UN PREMI! PER MI???

                                 

                             

                                     

Aquest mes de gener vaig estar molt enfeinada. No sabia que participar en un blog col·lectiu com Roda el món i torna al blog m’enganxaria a la catosfera, que és la comunitat de blogs de la xarxa social catalana, d’una forma tan intensiva i intensa, que si ho hagués sabut...ho hauria fet abans, ves, perquè ha estat una gran experiència.

Ja sé que els amics bloguers sabeu de sobres el que explicaré ara, més que jo, però als que entreu en el meu blog només com a lectors, us vull desvetllar el misteri:

Què són els bloguers? Els bloguers som la gent que treu el cap a la xarxa per ensenyar el que pensem, el que sabem fer, el que ens agrada i també el que ens punxa, a través de les nostres entrades o posts. De blogs no només n’hi ha de històries, com el meu, sinó també de poesia, de pintura, de labors, de manualitats, de divulgació, d’enigmes (sí, també). El nostre denominador comú és que ho mostrem de forma desinteressada, exclusiva i inèdita, per dir-ho amb una paraula que tothom entén, GRATIS. Qualsevol pot gaudir del nostre art amb un simple clic. Els bloguers fem entrades als nostres blogs perquè som uns filantrops i volem el bé per tothom. Que tots conegueu la nostra obra és el millor que us pot passar. – i quina frase més brillant, de màrqueting,  m’ha quedat! – però el nostre desig més íntim és compartir-ho. Si ens llegiu i a més a més comenteu, el nostre desig s’haurà fet realitat.

I fins aquí hauria arribat el meu post, abans de participar en la trobada blogaire. Ara he d’afegir que m’hi he entusiasmat perquè seixanta vuit bloguers participants han generat disset mil pàgines llegides i tres mil cinc-cents comentaris repartits i compartits entre tots els posts. Són dades que ens dóna la Carme Rosanas, podríem dir la mare del nostre blog col·lectiu, i qui em va convidar a participar-hi. L’entusiasme ve de què un feedback tan intens i enriquidor de comentaris, que van i venen sobre cada entrada en concret, jo no l’havia vist mai, i els companys experts em diuen que tampoc.

Una conseqüència d’aquests llaços estrets que hem establert és que els seguim mantenint un cop acabada la trobada, visitant-nos en els nostres respectius blogs. Una altra és que, contradient el tòpic que el bloguer és un home – una dona, un cyborg... – solitari i agorafòbic davant de l’ordinador, ens volem posar cara i farem una trobada la propera primavera, mentre l’herba, i la barba, creix, les flors ens fan plorat els ulls i els sentiments es confonen davant de tanta bellesa – de la primavera, és clar – Ho farem sense ordinador, encara que sigui difícil, i recitarem els nostres posts, a propòsit per l’ocasió,  de memòria.

Després d’aquest cant a la blogueria, només he d’afegir – no us feu il·lusions, encara no acabo – que a la catosfera hi ha bloguers novells com jo, que no arribo als tres anys de vida, i d’altres bloguers de solera, com el Pons007, que ha complert nou anys i ha arribat als vint-i-cinc mil comentaris. El Pons és amant dels nombres – no com jo, Nombre no, si us plau – de les sèries estrangeres i molts temes més, com el tema mític de “noi coneix noia i li agrada” Pons, corregeix-me si m’equivoco, si us plau. Bé, aquest blogaire sap com fer-ho per mantenir els bloguers en estat de perpètua excitació participativa i per tant, el llistó de la participació ben alt. Per això, ha creat els Premis Pons a l’excel·lència blogaire perquè cada bloguer els atorgui als seus dos bloguers preferits. Són uns premis endogàmics, només entre bloguers de la mateixa tribu, si no ho he entés malament. Jo també tinc algú que ha pensat en mi. 

És l’Alfonso Robles Motos, que m’ha concedit el premi, amb unes paraules boniques com no m’han dit mai, fixeu-vos: salsa-ficció – i la Teresa, suposo, no? – és un dels descobriments més agradables de la trobada blogaire del gener. Uau! Gràcies Alfonso, això va per tu:

L’Alfonso és de Topares, un poblet petit de la província d’Almeria, del qual no us podeu perdre la història.  Topares, petit però eixerit. Els seus dos blogs n'ostenten el nom en el títol, Topares i les lletres i Topares siempre.  Això sí que és donar relleu particular al poble. Més que jo, que encabeixo en el meu blog els arbres del meu poble, mi cassssa, els lloros de la meva ciutat, les cebes, el gos de la meva filla, les meves indignacions, les dones que m’agraden, els nazis, els transports exprés i la independència. Blog poti-poti, al qual algun dia li hauré de fer una neteja de cutis.

La companya blogaire guardonada al mateix temps que jo ha estat l'Assumpta. Tot un honor perquè l’Assumpta és una activista imparable en els blogs, els seus i els dels altres i en moltes més activitats. I jo que sempre m’havia vantat de tenir gran capacitat de treball... Aquí la majoria  em guanyen!

