INÚTIL

                                                                            

El dia que vaig escriure Els arbres saben el secret sobre Els arbres centenaris de Vimbodí i Poblet i vaig plantejar la possibilitat que els arbres abans, molt abans, potser podien parlar se’m va activar la imaginació pensant quina veu devia tenir cada un, atenent la seva posició, el paisatge que l’envoltava, el seu posat – aparentment involuntari- , tot allò que havia vist desfilar pel seu davant...

Així que me’n vaig anar a veure’ls un per un – alguns ja els tenia molt vistos, però no amb la mirada que ara pretenia i amb l’orella a punt per escoltar – i me’ls vaig mirar de lluny i de prop, vaig envoltar-los i em vaig asseure a la seva ombra, a esperar que em parlessin. Alguns ho van fer de seguida. Es veu que tenien ganes de conversa i per una falsa creença, sobre que aquí els únics que parlen som els homes – les dones més- i algunes aus, als pobrets arbres ningú no els hi deia res. Al castanyer que em va parlar, malgrat tenir uns quants anys, uns quants segles - havia nascut a l’Edat Mitjana- la vitalitat li sortia per la boca, per la soca i per tots els seus porus, encara que el seu aspecte no era de gaire salut. I tenia una explicació. Ja veureu.

                                             INÚTIL

Havia sigut un dia com un altre. Jo m’havia lamentat des de la sortida del sol per allò que havia estat i ja no era, pel dur que és fer-se vell i pel dolor de les meves nafres obertes que no em donaven treva ni un segon.

Allà baix ja feia dies que s’hi havia declarat la guerra. Les bombes encara no havien començat a esclatar, però per experiència reconeixia la remor que les precedia i tot i la meva gran preocupació pels propis problemes estava inquiet per quan pogués començar.

Amb la poca mobilitat que em permetien els anys, em mirava les grans ferides obertes en el meu tronc. Després mirava els meus sis companys i em preguntava què hi fèiem en aquest món, mutilats d’aquella manera, inútils, sense dignitat, i quin sentit tenia la nostra vida. Potser aquella guerra ens deixaria encara més malmesos.

Ens trobàvem a la tardor de 1938. Totes les meves flors ja havien madurat i començaven a convertir-se en aquella càpsula espinosa que guardava, en el seu interior, les castanyes. El sol ja feia una estona que s’havia amagat darrere la Roca Ponent, però encara inundava el món amb la seva claror.

Va ser quan tot estava tranquil, només bufava un lleuger ventijol com cada vespre i la lluna i els estels s‘ensenyorien del cel, que vaig veure-la pujar apressadament per la carena del Barranc de Castellfollit. Era una noia jove, no devia tenir més de vint anys i duia un nen als braços. El nen plorava i també la vaig sentir sanglotar a ella, quan va ser a prop meu. S’aferrava al nen, em va semblar, amb desesperació. En arribar al meu davant, va mirar-me fixament, tant que em vaig arribar a sentir incòmode davant la insistència de la seva mirada. Si jo només sóc un arbre vell, inútil, mutilat... Després va abraçar el nen, desfeta en llàgrimes, i el va deixar dins una de les meves esquerdes irreparables. La noia va arrencar a córrer i la criatura va seguir plorant encara més fort, dins les meves entranyes. Vaig sentir com una glopada de vida m’omplia i em feia tornar les ganes de viure, però no vaig poder entretenir-me massa en l’emoció perquè de seguida vaig sentir veus d’homes que cridaven, pujant pel mateix camí que havia fet la noia. No calia tenir centenars d’anys per endevinar que no portaven bones intencions. Anaven armats i les paraules els delataven: matar, estimbar, engegar un tret, deixar morir...

Vaig invocar el vent, el nostre vent, i vaig desitjar vehementment que bufés amb força, que xisclés i udolés per ofegar el plor d’aquell innocent que s’havia refugiat en el meu ventre esquerdat. I el Vent de bosc va acudir en la meva ajuda. De sobte, la seva suau remor va convertir-se en fuet poderós que atiava tots els arbres del bosc. Roures, alzines, freixes, aladerns, falgueres i també els meus malmesos i inútils germans castanyers movien les fulles, vinclaven les branques i atordien tot ésser viu d’aquell paratge. Tots menys el nen. El nen seguia plorant, però ningú no el podia sentir perquè el bramul poderós del bosc ho silenciava tot amb el seu embat.

