divendres, 4 de març del 2016

L'ÚLTIM TAST- LES CADENES SUBTILS

Convido avui al darrer tast de Les cadenes subtils i em comprometo d'aquí a quinze dies a tornar a les meves quimeres, anades de bola i reflexions pseudo-filosòfiques a què us tinc tan mal acostumats. Això si és que durant aquest temps, la imaginació no ha fet escàpol a través de les pàgines del llibre.
Els diferents tasts sobre la novel·la ja són representatius de la mateixa, però hi ha un tema del que no us he parlat, que és el crim amb el qual s'inicia la història i la investigació que duu a terme la Mimí per tal de satisfer les seves ànsies de resoldre'l, posant-se en risc si convé, per aconseguir-ho. Resulta que la Mimí és una auxiliar d'infermeria, no pas una detectiu professional. La qüestió és: se'n sortirà?
Podria transcriure aquí l'escena del crim, però no vull que la Carme i d'altres esperits sensibles -que encara que no es manifestin, sé que hi són- se m'espantin i decideixin no llegir la novel·la. Això sí que seria un crim.
Aquí el teniu. És només un fragment. No patiu que no desvetllo cap incògnita.

.../...
Escanegen les pàgines que els interessen, recullen els altres llibres i la documentació i ho tornen tot a la Núria, donant-li les gràcies. La Sandra veu que dos nois, que abans no hi eren, consulten —o ho fan veure?— els llibres d’una altra prestatgeria. La Mimí ja fa estona que se n’ha adonat. Un altre, repenjat en el marc de la porta de la sala no els treu l’ull de sobre. Deu ser un vigilant —pensa la Mimí— i aquí potser no porten uniforme. Se sent eufòrica per tota la informació que han trobat i està decidida a fer-li un somriure quan passin pel seu davant. I si vol, també pot convidar-la a una birra, ves. Però no en tindrà ocasió, perquè quan arriben a la porta ja ha desaparegut, tant ell com els altres dos. No ben bé. Només han retrocedit en la seva posició, i quan les dues noies acaben de baixar les escales, els veuen a la porta del carrer. Semblen esperar-se.
La Mimí va pensant en quin és el millor dels seus somriures, però la Sandra, ara que els veu tots tres junts, identifica ràpidament el posat, el pentinat i la indumentària. Són caps rapats, no en té cap dubte. N’ha vist d’altres per Tarragona, caminant en grup, i li fan un cert respecte. Però mai no se l’havien mirat tan directament i això l’incomoda força. No les deixen de petja, i el seu proper gest demostra que ha tret conclusions més enllà del que ho ha fet la Mimí: aquells tres són allí per elles. Sense més explicacions, es posa davant de la Mimí, a qui li estranya aquest gest, mentre pensa que no hi té res a fer ella amb els encants ocults de la Sandra. Malgrat tot, la segueix, accelerant el pas, perquè veu que la Sandra camina de pressa.
—Què, nois? Ens deixeu passar?— diu la Sandra amb un somriure.
Un d’ells l’agafa per les rastes i li estira el cap enrere. La Mimí no dóna crèdit al que veu. Es mira la Sandra i després els nois, interrogant-los amb la mirada.
 «Amables?
He dit amables?
Ja veig que aquí hi ha de tot.
Com a tot arreu.»
Un altre li agafa el canell a ella i li doblega enrere.
—Mira tu, quina puteta més fina. Fa cara d’innocent i tot.
            —Sí, ningú no ho diria que no para de ficar el nas —i atansa el seu a la cara de la Mimí, a qui la sorpresa i la por han paralitzat—. Oi, puteta fina? Oi que t’agrada ficar el nas a tot arreu?
            —Sabeu qui som?
             —No —diu la Mimí.
La Sandra sembla que negui amb el cap. En realitat està calculant com de fort la tenen agafada. El tercer, que encara no havia obert boca, dóna, amb pretesa autoritat, una frase que vol ser una ordre.
            —Deixeu en pau els nostres herois!
            —Sí, deixeu en pau els nostres herois —diuen com una consigna—. Putetes!!! —i riuen, sense adonar-se que el riure els fa afluixar les seves preses.
La Sandra ha saltat com una molla. En uns segons ha clavat un cop de colze a l’estómac del seu opressor i aixecant la cama en direcció al que havia donat l’ordre, li dóna una puntada de peu a la cara.
El noi que doblega el canell de la Mimí es queda tan sorprès que no té temps d’esquivar el cop que rep del braç estès de la Sandra.

—Corre, Mimí, corre!
.../...

I fins aquí, puc exposar.

