Dedicat a la banda de polítics, banquers i directius deshonestos que com a plaga de llagostes plana sobre els nostres caps, buidant-nos les butxaques per omplir les seves.
Amb la
ràbia mal continguda, va tancar la porta del despatx del bisbe i travessà el
saló amb passes vacil·lants que, malgrat tot,
ressonaven per tot el bisbat. Era un home robust, d’estatura imposant,
rondant la seixantena, que semblava caminar ferit de mort cap al no-res. Va
tancar la porta del saló. Més fort encara. Va baixar les escales a poc a poc,
mentre el cap li exigia justícia i el cor clamava venjança.
Al carrer
s’havia girat vent. Marinada. “M’aparten del Ministeri. M’escombren com una
merda. Que em convé un descans, diuen. Fills de la gran puta! Ara que m’heu
tret tot el suc, ja no em necessiteu, oi? Amb les ànimes que he salvat i els
diners que he arribat a fer per vosaltres, i ara us faig nosa perquè s’han de
silenciar les veus, dieu! Quines veus? Les que diuen que no sóc el mateix, que
no convenço, que els meus sermons són incapaços d’arrencar un euro als
feligresos? No sabeu res vosaltres, de mi!. Vet-ho aquí el que us interessa,
l’única cosa que us interessa! Diners, diners, diners!”
Va pujar
les escales. Ja era a casa. La seva casa, el seu castell. Va entrar i va tancar
la porta al seu darrere, amb pany i forrellat. A fora el món ja es podia
enfonsar. Sense córrer es va anar desbotonant la sotana, mentre progressivament
la seva cara anava mudant, i aquella expressió terriblement enutjada donava pas
a un somriure, primer només insinuant, i després obrint-se progressivament i
sinistra. La sotana va caure a terra. No es molestà a plegar-la.
Va
arrencar a riure amb una forta riallada que semblava fer trontollar els pocs
estris que conformaven l’habitació, una taula petita, una cadira, i una
calaixera. Cap quadre, cap mirall, cap santcrist. Les cortines, gruixudes i
rígides, una barrera per a la llum i l’aire, si es que mai haguessin volgut
entrar, es van commoure. Ell se les va mirar de fit a fit, assegurant-se que ni
elles ni res d’aquella cambra, tingués ulls, ni orelles.
Va llençar
una mirada a la porta del pis, després a l’altra única porta de l’habitació i
s’hi encaminà. Va començar a enretirar el llit que presidia aquella cofurna,
mentre mantenia el somriure, de tant en
tant transformat en rialla sarcàstica.
“Perquè jo
sabia que això passaria, perquè ho he vist en els meus predecessors, perquè
aquelles donotes a qui arrencava l’almoina els diumenges, no eren millors que
les dones que mai no em van mirar a la cara, quan encara hi eren a temps. Perquè no he conegut l’amor,
ni el sexe, ni amb dones, ni amb homes, ni amb ningú, perquè fer-m’ho sol em
treia de polleguera!”
Va apartar
l’armari. Darrere hi havia una porta a la paret. Petita i dissimulada.
“L’església es reia de mi i mai no em van bellugar de la parròquia miserable
que vaig heretar fa trenta anys. Déu mai no m’ha escoltat, ni els precs, ni les
amenaces. I jo sé per què, perquè Déu no existeix!
I va obrir
la porta. Es va sentir una dringadissa de monedes que queien fora del recambró,
als seus peus. Els ulls li brillaven. D’alegria. O pel reflex de la muntanya de
monedes, que s’havia desmuntat en obrir la porta.
“Aquest és
el meu déu, l’únic i veritable. El que em respon, el que em consola. La meva
passió!. El meu amor i el meu sexe!!”
Es va
despullar a batzegades i un cop nu, va fer una genuflexió davant la muntanya de
diners. Després se la va mirar amb desfici i s’hi va llençar al damunt,
enfonsant-hi el cap i els braços. Llaviejava i bavejava les monedes. S’hi
rebolcava. Reia.