Al cap de dos dies, quan el vent ja tornava a ser l’oreig suau del capvespre, un home i una dona pujaren, seguint les passes de la noia i els seus perseguidors. Els va resultar fàcil trobar el nen; el seu vagit era ja dèbil, però a estones continuava plorant. Van agafar-lo entre exclamacions d’alegria, mentre li feien petons i moixaines. Després van posar-se a plorar.

No m’he tornat a queixar mai més de la meva inutilitat i això que d’aquell fet ja en fa vuitanta anys. N’espero viure vuitanta més, vuit-cents si convé. I és que ara ja sé quin és el sentit de la meva vida.

Amics de Barcelona i rodalies que entreu al meu blog de tant en tant: aprofito per agrair-vos-ho - als que hi entreu cada vegada que hi penjo un post, més - i us faig memòria de la presentació de Barcelona:

Evidentment, la mida no importa. El castanyer és molt més important que la meva invitació, però si no la faig gran, no es veuen les lletres.

L'ENDEMÀ DE LA CURSA

                                   

                                    

Tot va començar quan vaig anar a la recepció que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a veure les curses.  I que ara, cada any quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom on els escriptors correm com llebrers per arribar. 

La cursa de Sant Jordi

Vam riure molt i segur que, com jo, la majoria  va pensar que tenia raó. I va afegir:

–Encara que tots, abans de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.

A la nit vaig somiar que tots i cada un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i corríem fins l’extenuació.

El dia de Sant Jordi, un parell de llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu, amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:

         –Sí, jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.

I feia un moment m’havia explicat que havia guanyat un premi literari.

         –Com que no has arribat enlloc? I el premi?

–Sí, però veus? Per Sant Jordi...

Em vaig sentir ben acompanyada perquè mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament desbordats, pobrets–  demanaven per algun de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat. Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot. Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any 1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu, tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.

Pel que fa a la resta d’autors, en tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.

         –És una història real– deia, entre altres virtuts.

I li compraven. Sí, sí, li compraven. La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena, potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.

         –Què et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?

         –No, no, jo no, jo això... no.

I va ser que no. És que jo, per segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!

Una altra autora, de llibres de cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens vam mirar com dient:

         –N’hi ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la mirada– I si ens hem equivocat de gènere?

Un escriptor que anava de molt bon rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho, perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors, va dir.

         -Sí, senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!

I ja per acabar les anècdotes xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava, em va dir:

         –És de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se m’ha desllorigat el canell.

         –Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.

Ara bé, amics meus, a la tarda, al poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!

Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer

FILTRACIÓ

                                               

A vegades em pregunto si amb tantes filtracions, algun dia també sortiran a la llum els meus secrets més ben guardats. Encara que sembli que tots els esbombi aquí, no em vull fer la interessant, però que consti que en tinc, eh? en tinc!

Tot i que de moment, si el meu nom sortís en una llista – d’evasors- , segurament passaria desapercebut i si algú se n’apercebés diria alguna cosa com ara:

            -Qui és aquesta?

           -No ho sé pas!- respondria l’altre soci, receptor de la filtració- alguna mindundi, segur!

I així quedaria la cosa. No és gaire probable que hi surti, però, en una llista d’evasors. Ni actualitzada ni caducada que, ben bé no acabo d’entendre el que vol dir “caducada”: abans sí, ara no, abans vaig matar tres homes, ara ja no en mato cap; abans robava bancs, ara ja no; no és que hagi pagat pel que feia abans, però ara ja no ho faig. Tornant a la meva presència a la llista, per poder evadir, primer t’has de deixar envair, en aquest cas per amuntegaments de bitllets i ara mateix, em sembla que el vent bufa cap a una altra banda.

Ahir vaig rebre una filtració. Aquesta! Com podeu comprovar, és una filtració amb filtre, a prova dels millors hackers.

Només la penso passar als meus amics més íntims, que no vull que se’n beneficiï ningú més. No és una llista molt llarga, però sí molt valuosa. És una llista amb quatre noms que, un bon amic del poble i jo hem volgut filtrar, després de pensar-nos-ho molt perquè no desitgem que el món pateixi cap sotrac, però al final hem pensat que teníem el deure moral de fer-ho. Els quatre noms van acompanyats de dades molt interessants, dades clau per tenir una idea molt aproximada del que representa per la humanitat tenir coneixement dels elements de la llista. Són aquests:

VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS

A la llista des de desembre de 2012.

Nom que figura a la llista: Teresa Duch.