El dia 19 de març faig la presentació al meu poble. Jo com sempre us convido a tots. No tinc enemics declarats per no fer-ho. Aquest cop en garanteixo la cadira per tothom. Després de la primera ensopegada he arribat a la conclusió que hi ha una cosa pitjor que la sala mig buida. És veure que els assistents han de marxar perquè no hi caben. 




I aquestes són les llibreries on podeu trobar el llibre: A Tarragona, Llibreria La Capona, Llibreria Adsera i Llibreria de la Rambla; a Vimbodí, Llibreria Guixots; a Reus, Llibreria Gaudí; a Barcelona, La impossible i Llibreria Athenea; a Montblanc, Llibreria La Baldufa  i Llibreria Requesens; a la botiga de Terra Ignota Ediciones, i també reservant-lo a la vostra llibreria habitual. 




Ja acabo. Després de Vimbodí hi haurà presentacions a :

Roda de Barà: el 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal.
Montblanc: el 6 de maig, a la Biblioteca Josep Conangla i Fontanilles
Reus: el 10 de maig, al Centre de Lectura
Barcelona: el 24 de maig, a la Llibreria La Impossible
Amposta: al mes de maig, encara per concretar

Us faré saber l'hora a mesura que ens hi atansem.


dijous, 18 de febrer del 2016

GRÀCIES!

Tinc una amiga bloguera - no en revelaré el nom, ella s'hi reconeixerà - a qui aprecio molt, amb la qual comparteixo sovint la seva forma de pensar. Un dia em va dir: Sempre em sembla que no dóno prou les gracies. I a mi també em passa. 
No em canso de donar les gràcies a tots els que van assistir a la presentació de Les cadenes subtils a Tarragona per acompanyar-me en un moment tan important per a mi. Aquest cop he d'afegir, amb més insistència encara, les meves disculpes per haver convidat tothom a bombo i plateret i després, com qui diu, no haver-los deixat entrar. Que no va ser així, però sí que el malentès amb l'administrador del local i l'asignar-me per a la presentació una sala més reduïda que la que jo creia que podríem disposar, va fer que molta gent s'hagués de quedar a fora. Aquest fet va provocar que l'alegria de veure tanta assistència, quedés una mica diluïda pel que va semblar podia haver estat una mala planificació de l'acte. Reitero, doncs, les meves disculpes i aquestes les deixo aquí. 

Però en falten unes altres: fa més d'un mes des del meu últim post, i això que tenia en ment, no de fer un tast, no, sinó un menú degustació, de la novel·la. Però és que les cadenes m'han lligat tan curt que no m'he pogut escapar. Les cadenes i tota la resta. Ho mig explicaré aquí a manera d'excusa-disculpa. Abans, però, unes quantes imatges de la presentació.

La Marta, l'Emi i la Maite, tres amigues, tres grans lectores











Una servidora intentant recordar el parlament
Amigues, amics i algun desconegut (fins aquell dia)


La presentadora de la novel·la, la meva primera i més exigent profe.  Gràcies, Lurdes Malgrat. 


I la Muntsa, totalment imbuida de l'escena del crim

La sala era bonica



Aquest és el meu modest parlament. No parlo gaire del llibre, però és que ja s'havia dit quasi tot. Només el que es podia dir, és clar.