I avui, encara ambientats en Oscars i catifa vermella... and the Pons007 prizes go to: 

El blog Cantireta, de  la Montse. I per què? perquè em va fer una bona acollida al blog, per les petites entrades amb gran sentit que fa en el seu blog, perquè la literatura és el seu món i què caram! perquè és de Verdú, a l’Urgell, sí,  i parla una miqueta com jo; gran misteri perquè sóc de la Conca tocant a les Garrigues, però la nostra llengua és així.

I el blog Des del meu mar, d’una altra Montse, per la foto del seu mar, pel color del seu blog, pel tipus de lletra... noooo! que no és per això! És perquè veig que té inquietuds semblants a les meves i temes també molt propers.  

No res, un plaer presentar els meus amics bloguers als meus amics lectors i viceversa.
Amics lectors, us convido a entrar a Roda el món i torna al blog, a la dreta hi trobareu tots els blogs de la trobada, i a deixar algun comentari.
Amics bloguers, no sigueu esquerps i responeu a tots els comentaris. (Recomanació del tot inútil, perquè els bloguers responem sempre els comentaris, és més, cada comentari d'un lector nou ens provoca un intensíssim... moment sublim.

TINC UN AMIC

 

Confesso amb una certa vergonya que no vaig interessar-me pel futbol fins l’any 2009, quan el Barça va començar a guanyar partits, lligues i copes.

L’any 2009 va ser l’any del meu canvi. Vaig aficionar-me al futbol, al Barça, vaja. Vaig fer un viatge a la Normandia que em va portar a unes reflexions sobre la mort,  sobre les guerres i sobre l’absurditat dels morts a les guerres que, ho confesso també amb vergonya, mai no havia encarat. També vaig alliberar-me d’uns certs lligams i vaig començar a entrebancar-me amb uns altres, perquè el cel mai no és blau del tot i no hi ha felicitat completa, i el dia que sigui així la vida haurà perdut  part de la seva salsa,  barreja de pors i desitjos.

Però no estic escrivint per parlar del meu canvi. El Banc de Sabadell de moment no és el meu banc, per tant, això ara no toca.

Vull escriure sobre la fidelitat. Diuen els que em coneixen que sóc fidel als meus amics i torno a confessar, avui és dia de confessions - aprofito que no tenim Papa a Roma per emprar aquests sagrament públicament sense por de represàlies – que ho faig instintivament i que per instint, escolto i me’n preocupo i hi estic amatent quan sé que més ho necessiten. He après en pròpia carn que el suport dels amics és imprescindible en moments baixos, de moral baixa i baixa autoestima. Potser per això m’hi aboco sense condicions.

No dic tot això pel meu propi enaltiment perquè el mèrit de la fidelitat es veuria compensat i descompensat pel de la vanitat. Ho dic per explicar que ara mateix tinc un amic en hores baixes. És un amic que incomptables vegades m’ha confortat, m’ha alliberat, m’ha fet feliç i sobretot m’ha fet sentir que no estava sola, perquè el meu sentiment era compartit per una gran multitud.  És un amic que no és un de sol, sinó uns quants, normalment són onze, però a darrere n’hi ha uns altres onze i bastants més que no llueixen samarreta. Un quants milions sospiren pel meu amic i respiren amb el seu aire. Són d’aquí, del nostre país i molts cops identifiquen una cosa amb l’altra, un equip amb un país, però què hi fa la confusió si així l’amor pel país s’intensifica en qualitat i quantitat? També n’hi ha una legió arreu, al país del costat, a Europa, a Àfrica i al món sencer, que el segueixen.

Que tants i tants es preocupin per ell no és gratuït. L’amic, que no és un sinó onze que corren, s’ha guanyat a pols que se l’estimin perquè ens ha fet gaudir com ningú i com mai i molts cops ha fet realitat els nostres desitjos.

L’amic, que és humà, i que ens ha donat tantes alegries, ara ens necessita. Necessita el nostre suport incondicional, els nostres ànims i el nostre alè per encoratjar-lo. No és just marxar del camp abans d’acabar el partit, quan van maldades, no ho és veure que perden i donar-ho tot per perdut, no diu gaire al nostre favor retirar-li la confiança, només en nom de la por a perdre el somni. Jo no ho faré igual que no voldria que m’ho fessin a mi. Els amics de veritat ho demostren en els moments difícils i aquest n’és un, i el que més dol dels amics és que deixin d’estimar-te quan ho han fet intensament.

Visca els meus amics! I els vostres! I visca el Barça!!!

Si us plau!

Amic estimat que estima el seu país, i el meu i el vostre

BENVOLGUTS VIMBODINENCS...

Penjo aquí el Pregó de festa major del meu poble, Vimbodí i Poblet, que he tingut l'honor de llegir aquest any. Pels absents, pels reincidents, pels que s'hi van identificar i pels que es van emocionar.

Ai, ai! Després del pregó el temible full en blanc
 i a mi se m'havien acabat les paraules
Foto: Josep M. Potau

                      

Benvolguts vimbodinencs,

els de naixement, els d’adopció

i els que heu vingut perquè és festa major.

Ai la Teresa, que ens ha fet en vers, el pregó!

No, tranquils, que només és la salutació.

A risc de perdre el glamur que l’honor que m’han atorgat comporta, deixeu-me dir abans de començar que si fa deu anys algú m’hagués dit que avui jo seria aquí, llegint el Pregó de festa major li hauria dit que no hi tocava.

Fa deu anys jo no havia escrit res per ser llegit per ningú, tret de la meva mare, gràcies, mama, per l’empenta i la paciència. Ni m’havia plantejat de fer-ho, i ni blog, ni llibres, ni Arrelats, ni Abraçades, ni res de res. Però està clar que no passa res de nou si no es fa alguna cosa nova. I  a mi em va donar per fer una cosa nova amb les meves paraules. De tota manera, si avui soc aquí no és només per la meva iniciativa, sinó per l’ajuntament d’aquest poble, aquest i l’anterior, a qui dono les gràcies, pel seu recolzament, confiança i difusió de tot el que faig. I també a vosaltres, gent de Vimbodí i els que hi teniu relació, gràcies per l’acolliment que dispenseu a tot el que escric i, en conseqüència, a la meva persona. Aquest matí em preguntaven: Estàs nerviosa? No, estic entre amics. Ho dic ara i és així com em sento.

Seguiré parlant d’anys, més de deu, i ho faré a partir dels meus records, cadascun, com no podia ser d’altra manera tractant-se de la festa major, amb la seva banda sonora. El primer record de la Festa Major, en foto, jo encara no hi era, és el dels meus pares ballant

Mi casita de papel  

a l’envelat, guapos, feliços i joves, joveníssims. Anem pel segon, jo soc petita i el primer dia de la festa, la mare em desperta amb urgència: Corre, fillet, que no tenim ni una gota d’aigua; hem d’anar a buscar aigua a la font. O sigui: “Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar...” Fresca? Nooo, només volíem aigua. El mateix any i durant uns quants, al vespre, l’orquestra instal·lada davant del Bar Solé toca “El sitio de Zaragoza”. El públic, assegut a les taules escolta enmig d’un silenci solemne. Uns quants anys més, en tinc dotze i una colla d’amics extensa. Catorze, penso, n’havíem nascut l’any 56. Ei! No patiu pel plec de fulls. Està escrit a font 24, la mida de lletra per la vista cansada, cansada de mirar durant més de seixanta anys. Nosaltres no ho sabíem, però marcàvem tendència o, com diuen ara, ho petàvem. La colla es duplicava a l’estiu. Tota la jovenalla estiuejant volia venir amb nosaltres. La nostra rotllana ocupava mig envelat, ballàvem tots els balls. I els passos? Ens els inventàvem i tothom ens seguia. Coneixeu In the summertime de Mungo Jerry? Si no la coneixeu, busqueu-la a youtube, val la pena. De tota aquella gent vinguda de fora, alguns ja apuntaven maneres i ens van transmetre coneixements imprescindibles, d’altres ens explicaven sopars de duro i nosaltres fèiem veure que ens els empassàvem. D’alguns no n’he sabut mai més res, d’altres s’han quedat en la meva vida per sempre. L’any següent, amb el darrer ball de l’últim dia vaig ballar el vals amb un desconegut, El vals de las mariposas. Us dic el mateix, si no la coneixeu, busqueu-la. El noi devia ser una mica més gran que jo perquè dominava bé el vals i jo, mentre volava, sentia papallones a la panxa. No el vaig veure mai més, però de vegades encara hi penso. L’any 70 la Trinca treu el seu disc “Festa Major”. Durant uns quants anys vaig pensar  que aquell disc estava fet a mida per al nostre poble. Potser més gent del poble i d’altres pobles també ho van pensar. Els nois de Canet eren uns genis: sabien què era un poble perquè ells també ho eren, de poble, i sabien dir-ho tot sense que la censura els enxampés.  Per temps que passi, no hauríem d’oblidar mai com vam xalar amb les seves cançons. Als quinze anys em vaig posar a festejar i ho vaig fer durant quinze anys més. No amb el mateix, per Déu, sinó amb quinze de diferents. Sí, vaig ser una pionera jo. Em sap greu però no recordo res de les festes majors d’aquells quinze anys. Havia perdut la innocència, havia perdut la il·lusió? O havia començat a avorrir-me? No ho sé.

A la dècada dels meus trenta vaig tenir els meus fills i la festa major va tornar a ser important, no tant per mi mateixa, sinó per ells, igual com ho torna a ser ara que soc àvia. La vida en aquest sentit és cíclica perquè vivim tres infanteses: la nostra, la dels nostres fills i la dels nostres nets.   Fins i tot hi ha qui en gaudeix d’una quarta si arriba a besàvia, com els passa a algunes besàvies que veig per aquí. Les infanteses dels nostres descendents ens fan tornar a la nostra i tornem a jugar, a cantar Un tren petitó i El gegant del pi, a ballar, a fer rucades, que segur que no ho són tant, i a viure plenament la festa major.