Llibre de viatges amb disset relats, que tant et poden fer riure, com plorar, com tremolar, com enutjar-te i fins i tot com escandalitzar-te, però mai, mai et faran tancar el llibre.

Amb la connivència de Marc A. Pérez Olivan, autor de la portada, que no és a la llista.

LES PALMERES NO FAN OMBRA

A la llista des de febrer de 2015.

Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.

Recull d’articles de l’autor apareguts a la premsa entre 2013 i primers de 2015, tots ells resultat de la seva mirada implicada i curiosa i la seva manera irònica de transmetre-ho. Com diu l’anunci aquest que està tant de moda, els imprescindibles per conèixer o recordar amb un somriure què va passar, a Tarragona, al Tarragonès, a Catalunya, al món durant aquest període.

Amb la complicitat de Jaume Batlle, autor de les il·lustracions del llibre. Tampoc és a la llista.

LA GUERRA NO ERA CAP JOC

A la llista des de març del 2015.

Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.

Les memòries d’un dels milers de “biberons” de disset i divuit anys, cridats a files quan l’exèrcit republicà ja agonitzava. Tot i narrades en forma de novel·la, qui inspira aquesta història és la memòria del protagonista, actualment de 96 anys, i el seu desig que el pas del temps no esborri una informació vital per la nostra Història.

Amb el consentiment tàcit de Màxim Calvo, el soldat-biberó. Ell no és a la llista.

LES CADENES SUBTILS

A la llista des de febrer del 2015.

Nom que figura a la llista: Teresa Duch.

Trobada vital entre dues dones. L’una, de 78 anys, viu en una residència; l’altra de 20 hi comença a treballar. L’amistat que naixerà entre elles es convertirà en una cadena impossible de trencar. Crims i secrets inconfessables. Res no és el que sembla, ningú no és qui aparenta ser.

Amb la complicitat expressa de ImatChus. No sé si és a la llista; a veure si confessa.

Com ja he dit, només passaré la llista als meus amics més amics. Queda sota la seva responsabilitat que la filtració no s’escampi. O si.

Aquesta ha estat una filtració-campanya de màrqueting – per si no havia quedat clar- perquè ningú no es perdi l’oportunitat de llegir els llibres de l’Enric i meus. I si al cap i a la fi, els Papers de Panamà no fossin res més que una bona, excel·lent, campanya de màrqueting per promocionar els paradisos fiscals? Ai, si em llegeix Montoro!

Ja només em queda desitjar-vos que passeu un magnífic dia de Sant Jordi, que escolliu un bon llibre que us faci gaudir, que no patiu gaires trepitjades ni massa cops de colze. Sortir per Sant Jordi és molt bonic, encara que a vegades agobiant, així que si voleu comprar un bon llibre sense sortir de casa, aquí ho teniu molt fàcil:

compra'l

compra'l

   

                                                 

compra'l

compra'l

I parlant d'una altra filtració,  torno a relacionar les presentacions de "Les cadenes subtils" que hi ha properament, per si alguna us queda a prop i m'hi voleu acompanyar:

      - 22 d'abril: 

Biblioteca de Roda de Berà a les 6 de la tarda

   - 6 de maig: 

Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a les 8 del vespre

  - 10 de maig: 

Centre de Lectura de Reus, a dos quarts de vuit del vespre

  - 20 de maig: 

Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc, a les 7 de la tarda

  - 24 de maig: 

Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a les 8 del vespre

       

                                                               

             

LA BOIRA

                           

                             

Aquests dies que els meteoròlegs s’emocionen tant amb la boira, m’he recordat de quan era joveneta i vivia permanentment al poble. Hi havia hiverns que la boira no s’aixecava durant quinze dies, a vegades més. Els dies de boira eren tristos i aclaparadors, no tant per ella mateixa, sinó perquè enyoràvem el sol. La boira podia ser freda, humida, quieta, bellugadissa i, la més criminal, –deia el meu pare– la boira gebradora que, amb la seva tenacitat, deixava els arbres sense esperança. 

Ho sabia tot el meu pare, de les boires i els núvols, de la pluja i la saó, de la terra i els arbres.

Quan de més gran vaig treure el cap enfora, vaig adonar-me que el clima marca el caràcter de les persones. Després vaig saber que els psicòlegs ja havien parlat molt sobre el tema, però a mi em va semblar que feia el gran descobriment quan vaig relacionar el caràcter dels londinencs amb la boira tan persistent que enfosqueix els seus dies. 