                                  
Entre les lectures i el que us ha explicat la Lurdes, jo crec que ja us feu una idea sobre de què va Les cadenes subtils, no?. Coses que no es diuen a la novel·la:
Aquesta novel·la, tal com diu en les primeres pàgines, està dedicada a la meva filla. I per què? Doncs perquè ella en té la culpa que l’hagi escrit. M’explico. La meva filla Noemí va tenir una de les seves primeres experiències laborals en una residència. De les vicissituds que hi va viure, i de les que vaig viure jo en veure-la tan enquimerada, totes dues en vam fer més endavant unes reflexions sobre la vellesa i les seves mancances personals i socials, que em van empènyer a escriure’n alguna cosa. En un principi va ser un relat. Després vaig sentir que el tema m’atrapava i vaig seguir escrivint deixant que la imaginació, a vegades ben autònoma i sense demanar-me permís, fes la resta.
Van sorgir dues històries. La que s’esdevé en l’època actual, que té aquest tema de fons: els vells i la seva relació amb la resta del món, i l’altra, la història de la Maria, que arranca l’any 39 a Baltasana. Aquesta conté algunes de les històries que he sentit parlar sempre a casa sobre la guerra, de com els rojos en van fer de grosses durant tres anys i els nacionals s’hi van tornar durant trenta-cinc. Un material impagable que, crec que fins ara, no he estat conscient del seu valor i de la fascinació que sempre ha exercit sobre mi.
Però no hi trobareu la meva filla en aquesta novel·la, encara que en origen, la Mimí fos ella. Ni la meva filla ni cap de les persones que han inspirat els personatges que s’hi mouen.
Mireu, quan vaig publicar Viatges insòlits de viatgers abrandats, va passar una cosa molt curiosa. Disset relats molt variats, alguns emotius, d’altres desbaratats; en molt pocs parlava directament de mi o dels meus sentiments. En la majoria ho feia de personatges que sentia a les antípodes de mi mateixa. I què va passar? Força gent em va dir: És que t’hi veig a tu o bé: M’agraden perquè són històries que en conec la protagonista. I algú em va dir, el que és el súmmum ja: Teresa, jo et conec una mica, però crec que una persona que no sabés res de tu, llegint aquest llibre et podria arribar a conèixer molt bé. És veritat que jo vaig bastant amb el cor a la mà, amb el lliri a vegades,  i que potser ensenyo massa de mi, però... deixar-ho palès en un llibre em sembla que ja és massa.
Per això en aquesta novel·la he intentat distanciar-me dels personatges tant com he pogut. M’han dit que així ho fan els grans mestres, si no és que directament escriguin les seves memòries, i a aquests sí que m’hi vull apropar. I també he volgut distanciar els personatges dels seus inspiradors reals, perquè així amb aquesta barreja, ningú  no recordi a ningú. Ara només falta que quan llegiu la novel·la em digueu que cada personatge té una mica de mi, que llavors sí que em podria plantejar de penjar la ploma i anar al gimnàs.
El que no he volgut disfressar són els escenaris per on transcorren les històries perquè són els que conec i per on m’he mogut al llarg de la vida. M’ha semblat que els personatges, heterogenis i disfressats, havien de tenir un lloc ferm on assentar-se i moure’s, un espai i un temps fidels a la realitat. Els indrets són, doncs, reals, existeixen, alguns amb el nom canviat.
I ara us explicaré una altra cosa. La meva família paterna és de mena treballadora. Treballadors de sol a sol i treball dur; sense escatimar temps ni força. No com els picapedrers; més. No com JuntsxSí i la CUP; més. No com els empleats d’alguns bancs; encara més. Han treballat de pagès. Amb alegria! Com si el treball fos una benedicció. El meu avi i els meus oncles van envellir molt i ja són morts, però estic segura que quan Sant Pere els va obrir les portes del cel els va trobar arromangats i preguntant: Què s’ha de fer?. El meu pare en té 86 i, ja ho he dit abans,  està molt fotudet. Quan rep alguna visita, diu sempre una  primera frase a manera de salutació-lamentació-excusa: És que no em deixen treballar... I té un somni recurrent – segur que ell voldria que ho fos més- . És l’únic que el fa llevar una mica content:  Treballàvem tots, érem a l’era; només paràvem per esmorzar i per dinar, els sacs s’anaven omplint; si en fèiem de feina!
És una lloable virtut la de ser treballador, però jo, sense dir-ho al meu pare – Déu me’n guard! – sempre m’hi he rebel·lat una mica perquè penso que a la vida, el treball s’ha de compaginar amb altres plaers semblants. Tot i amb això, alguns d’aquests gens paterns dec haver heretat. L’altre dia, preparant-me aquestes paraules em vaig recordar que fa tres anys, en l’altra presentació, us vaig donar un consell. Parlava del treball. Algú se’n recorda? No? Aiiii! Deia que m’havia adonat de com et canvia la vida quan tens una il·lusió i acabava així: Busca’t una il·lusió, no pensis mai que és impossible, desitja-la, somia-la i sobretot, posa’t a treballar. Veuràs com es compleix.
I aquest any m’ha passat una cosa ben estranya, esotèrica gairebé. Fa uns tres mesos, quan la publicació va començar a agafar forma i vaig pensar en aquesta presentació, per mi molt important, en sec una frase lapidària es va colar per algun interstici del meu cervell. Deia així: Tu aquesta presentació no la faràs. Molt sorpresa i certament espantada ho vaig intentar racionalitzar. És clar, és una cosa que et fa il·lusió i això és la por de no poder-ho fer. I me’n vaig voler oblidar. Cap a meitat de desembre es van encadenar i desencadenar una sèrie d’esdeveniments que me la van fer recordar: problemes familiars greus, hospital – ai, ai, ai! –, un problema de salut meu – potser no la podràs fer, eh?-, volta amb els problemes familiars, més hospital – Déu meu!  -, el meu problema que no s’acabava de solucionar, problemes lleus d’altres familiars,... – Ho hauré de suspendre? – La setmana passada  a aquesta hora érem a l’hospital. Semblava que el destí m’havia marcat impedint-me de celebrar la presentació del meu llibre. I tant com ho havia desitjat... El 31 de gener se’m van esborrar tots els contactes del mòbil – Ara sí, ara sí que aquesta presentació no la faràs.
Amb tot, a empentes i rodolons, aquí caic allà m’aixeco de cos i d’esperit, a vegades a mig gas, a vegades sota mínims, jo anava treballant per la causa: parlo amb aquest, parlo amb l’altre, demano això, demano allò, penjo la portada a facebook, hi penjo el book-tràiler,  faig la invitació, no queda bé, me la fa el meu fill Marcel, queda impecable, la penjo a facebook, l’envio per whatsapp, per mail, m’agrada, m’agrada, m’agrada, m’agrada, assistiré, assistiré, assistiré, assistiré, sí que vindré, no m’ho perdré, i tant que vindré, per fi la teva novel·la... Sabeu què? A fer punyetes la frase lapidària! Si en deu minuts  no ens cau el sostre al damunt  hauré fet la presentació. Ah sí, que parlàvem del treball. Un consell per aquest any – a la meva edat ja puc donar consells, no? -i a veure si en la propera presentació us en recordeu: si algun dia una frase lapidària se us cola en el cervell, seguiu treballant. Feu-ho, en la mesura de les vostres possibilitats, però feu-ho perquè treballant i només treballant, podreu capgirar el destí.