Vaig anar a viure a Tarragona per raons de feina, però suposo que no em feia res deixar Vimbodí. Una psicòloga em va dir una vegada que jo havia marxat del poble perquè se’m quedava petit. Potser sí, vaig pensar aleshores. Si la tornés a veure, però, podria dir-li, amb la perspectiva que dona el temps, que quan vaig marxar em vaig emportar Vimbodí amb mi. Segurament no ho hauria sabut mai si no m’hagués posat a escriure, però quan reviso els meus escrits, i no només els publicats, m’adono que pràcticament en tots hi ha el poble que els pares i els padrins em van transmetre, hi ha els veïns i les persones que hi he conegut, els carrers que he trepitjat i que m’han vist jugar, els vents que ens són propis i les muntanyes que ens envolten, els boscos, els horts i els conreus. Tot en algun moment, o en molts, va impregnar la meva retina i tot hi ha quedat gravat. Alguns paisatges més especialment que altres perquè són els que més he gaudit i, també, patit. L’hort de les monges i el del Salt, petits però fecunds, esperonats per la feina incansable del pare; la meravellosa vista de Riudabella i el Monestir de Poblet des de les Planes. El Corregó i la seva vinya, per mi enorme, que no s’acabava mai de veremar. El Sagnés i el Barranc i tota la corrua d’avellaners que, si l’any era bo, ens mantenia arrossegats per terra durant ben bé un mes. El Sardans, tan a prop del cementiri que em feia basarda; fins que hi va passar l’AVE a tocar, sobtat, furient, eixordador, vist i no vist, que va ser quan vaig pensar que millor la quietud del cementiri. I el Mas d’Onofre, el meu estimat Mas d’Onofre, amb els olivers i els darrers records del pare al tros. No en queda gaire res d’aquells trossos que ell tenia com jardins, ni dels seus, ni de molts, ni de bona part del terme que abans es conreava, però jo encara ho tinc tot a dins i almenys quan jo no hi sigui, quedaran en el que he escrit. És un pensament que —deixeu-me ser una mica cursi— m’omple de felicitat.

Però... què ha passat en aquest poble mentre jo m’he fet gran? Per començar, d’aigua no n’ha faltat mai més des que a l’alcalde Ramon Solé, que de segur és al cel,  se li va posar al cap de fer una bassa que, aprofitant l’aigua de pluja, no ens fes anar més a la font, ni per la festa major, ni mai. Coincidint amb la inauguració de la bassa, el Grup Vent de Bosc, que crec que encara no tenia ni nom, vam representar la nostra primera obra a l’escenari, La puntaire de la costa. Ens va agradar tant això d’interpretar, que vam seguir fent teatre de la mà de l’Enric Coch, l’empenta i la participació de l’Alfons Alsamora i, no me’n vull oblidar, la feina del Jordi Galvana. La continuïtat en l’empresa va ajudar a que el teatre del Foment s’anés restaurant a poc a poc fins a convertir-se en el que és ara. I torno a anomenar l’Alfons perquè sense la seva constància el Foment només s’obriria quan els excel·lents, però escassos integrants del Vent de Bosc actual estrenessin obra, que és menys sovint del que tots voldríem. Gràcies a l’Alfons, el Foment s’obre cada cap de setmana per oferir pel·lícules d’estrena. Animo tothom a anar-hi, sobretot ara que hi ha aire condicionat.

Però el germen del Vent de Bosc va néixer molt abans que fundéssim el grup. Quan jo tenia dotze anys, gent que en devia tenir divuit o vint van voler recuperar per al poble els Pastorets de Folch i Torres, i van anar a trobar algú que en sabia: el Cisco Vives, l’avi del Gori, la Marisol i la Sandra, algú a qui tampoc no hauríem d’oblidar. Ell ens va donar les pautes per interpretar-los. El Cisco s’enfadava sovint, com si el veiés ara, s’enfadava fort perquè les actrius i els actors no s’improvisen d’un dia per l’altre i segurament les seves expectatives amb nosaltres no s’acabaven de complir, però la seva exigència va aconseguir que avui, mig segle més tard, els personatges que ell ens va ajudar a recrear encara els vegem a l’escenari, encara tinguin la seva empremta. Les entonacions i cantarelles, els gestos i les sortides del Rovelló, del Lluquet, del Satanàs, del Jeremies, per anomenar els més carismàtics, són per mi, i penso que per molta gent que ho va viure, un llegat del Cisco Vives.

Més endavant el Vent de Bosc va aplegar el desig del jovent de fer activitats diverses i sota el seu paraigua a mes de fer teatre, fèiem sortides al teatre,  ensenyàvem a ballar sardanes i anàvem a aplecs, fèiem excursions, concursos, caminades... Fins i tot demanàvem subvencions! I fins i tot ens les concedien! Estic parlant de finals dels setanta. Franco acabava de morir i l’ambient d’aparent llibertat que es respirava convidava a sortir de casa per fer tot allò que fins aleshores semblava prohibit. Per fi podíem fer la Setmana de la Joventut sense rebre cap denúncia i sense que ens desallotgés d’alguna conferència la Guàrdia Civil a punta de Cetme. Semblava que allò que havíem cantat amb el Jaume Sisa de Qualsevol nit pot sortir el sol, es feia realitat i que la repressió s’havia acabat. Ho semblava.