Un altre viatge a França –i no és pas tan lluny– va ser suficient per adonar-me que com el meu país, amb totes les seves mancances, no hi havia res. I no ho deia pel menjar, que també, sinó pel sol que tenim la sort de gaudir a casa nostra.

No sé si és cosa de casa meva, del meu poble, o és una expressió de més gran abast la que diu “Aquest està emboirat”. Amoïnat, decebut, capficat, moix, fixat, consirós, enamorat? En qualsevol d’aquests casos, a casa meva se li aplicaria aquest qualificatiu. És fàcil d’entendre: algú viu dins de la seva boira i no vol, no pot o no sap veure si a fora hi ha alguna cosa més. Doncs bé, resulta que he arribat a la conclusió que ens movem entre la boira. A vegades més espessa i a vegades més lleugera, però sempre la tenim a l’aguait sotjant-nos, a l’espera d’envoltar-nos.

I el sol no sempre la pot travessar perquè segons quina boira és infranquejable. Tots emboirats? Potser sí.

Tots tenim amics i persones estimades, que viuen dins la seva boira i no ens hi deixen entrar, ni que ens hi posem proveïts d’un martell i una escarpa. La boira dels records, del ressentiment, de la melancolia, de la insatisfacció. Sap greu, però a vegades hem de posar distància entre la nostra boira i la seva, per no quedar-hi atrapats, mentre intentem travessar-la.

Ja fa mesos que veiem la boira que envolta els refugiats. Els segueix allà on van i no els deixa; és la boira bellugadissa. Estic segura que porten les eines i que se’n sortiran, però no serà pas amb l’ajuda dels polítics europeus; aquests sí que viuen dins la seva boira. I bé que hi estan! Hi deu haver boires ben confortables, però a mi no me les van ensenyar mai.

Aquells que maten a tort i a dret i s’immolen a la recerca del paradís han creat una atmosfera irrespirable: la que hi ha a fora de la seva boira freda, glaçada. Però veuen el sol, ells? Jo crec que no.

El meu pare era un arbre. Robust, sa, imbatible. Ho sabia tot. Sabia tant que a vegades em cansava d’escoltar-lo. 

Ara que me l’escoltaria, tot s’ha esvaït en la boira que l’embolcalla. Una boira gebradora que el fa viure a les palpentes i no el deixa ni reconèixer l’espai on ha viscut tota la vida, la seva pròpia casa. La meva boira particular no em permet veure que, per molts raonaments que li faci, ell no sortirà mai de la seva. Il·lusa de mi! Com si hagués nascut ahir i no conegués la boira!

-         Has d’acceptar la boira – em sento dir una vegada i una altra.

Hi ha boires que es dissipen, n’hi ha que s’aixequen i hi ha aquelles que el sol les pot travessar, però hi ha boires que no acceptarem mai. Gebradores, criminals, sense esperança.

Aquest bolígraf altre cop me l’ha tornat a jugar i m’ha fet escriure un post simbòlic. Amb tot, crec que tothom ho haurà entès perquè... qui no coneix la boira? Qui no enyora el sol?

AFORTUNADA

De tot el que es va dir a la presentació de "Les cadenes subtils" a Vimbodí, he seleccionat aquesta part. És la meva manera de presentar el Ramon, el meu presentador.

Aquesta foto és perquè comproveu que dic la veritat. Una excursió a la Vall de Boí amb Mossén Àngel, la Carme Pàmies, el Jordi Farré, el Ramon i jo. Això devia ser fa només quaranta cinc anys. Només. Fixeu-vos-hi bé: les ca mises, els pantalons, la càmara de fotos, la joventut, les cares radiants... L'únic que no ha canviat són les muntanyes. No us sembla sentir la frescor del Pirineu?

Amb el Ramon Setó vam compartir l’adolescència. En recordo l’amistat, les sortides amb la colla, les cançons folk i la guitarra. També les misses del Papa Joan cantades cada diumenge a Missa Major, que em semblava llavors que afermaven la meva fe. No van ser molts anys, però van ser intensos. Anys d’iniciació i descoberta. Un dia d’aquests n’escriuré una novel·la perquè hi ha molt a explicar. Ara que ja sé com es fa, serà molt fàcil. És posar-s’hi, pim-pam i ja està escrita. El Ramon va marxar aviat del poble per anar a estudiar a Tarragona. Més endavant vaig marxar jo per anar-hi a treballar. I si ens havíem vist quatre vegades en tot aquest temps, ja havíem fet prou. 

