Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.
L’altre
dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va
transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha
futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però
no depèn de mi.
Els
joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats.
Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la
panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven,
reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables,
capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere,
ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb
contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a
l’arena.
No
vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem
imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o
més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També
érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de
ser-ho.
No
recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de
mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al
pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per
l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres
també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents
descobrint el món.
Hi
ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que
ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens
ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el
col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant
una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant
ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació
com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare
era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.
Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!
Al
principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana
sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes.
A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res
hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els
proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.
En
les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels
pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació,
de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna
vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem
a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara
sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre
hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on
siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens
trobem, ets en el pensament de totes.
Diu
que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els
amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has
escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que
alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han
quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que
els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i,
sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han
acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la
que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi
estarà d’acord.
Fotos: Carme Pàmies |
Els
joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és
molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog,
però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que
la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia
els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir,
com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.
I a qui endevini on vam anar aquesta |
vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog |