lee, creador del primer web-blog que consistia en una llista de webs amb els seus links i un breu comentari de cada un. Un any més tard, Justin Hall va ser qui va engegar el primer blog personal, tal com els coneixem ara.  Els dono les gràcies a tots dos per haver-me fet a mans una eina per poder fer públic el que escric i no haver-ho de deixar en un calaix, que obriria de tant en tant per mirar-m’ho amb recança. També perquè formar part d’una comunitat tan gran com la dels blogaires em fa sentir més ciutadana de tot el món mundial, i obrir-se sempre és positiu.

Bé, des del 29 de juny del 2012, salsa-ficcio ha rebut dues mil vuit-centes vint-i.-quatre visites. Res a veure amb els cinquanta milions de visites que va rebre durant l’any 2006 l’actriu xinesa Xu Jinglei, segons va divulgar Technorati que, com indica el seu nom és una empresa que analitza tècnicament ratis de internet, principalment de blogs. No em vull enganyar ni a mi ni a ningú. De les dues mil vuit-centes vint-i-quatre visites, aproximadament la meitat han guaitat al meu blog i han tornat a sortir, com qui pica una oliva, o qui tafaneja una parada del mercadillo. Es tracta de passejar-se per la xarxa entrant ara aquí i ara allà sense quedar-s’hi. Espero que els cinquanta milions de visites de la meva col·lega Xu també vagin per aquí perquè cent trenta mil visites per dia són ben capaces d’ensorrar un blog i també el seu autor.
La veritat és que si l’altra meitat, mil quatre-centes dotze visites, han llegit els meus relats crec que això és meravellós i, amb grans dosis de prudència i també de modèstia, vull pensar que el que escric hi ha qui ho troba interessant.

Els visitants són, segons les estadístiques i per ordre decreixent, Espanya, i aquí encara ens  hi incloem els catalans, Rússia, Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Índia, Tailàndia, Països Baixos, Ucraïna, Israel i Polònia. Només demano que el translate del blog sigui un expert translator i no doni a llegir cap disbarat als lectors no catalans.
En un any he publicat al blog vint-i-cinc entrades, que a l’inici complien  l’objectiu principal pel qual el vaig engegar: relats purament literaris sobre tot allò que m’inspira. Després els he anat alternant amb temes d’actualitat, el Barça i el moment especial que viu Catalunya. En realitat no he perdut de vista l’objectiu d’escriure sobre el que m’inspira, de la manera més literària que sóc capaç.

Les entrades més populars perquè són les més llegides han estat:
Neu, o el futur que ens espera sinó comencem a girar-lo ja.
Tinc un cotxe petit, que ha resultat ser molt gran.
Nombres no, si us plau, un relat ple de nombres on declaro que no m’agraden els nombres.
Les dones que m’agraden, on parlo d’això, de l’admiració que sento per algunes dones.

Acabo. Plusvàlues, zero. Rendiments materials, zero. Royalties, zero. Satisfacció personal, cinquanta milions. Sí, sí, el mateix número que les visites al blog de la Xu.
Moltes gràcies a tots els que hi entreu, el llegiu i en parleu. Sense vosaltres, el blog no seria res i ell i jo passaríem molta vergonya.

Falta el pastís, però eh que és bonica?

