QUAN ET PERDONEN LA VIDA

 

                            

Tinc el costum d’explicar les meves peripècies en clau d’humor quan ja han passat. Tot i que el fet es el mateix, fer-ho així em deixa un millor record que el que en tenia. Aquesta vegada, però, he temut que ni amb tot l’humor del món ho podria explicar perquè la “peripècia” amenaçava de no tenir solució.

A l’agost de l’any passat, quan acabava de fer l’enèsima revisió de “L’amagatall”, em vaig adonar que tenia problemes de memòria. Més dels habituals, més dels que jo considerava normals. Després d’uns mesos de pensar-hi -la cosa es va allargar perquè ara me’n recordava, ara no- i després de descartar el metge de capçalera i els tallers de memòria, vaig decidir anar al neuròleg, també per descartar, en aquest cas, els pensaments que em sotjaven.

Es veu que em pensava que el neuròleg em tranquil·litzaria dient que el que em passava era normal per l’edat. Aquesta seria la resposta, tranquil·litzadora i inexperta, que donaria jo a algú que m’ho expliqués. Però el neuròleg, a qui conec de fa molts anys, com a bon professional, em va prescriure unes quantes proves i jo, que no entenia a què venia tant escriure i tanta prescripció, vaig preguntar:

-M’he de preocupar, doctor?

-Vostè és una intel·lectual -em va dir- i quan es fa anar molt el cervell, hi ha menys probabilitats de tenir una malaltia neuro-degenerativa... -i va afegir-, però s’ha de mirar.

Intel·lectual? Gràcies per la floreta! Però... menys possibilitats? Immediatament vaig pensar en el Jaume Cabré, que ara pateix Alzheimer, i en les seves grans novel·les. I no vaig recordar cap més escriptor en aquell moment -problemes de memòria, ja se sap-, tot i que després en van anar sortint. Però en aquell moment, recordant-ne un  de sol em vaig adonar que jo, ingènua, càndida, confiada, jo també era dins del bombo, cosa de la qual, fins llavors, no semblava haver-ne estat conscient.

Amb el cor encongit vaig començar a fer-me les proves: anàlisi, electroencefalograma, ressonància i prova d’Alzheimer. Per cert, que aquesta última no la cobria la mútua i la vaig haver de pagar trinco-trinco. Ja només em faltava això! A damunt, a pagar perquè et donin una mala notícia. També me la vaig fer. Si havia de saber-ho, ho volia saber tot.

El primer resultat va ser el de la ressonància i deia unes coses que, posades al cercador, no em van agradar gens: incipient..., lleu pèrdua... i otomastoïditis esquerra -sembla que tinc alguna cosa a l’orella esquerra, a banda de la meva llampant arracada.

El PC va treure fum unes quantes hores. Després es va apagar el foc, el meu, i també vaig apagar el PC, mentre buscava alguna explicació al perquè a mi, precisament a mi, m’havien trobat “allò” i dient-me que si no hagués anat al neuròleg, estaria fent la meva vida com sempre, vivint en la ignorància, això sí, d’un diagnòstic que em capgirava la vida, millor dit, que em condemnava a una vida no desitjada.

Com que els resultats de la resta de les proves anaven per llarg vaig decidir tranquil·litzar-me i confiar. “Confia” era la paraula clau que em deia cada vegada que els mals pensaments em posseïen.

Mal pensament núm. 1: Si et diuen que tens càncer, encara et queda l’esperança de curar-te. Si et diagnostiquen una malaltia d’aquestes, no hi ha esperança, només pots anar a pitjor.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 2 (asseguda a la butaca): Totes aquestes coses que m’envolten i que tant estimo: llibres, records, dibuixos de la meva mare, fotos... me n’hauré de desfer mentre encara sigui jo. No cal deixar rèmores inútils que no tindran cap sentit per als que es quedin.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 3: No vull acabar la meva vida sense conèixer ningú dels meus ni depenent totalment de l’ajuda dels altres. Crec que aquella peli de “Polvo serán” parla d’aquest tema. L’he de veure.

Confia, confia, confia...

Van anar arribant els altres resultats. Tots eren normals, o sigui negatius, o sigui per a mi, positius, bons, impecables. I la visita al neuròleg...