Els de la meva generació, i encara més els de generacions anteriors, sabem que abans només teníem dues festes cada any, la Festa Major d’estiu per Sant Salvador i la d’hivern per Sant Antoni. I cada cinc anys la Festa dels Torrents, com enguany. Benvinguda sigui i que la Mare de Déu ens continuï emparant! Que en aquella època la Festa Major fos un esdeveniment cabdal no ens hauria de sorprendre. El que sí que sorprèn és la importància que continua tenint ara mateix, quan hi ha una oferta molt més gran i variada, de diversió i entreteniment, pels vimbodinencs, com he dit abans, de naixements, d’adopció o els que venen per la festa major. Un poble de poc més de 900 habitants, i ara diré el que ha canviat, que té una cinquantena d’establiments i empreses, que té unes joves emprenedores que fan licors i guanyen premis, un jove emprenedor que fa cervesa artesana, una iniciativa que han tingut d’altres, sí, però, compte! amb una aigua que no té cap més cervesa i que moltes voldrien tenir, la de les muntanyes de Prades.   Un poble que té una ADF, una AMPA, una Coral, una Associació de Dones, una associació juvenil Som de Poble, un Casal d’avis, un grup de Grallers i Geganters, una Escola de Pintura, una Associació del Foment, una Fundació de Poblet, uns Amics dels Torrents,... un Club de Lectura. M’hi aturo un moment. Una societat que llegeix és una societat que progressa, però una societat que llegeix i parla del que llegeix no només progressa, sinó que progressa adequadament. Jo us convido a apuntar-vos al Club de Lectura i si no us agrada llegir, comenceu pels llibres dels autors locals que parlen de llocs que coneixeu: Baltasana, Vallbona, Poblet, el Molí del Salt. Conèixer allò de què t’estan parlant sempre dona més motius per continuar llegint. Ja sabeu, quan us decidiu pels productes de proximitat, kilòmetre zero, slow food, etc. etc. etc. comenceu pels llibres. Bé, no sé si em deixo alguna altra entitat o associació. Ja em perdonareu si és així. Tenim també un Museu i Forn del Vidre, un pavelló municipal i dues piscines, una festa del Vítrum, un camp de futbol, un Concurs Literari, un Concurs de Pintura Ràpida, gràcies al qual Vimbodí i Poblet no havia estat mai tan recreat ni tan descobert per gent de l’altra punta de Catalunya i més enllà. Tenim tres Històries de Vimbodí i Poblet i un jaciment actiu de fa catorze mil anys que ens recorda que la història humana al nostre territori no és curta ni casual. Celebrem carnaval, revetlla i  castanyada, festival de Música antiga i Festival Internacional d’Orgue. Participem en el Dia Internacional dels Parcs, en el dia Internacional dels Museu i amb la Marató. I jo pregunto: Què se n’ha fet d’aquell pueblo dormido, d’infausta memòria que ens va dedicar un mal dia La Vanguardia i que ens va fer enfadar tant? Avui aquest poble està més despert que mai. Tenim l’honor d’haver arribat on som per la nostra iniciativa i el nostre treball. Cap mecenes no ens ha fet arribar fins aquí, ni tampoc cap polític corrupte, ni cap tràfic d’influències, i que sigui per molts anys. Hi som pels nostres propis mèrits i crec sincerament que ens n’hem de sentir orgullosos. Trobeu a faltar les bandes sonores, eh que sí? Doncs jo crec que ara tocaria We are the champions.

I acabo, que després no m’agradarà saber que aquest pregó ha estat el més llarg de la història dels pregons de festa major de Vimbodí i Poblet. Però, vaja, com ja sabeu, soc filla del Joan Mançana i del seu gust per parlar no me’n puc, ni me’n vull escapar. El Joan també deu ser al cel, omplint-li el cap al Ramon Solé. Com que això de fer el pregó és nou per mi, el primer que vaig fer quan m’ho van dir, entre la tremolor a les cames i el bulliment al cervell, va ser  preguntar a Mr. Google a veure com havia de ser el pregó correcte. Les recomanacions deien: breu, no parlar excessivament d’un mateix, fer-ho seriós, sense acudits. Ja es veu prou bé que no em van servir de gaire res els consells. El manual per a pregons de festa major també recomanava una altra cosa: no parlar de política. I aquesta sí que la compliré. Deia política, no deia res de llibertat. Per això, sense representar ningú, igual com no represento cap de les persones, ni empreses, ni entitats que he anomenat, vull dir a títol personal que no hi ha festa completa si no hi som tots i que estic segura que Vimbodí i Poblet, igual com ho ha fet fins ara, defensarà la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats fins a l’extenuació. Que ho sàpiga Espanya, Europa i el món sencer, que no defallirem, nosaltres tampoc. I que ningú s’ofengui, si us plau. Segurament no tots pensem igual aquí, però a veure, es pot voler una Catalunya independent o una Catalunya formant part d’Espanya; del que no tinc cap dubte és que tots els vimbodinencs  volem que es faci justícia. La nostra gent, bona, digna i lleial als seus principis no és culpable de res del que amb mentides i conxorxes se’ls acusa. Per això exigim la seva llibertat i el seu retorn.

