Encara
que sembli el títol d’una obra pictòrica, que ningú no s’enganyi. És la pura
imatge, feta paraules, de casa meva des de fa una setmana.
Quan em vaig treure el carnet de cangur
no sabia que tingués tantes atribucions, ni tantes sortides “professionals”. I
potser m’ho hauria d’haver olorat perquè va ser tan fàcil que alguna
contrapartida havia de tenir.
Total, que els fills se’n van de vacances
lluny i el bestiari dels fills fa vacances a casa meva. Que ja li deia el meu
gendre a la Lila abans de marxar, en veure que movia la cua amb ritme
desenfrenat.
―Te’n vas de vacances, eh, Lila? Si més
no, vacances gastronòmiques... Pa amb tomàquet i pernil dolç per esmorzar,
macarrons per dinar, verdura i peixet per sopar...
I la cua de la Lila, imparable. Ella pobreta, quasi que no hi veu, però té tant coneixement... Ja tenia poca vista i la va perdent encara més. Fins que no s’acostuma als nous topants i als nous volums de l’ambient va de pinyo en pinyo. Ara, després de cinc dies, a casa ja no tant, però al carrer quan la trec, i sobretot al matí, ja tinc prou feina a estirar-li la corretja per evitar-li les trompades. Jo crec que de tants impactes, contràriament al que pugui semblar, hi té una sensibilitat especial, al “caparró”. No feia ni tres hores que la tenia a casa, que ja m’obria la mosquitera corredissa amb el cap. De veritat, eh? Ha vist en quina direcció ha de fer lliscar el cap per fer-la córrer i s’ha fet especialista en obertura de mosquitera. He provat de fer-li entendre que quan ja és a fora l’ha de tancar, però no me’n surto i si no se’m cruspeixen els mosquits abans ―els que entren per la mosquitera oberta―, estic pensant de passar a la següent pantalla i ensenyar-li a obrir l’interruptor del llum. Tot i que potser no en voldrà saber res perquè ella per gust sempre seria a la terrassa. Que consti que aquesta gimcana jo no li he muntat, però a ella li agraden els reptes, com a mi, i no les coses fàcils. Quin remei, quan les fàcils són difícils! És com la guineu quan diu que no vol raïms perquè són verds.
I què puc dir dels ocells? Són canaris, es diuen Sírius i Orió, que trobo uns noms ben encertats, per dur-los uns éssers aeris que tenen capacitat de solcar el cel. No donen cap feina perquè ja venien amb l’alimentació preparada per tota la setmana. Només els he de canviar l’aigua de beure i l’aigua de la banyera. Que sí, que jo no en tenia ni idea, però es remullen en una banyereta. No obstant, no em canten i m’agradaria. I mira que me’n faig un tip de cantar-los jo, per veure si els ho encomano!
A qui sí que li he encomanat, i ara entenc el seu ritme cuer, és a la Lila. Ni els seus amos ho sabien, però li agrada la música, portar el compàs i deixar-se endur pel ritme. Ai, com jo! -Ja ho diuen, els testos s'assemblen a les olles, però... aquest test? Aquesta olla?- La Lila mou el cap d’ací d’allà i amunt i avall. Encara no he descobert quin instrument és el que la motiva més, perquè la meva oïda musical és bastant deficient, però em penso lliurar a la investigació en cos i ànima. A mi em sembla que quan em sent cantar a mi, s’hi anima especialment. L’altre dia amb l’MP3 d’Els amics de les arts al cotxe va ser apoteòsic. No em vaig poder estar de gravar-la. Una... i dues infraccions! Que Déu m’empari! El proper dia li posaré Queen a veure si també li agrada.
Són dos retalls que recullen els moments estel·lars de la Lila.
La gossa Nel·la de la meva amiga Quima,
quan sent el pregó que avisa de la mort d’algú al poble amb El cant dels
ocells, fa uns refilets que riu-te’n del sentiment que hi posava la Callas.
Només tinc dues ferides respecte als meus acompanyants d’aquesta setmana. Una: m’agradaria obrir la gàbia dels ocells i que sabessin què és volar lliure; però que poguessin tornar a refugiar-s’hi si volguessin, que ells no saben com de malament està el món per aquí a fora.
 |
| Com diu un amic meu en la seva cançó "Vola!", voleu, petitons, voleu! |
Fem una bona simbiosi tots quatre. O sigui, jo mano i ells fan el que volen. Jo xerro amb ells i ells es pensen que xerro sola, jo trec la Lila i ella està convençuda que em treu a mi. Jo netejo cada nit el terra i cada matí el trobo entapissat de pèls i plomes, però... sabeu què? Que quan se’n vagin els trobaré a faltar. Però que no ho sàpiguen els seus amos, que segur que en prenen nota!
.png)