diumenge, 9 de juny del 2013

A MESURA QUE EL TEMPS PASSA ... S'ESVAEIX LA BOIRA






A la llum de l’enquesta sobre la intenció de vot que ha publicat “El Periódico”, avui m’atanso a la finestra i veig que la boira s’esvaeix. Potser s’ha acabat la inestabilitat del temps, el que segur que no s’ha acabat és la borrasca inesgotable que ve d’España. I si tal vegada hem trobat un paraigua robust i indeleble a prova dels  pitjors temps?
Analitzo el que veig a través de la finestra:
Governar desgasta, aquí, allà i més enllà. Desgasta més en temps de crisi que de bonança. No ho explico, crec que tothom ho entén.
A mesura que el temps passa, els catalans virem més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme. I tot gràcies al govern d’España, que fa mans i mànigues per impedir-ho. Com més mànigues fa, més independentistes neixen. Més per això que pel govern d’aquí que fa el que pot i el que no pot per administrar la misèria.
Per aquest motiu n’hi ha uns que han quasi doblat, i redoblat l’alegria, la intenció de vot en menys d’un any, segurament perquè són els més independentistes de l’esquerra.
Una altra esquerra transgressora, amb samarretes al Parlament i ideals elevats, una mica surant per damunt del terra, es manté. Diria que tots esperem que davallin al nivell de la realitat objectiva, i no parlo pas de les samarretes que, per cert, els fan molt atractius.
L’esquerra més esquerrana conduïda per l’home eternament xaval, bat rècords d’adhesió i mentre no s’aturi ni es repari la injustícia social, així serà i augmentarà.
Aquella esquerra competent que en altre temps rivalitzava en autoritat, que no en autonomia, s’ensorra sense remei i és que no és temps de mitges tintes.
El partit del govern español cada cop és més popular al meu país, em sembla que també al seu. Popular perquè el poble en parla sovint i malament, reprovant-lo, condemnant-lo i engegant-lo. Moltíssimes gràcies pel diàleg, per la comprensió, per ser tan oberts, per tots els intents de repressió. N’hi ha més, però no acabaria. Ells que no volen sentir parlar de la independència, no saben com estan ajudant l’independentisme. A mesura que el temps passa, més. Gràcies.
L’altre grup a la dreta es beneficia de tanta popularitat guanyada a pols pels Werts, Montoros, Monagos, Luisas Fernandas Rudi lapaoistas i més, i els arrabassa tots aquells votants que encara consideren que Catalunya està ben tractada per España. A mi em cauen simpàtics, perquè una dreta dividida en dues parts és dues dretes, però amb menys votants. Només per això, tanmateix. Penso que el seu representant ja va mostrar tot el que podia fer quan el 2006 va sorgir, potser del paradís, exhibint la seva silueta nua fent campanya. No sembla que tingui gran cosa més per ensenyar. Des de llavors i en un temps de tants canvis, sempre li he sentit el mateix discurs.
Espero que cap analista polític llegeixi la meva anàlisi. Ja sé que les meves pretensions em poden valdre un bon clatellot i una estirada de nas, i d’orelles, però no cal que pateixin. Mai no els hi faré la competència perquè anàlisi i política són de nombres, i jo, ja ho sap tothom,  no en sóc.
Fa tres setmanes, Salvador Cardús publicava un article a La Vanguàrdia, “No és un xoc de trens”, on, entre altres coses interessants, deia que l’Estat propi era un nasciturus i explicava que ja era perquè estava concebut. Tal com jo ho entenc, només li falta néixer. Em va agradar tant aquest concepte que cada dia hi penso una estoneta. L’embrió era, és, molt desitjat i ja s’està formant. Només ha d’arribar a bon terme, encara que haguem de patir dolors de part. Ara sí que crec que nosaltres, España, Europa i fins i tot els americans i els ugandesos saben que naixerà. En el pitjor dels casos, i suposant que hi hagi complicacions en el part del primer embaràs, el desig és fèrtil. Tornarem a engendrar.
Al meu davant s’ha esvaït la boira. El dia és clar. Tanco els ulls i no puc veure la independència, però sí sentir-la bategar. Amb l’impuls de tots els que la desitgem, batega fort sense aturar-se. I el seu trip-trap mormola: ja.
 
Quan la boira, per fi, s'esvaeix

diumenge, 19 de maig del 2013

L'ESFORÇ



                                                       
Recordo que quan va començar la crisi, només dos mesos després, vaig sentir pels mitjans que la crisi havia portat nous valors a la societat, entre ells la cultura de l’esforç. Em va estranyar perquè sempre havia relacionat l’esforç amb el treball continuat, la lluita, la resistència... i per tant, que ràpid! vaig pensar. Així doncs, d’una forma vertiginosa havíem passat de tenir-ho tot sense cap esforç, a valorar l’esforç per aconseguir-ho. I sense rebel·lions, ni  rebequeries, ni res. Com que no m’ho vaig creure, vaig voler pensar que el que podia ser una fita, ja es donava com a fet, per allò d’animar tothom a apuntar-s’hi.

