GRÀCIES, AMIC!

                                 

Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.

Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!

Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!

                                                    

En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!

No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 

TINC UN COTXE PETIT

UN MÓN NOU     

A LA MEVA CARRETERA (1) i (2) Abril 2013

EXPRÉS

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

i CERVELLS DE PALLA     

Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA

Aquest és el darrer post que vull escriure d’aquesta sèrie tragicòmica sobre el meu canell trencat. Si a partir d’ara veieu que no escric res més, mal senyal. Serà que encara no estic bé i em nego a torna a escriure sobre el tema.

Em sembla que en algun dels meus posts anteriors vaig parlar de via crucis. Es veu que em vaig oblidar que al capdamunt del camí al calvari, m’esperava la crucifixió. Ningú no em va avisar i si ho va fer va ser tan subtil que jo no ho vaig captar.

No sé si ho és prou, però per si de cas en poso l'autor:
The Art of Thomas Subtil

 I que consti que ja m’imaginava que no seria treure’m el guix i començar a fer anar el canell a tota màquina. Però ni tan ni tan poc. A la meva estimada mà dreta, maneta que treia el cap més enllà del guix, inflada, infladeta, se li va afegir l’inflament de la part que havia estat coberta pel guix que, pel que es veu, ja feia temps que se sentia comprimida i en alliberar-se es va expandir a lloure. L’inflament compartia calvari amb el dolor i la quasi nul·la mobilitat. Ah, i el color, tirant a moradenc. 

No sé si s'aprecia. Una mica sí, no?

Quan la infermera de la radial em va dir que perquè amb la mà tan inflada no hi havia anat abans, vaig pensar en els mocs. Qui no ha rebut un moc o dos o tres quan, sentint que tens una urgència, vas a urgències i et diuen —millor dit, t’ho insinuen amb mala cara, que és pitjor— que allò no és prou motiu per anar a urgències? Jo, malgrat les cares d’esverament de la gent que es fixava en la meva mà, vaig confiar en el traumatòleg que a les tres setmanes —quan em van treure la meitat del guix—m’havia dit que la inflor marxaria quan em traguessin el guix. No sé si el procés que estic patint és el normal i tampoc no sé si a mi em sembla que és molt i resulta que és poc. Segur que si li pregunto al metge em dirà que això és cosa de la sensibilitat de cadascú.

Avui, a vint dies d’haver-me tret el guix, he de reconèixer que he millorat, però no puc tancar la mà, no em puc posar la cullera a la boca —i si no ho heu fet mai, fixeu-vos quin moviment tan sofisticat fa el canell des que agafa la sopa amb la cullera fins que se la posa a la boca— i el dolor em persegueix dia i nit, a vegades més intens, a vegades no tant. He fet sessions al fisio —privat, perquè del públic encara no m’han avisat— que m’han inspirat suor i llàgrimes amb els exercicis de recuperació, he practicat amb els exercicis a casa, he fet banys freds i calents a dojo, m’he acaronat la mà, dient-li paraules boniques mentre li feia massatge amb les cremes. Molt a poc a poc, ha canviat de color, també he començat a veure’m els nusets de la mà i ara ja es comencen a albirar dos tendons, però encara estic lluny de poder veure les meves estimades arrugues, que no hauria pensat mai que enyoraria tant. La meva mà dreta ara és molsudeta com la de l’Elna, quan tota la vida ha estat prima, ossuda i, amb el temps, arrugada. M’agradaria pensar que és per la influència benefactora de la meva néta, però alguns detalls contradiuen aquest pensament tan tendre.

Tot i borrosa, heu vist quina mà més preciosa?

Han estat dos mesos estranys esperant que el temps corregués de pressa, canviant d’hàbits per força, carregant massa la pobra mà esquerra, només tocant el cotxe per girar la clau del contacte perquè no se’m descarregués la bateria. Encara rai que m’he pogut expressar amb les paraules. Aquestes del blog les deixaré així; seran el reflex d’una vivència. Algunes altres, les d’un parell de relats que he escrit, les hauré de revisar. No voldria que un cop impreses hi hagués de reconèixer un estat d’ànim, resultat d’una mancança.  

Doncs això, que la meva esperança és que després de la crucifixió ve la resurrecció, tot i que si ens cenyim a l’ordre dels fets, entremig hi ha la sepultura. Ai, mare, que encara no sé que m’espera!

EL PARABÉN

                                                          

Jo no soc gaire amiga dels cosmètics; els que em coneixen personalment ja ho saben. Un dels motius és la manca de paciència per entretenir-m’hi; un altre, la lletra tan petita dels prospectes, que és com si em volguessin demostrar que aquell producte ja no és per als meus ulls. La tercera és la meva pell, heretada de la meva mare. Ni l’una ni l’altra patim de les entranyables arrugues que comporta l’entranyable edat que tenim. Ella, amb vuitanta-cinc anys, en té ben poques; les meves són comptades, encara que a vegades faci paral·lelismes entre les arrugues del meu cotxe i les meves. A canvi, tinc flaccidesa, alguna que altra taca i sobretot tinc ulleres. Les meves ulleres no són cosa de l’edat perquè en el meu moment àlgid de bellesa ja en tenia. Ara s’han accentuat, és clar: més blavoses, més fondes, més fosques... i com si això no fos prou, petits solcs les travessen. I dic petits perquè mai no em miro al mirall amb les ulleres de vista posades. No vull caure d’esquena i haver de preocupar-me d’altres parts del meu cos, a banda de les que envolten el meu ull per sota. I fins aquí el retrat robot de la part superior del meu rostre. I la psicòloga diria:

         —Tu per què caram t’immoles d’aquesta manera?