                         I aquest és el vídeo resum de la presentació





divendres, 15 de gener del 2016

LES CADENES SUBTILS - DUES DONES

             
Sense tenir-ne cap intenció prèvia, resulta que el protagonisme de la meva novel·la l’acaparen dues dones, la Maria i la Mimí. Heus aquí un petit tast del que diuen i el que fan una i l’altra:

Aquesta és la Maria:

Devia semblar una bestioleta quan vaig arribar a l’internat de Tarragona. I no pas per l’aspecte físic, sinó perquè el meu comportament tan esquerp devia tenir alarmades les monges i potser, no tant, les noies que només em miraven de reüll, com preguntant-se d’on havia sortit. Així em sentia jo i d’on havia sortit, desitjava amb tota les forces que no ho descobrís mai ningú. De fet, encara que no en fos conscient, no n’havia pas sortit, perquè la meva ànima hi continuava encadenada.
A vegades pensava que la meva única sort en aquell moment era estar tancada allí dins, sense poder sortir. Allí m’hi sentia força segura: monges, nenes, noies... i dic força perquè no m’hi sentia del tot.
Cada dos dies passava una inquietud quan veia el mossèn aparèixer pel col·legi. Ell a mi, com a les meves companyes, no em deia res, però jo només de saber que havia de venir ja tenia carrisqueig de dents i calfreds a l’esquena. Coneixia com les gastaven els homes amb sotana.

Però també aquesta:

Enfila el passadís agafada al caminador. Malgrat necessitar ajuda, camina de pressa. Se li ha fet tard per esmorzar. Els seus amics ja l’esperen al menjador i la criden tan bon punt la veuen entrar per la porta.
—Maria, fas tard!
—Va, Maria, ets l’última.
Ella se’ls mira amb somriure burleta.
—Ah, que potser anem a la platja després?
Estaven tots expectants esperant la seva resposta, que sempre els fa riure, i ja l’ha donat. Ara ja poden riure i és que són una colla de vells amb esperit jove que, segurament, si no estiguessin junts, no riurien. La Maria s’asseu al costat d’una dona prima, d’ulls blaus i tristos i cabell curt que, malgrat les canes, deixa entreveure el color ros que les va precedir. És la Teresa, que aixeca els ulls només per mirar-se la a ella.
—Quina bona olor que fas, Maria —li diu fluixet—. Mira, avui t’ha tocat la rifa. Esmorzar especial!— afegeix, aixecant més el to de veu.
Tots riuen per sota el nas i li fan un lloc a taula.
—Té, filla, la carta – el Claudi li allarga un fulletó que es treu de la butxaca —Pots escollir, magdalenes amb llet o llet amb magdalenes.