No obstant, vaig voler fer una comprovació informal entre la gent jove, els més propers a mi i d’altres. Vaig pensar que eren ells els que més havien patit la sobreabundància i l’absència de desitjos, ho tenien tot,  i per tant la manca d’esforç. Els joves continuaven ancorats en la seva comoditat i en el seu no-esforç i seguien esperant que els seus desitjos els vinguessin a les mans sense ni tant sols acotar-se. És més, el mal humor els envaïa quan no els podien satisfer ja!. L’esforç no s’albirava per enlloc.

Amb el temps he anat veient que tots ells han trobat o trobaran una solució dràstica per adaptar-se a la cultura de l’esforç, que no de valorar-la. És la incorporació al món del treball. La crisi econòmica, amb la seva aliada, la Reforma Laboral, ha fet miques la societat del benestar i el treball que dignifica la persona, i ha convertit en esclaus els treballadors. Ara mateix es troben agafats pel coll i suspesos en l’aire amb un dit polze gegant prement-los la gargamella i amenaçant d’asfixiar-los.

Aquest és el món amb què topen els nous treballadors quan tenen la sort de trobar feina. És el món al que irremeiablement s’han d’ajustar  si volen conservar-la.  Per desgràcia, a banda d’aquests nous i també dels vells treballadors, la crisi ha multiplicat en visió calidoscòpica la figura del treballador aturat, en algun cas sense cap possibilitat de perdre aquest qualificatiu. Que els hi preguntin a ells per l’esforç i la cultura coaccionada, desintegradora  i inhumana d’esforçar-se sense treure’n cap profit.

A una amiga meva van donar-li un càrrec a la seva empresa. Petit, com acostumen a ser els càrrecs a les dones. És que el sistema és mascle. El seu cap va fer-li un excel·lent discurs en la presa de possessió del càrrec, sobre l’esforç, el seu valor i els valors que se’n desprenien. Era un bon home, ella m’explicava, del tot sincer i coherent amb el que deia. Se’l va creure a ulls clucs i va arribar a pensar que ell mateix era en sí l’ESFORÇ, així en majúscula i lletra de cos 16. Després va saber, perquè tot se sap, que quan el seu cap informava al seu, sobre ella, "esforç" era també la paraula més emprada.

Així funcionen informes i avaluacions en les grans empreses: un cap informa el seu sobre els seus subordinats. Aquell, al seu torn, informa el seu cap superior, i aquest el seu, sempre instruint sobre aquell immediatament inferior. Dic jo que hi ha d’haver alguna esquerda en una estructura tan perfecta, sinó no ens sorprendrien, i ja quasi que no ens sorprenen per res, cada dia per alguna nova fuita.

El cap de la meva amiga deia coses com ara:

            -   Sí, ella s’hi esforça molt..., però no és persona per aquest càrrec.

O bé:

            -   Li costa, li costa molt, però amb una mica d’esforç...

En què quedem?- pensava jo, sense dir-li res a la meva amiga, a qui no sabia com obrir els ulls clucs sobre el seu cap, que no era precisament honest amb ella-  De primer s’hi esforçava molt, però ara només amb una mica d’esforç ja no li costaria?

I més endavant:

            -   Ara s’hi esforça més, sí, sí. Amb tot...

Entenia jo que això tenia dues lectures que ben bé es podien complementar, per més desprestigi de la meva amiga: una, que abans no s’hi esforçava i dues, que amb tot l’esforç, pobreta, no hi arribava.

Caram amb la parauleta!- jo m’indignava- si que dóna de sí. I em vaig indignar més quan vaig saber que la paraula comptava amb el beneplàcit i  recolzament del coach del cap, expert en aconsellar l’ús de la paraula més encertada i d’ensenyar a dosificar-la, estirar-la i homenatjar-la en el moment més oportú.

Vaig patir molt per la meva amiga, estava convençuda que, per algun obscur motiu, li estaven fent el llit. Qui sap! Potser senzillament perquè s’hi esforcés encara més.

Ara ja no hi treballa. La va fitxar la competència. Diu que es van quedar astorats de la capacitat de treball que tenia i del bona professional que era. Ella només contestava:

            -   Tot ha estat gràcies a l’esforç.

Em pregunto si els ocells també s'hi esforcen tant
Fa temps que no hi parlo. Espero que no s’ho acabi de creure tot això de l’esforç i no decideixi parlar dels seus subordinats en els mateixos termes que ho feia el seu cap. Ara, que per això s’ha de dominar la perversió del llenguatge i ella... no és gaire independentista.