Falta el pastís, però eh que és bonica? |
Blog per compartir tot allò que m'inspira, sempre amanit amb el que jo en dic salsa-ficció.
dissabte, 29 de juny del 2013
UN ANY DE VIDA
divendres, 2 de juny del 2023
MOLTA AGILITAT, PERÒ CAP RESPECTE CAP ELS MEUS DRETS LINGÜÍSTICS!
L’altre
dia vaig anar a fer-me el passaport. A la tardor vull fer un viatge i em van
dir que el necessitava. Passaport??? Què és això? Entre els meus viatges, sempre
per Europa, i els anys de quietud de la COVID, m’havia oblidat del tot de quina
cosa era un passaport. Quan era jove, més jove, me’n vaig fer un, però diria
que ja porta quaranta anys caducat.
Bé, doncs, vaig demanar cita per Internet a la Policia i m’hi vaig presentar vint minuts abans, pensant que com més aviat hi anés, més aviat en sortiria. En realitat és que tinc fixada en la memòria la vegada que vaig acompanyar el meu fill a renovar el DNI, fa quinze anys. Tot i amb cita prèvia, vam patir una espera de tres hores. Devia ser un moment de canvi en la Policia, de canvi de la manualitat a la digitalització, perquè es veia clar que anaven de cul. Amb tant de temps vaig poder parar atenció als soferts i desesperats usuaris, companys de fatigues, i al cap d’uns quants dies vaig escriure un relat hilarant que encara em fa riure ara si el rellegeixo. El vaig titular “Digital agility” i no el puc transcriure aquí perquè és molt llarg i també perquè és políticament incorrecte.
Bé, en transcric només un fragment que no pot ofendre ningú, vull
que rigueu una mica.
Digital
agility
“M’havien dit que el procés s’havia agilitzat molt, que la digitalització era veloç, que
únicament s’havia d’anar a buscar hora a les vuit del matí, i que era arribar i
engranar.
Al taulell de la sala d’espera on ens esperem els desesperats, dos
policies, el jove que parla català i una dona, manejant dos Sudoku, un pels
DNIs i l’altre pels passaports. Cada vegada que algú arriba amb un número, el ratllen
del Sudoku corresponent, per saber que el sofert ciutadà ja ha començat a
esperar, i després quan des de dins algun company surt per avisar que ja poden
fer passar al següent, intenten esbrinar quin número hi ha sota la ratllada,
amb una confusió tal que sovint criden un número que ja han cridat abans. El
noi es jove, encara amb ganes de treballar una mica millor, si es que això és
possible, s’aixeca, va a mirar a dintre una vegada i una altra, torna i,
sobretot, se n’alegra molt quan pot cridar al següent. La dona és més tranquil·lota,
és més gran i s’ho agafa amb més calma. La seva única feina és ratllar noms.
Això sí, té un ordinador per ella sola, amb un monitor de
El meu fill es relaxa i escolta música amb l’iPod. De tant en tant em posa un auricular a l’orella i anem marcant el ritme amb el peu tots dos. Ara toquen totes les músiques guais dels anuncis televisius. Quasi que veig els anuncis. Un de cotxes amb el gi-ra-pà, tots els de Estrella Damm: Summer Cat, Apple Jack, el de quatre parts de cervesa per sis de llimona, el de Free Damm,. La Shakira amb un altre cotxe. El del casament a la francesa amb Sant Miquel 00...
El que veig ara no és un anunci. El senyor
gros i vermell del meu davant s’aixeca, fa les tres passes possibles fins
arribar a la paret i es gira de cara a l’auditori. Està més vermell del que em
pensava i la caròtida del coll se li ha inflat. No sento el que diu, però veig
que belluga molt de pressa els llavis, em sembla que renega. La seva dona li dona
l’esquena perquè està pendent del passadís per on van avisant que el turment
s’ha acabat per al propietari del número que toqui entrar. Ara segueix amb la
vista el culet del policia vestit de carrer que acaba de passar pel seu costat,
el ressegueix fins dalt i torna cap baix, amb ulls de morbosa cobejança. He
recuperat els anuncis, un de colònia d’home, gairebé sento el perfum del
policia, que desfila en olor de multituds”.
Fins aquí, que
no vull que em vinguin a buscar i em prenguin emmanillada. Què diria l’Elna,
per Déu!
La qüestió és que tot i havent anat altres vegades a fer
alguna gestió a la Policia sense tanta espera, es veu que la d’aquella ocasió
se’m va quedar gravada a foc i quan hi he d’anar no em programo res més en tot
el matí o en tota la tarda. He de reconèixer que l’altre dia l’agilitat va ser
màxima i a l’hora oficial de la cita, ja havia acabat.
A la recepció una policia parlant català em va atendre
amablement i em va donar les indicacions per recollir el paperet que avisava
que el titular de la cita prèvia ja havia arribat. Un company seu, enravenat,
jove, un nervi que no parava quiet, i castellanoparlant anava acompanyant els
usuaris a la maquineta.