I aquesta és la Mimí:

En dos mesos, la Mimí aconsegueix neutralitzar la irritació permanent i incontrolable que duia a dins. Les seves percepcions extremes no li han donat precisament suport, però de mica en mica va estabilitzant els impactes dels primers dies i interiorment prova a reconciliar-se amb tots els vells, al principi tan odiosos.
Ha après a no cridar més que la que parla sempre enfurismada, a punt de pegar al seu interlocutor. Els primers dies cridava més que ella, però després va veure que era inútil. Ara, quan sent que s’exalta, en té prou amb parlar-li fluixet i la dona abaixa el to immediatament. Un que sempre plora, la treia de polleguera, perquè el seu gemec s’escampava per la planta, penetrant totes les orelles, i més les d’ella, fins a fer-se insuportable. No ha deixat de gemegar, però l’oïda de la Mimí s’ha acostumat a aquella música de fons. També hi ha la que havia estat professora de filosofia. Poc importa això ara, pensa la Mimí, però cada vegada que la troba li pregunta:
—I vostè, què creu? Raó o sexe?
La Mimí la primera vegada es va quedar perplexa. En el poc que recordava de la matèria, mai no havia enfrontat aquests dos conceptes. Mentre rumiava la resposta, la professora ja anava passadís enllà sacsejant les espatlles en senyal de resignació. Després va poder comprovar que cada vegada que la trobava li feia la pregunta. Estranyament, no era la mateixa per a tothom, sinó que tenia una pregunta personalitzada per cada un dels empleats de la planta. Només pels empleats. Mai no preguntava els residents. 

Un dia, inevitablement, s’havien de trobar: 

—Bon dia. Som-hi?— diu la Mimí, mentre l’ajuda a aixecar-se.
—Som-hi, som-hi.
—Com et dius?— li pregunta, mentre obre l’aixeta de la dutxa.
—Jo sóc la Maria.
—Qui?
Amb el soroll de l’aigua no ha sentit la resposta, però sí un soroll somort, quasi imperceptible, que la fa mirar enrere precipitadament. Té un gran ensurt quan veu la dona a terra, de bocaterrosa.
—Merda!
La Maria s’havia tret la camisa de dormir i l’havia deixat a terra. La Mimí corre cap a ella, s’entrebanca amb la camisa i cau al seu damunt aparatosament. S’espanta més quan sent que la dona, a sota seu, riu.
 «Deu estar boja?»
—Va nena, ajuda’m a aixecar-me i no facis el pena, no veus que estic bé?
La Mimí s’incorpora com pot, intentant no augmentar la pressió del seu cos sobre el de la dona i contenint el riure.
 «D’on deu haver tret aquesta dona l’expressió «fer el pena»?»
Quan acaba d’incorporar-la, veu esverada el nyanyo al front de la Maria, que va augmentant de mida per segons.
—Merda, merda, merda! Vaig a cridar la infermera.
—Xxxt! Nena, no diguis paraulotes i deixa estar la infermera! Vés a buscar una mica de gel a la nevera i me’l posaré damunt del nyanyo. Ja veuràs com d’aquí a una estona no es nota res.
Ella corre a buscar el gel, totalment esverada. Dues companyes, pel passadís, se la miren amb estranyesa. «Què li passa a la nova?», li diu una a l’altra.


Bé, i després d’aquest aperitiu, no crec que ningú tingui cap dubte sobre quin és l’escenari principal de Les cadenes subtils, no?


I si us ve de gust, aquí teniu un altre tast, més petit encara, però jo crec que també més impactant.





dimarts, 29 de desembre del 2015

PERFUMA'T, NO ET TALLIS

                               
D’aquesta primera etapa de les Festes en destaco l’embafament. Sembla que els catalans — i si només fóssim nosaltres, rai —  a més a més d’oblidar-nos d’aquells que no tenen res per posar-se a la boca, haguem decidit de menjar per ells i per nosaltres. Però no sóc gaire original dient això, ja ho sé. Jo volia parlar d’uns altres excessos que també m’embafen.
Aquest dies m’he estat davant de la tele més del que hauria volgut, però ja se sap que les circumstàncies obliguen i la meva circumstància actual és la de moure’m poc de casa. Per això he vist  —si no m’he descomptat— un milió d’anuncis, dels quals tres quartes parts de milió eren de perfums. D’home i de dona. Encara no se’ls hi ha ocorregut de fer anuncis de perfum, a tutti pleni, per animals, que si en fessin, no seria jo qui els hi compraria. La meva Lila té una olor natural seductora per se.
No tenia cap intenció de parar-hi atenció, però al final m’hi he hagut de fixar i he arribat a unes conclusions. Poc científiques i rigoroses, les coses tal com siguin, només fruit de l’observació:
—No hi ha anunci de perfum sense connotacions sexuals. Res de posar-se unes gotetes de perfum per sentir-te més a gust amb tu mateix. Si surts de casa perfumat pillaràs/cardaràs/follaràs segur.
—Les dones amb poca roba conviden a comprar perfum, tant com els homes ben vestits, elegants i/o amb posat digne.
—Les dones perfumades, amb poca roba i posat embogit, encara més… Què millor que una dona que ha perdut el seny mentre es posava el perfum, o potser al cap d’una estona d’haver-se’l posat? I si s’ha tornat boja de plaer perquè el seu mascle – i encara que no sigui seu – ha embogit abans?