-Els resultats de la ressonància per si sols no volen dir res -em va dir-. Perquè siguin concloents, hi ha d’haver símptomes.

-Potser els problemes de memòria ho són, no? – vaig dir jo, atrevida de recordar-l’hi i confiant que em digués que no. I ho va fer!

-No – va dir, contundent-. No hi té res a veure.

Em va receptar uns exercicis per entrenar la memòria. I ara m’adono que, fora d’uns resultats que considera irrellevants, tampoc no em va donar cap diagnòstic clar. Doncs això, deu ser l’edat.

Soc conscient que m’han perdonat la vida -de moment- i més conscient que mai que tots som al bombo o, millor dit, a la corda fluixa i que en qualsevol moment podem caure.

Fa una setmana d’això i ara ho relativitzo tot. Ja no en posaré exemples perquè potser Blogger, en aquesta època de la brevetat, en què et recomanen que un vídeo no s’allargui més d’un minut i mig,  em tancarà el blog per escriure aquests posts tan llargs que requereixen de cinc minuts de voluntat del lector per llegir-los. Només acabaré dient que sempre se’n pot treure una lliçó del que ens passa, també dels mals moments, sobretot si són reversibles. I tant de bo pugui mantenir sempre la consciència d’allò que és important i d’allò que té una importància relativa! Seria una forma d’agrair a la vida el recordatori que m’ha fet arribar.

 

 

MISTER ARANZEL

                       

 

Veig que els groenlandesos són gent amb un bon sentit de l’humor, si hem de fixar-nos en tots els acudits, mems i gracietes amb pingüins, i més, que han anat sortint arran de l’amenaça de Trump de quedar-se amb Groenlàndia a les bones o a les males. És clar que als mems i les gracietes s’hi deu apuntar tothom, groenlandesos i no, perquè a l’Hemisferi Nord, si no ho tinc mal entès, no hi ha pingüins i els groenlandesos ho han de saber millor que ningú.

    També veig que són pocs, però ben avinguts. Tots al carrer, amb un fred que pela, a cridar que volen ser independents, però que si han de ser dependents d’algú, serà de Dinamarca i que a Trump i els USA el volen ben lluny.

Fa uns mesos vaig llegir un llibre “La vall de les flors” de la groenlandesa Niviaq Korneliussen i, caram! Entre la blanca neu, la llarga nit, la trista protagonista i el tràgic final, gelada no m’hi va deixar gens, però em va quedar una idea d’aquella gent que ara amb aquest afer m’ha canviat. D’alguna cosa serveixen les animalades de Trump! I si no fos per la gravetat dels seus estirabots, m’afegiria al sentit de l’humor dels groenlandesos perquè creieu-me que les seves anades i vingudes són un espectacle continu.

—“Aplicarem aranzels per a tothom”. (One direction).

—“Potser no serà per a tothom”. (Només per als que no m’adorin)

—“Groenlàndia serà nostra, sí o sí”. (Oh, yeah!)

—“I qui no hi estigui d’acord, aranzels a dojo”. (A lot!).

—“Com que no m’han donat el Nobel de la Pau, no tinc cap obligació de garantir la pau al món. Encara que aquella tonta m’hagi regalat la medalla!”. (Ui, com li ha cogut!)

—“Els groenlandesos són una gent endarrerida que encara es desplacen amb trineu”. (I amb què et penses que et desplaçaràs tu, cap de trons?).

—“A Veneçuela tothom és narcotraficant. Per arreglar-ho, ens en quedarem el petroli”. (Great solution!)

—“I a qui protesti, li apujaré els aranzels”. (Oh, yeah, much more!)

—“L’ONU no serveix per a res, així que ara farem una nova aliança per assegurar la pau a tot el món. Qui s’hi apunta?”. (Qui vol participar d’aquest negoci que ha de donar grans beneficis?)

—“I si no t’hi avens, t’apujaré els aranzels un 200 %”. (Fuck you, Macron)

—“Els meus 22000 homes de l’ICE tenen impunitat absoluta per aturar, expulsar, matar immigrants i qui els defensi, perquè tots plegats són gent de mala vida, lladres i assassins”. (I have a dream).