Visca Catalunya! Visca Vimbodí i Poblet! I visca la Festa Major!

ELS CAMINS PLANERS DE LA FELICITAT

                                   

                                      

Ja ho vaig dir l’any passat per aquestes dates: les festes de Nadal em provoquen nerviosisme i neguit, em nego a ser feliç perquè per Nadal s’ho ha de ser i em molesta tant de consumisme alimentari, que sovint s’acaba a urgències, i de l’altre, que et fa preguntar una vegada més si calia tant. Per això cada any m’invento —no m’ho invento jo, ho fa el meu cos ben d’acord amb els meus sentiments respecte al Nadal— alguna coseta de la que estar pendent durant les festes. Una gastroenteritis, un grip, un refredat. L’any passat fins i tot em vaig fracturar el canell. Ja sé que em vaig passar una mica, se’m va escapar de les mans. Després ho vaig haver d’explicar a LA MÀ ESQUERRA  per treure’m la mala consciència i per entendre-ho jo mateixa. 

Heus aquí que, com tantes altres vegades, aquest any m’he de retractar. Que bonic és el Nadal! I ho aclareixo: Que bonic és el Nadal quan hi ha criatures per casa! Sense cap mena de pressió he guarnit la casa, he fet el pessebre, he organitzat el tió, els àpats, les compres, els Reis... I tot més contenta que un gínjol.  Diuen que és perquè amb criatures a casa tornes a la il·lusió de la infantesa i suposo que així deu ser.

L’altre dia, veient la meva mare i la meva neta Elna traçant amb pedretes els camins del pessebre vaig pensar: «Que planers són els camins de la felicitat!». Res de costes feixugues i roques escarpades com ens trobem a vegades a la vida. Els camins de la felicitat avui per a mi són tan planers com asseure’m i observar com la meva princesa descobreix el món. Soc poc ambiciosa, ja ho sé, però com era allò? «No és més feliç qui més té sinó qui més es conforma». I si no era així, tant se val, ja em serveix per explicar-me.

Planers, planers...

No em pensava que el món fos tan petit, però m'agrada manegar-lo, m'agrada!

No em penso moure d'aquí fins que t'ho mengis tot.

Tranquil! Tinc tot el matí.

Nena, que jo tinc els meus horaris, saps?

  

I si sempre els tinc presents, avui encara més. A ells, a elles, se’ls tanquen tots els camins, els planers i els costeruts, i se’ls hi nega de veure els seus fills, els seus nets, la seva família per Nadal. Com criminals perillosos estan tancats a la presó sense haver estat jutjats i per res del món ni aquests dies els deixaran sortir.

Estimades Carme i Dolors,

Estimats Jordis, Oriol, Quim, Josep i Raul,

I també a aquells que no poden trepitjar la seva terra, ni tornar a casa per Nadal perquè corren el risc d’anar a fer companyia als altres.

Estimats Carles, Lluís, Meritxell, Anna, Clara, Toni i Marta,

                      Encara que ho haguem dit milions de vegades, 

                            US VOLEM A CASA

Què han fet els presos i els exiliats? Representar-nos, només representar-nos. Seguir el  mandat del poble a España es paga car. Quin país més fraudulent! Que comenci d’una punyetera vegada aquest judici i que tothom ho vegi, que els nets de cor de tot el món clamin al cel i s’esquincin les vestidures, que la honestedat guanyi la partida i que s’acabi d’una vegada aquesta ignomínia!

No m’oblido dels pobrets expulsats del món. Del seu, perquè no poden viure, del nostre, perquè no els volem acollir. Ai, Europa, la dels valors morals i la llarga història, ara la decadent i prepotent Europa! Qui sou tu i els teus polítics per deixar morir aquests innocents? Com és que no sou capaços de fer una llei justa i humanitària perquè els desvalguts deixin de morir al mar, deixin de desesperar-se a la terra?

Ni dels meus amics que estan passant per moments delicats. Montse, Esther, Santi, Carme, Jordi, penso en vosaltres. Tot anirà bé!

Bon Nadal a tothom! La meva princesa republicana també us ho desitja.

NOMBRES NO, SI US PLAU

                                     

Dimarts va ser el meu aniversari. Vaig complir els mateixos anys que l’any que vaig néixer. Del segle XX, és clar. Com que no tinc complexos, per l’edat vull dir, puc revelar que vaig néixer l’any 56. És una coincidència que només passa un cop a la vida i n’hi ha que ni això. Els nascuts a la dècada dels noranta ho tenen més difícil.