La Chloé no és el primer any que embogeix



L'Adriana, finalment ha pogut ensenyar al món la
seva vocació de contorsionista amb  Decadence 



Clandestine ha de ser massa, si jutgem per la mirada



Euphoria s'oblida del seu partenaire i també... ens mira!


—Els dissenyadors d’anuncis de perfums deuen ser majoritàriament homes. Em costa de creure que una dona tracti les seves companyes de gènere amb tanta discriminació.
Almenys Paco Rabanne ha compensat l’anunci d’Invictus, - sí, aquell que  m’agrada tant perquè EM MIRA! i no pas per aquella munió de dones rendides als seus peus  – amb el d’Olimpea, una deessa que deixa embadalits, encantats i garratibats els homes al seu pas, inclòs el meu Invictus, mecatxis! que ja  no em mira.
Pel demés, els homes perfumats van impecablement ben vestits encara que saltin del iot en marxa, facin passos de ball mentre llancen l’americana o baixin de la moto amb jaqueta de cuiro. Si ens ensenyen el seu tors nu és perquè està perfectament justificat pel guió: són gimnastes semidéus que fan anelles suspesos del cel o són Posidó emergint de l’oceà.
Els anuncis que tracten homes i dones igualitàriament són comptats: United Dreams de Benetton, Rock! de Shakira, Eternity Now de Calvin Klein i Viva! De Victorio & Lucchino.
Acabo amb La vie est belle de Lancôm, que protagonitza Julia Roberts. Confesso que la Júlia m'agrada molt i també hi tinc afinitat per l'edat, però no em digueu que no és bonic i que no deixa la dona en un bon lloc sense discriminar l’home. Ah! i a més, trenca les seves cadenes subtils.

Fixeu-vos-hi

En fi, que tot i que els perfums m’embafen de seguida —ja es deu haver notat— potser..., potser aquest me’l demanaré per Reis.


Estimats lectors, en el darrer post em vaig descuidar de dir-vos dues coses importants: 

1ª . La meva novel·la no sortirà fins a finals de gener, però no he pogut resistir la temptació de parlar-ne i d'ensenyar-vos-en la portada.
2ª . Vull premiar la fidelitat dels comentaristes. Per això he asignat un número, del 0 al 9, a cada un dels vostres comentaris del post anterior. Si coincideix amb el darrer número de la Grossa de Cap d'Any, us faré arribar la meva novel·la  -si és que no coincidim en cap presentació - Els que no vau comentar en el post anterior i vulgueu provar sort, podeu fer-ho, però només fins demà a migdia. El sorteig és demà passat.




dimecres, 16 de desembre del 2015

LES CADENES SUBTILS - LA VIDA SECRETA


               
Per molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori del psicòleg.
No em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari. Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops, aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.

Així és. No ens enganyem!

Un mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida. També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.
Jo, com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. Però res a veure perquè...

La recordeu? 
Fa més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig  s’hi va colar la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i dedicació. 
Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta, és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los, però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.
A la novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules, amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i mares de família dels que ningú no malpensaria mai.
Són un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement – ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que pensava sobre el tema que toco i, a més, el  que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament! M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?
Aquí teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes, alguna cosa sortirà, no?

No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.


diumenge, 29 de novembre del 2015

ALGUNS HOMES

                                                
Ja fa uns quants anys vaig tenir ocasió de conèixer de prop una dona que patia maltractaments. Bàsicament patia maltractament psicològic, però també alguna empenta i estrebada. I ja se sap que en el camp semàntic del maltractament, després de l’empenta ve la bufetada.
El dia 25 vam celebrar el Dia Internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Ja sé que la part positiva d’aquesta “celebració” és per la conscienciació del problema, que benvinguda sigui, però que terrible que s’hagi d’instituir un dia així! No cal que arribi el dia perquè tots i totes haguem de pensar sovint en aquest tema. Alguns homes – i vull remarcar alguns. Homes que em llegiu, Déu em guardi de generalitzar! - s’encarreguen de recordar-nos-ho massa sovint. 