         —No hi ha res com riure’s de les pròpies mancances —li respondria jo—. No és que les mancances es curin, però almenys riem.

Encara que hi faci molta conyeta és un tema que em preocupa una mica i a la primavera més, perquè amb la mica de picor i coïssor que m’agafa als ulls, n’hi ha prou perquè la situació empitjori.

Així que l’altre dia, passant per davant d’una farmàcia, com que portava l’antena de les ulleres posada, vaig veure un producte revolucionari —tots ho són en algun moment fins que n’apareix un altre que ho és més—, i me’l vaig comprar. La capseta on anava posat estava plena de paraules en quatre idiomes de color verd i morat sobre fons platejat. Els llegia tots igual, igual de malament perquè fins i tot amb ulleres se’m feia molt difícil de llegir: tecnologia... passiflora... energia... mirada resplendent... arruguetes... joventut... Sí que hi havia una paraula que em va quedar gravada perquè es repetia molt: parabén. De seguida vaig lligar caps i em vaig imaginar que el parabén era una al·legoria de la seva homòfona paravent. I així com el paravent para el vent, aquella crema ho parava tot. Parava les ombres, les blavors, l’evolució cap a l’infern de les meves ulleres i la coïssor i picor primaveral dels ulls. Vaja! Que tenia a les mans un elixir de vida, o el que és millor, de joventut.

Amb parabén? Sense parabén?

Una altra cosa que em va quedar clara va ser que les instruccions eren a l’interior. Algú es podrà creure que quan deien interior es referien al revers de la capsa? Si ja era difícil llegir-ho en posició normal, fer-ho des de dalt i en perspectiva ja era desesperant. No vaig tenir cap més remei que desmuntar la capsa per saber com havia d’aplicar el producte revolucionari. Per sort el text de l’interior era negre sobre blanc i vaig poder llegir tots els avantatges que em reportaria aquell producte meravellós si me l’aplicava correctament. La forma d’ús estava clara. També em va agradar molt de saber que si feia servir el producte, estava protegint els boscos  i que s’havien realitzat estudis sobre el seu impacte ambiental. El resultat dels estudis havia estat la magnífica capsa desmuntada que tenia a les mans i el tubet microscòpic que hi havia a dins. Microscòpic pels 15 ml. que contenia, no pas pel preu.

Finalment vaig tornar a ensopegar amb la parauleta que m’havia desvetllat la imaginació vers un model d’humanitat sense ulleres, és a dir, vers una possible societat ideal. El parabén. Ja el tornava a tenir allí davant dels ulls i de les ulleres, de les unes i de les altres. I oh disgust i decepció! El negre sobre blanc em mostrava un “sense” claríssim, de la mateixa mida que el parabén. “Sense parabén” deia i repetia diverses vegades el xassís de la capsa.

Ja l’he provat —no el llençaré pas amb el mòdic preu que té—. I va bé! Les meves ulleres no han desaparegut per sempre, però es veuen menys i la pell queda fina i suau com la d’un nen. Molt diferent de tots els correctors d’ulleres que havia provat. Estic segura —seguríssima— que és l’absència de parabén.

No per a tothom és igual, el parabén.
Els portuguesos i els galegos ho diuen per felicitar-se

I ara ve quan busco la parauleta a veure què m’explica —ja sé que havia d’haver començat per aquí, ja ho sé—. De primer topo amb una pàgina d’agricultura i consum ecològic que el posa a parir: verí diari per a la pell, diuen, i no només per a la pell. És com una mena d’insecticida per evitar que a les cremes s’hi posin microbis i insectes varis. Increïble la quantitat de productes de cosmètica i higiene que utilitzen aquest component en la seva fabricació; amb intents de camuflar-ho amb altres paraules, però si es mira bé, es troba —diu la web en qüestió— en quasi tots els productes cosmètics i d’higiene. Com que en aquest món tot són interessos creats i tothom mira per casa, ho busco en una altra web i a la viquipèdia a veure si hi ha coincidències. Hi diu més o menys el mateix. Ja només em falta fer una cosa. Vaig a mirar els productes que tinc a casa i... Je suis désolée, però no désolée de I’m sorry, sinó désolée de indignée. Énormément indignée! vaja, allò que en català en diem molt emprenyada i és que la major part de les potingues que tinc al lavabo porten parabén.

Doncs sí, sí, ara m'he fet activista contra el parabén

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...

... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!

                     

Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.

Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 

Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.

Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.

Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 

No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.

Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:

       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?

El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.

No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor

Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:

—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

EL GOS DE LA MEVA FILLA

                                          

La Lila, bona noia

La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.

Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.

Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?

            -   Mama, un gosset...- em deia.

            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.

Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:

            -   No hi ha gos.

            -   I per què? – inquiria ella.

            -   Sí, per què no? – tornava ell.

            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.

            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.

En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.

            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.

            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.

Iaia???

            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.

            -   Oh, doncs... com li he de dir?

            -   Què?

            -   Com li he de dir que et dius?

            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.

            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?

            -   Caram! Que no és el meu nom?

           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.

El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.

És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.

La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.

Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.

Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?

En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.

La Lila concentrada