Aquest fet ha estat una gran troballa per la meva ment plena de lletres, que no de nombres, que s’ha posat a sumar, restar, multiplicar i dividir com una posseïda. Sí, perquè he descobert que els meus anys dividits entre dos, són els anys que fa que treballo en la meva feina actual. Mitja vida exacta. El número de la mitja vida també és el dels amics que em van felicitar: la meitat per facebook, l’altra meitat, personalment.

Segueixo dividint, sempre entre dos. A més no arribo perquè jo no sóc de nombres , això ja queda clar. El resultat són els anys que fa que vaig decidir que em faltava una de les tres coses típiques i tòpiques que diuen que s’han de fer. L’arbre ja l’havia plantat; sóc de pagès jo i això de plantar un arbre em fa riure una mica perquè n’he plantat uns quants més. De fills n’he tingut dos; encara els tinc, però només a estones, perquè no volen ser menys i també s’estan obsessionant amb les tres coses i això els hi porta molt de temps. Així que vaig començar a arrenglerar una lletra rere una altra, i una paraula rere una altra i una frase rere una altra. Primer anava molt a poc a poc, quasi no es veia el que escrivia, per això he trigat tant a acabar el meu llibre. És un llibre de relats i els únics nombres que té són els de les pàgines. Tot el demés són lletres. Casualment tantes lletres com anys tinc multiplicades per dos milers exactes.

Faig un darrer càlcul perquè el cap el tinc a punt d’explotar. I és que no m’agraden gens els nombres. Divideixo els anys que m’ha costat escriure el llibre entre dos i em dóna un número primer d’una sola xifra que no relaciono amb res meu, però sí amb vaques flaques i vaques grasses, amb les notes musicals, amb els colors de l’Arc de Sant Martí, amb les vides que té el gat,  amb el Polzet i els seus germans i amb les cabretes que no deixaven entrar el llop a casa.

Encara forço una mica més la màquina i sumo els meus anys amb les cabretes. Li afegeixo les notes musicals, les vides del gat i les vaques flaques. Ara li resto l’any que vaig néixer, les vaques grasses i els colors de l’Arc. El cervell em bull a tota marxa i gairebé se’m queda en blanc quan veig que després de tants càlculs em surt un número tan curt. Em sembla que he incomplert una propietat fonamental de la suma i la resta, ara mateix no recordo quina, mai no la vaig entendre prou bé. Crec que deia que no s’havien de sumar ni restar coses diferents. Però ara m’adono que aquest és el número de lletres que té la meva paraula preferida, i la de moltíssima gent en aquest país. Un nombre tan gran de gent que no el pronuncio per no marejar-me. Són catorze lletres si li afegeixo l’article l’, encara que no es pugui apostrofar. I ho faig: l’-i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a, perquè la meva paraula preferida és concreta, única i intransferible, i no una de tantes.

I ara que ja sóc on volia arribar, em capbusso en els meus cinquanta sis anys a la recerca de les arrels del sentiment que em motiva.

El primer succés que em féu reflexionar fou la irrupció a crits de la Guardia Civil: “Este acto no está autorizado. Salgan fuera!” Era en un dels actes programats a la Setmana de la Joventut del meu poble. Amb els cetmes apuntant-nos a fregar quan passàvem pel seu davant, vaig sortir amb els meus amics més rient que espantada. Era molt jove, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que si allò no era una guerra, poc li’n faltava. Una guerra desigual on uns senyors armats manaven i nosaltres, quatre gats acovardits, em semblava,  acotàvem el cap i obeíem. Crec que l’acte era il·legal perquè havíem fet el programa només en català. No ho recordo bé perquè en aquella època ho prohibien tot: els actes, les conferències, les manifestacions, els recitals, les reunions i els berenars de pa amb tomàquet a la plaça del poble. Estic contenta perquè finalment hem aixecat el cap. Seguim sense tenir armes però tenim la raó. I valents, no ho sé, però quatre gats no, i ja se sap que la unió...

Recordo que anava a tots els concerts del Lluís Llach quan ben just començava, amb els seus cabells llargs i només amb la guitarra, i penso que mai no li agrairé prou l’haver desvetllat amb les seves cançons el sentiment d’identitat que dormia dintre meu. Quan el veig ara empenyent la barca Yayoma-Maremar plena d’estelades pintades, al Senegal, concloc que qui és lluitador viu i morirà lluitant.

I per avui ja no explico més perquè sinó hauré de començar a posar nombres més enllà del dos davant de cada batalleta i jo, ja ho he explicat, els nombres sempre que puc, me’ls estalvio.

FILTRACIÓ

                                               

A vegades em pregunto si amb tantes filtracions, algun dia també sortiran a la llum els meus secrets més ben guardats. Encara que sembli que tots els esbombi aquí, no em vull fer la interessant, però que consti que en tinc, eh? en tinc!