Els mitjans de comunicació fan recompte de víctimes i tots ens esgarrifem de saber que una altra dona ha caigut.
No puc evitar pensar en aquests homes cada vegada que això passa. Quins deuen ser els seus sentiments, les seves emocions, per arribar a fer una cosa així?
Sembla que alguns homes estimen tant les seves dones que abans que perdre-les prefereixen destruir-les i, evidentment, destruir-se; de fet, ja eren homes destruïts. O ets meva o no seràs de ningú, diuen, proclamen en la intimitat.
Alguns altres, durant un temps van estimar la seva parella, però en no complir prou les expectatives amb la brillantor que s’esperava – no brillar prou al costat d’una perla com ell, no deixar prou brillant el terra, no brillar-li prou els ulls en mirar-se’l - el desencís els porta a creure que menyspreant-la i maltractant-la se sentiran millor. El menyspreu podria ser la primera paraula en el camp semàntic que parlava.
També tenim els homes Pigmalió. La dona que els acompanya no és ben bé el que volen, però ells pretenen modelar-la. En aparença són constructors, només en aparença. Davant la impossibilitat de forjar un somni, tasca per la qual s’havien sentit capacitats, la frustració és més gran que si mai no ho haguessin intentat. La frustració és a l’avantsala del maltractament. No m’han sortit bé les coses, la culpa és teva.




La casuística és més ampla, però en els tres grups n’hi trobaríem un bon grapat d’aquests homes. Només parlo de la nostra societat occidental; tots sabem que en d’altres, el maltractament a les dones està institucionalitzat.
I segueixo preguntant-me pels pensaments d’aquests homes: on estableixen la frontera entre l’amor i l’odi? Què són per a ells conceptes com respecte i dignitat? Consideren la dona un ésser inferior, potser rebaixat a la categoria d’objecte? Se li ocorreria a un home insultar un amic perquè porta una camisa que no li agrada o donar-li un cop de puny perquè la pizza s’ha torrat massa, un dia que el convida a sopar? No, eh que no? Així doncs, potser tot és qüestió de força. La dona calla, la dona vol pau, la dona pren paciència, la dona no s’hi torna.
La meva coneguda era una companya de feina, també amiga. L’angoixa que li sobrevenia a l’hora de plegar i tornar cap a casa era atroç. Pobreta meva! Jo li oferia d’anar a casa meva, tot i que en fer-ho no deixava de pensar en els meus fills, per si a aquell bèstia se li ocorria venir a buscar-la. Però ella mateixa es desnonava perquè no es volia ni imaginar quina podria ser la resposta del seu home si no la trobava a casa quan arribés. La noia no tenia gaires amics ni amigues, i penso que són importants, però moltes vegades no són prou, perquè l’autoestima d’una dona maltractada no dóna ni per confiar les penes a ningú. Vaig fer trucades al Servei d’Informació i Atenció a les dones. Ella no s’atrevia ni a això, per por a què ell detectés la trucada.
-         Miri, tinc una amiga que...
La interlocutora devia pensar, com acostuma a passar, que el problema era meu.
-         Sí, però ha de venir ella, eh?
-         Però... aquí... personalment?
-         Sí, sí, ella mateixa aquí.
No hi va anar mai. La por la podia. El calvari va tenir dues etapes. Aquesta va ser la primera. La segona va començar quan ella va aplegar prou coratge per deixar-lo. Ja no treballàvem juntes llavors, però el que m’explicava quan ens trobàvem era de pel·lícula de terror. Amb l’ordre d’allunyament no n’hi havia prou i les maneres d’atansar-s’hi, no les explicaré, fan esborronar. En aquell home s’hi havia succeït les tres modalitats i per aquest ordre: Pigmalió, expectatives no complertes i  meva o de ningú.
Aquest és l’únic cas que jo vaig conèixer de prop i puc assegurar que de totes les idees per intentar treure la meva amiga d’aquell malson no n’hi havia cap de bona ni efectiva. Crec que ja ho vaig dir algun dia en un post: Ho tens mol difícil quan ensopegues amb un home d’aquests!
La meva amiga se’n va sortir.
És veritat que l’educació, la conscienciació, la mentalització són molt importants, però crec que els maltractadors porten un virus molt endins, que només surt amb la dona que algun dia van estimar i en alguns casos que encara creuen que estimen. És un virus que augmenta de volum i agafa múscul a mesura que es va exercitant. Però jo tinc una teoria i potser us sonarà a exaltació de la violència. Què tal si la dona aprengués a defensar-se? Amb força no, amb traça. I des de nenes; igual que aprenen a nedar, aprendre a defensar-se. Si a la primera empenta l’agressor rebés una resposta a l’alçada de les circumstàncies, potser la segona vegada s’hi pensaria una mica i el virus, així ben quiet, es començaria a inhibir per comptes de créixer.
Així ho fa un personatge secundari de la meva novel·la que, per cert, aquest mes que ve ja us podré començar a explicar. Després d’un ensurt majúscul es posa a aprendre karate i els futurs agressors mai més no en surten de franc. Ei, no hi surt el Jackie Chan a la meva novel·la, eh?, però els cops de peu i braç estesos que dóna la Sandra no tenen res a envejar-li.
Pot semblar que estic trivialitzant el tema, però no és així. Crec fermament que si totes les dones sabessin defensa personal, aquest abús de força dels homes maltractadors quedaria força disminuït. O sigui que la violència no només no augmentaria, sinó que disminuiria. Veig improbable que ells també n’aprenguessin, però si ho fessin, aleshores sí que eradicaríem el virus. L’autocontrol, un dels valors que es defensen i en el qual entrenen totes les disciplines de  defensa personal, ompliria el món i no se’n solucionarien pocs de problemes.


