El
dia que vaig escriure Els arbres saben el secret sobre Els arbres centenaris de Vimbodí i Poblet i vaig plantejar la possibilitat que els arbres abans, molt
abans, potser podien parlar se’m va
activar la imaginació pensant quina veu devia tenir cada un, atenent la seva
posició, el paisatge que l’envoltava, el seu posat – aparentment involuntari- , tot allò que havia vist desfilar pel seu davant...
Així
que me’n vaig anar a veure’ls un per un – alguns ja els tenia molt vistos, però
no amb la mirada que ara pretenia i amb l’orella a punt per escoltar – i me’ls
vaig mirar de lluny i de prop, vaig envoltar-los i em vaig asseure a la seva
ombra, a esperar que em parlessin. Alguns ho van fer de seguida. Es veu que
tenien ganes de conversa i per una falsa creença, sobre que aquí els únics que parlen som els homes – les dones més- i algunes aus, als pobrets arbres ningú no els
hi deia res. Al castanyer que em va parlar, malgrat tenir uns quants anys, uns
quants segles - havia nascut a l’Edat Mitjana- la vitalitat li sortia per la
boca, per la soca i per tots els seus porus, encara que el seu aspecte no era de gaire salut. I tenia una explicació. Ja veureu.
INÚTIL
Havia sigut un dia com un altre. Jo m’havia
lamentat des de la sortida del sol per allò que havia estat i ja no era, pel
dur que és fer-se vell i pel dolor de les meves nafres obertes que no em
donaven treva ni un segon.
Allà baix ja feia dies que s’hi havia
declarat la guerra. Les bombes encara no havien començat a esclatar, però per
experiència reconeixia la remor que les precedia i tot i la meva gran
preocupació pels propis problemes estava inquiet per quan pogués començar.
Amb la poca mobilitat que em permetien els
anys, em mirava les grans ferides obertes en el meu tronc. Després mirava els
meus sis companys i em preguntava què hi fèiem en aquest món, mutilats
d’aquella manera, inútils, sense dignitat, i quin sentit tenia la nostra vida.
Potser aquella guerra ens deixaria encara més malmesos.
Ens trobàvem a la tardor de 1938. Totes les
meves flors ja havien madurat i començaven a convertir-se en aquella càpsula
espinosa que guardava, en el seu interior, les castanyes. El sol ja feia una
estona que s’havia amagat darrere la Roca Ponent, però encara inundava el món
amb la seva claror.
Va ser quan tot estava tranquil, només bufava
un lleuger ventijol com cada vespre i la lluna i els estels s‘ensenyorien del
cel, que vaig veure-la pujar apressadament per la carena del Barranc de
Castellfollit. Era una noia jove, no devia tenir més de vint anys i duia un nen
als braços. El nen plorava i també la vaig sentir sanglotar a ella, quan va ser
a prop meu. S’aferrava al nen, em va semblar, amb desesperació. En arribar al
meu davant, va mirar-me fixament, tant que em vaig arribar a sentir incòmode
davant la insistència de la seva mirada. Si jo només sóc un arbre vell, inútil,
mutilat... Després va abraçar el nen, desfeta en llàgrimes, i el va deixar dins
una de les meves esquerdes irreparables. La noia va arrencar a córrer i la
criatura va seguir plorant encara més fort, dins les meves entranyes. Vaig
sentir com una glopada de vida m’omplia i em feia tornar les ganes de viure,
però no vaig poder entretenir-me massa en l’emoció perquè de seguida vaig
sentir veus d’homes que cridaven, pujant pel mateix camí que havia fet la noia.
No calia tenir centenars d’anys per endevinar que no portaven bones intencions.
Anaven armats i les paraules els delataven: matar, estimbar, engegar un tret, deixar
morir...
Vaig invocar el vent, el nostre vent, i vaig desitjar
vehementment que bufés amb força, que xisclés i udolés per ofegar el plor
d’aquell innocent que s’havia refugiat en el meu ventre esquerdat. I el Vent de
bosc va acudir en la meva ajuda. De sobte, la seva suau remor va convertir-se
en fuet poderós que atiava tots els arbres del bosc. Roures, alzines, freixes,
aladerns, falgueres i també els meus malmesos i inútils germans castanyers
movien les fulles, vinclaven les branques i atordien tot ésser viu d’aquell
paratge. Tots menys el nen. El nen seguia plorant, però ningú no el podia
sentir perquè el bramul poderós del bosc ho silenciava tot amb el seu embat.
Al cap de dos dies, quan el vent ja tornava a
ser l’oreig suau del capvespre, un home i una dona pujaren, seguint les passes
de la noia i els seus perseguidors. Els va resultar fàcil trobar el nen; el seu
vagit era ja dèbil, però a estones continuava plorant. Van agafar-lo entre
exclamacions d’alegria, mentre li feien petons i moixaines. Després van
posar-se a plorar.
No m’he tornat a queixar mai més de la meva
inutilitat i això que d’aquell fet ja en fa vuitanta anys. N’espero viure vuitanta
més, vuit-cents si convé. I és que ara ja sé quin és el sentit de la meva vida.
Amics de Barcelona i rodalies que entreu al meu blog de tant en tant: aprofito per agrair-vos-ho - als que hi entreu cada vegada que hi penjo un post, més - i us faig memòria de la presentació de Barcelona:
 |
| Evidentment, la mida no importa. El castanyer és molt més important que la meva invitació, però si no la faig gran, no es veuen les lletres. |
