dijous, 21 de març del 2019

ELS IMPARABLES


                                           
Fa cinc anys i mig que vaig deixar de treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una llibertat que arribava gairebé de sobte —en un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el privilegi de contemplar cada dia.
Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs, setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.
Jo, suposo que com la majoria de les persones de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la, tranquil·la... més aviat no.
Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats, que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta, millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de braços caiguts, el món s’atura, segur.
Estic parlant dels avis que conec, a part de mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades, cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent, però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem arribar.



Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar, és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.
Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts som imparables.



16 comentaris:

  1. Enhorabona Teresa. Que per molts anys puguis seguir treballant per la neta i la filla. Per la República i la llibertat. I que et quedi molt de temps per escriure i gaudir de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, jo també ho demano. Està molt bé estar ocupat en coses que t'agraden i tenir objectius. Es tracta d'intentar aprofitar el que tens i pots fer per sentir-te el millor possible.

      Elimina
  2. Visca els avis i àvies, jubilats i jubilades, incansables i imparables. I que per molts anys aquest país pugui tenir avis d'aquesta mena. I que per molts anys puguem formar-ne part, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siiiiiií, Carme! Estem d'acord. I que aviat puguis gaudir-ne tu!

      Elimina
  3. Quina dona més enfeinada, tu. És clar que sí, alçar la veu mai és mala cosa. Potser et trobaràs en discussions, perquè no tothom pensem igual, però des del debat i des del respecte es pot parlar lliurament i expressar allò que es pensa. Segur que en gaudiràs si té continuïtat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho explico tal com és, XeXu. I t'asseguro que en moments puntuals estic ben col·lapsada i em dic que això no pot ser. El problema és que m'agrada tot el que faig i sovint no sé dir que no.
      Sobre expressar l'opinió, ja hi ha hagut alguna carta al director del diari queixant-se. Ha sigut quan he descobert que a part de llegir-me els que pensen com jo també ho fan els que pensen el contrari.

      Elimina
  4. Qui ha dit que un cop un s'ha jubilat, la vida és avorrida i ja no toca fer res de res...Que ho preguntin als avis i àvies que sense la seva valuosa ajuda, moltes famílies no tirarien endavant, ja que és converteixen en els segons pares dels nets, tot i que ja no els tocaria, perquè ells ja ho van ser de pares...Tota la meva admiració!
    I els que no tenim nets, també podem fer i fem molta feina! Si algú es pensa que jubilar-se és seure al parc i donar menjar als coloms, res de res, potser fem coses diferents, de quan treballàvem, però no parem pas!!! Bé jo he de confessar que no em llevo tan d'hora, he, he...
    Petonets, àvia Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Roser! Avui en parlaven als Matins de TV3. Actualment són gairebé trenta anys de vida després de jubilar-se. Tenir objectius, envoltar-se d'amics i família, formar part de grups i estar enfeinat en activitats que t'agraden és clau per estar bé física i mentalment.
      Tema llevar-se... A mi m'agradaria dormir una mica més, però hi ha dies que no puc.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  5. ten raó , gràcies a la gent que ja està jubilada i segueix molt molt activa que el groc i les reivindicacions s'estenen arreu del país , i que no dir dels llaços familiars amb nets i netes ( ara dubto en els accents després de la reforma de l'IEC) endavant amb les àvies i avis ! i un hurra per a tu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Actualment passa una cosa, Elfree. No sé si en el món on et mous tu, també. Tinc ex-companys de quaranta anys que em diuen "quina enveja!". A veure, jo crec que això no es diu per quedar bé, sinó perquè es pensa. Abans ningú envejava algú que es jubilés. Suposo que és l'excés d'exigència que hi ha ara en la feina. Jo, des de la meva experiència considero que és un temps molt bo i que s'ha d'aprofitar.
      Net i neta, sense accent. Un dels diacrítics a criticar, trobo jo.

      Elimina
  6. no m'espantis!!!! m'has deixat sense esperança
    ara m'hauré de planejar desaparèixer quan ja no treballi :))))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'estranyaria, Àngel, amb la d'activitats que fas i que faries si tinguessis més temps.
      Una abraçada!

      Elimina
  7. Quina àvia més activa! Segueix així Teresa, que tots sortim guanyant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, Rafel! Em sento part d'aquests col·lectius que fan tantes coses sense remunerar, tant per la part d'àvia, com per les activitats de país, com per anar escrivint només amb la compensació de ser llegida. I comentada, que no és poc.
      Una abraçada, Rafel!

      Elimina
  8. Respostes
    1. Helena, ara m'has fet riure! M'he recordat d'allò que surt sovint a l'APM: E una muje dijna de atmirà.
      Crec que tindria mèrit si em costés algun esforç, però com que m'ho passo bé amb tot això... igual hauria de pagar jo el cost d'aquest benestar. Millor no diguem res, que igual tinc inspecció d'Hisenda. De moment el benestar emocional no tributa, però temps al temps.

      Elimina