La defensa personal va ser la seva solució

dijous, 19 de novembre del 2015

LA SEDUCCIÓ

                                   
                               
Dissabte va ser dia de llàgrimes a París i a tot el món civilitzat. Llàgrimes en saber la notícia, llàgrimes en veure i sentir l’espant de l’atac, llàgrimes en anar coneixent-ne tots els detalls. Tornarem a plorar, estem avisats.
El monstre viu entre nosaltres, potser al nostre carrer, encreuant la seva mirada amb la nostra, prenent una copa al nostre costat, ensenyant-nos les  fotos en algun dels seus perfils de Facebook. I secretament rumia, conspira i cova un pla. Quan arriba el moment, res no el torba, ens mira als ulls i ens mata.
Què està fallant? – ens preguntem tots – perquè gent nascuda aquí se senti seduïda a matar els seus compatriotes d’una forma tan execrable? I sobre la taula, com sempre, diferents opinions: l’actitud i les accions de les potències occidentals envers els països islàmics en conflicte, la no integració i automarginació dels immigrants en els seus països d’acollida, el vell i irresoluble conflicte Israel-Palestina. I possibles solucions: atacar el cor d’Estat Islàmic, educar correctament no només en els valors occidentals, sinó en l’Islam, canviar l’atac pel diàleg.
Jo, permeteu-me que sigui pessimista, des de la meva quasi total ignorància, penso que si no hi ha un miracle – i no cal que sigui del cel; estic pensant en alguna conjuntura que convidés els terroristes a reflexionar, si és que és possible – això no té solució.
Si és veritat el que diuen els experts, els terroristes volen fundar un estat islàmic, tal com ho va fer Israel, tal com ho vol fer Catalunya. Mai no hi haurà hagut cap estat tan fonamentat en la sang, la mort i la violència com aquest. De veritat que algú es pensa que després d’haver viscut crivellant, degollant, cremant gent innocent, viuran tranquil·lament en família en una casa amb hortet? Matar com ho fan ells és una droga que genera addicció; no se’n desenganxaran tan fàcilment. Però potser aquest només és un argument de seducció: un fi que justifica els mitjans. Seduïts per la gihad, expliquen. En realitat, seduïts per la mort, la pròpia i la dels altres, seduïts pel poder de tenir a les mans la vida de les persones i manllevar-los-hi de la manera més ignominiosa, seduïts per creure’s déus en nom de Déu.
Hitler va seduir els alemanys per poder exterminar el poble jueu. Estat Islàmic -que no és un home sol, sinó una hidra de molts caps que es reprodueixen- vol seduir el món islàmic per acabar amb el món occidental.
La tempesta ha començat, diuen; ells s’han erigit en tempesta. Contra el seu desig de mort i destrucció n’hi contraposo un altre: que un plugim suau, però persistent els amari fins al moll de l’os, que els mulli les bales, els apagui el foc, els desactivi les bombes, els clarifiqui les idees i els estovi el cor. Ells també són víctimes. Víctimes de la molta ignorància i de la incultura – i no importa que siguin llicenciats - i encara més, víctimes de la “seductora barbàrie”. I si realment creuen que és el seu Déu qui els inspira, cometen un greu error d’interpretació: Al·là, el Compassiu i Misericordiós, no beneeix el seu terror.