De seguida em van cridar. En el centre operatiu on la
burocràcia espanyola intenta tenir tothom controlat vaig comptar, crec, dotze
taules: deu homes i dues dones. Ea! Viva la paridad de genero, Pedrito!
Em va tocar un xicot guapot que també parlava castellà. I fins aquí cap
molèstia. La molèstia la vaig tenir, i gran quan, amb mirada d’acer i to que no
admetia rèplica em va dir:
ꟷNo entiendo el
catalán.
“ꟷOh, doncs, l’hauries d’entendre, no?
Perquè ets a
Catalunya i aquí tenim les dues llengües i què passaria si jo no sabés parlar castellà, a veure, eh? I a més, sempre és
positiu entendre un altre idioma i és bo pel teu currículum i bla, bla, bla,
bla...”.
Algú s’ho ha cregut, que li vaig dir tot això? Ja
m’hauria agradat, però ni m’ho vaig plantejar. Jo havia anat a fer-me el
passaport i la meva mare m’esperava a quaranta kilòmetres de distància perquè
de forma imprevista l’havia de portar al metge. Jo no em volia entretenir, no
volia problemes, volia enllestir, o sigui, volia l’agility tan desitjada.
I quina ràbia m’agafa quan penso que vaig passar al
castellà sense la més petita oposició, igual que un xaiet anant pel corriol
espantat pels lladrucs del gos d’atura. I encara, mentre esperava que em
confeccionessin el passaport, vaig fer una cerca a Plataforma per la Llengua
perquè no tenia clar si en aquests establiments de l’Estat també tenia el dret
d’emprar la meva llengua. I sí, hi tenia dret, tot el dret, i em vaig indignar
de mala manera, i segur que no tant per l’altivesa de l’agent que no
entendia, de per se prou indignant, sinó per la meva actitud passiva
i excusada per les presses. Lamentable,
imperdonable, deplorable, patètic!
Per si a algú li interessa |
Doncs això, que a l’hora que tenia la cita ja sortia
per la porta amb el passaport a la mà. Ja sortia, sí, però pensant que el dia
que m’esperava seria amarg com un fel per la meva pusil·lanimitat, vaig tornar
a entrar i em vaig adreçar a la noia que parlava català. Em va atendre amb un
somriure.
ꟷSí, digui’m.
ꟷNomés us volia
felicitar per la diligència amb què treballeu. La meva cita era just ara,
m’heu atès i, mira, ja tinc el passaport. Abans trigàveu moltíssim.
La noia va ampliar el seu somriure. Jo encara no havia
acabat.
ꟷAra només us falta
parlar o com a mínim entendre el català tots. Així com tu, no?
L’agent nervi, enravenat, castellanoparlant va aturar
el seu passeig imparable pel recinte i de cua d’ull vaig veure que aixecava el
cap i em mirava. O sigui que aquest sí que m’entenia en català! Ara sí que em
posa les manilles, adeu agenda del dia, adeu feinada que tinc, adeu velocitat
supersònica per arribar al poble, adeu portar la meva pobreta mare al metge.
ꟷAdeu, gràcies ꟷvaig dir i vaig marxar pitant.
I quina audàcia la meva, haver plantat cara a una noia
que em somreia! La gràcia hauria estat enfrontar-me al “mirada d’acer”. Ara que
em sé la llei, poso a Déu per testimoni que no em passarà més, que afrontaré el
meu destí al cuartelillo per haver reclamat els meus drets i que no acceptaré la garantida acusació de desafiament a l’autoritat, sedició i
rebel·lió. Ai, senyor! Quan ens alliberarem de les cadenes, quan?
divendres, 10 de juny del 2022
DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ
Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les
paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.
Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és
perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè
cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia
al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze
dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama,
es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.
Però aquest és un mes especial que no puc
deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys
que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit
homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.
I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual! |
Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.
Franz Sedlacek, Nightly Return, 1927 |
Estava a punt de publicar el meu primer llibre
“Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar
d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció.
Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en
perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només,
cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba
convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves
opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia
resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.
“Compartir” deu ser la paraula més emprada
d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és
una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a
compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha
gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També
per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes
motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte
“compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que
genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi
que en podem obtenir.
Toca fer uns quants números sobre el blog,
però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda.
En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog,
3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que
en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog.
Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola
entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat
poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i
m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera.
Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no
sé acabar.
Les entrades més llegides són, per aquest
ordre:
ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de
la presó de Mas d’Enric.
quan va morir el meu pare.
LA TITELLA, una de les meves batalletes.
LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.
QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.
MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què
parlo)
VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.
COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.
EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.
EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.
No n’he fet un recompte exhaustiu, però el
tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que
vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”.
Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en
aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.
La política, en general, també m’ha fet
escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses
excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la
majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a
costa del poble pel que haurien de treballar.
L’Elna ocupa una part important del meu blog.
Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que
m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas,
sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà
el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de
moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet
escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.