M’està passant darrerament, des que estic pre-jubilada – crec que no és que tingui més temps, és que he canviat d’hàbits i de recorreguts- que em trobo vells coneguts: ex-novios, alguna amiga amb qui no em parlava, veins d'escala que vaig conèixer en començar a viure al pis, companys d’antigues feines i de feines més recents, i el més gratificant, amics i amigues, amb els quals no m’hi havia vist o almenys no m’hi havia pogut aturar a parlar més de cinc minuts, des de feia vint, trenta, quaranta anys. El Ramon és un d’aquests amics. Ell s’ha jubilat fa poc però ja ens hem trobat casualment i l’hem fet petar varies vegades. Així que he desnonat tots els candidats i candidates, molt vàlids tots ells,  que s’oferien a mans besades a fer-me la presentació aquí a Vimbodí, i l’he anat a trobar a ell, perquè m’ha semblat que  era la persona ideal. Filòleg, amb  inquietuds culturals  i, el més més important per fer una bona presentació i deixar-me molt bé: és amic meu.

Costa una mica ensenyar això sense semblar presumptuosa. El cas és que aquesta és l'única manera que ho vegin els meus amics no-facebook.

De cara, el Pep Potau, fotògraf oficial de Vimbodí i l'Enric Alfonso,
Regidor de Cultura. Abans que res, bons amics.

El públic, des de l'esquerra. Gràcies!

El Grup de Teatre Vent de bosc. Primera escena. Genials!

Family mine, molt interessats.

Les meves primeres i sempre amigues.

Segona lectura. La Rosa Albes del Vent de bosc. Tot i estar tipa
de llegir-me el capítol "La guerra", em va fer emocionar.

Per fi, el Ramon, amb qui començava el post. Pels afalacs, llegiu a dalt.

Amb el Chus Moreno, l'il·lustrador de la novel·la, ja un amic.

El públic des de la dreta. Gràcies!

Tercera lectura. Baltasana. L'Alfons i la Lorena del Vent de bosc.
Imatge i so de l'Antonio Fernández. Tot i el poc temps de preparació, impecables!

Jo mateixa. Feia una mica de fred.

Totes les fotos són fetes pel Pep Potau, la Sandra Casas, la Carme Pàmies, el Josep Maria Mercadé i una servidora.

Sóc afortunada.

Després d'escriure Viatges insòlits de viatgers abrandats, molts lectors em preguntaven si escriuria més llibres. M'ha costat dos anys escriure la novel·la i un any de peregrinació pel desert. No desconfiava d'arribar a la terra promesa, però d'oasi en aquest camí, no en vaig trobar cap. Només força sovint, algú que, com qui diu, em donava aigua - imprescindible per continuar- quan em preguntava com anava la novel·la. He vist que no m'ho preguntaven per quedar bé, sinó que un cop la novel·la ha vist la llum, han corregut a comprar-la, han corregut a acompanyar-me en les presentacions i han corregut a dir-me que els havia enganxat, que no l'havien pogut deixar, que se'ls havia cremat el sopar, que havien perdut hores de son, que se'ls havia fet curta, que l'interès no decreixia ni després de conèixer-ne el secret principal. 

Sóc  molt afortunada.

Com que jo sempre em complico la vida, he pensat que és una llàstima que els hi hagi durat tan poc i m'he proposat escriure'n una de més llarga, almenys que se la puguin fer durar quinze dies. Tot i que els nombres no són lu meu-tothom ho sap- he fet un càlcul senzill per saber com de llarg hauria de ser el llibre. De promig, els lectors triguen tres dies a llegir-la, per tant, perquè els durés quinze dies, la novel·la hauria de tenir mil pàgines. Cap problema, ja em diu sempre el Pons que m'enrotllo molt, massa. El problema és el temps per escriure-la. Dues-centes pàgines, dos anys, mil pàgines, deu anys. Uf! La meva producció literària seria molt breu. Bona, segons diuen, però breu. Així doncs, seguiré amb la novel·la curta.

Amb tot, segueixo sent afortunada. Si o no?

Si voleu tafanejar els videos, us poso aquí el link de youtube, on estan penjats. Les cadenes subtils .Els d'aquesta presentació i els de la de Tarragona. Són varios, trenta minuts en total. Podeu escollir.