Tot i que de moment, si el meu nom sortís en una llista – d’evasors- , segurament passaria desapercebut i si algú se n’apercebés diria alguna cosa com ara:

            -Qui és aquesta?

           -No ho sé pas!- respondria l’altre soci, receptor de la filtració- alguna mindundi, segur!

I així quedaria la cosa. No és gaire probable que hi surti, però, en una llista d’evasors. Ni actualitzada ni caducada que, ben bé no acabo d’entendre el que vol dir “caducada”: abans sí, ara no, abans vaig matar tres homes, ara ja no en mato cap; abans robava bancs, ara ja no; no és que hagi pagat pel que feia abans, però ara ja no ho faig. Tornant a la meva presència a la llista, per poder evadir, primer t’has de deixar envair, en aquest cas per amuntegaments de bitllets i ara mateix, em sembla que el vent bufa cap a una altra banda.

Ahir vaig rebre una filtració. Aquesta! Com podeu comprovar, és una filtració amb filtre, a prova dels millors hackers.

Només la penso passar als meus amics més íntims, que no vull que se’n beneficiï ningú més. No és una llista molt llarga, però sí molt valuosa. És una llista amb quatre noms que, un bon amic del poble i jo hem volgut filtrar, després de pensar-nos-ho molt perquè no desitgem que el món pateixi cap sotrac, però al final hem pensat que teníem el deure moral de fer-ho. Els quatre noms van acompanyats de dades molt interessants, dades clau per tenir una idea molt aproximada del que representa per la humanitat tenir coneixement dels elements de la llista. Són aquests:

VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS

A la llista des de desembre de 2012.

Nom que figura a la llista: Teresa Duch.

Llibre de viatges amb disset relats, que tant et poden fer riure, com plorar, com tremolar, com enutjar-te i fins i tot com escandalitzar-te, però mai, mai et faran tancar el llibre.

Amb la connivència de Marc A. Pérez Olivan, autor de la portada, que no és a la llista.

LES PALMERES NO FAN OMBRA

A la llista des de febrer de 2015.

Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.

Recull d’articles de l’autor apareguts a la premsa entre 2013 i primers de 2015, tots ells resultat de la seva mirada implicada i curiosa i la seva manera irònica de transmetre-ho. Com diu l’anunci aquest que està tant de moda, els imprescindibles per conèixer o recordar amb un somriure què va passar, a Tarragona, al Tarragonès, a Catalunya, al món durant aquest període.

Amb la complicitat de Jaume Batlle, autor de les il·lustracions del llibre. Tampoc és a la llista.

LA GUERRA NO ERA CAP JOC

A la llista des de març del 2015.

Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.

Les memòries d’un dels milers de “biberons” de disset i divuit anys, cridats a files quan l’exèrcit republicà ja agonitzava. Tot i narrades en forma de novel·la, qui inspira aquesta història és la memòria del protagonista, actualment de 96 anys, i el seu desig que el pas del temps no esborri una informació vital per la nostra Història.

Amb el consentiment tàcit de Màxim Calvo, el soldat-biberó. Ell no és a la llista.

LES CADENES SUBTILS

A la llista des de febrer del 2015.

Nom que figura a la llista: Teresa Duch.

Trobada vital entre dues dones. L’una, de 78 anys, viu en una residència; l’altra de 20 hi comença a treballar. L’amistat que naixerà entre elles es convertirà en una cadena impossible de trencar. Crims i secrets inconfessables. Res no és el que sembla, ningú no és qui aparenta ser.

Amb la complicitat expressa de ImatChus. No sé si és a la llista; a veure si confessa.

Com ja he dit, només passaré la llista als meus amics més amics. Queda sota la seva responsabilitat que la filtració no s’escampi. O si.

Aquesta ha estat una filtració-campanya de màrqueting – per si no havia quedat clar- perquè ningú no es perdi l’oportunitat de llegir els llibres de l’Enric i meus. I si al cap i a la fi, els Papers de Panamà no fossin res més que una bona, excel·lent, campanya de màrqueting per promocionar els paradisos fiscals? Ai, si em llegeix Montoro!

Ja només em queda desitjar-vos que passeu un magnífic dia de Sant Jordi, que escolliu un bon llibre que us faci gaudir, que no patiu gaires trepitjades ni massa cops de colze. Sortir per Sant Jordi és molt bonic, encara que a vegades agobiant, així que si voleu comprar un bon llibre sense sortir de casa, aquí ho teniu molt fàcil:

compra'l

compra'l

   

                                                 

compra'l

compra'l

I parlant d'una altra filtració,  torno a relacionar les presentacions de "Les cadenes subtils" que hi ha properament, per si alguna us queda a prop i m'hi voleu acompanyar:

      - 22 d'abril: 

Biblioteca de Roda de Berà a les 6 de la tarda

   - 6 de maig: 

Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a les 8 del vespre

  - 10 de maig: 

Centre de Lectura de Reus, a dos quarts de vuit del vespre

  - 20 de maig: 

Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc, a les 7 de la tarda

  - 24 de maig: 

Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a les 8 del vespre