No segueixo. Les perles que surten per la seva boca es multipliquen amb els dies, les hores, els minuts i potser algun dia passaran a la posteritat com les frases més grotesques de la història.

Però... —i jo segueixo amb les meves elucubracions sobre la psicologia d’aquest home—... Trump és un actor. Un mal actor, segons diuen. Tot i així... pot ser que estigui actuant? Jo crec que ni en el paper més brillant ni en el més penós de la seva vida, cap actor voldria passar a la història fent aquest paper d’animalot. És clar que la meva lògica deu ser a les antípodes de la seva!

I parlant de passar a la història... És que el món voldrà passar a la història per la seva inacció i per no haver-li parat els peus? La plantada d’Europa respecte a Groenlàndia i l’amenaça d’aplicar aranzels als productes americans està molt bé, però fan falta més plantades, més aturar-li els peus, més coratge i més cooperació entre els estats que no estan d’acord amb el seu despotisme.

Està clar que Trump és un pinxo —i cito Macron— que quan algú se li posa al davant, recula. Doncs, ostres, tothom, d’aquí i d’allà, plantat i passes endavant, a veure si reculant, reculant cau a l’Atlàntic i s’ofega. Per cert, ahir feia veu de refredat i a vuitanta anys els refredats a vegades es compliquen. Per cert, criden l’atenció uns morats que té a les mans. Per cert, encara hi ha esperança, amics!

 

ABANS NO CREMI TOT

 

                        

Des que un bon amic em va dir que Trump no era tonto, sinó que s’ho feia, cada dia que el veig -o sigui, diàriament perquè les seves atzagaiades són diàries- li escodrinyo el rostre per veure si trobo en la seva expressió algun rastre d’intel·ligència. És en va. Cap indici, ni de la clàssica ni de la que en diuen emocional. Cap indici d’empatia, de pietat, cap indici de solucionar res. Ans al contrari. Per començar hi veig una avarícia desmesurada: fem gran Amèrica, vull el petroli veneçolà, Groenlàndia per als EEUU, si no em compres les armes a mi, deixo que et massacrin; a Gaza hi farem un espectacular ressort turístic, a mi no hi ha canvi climàtic que em faci perdre un dòlar... Segur que ho té ben entès això de ”Amèrica per als americans”, Mr. Trump? No haurà entès pas “El món sencer per als americans”? També hi veig una molt mala actuació teatral, res a veure amb el magnífic mètode Stanislavski que tants bons actors i actrius ha donat a Hollywood. Hi veig una ignorància supina, terriblement perillosa per algú que es creu amb dret a dirigir el món. Hi veig una jactància de què el que ell fa i decideix és el millor i la resta només es mereix el seu menyspreu. La meva percepció, en mirar-me’l, es debat entre si és boig o si és malvat. Considerar-lo boig per mi seria un acte de generositat, que no estic disposada a concedir-li. Malvat? Jo diria que sí. Seria la maldat de la persona que no és conscient del mal que fa perquè és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

Aquests dies he rellegit Sòcrates i diu el filòsof grec que no existeix la maldat, sinó, per ignorància, un enfocament equivocat de l’objectiu del bé. No he pogut evitar pensar en tots els dirigents que han estat, indiscutiblement, destructius pel món i la humanitat i, ni enfocant-ho d’aquesta manera aconsegueixo justificar-los. Penso en Stalin, assassinant milions de dissidents perquè no el molestessin (un bé comú) o en Mao deixant morir de fam quaranta vuit milions de camperols per poder convertir la Xina en potència industrial (un altre bé comú). Penso, evidentment, en Hitler que va pretendre exterminar tot el poble jueu (un bé per a l’espècie humana, és clar).

Per cert, que els jueus supervivents no haurien fet mai el que estan fent els seus descendents; o és que estan dirigits per algú que també s’ha equivocat en el seu objectiu del bé? Cal parlar de Putin? El seu bé és recuperar tots els territoris de l’antiga URSS, caigui qui caigui i peti qui peti, provocant milers de morts ucraïnesos, però... també russos?