"LA MORDIDA" I ALTRES BÀLSAMS

                            

Després de l’empatx de perfums de les festes de Nadal, vaig decidir que, si de mi depenia, la tele la veuria tan poc com pogués. Vet-ho aquí, doncs, que només la miro a les hores de menjar –allò que no s’hauria de fer mai, ja ho sé– I fa uns quants dies que rumio si tancar-la a l’hora de dinar. I per què? Cada migdia posen aquest anunci de pega –si que ho és de pega, sí– per tenir les dents postisses ben agafades. No sé què diuen de la mordida, insinuant que podràs mossegar el que vulguis. La qüestió és que tots els jubilats que surten a l’espot mosseguen amb tal deliri que a mi, que em costa molt perdre la gana, quasi me la fan passar.

No són precisament pomes el que mengen

Hi ha uns quants anuncis sobre gent gran i no tan gran que n’hi ha per llogar-hi cadires. I això m’ha fet recordar que fa uns anys – em pensava que eren menys, però he vist que ja en són nou – vaig llegir un llibre de Màrius Carol, “El club dels 50”. No l’he pogut trobar, –he de posar ordre a la meva biblioteca. No hi ha res que em faci emprenyar més que buscar un llibre que sé que el tinc i no trobar-lo–però una de les coses que recordo que deia era que hi havia un col·lectiu a partir de certa edat, devien ser els 50 i més, que constituïa un grup econòmic important, en el qual havien posat el focus els fabricants de segons quins productes i els ofertors de segons quins serveis. És un grup, deia, amb poder adquisitiu alt, lliure de càrregues familiars i hipoteques, que podia permetre’s productes de qualitat, capricis, delicatessen, alta cosmètica, sortides d’alt standing... I potser és veritat. En veig força d’anuncis que semblen anar dedicats a aquest sector.

No sé si ara que el senyor Carol ja passa de la seixantena es considera encara formant part d’aquest grup o ja ha començat a pensar com un pensionista normal i corrent, la classe que actualment pitjor malviu. És clar que quan un va tan sobrat com per adonar-se que la gent del seu costat és gent tan guapa, segur que haurà fet previsió d’un bon pla de pensions, però si us plau, si us plau, que no sigui aquell de l’home que dóna menjar als coloms assegut al banc, que deprimeix només de pensar en quin futur ens espera, si abans de començar a cobrar-lo ja estem tan deprimits.

Que no es preocupi el Màrius que d’anuncis per gent més gran de.... –60, 70, 80...– també en fan. És clar que molt,  molt afortunats no són. Tenim el de la mordida, ja n’he explicat les bondats; tenim el de la dona que no para en tot el dia i encara al vespre, no pot deixar de ballar, animada pels crits de gaubança de tota la família i reconfortada per la crema màgica escampada per tots els punts febles del seu cos. Hi ha el de la Lola Herrera i les seves amigues, capaces, si es prenen cert elixir en llevar-se, de recórrer qualsevol ciutat del món del matí al vespre. També tenim el de les dues dones –de la franja d’edat preferida del Màrius, però a qui els hi podria interessar per sempre– que ballen alegrement, després de trobar la solució a la seva incontinència (urinària). La veritat, quasi em venen ganes de provar el producte si he de poder ballar amb tanta gràcia i tan desacomplexadament.

Aquests són els anuncis que recordo, que em fan riure per no plorar. Tots de dones, excepte el de la mordida, que és força equitatiu perquè tots, homes i dones, mosseguen sense vacil·lar. Ves, que em fan una mica de por i tot, perquè m’obliguen a plantejar-me si el canibalisme, al cap i a la fi, només depèn de les dents.

El Luís Suárez em cau massa bé i l' Hannibal Lecter no el vull
 tenir posat aquí dins que igual se'm menja els lectors

Per als homes, ara mateix només em ve al cap l’anunci sobre els problemes d’erecció. Què passa? És que als homes no els agrada comprar? Això és el que diuen. O potser només els interessa un tema? També ho diuen. Ah sí, i el del George Clooney, home ja gran, a qui l’elegància acompanyarà fins a la tomba. Diu que anuncia una marca de cafè, però en realitat va a parar al mateix lloc que l’anunci anterior. A que ve, sinó, que sempre surti acompanyat d’aquestes noies de bandera que se’l miren embadalides?

Tot i que no esmento cap marca –avui estic fent només ús de la memòria i ja veig que la poca memòria m’acabarà fent fora del club del Màrius– veig que, com en el post dels perfums, em repeteixo en el tema dels anuncis i en denunciar-ne la discriminació. Doncs, senyal que n’hi ha, si en només dues hores, en percebo tanta, no? On són aquells que vigilen tot el que s’emet per televisió? Tampoc no en recordo el nom, quina cosa!