També he parlat del meu pare, de la meva mare,
dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de
feina i companys d’activitats, de bloguers,
de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar
molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers
cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que
cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.
He explicat batalletes, aventures i anècdotes
personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia
per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el
drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que
he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−,
una mica de salsa-ficció.
I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo
de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes...
Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de
tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés,
no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest
blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la
inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats
lectors, de la vostra companyia.
dimecres, 17 de gener del 2018
COMBAT A CINC ASSALTS
No està malament això de la pala. No hi havia pensat. |
No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal, segons els productors de la Paramount dels anys vint. |
Aparteu les criatures! |
Era això mateix |
Me'ls vaig comprar en sortir. Són pel combat del proper dia. |
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.
dimarts, 4 d’abril del 2017
EL PARABÉN
Amb parabén? Sense parabén? |
No per a tothom és igual, el parabén. Els portuguesos i els galegos ho diuen per felicitar-se |
Doncs sí, sí, ara m'he fet activista contra el parabén |
dilluns, 5 de juliol del 2021
EL PLAER
Em
veig obligada a anticipar que, malgrat el títol, en les línies que segueixen no
hi trobareu cap escena de sexe exquisida ―el qualificatiu no és meu, és dels meus
lectors―, a
l’estil de les que acostumo a obsequiar gasivament en les meves novel·les.
Avui volia parlar d’un altre plaer, del
plaer d’anar pel carrer sense mascareta, de sentir l’aire en tota la cara, de
no haver de fixar els ulls només en els ulls de l’interlocutor que, tot i ser una
pràctica prou interessant, ja n’estic molt tipa de no veure el nas, la boca i
el llenguatge facial que m’ofereix un rostre al complet.
L’altre dia anava caminant amb l’Elna pel
carrer. Carrer de vianants, una al costat de l’altra, lliures, sense donar-nos
la mà, l’airet ens venia a la cara i li tirava cabells i vestit enrere.
―Oh, que bé, que bé que estic, iaia! ―em
diu, entusiasta.
―I això, fill meu?
―Aquest aidet que fa, oh que bé!
―Sí, és un plaer.
―Un què?
―Un plaer, carinyo!
―Això, un paler! Un paler,
iaia!
La paraula, tot i no pronunciar-la bé, no
li va caure a terra, no, perquè l’anava dient de tant en tant:
―Un paler, és un paler!
La setmana passada, dijous, vaig assistir
a un acte públic a l’aire lliure. Algun conegut anava amb mascareta i com que era
més o menys de la meva edat, li vaig preguntar si no estava vacunat.
―Sí, i tant! ―em va dir― però ja ni
m’adono que la porto.
―Caram! ―vaig contestar, sorpresa―Doncs
treu-te-la, treu-te-la i t’adonaràs de la diferència.
No era una sola persona, n’eren unes
quantes que la portaven i em va estranyar, però entenc que la gent no es refiï
d’un virus que ara mateix va a l’ample a la caça del no vacunat i quan el troba
s’hi acarnissa.
A mi digueu-me inconscient, però sento
que he d’aprofitar el moment, perquè no sé quan temps durarà, i corro escrivint
això perquè potser d’aquí a res ens tornen a confinar o a emmascarar. I ara ve
quan en el proper post he de dir que m’he contagiat i que no m’havia d’haver
tret mai la mascareta. Doncs mira, m’hi arriscaré! No penso renunciar al plaer
de l’alliberament, del meu, i del dels que m’envolten.
Avui he vist la meva amiga Àngels en
bicicleta; ella ni m’ha vist perquè la cara de felicitat que feia ―l’aire a la
cara, la bicicleta contra el vent― l’embolcallava sencera. Jo anava en cotxe i
per un moment també he sentit l’aire a la cara com quan veremant, amb el cap
entre les pampes, en sec m’arribava una bufada d’aire; o com quan en plena
calitja d’estiu, asseguda a la terrassa, de nit, quan res no es mou, una minsa i inesperada alenada d’aire em recorre
l’esquena. Tinc més exemples, però ho deixo aquí perquè segur que tothom té els
seus moments de gaudi aeròbic (no sé si aquesta és la paraula), o si més no,
els hauria de tenir. Per què? Doncs perquè són un paler, perdó, un
plaer.
No és l'Àngels, però ho podria ser |
Desitjos per aquest estiu:
1. Que la meva neta
aprengui a dir “plaer” i altres paraules per a ella difícils.
Desitjos per sempre:
2. Que segueixi
apreciant els petits plaers que ens dona la vida, com el de l’aire a la cara.
Desig que faig extensiu a tots els que em llegiu.
3. Que no hagi de
passar mai més una pandèmia. També ho faig extensiu.
4. Que segueixi
essent per a ella la millor iaia del món ―no ho dic jo, ho diu ella―. I això
m’ho quedo per a mi sola.
I ja ho sabeu, si voleu saber de l’altre
plaer, haureu de llegir els meus llibres.