No puc estar d’acord amb la idea de Sòcrates, ho sento. Jo també podria tenir l’excusa d’estar equivocada en el meu objectiu del bé quan penso que a aquests tres espècimens que actualment amenacen el món els haurien de tancar i llençar la clau al mar.

Però si algú em solleva especialment, per perillós, nociu i poderós, és  Trump perquè cada vegada que obre la boca és per posar més llenya al foc, cada vegada que aixeca la mà és per encendre un nou polvorí, cada vegada que abaixa el polze és per cremar l’existència de milers de persones, cada vegada, en fi, que respira amb el seu pèssim alè, el món s’intoxica una mica més, apropant-se per tant a la seva descomposició.

Ara que fa un any que Trump es va instal·lar a la Casablanca i la calamitat s’ha instal·lat al món, voldria dir-los  als congressistes americans, demòcrates i republicans, i també als ciutadans americans, que a les seves mans tenen aturar l’home que, essent benèvola, diré que s’ha equivocat de bé i que, si no ho soc, diré que és un gran perill per a la humanitat.

A Trump, avui més que mai, només li etzibaré la frase que l’intervencionisme americà ha provocat entre els seus perjudicats, des de la fundació dels EEUU:  

Entorna-te’n a casa, ianqui!                        (Abans no cremi tot)

Segurament em posaran a la llista negra si mai vull anar als EEUU, si no és que ja hi soc, perquè la meva aversió contra aquest home no és nova i les meves xarxes em delaten, però m’és igual. No vull deixar de denunciar una injustícia -una rere l’altra- que, n’estic segura, més la meitat del món comparteix, encara que no tothom ho faci públic. 

 

I que consti que tot el que està passant, jo ja ho explico a “L’amagatall”. (Més o menys, perquè la meva visió del futur ja no és el que era):

“Amb aquestes lectures he pogut comprendre més bé el que m’havien explicat els avis sobre la Guerra Radical. Va tenir lloc a mitjans del segle XXI, ells eren uns nens i pràcticament no en sabien res, només allò que els explicava la seva mare: que no gaire lluny hi havia una guerra. Perquè en aquella guerra hi van participar molts països, però no el nostre. La majoria de potències  contendents pertanyien bàsicament al món occidental, però també en  prenien part algunes altres de l’Orient Mitjà i de l’Extrem Orient i també d’Amèrica del Sud, totes amb govern autoritari. En realitat, va ser una guerra mundial, encara que alguns països insignificants en quedessin al marge. L’extrema dreta s’havia obert pas al món, gràcies a què tothom era ignorant de la història i a què la immensa majoria no sabia en què havia desembocat en temps passat una ideologia tan extremista. Tots aquests estats estaven dirigits per governs feixistes i allò que podia haver estat un punt en comú, pel fet de la seva radicalitat i per la voluntat d’excloure la resta, va ser el que va provocar l’enfrontament entre ells.

          He provat d’entendre-ho i he arribat a la conclusió que el germen de la Guerra Radical va sorgir durant les dues guerres del primer quart del segle XXI: la d’Ucraïna i la de Gaza. Els dirigents dels seus dos estats veïns, Rússia i Israel, ambdós d’extrema dreta i expansionistes van envair aquells països, sempre en nom de l’espai mínim vital. Els russos, pel desig de recuperar uns territoris que havien estat de l’antiga URSS i els israelians, per la convicció que la terra que habitaven els palestins els pertanyia per decret diví. Eren guerres localitzades en territoris relativament petits, però els seus governants es van saltar totes les recomanacions, totes les lleis, totes les amenaces i totes les sancions de les organitzacions internacionals. La sensació d’impunitat —'aquí tothom pot fer el que vol i que vagin dient'— va ser captada i interioritzada per altres estats modestos, però amb superior capacitat ofensiva que els seus veïns, que es van envalentir per fer el mateix. El missatge implícit estava clar: sempre pots sotmetre algú si és més pobre, menys poderós i, sobretot, si té menys capacitat armamentística que tu. I aleshores els veritables senyors de la guerra, que ho contemplaven tot a distància sense perdre punt, van començar a adobar el terreny per dur a la pràctica els seus objectius totalitaristes”.