HASHTAG

                                         

Seria una mica pedant voler parlar dels “meus viatges” quan tots ells han estat viatges modestos que no han anat més enllà d’Europa. Resulta que els viatges més llunyans que he fet com a viatgera abrandada, els he realitzat asseguda a la cadira i escrivint relaxadament, sense suar, sense cansar-me, sense que les plantes dels peus se’m quedin com una pedra. Els he gaudit tant aquests, que m’he plantejat fer-los sempre així. Només m’ho he plantejat perquè és veritat, la comoditat és un gran valor a tenir en compte, però penso que el meu pou de records i vivències d’on vaig traient l’aigua de la vida – de la meva vida - estaria força eixut sense haver trepitjat Auswitch, o les platges de la Normandia, o el País dels Càtars, o... N’hi deu haver tants de llocs al món capaços d’arribar-nos i colpir-nos...!

Aquesta seria la vessant profunda del viatge, la que ens deixa una empremta que mai  no oblidarem. Ara bé, n’hi ha una altra de més superficial i lleugera que, a mi personalment, em fa com a mínim somriure, quan hi penso. Abans l’hauria anomenat el leitmotiv del viatge; ara, com que no em vull quedar enrere n’hi dic el hashtag,

però - simplifiquem-ho - sempre se li ha dit i se li dirà el tema, en aquest cas, el tema del viatge. Vindria a ser aquella paraula o aquella frase amb la qual relaciono tot un viatge, perquè representa una peripècia, un entrebanc dramàtic – en aquell moment – o una situació còmica, i per anys que passin, només de sentir-la, en faig l’associació simultània.

Per al meu viatge a Irlanda, tindria el #tapacubos  - en català el plat o el tapaboques. En aquell moment no era tan purista amb l’idioma, perquè tapacubos va ser la paraula que li va quedar – aquest embellidor que va posat sobre la part metàl·lica de la roda del cotxe, com diu la paraula, per fer-la bella, bellíssima. I per què? Qui hagi anat a Irlanda, igual ja ho sap, però jo conduint per aquell preciós país 

Sí o no?

vaig deixar uns quants tapacubos pel camí perquè mai, mai no em vaig fer amb la distància de l’esquerra conduint amb el volant a la dreta. I no devia ser l’única perquè les cunetes n’anaven plenes de tapacubos. Si fins i tot al portaequipatges n’hi havia dos de recanvi!

De l’anada a Disneyland amb els nens, la pregunta recurrent formulada cada deu minuts va ser:

 #Que encara no arribem???

això des del primer peatge sortint de Tarragona. Curiós que a la tornada ja no preguntaven res. És ben veritat que l’anada sempre és diferent de la tornada. Deu ser que l’expectativa que posem en el viatge ens provoca aquesta mena d’ansietat.

Vaig anar amb la família a Galícia amb l’Estrella de Galicia – aleshores, l’únic tren que hi arribava des d’aquí – D’entrada, als meus fills els hi va fer gràcia que el tren es digués estrella, 

A qui no li fa gràcia viatjar en una estrella?

però de seguida la gràcia va anar in decrescendo. Aquell viatge donaria per un post sencer, però només vull dir que el hashtag va ser, lògicament #l’Estrella. Dotze hores al tren, si no m’erro, i de nit; a les vuit del vespre convertien els seients en lliteres i a dormir – o a estar-se dret – Sense altra alternativa, el teu cap s’havia de repenjar on fins feia cinc minuts hi havia hagut el cul del veí de compartiment; l’únic que s’interposava entre una cosa i l’altra era un llençol estretet que no abastava per a res; només era qüestió de col·locar-se estirat i no bellugar-se ni un pèl, que sinó ensumaves cul inevitablement. Si encara haguessin estat els culs de la família, rai, però els compartiments eren de dones o d’homes, i no pas de famílies. Allí ben quieta, a la llitera de dalt, tenia a un pam del nas totes les porqueries que els meus antecessors en el viatge s’havien dignat deixar-hi, ben il·luminades pel florescent que els hi donava un realç incomparable. Només anomenar l’Estrella, un cop arribats a Galícia, i pensar que l’havíem de tornar a agafar se’ns canviava l’humor a tots.

-         No, mama, no, si us plau...

-         No, papa no. Amb l’Estrella no!

Del viatge a Portugal me n’ha quedat el hashtag  #bus turístic i ja no he pujat mai més en cap. Vam agafar el circuit més llarg – perquè vam voler, és clar; si ho pots veure tot ben assegut, perquè s’ha de caminar? – Es va fer de nit fent el recorregut i un cop vista la part més cèntrica, el bus ens va portar per uns carrers menys transitats i menys il·luminats. És que s’havia de completar el circuit llarg! Els vidres es van omplir de baf – que algú m’ho expliqui, en ple mes de juliol. Com no fos que el conductor hagués engegat el diòxid de carboni per la dotzena de turistes pringats que encara quedaven al bus i que volien “no veure” Lisboa de nit...- En fi, que els fados em van agradar molt. I més coses, i tant!

El hashtag de l’excursió al Delta és el #barquet de perxar. Ja vaig explicar aquesta història a LO DELTA ENTRANYABLE 
 

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

i si no l’heu llegit us convido a fer-ho. Allargareu aquesta estona de gaudi sobre trifulgues còmiques a la meva esquena, que si més no, hauran servit per fer aquesta xafogor més passadora.  Sinó, només dir-vos que el tema va donar per tot el dia d’excursió.

Com sempre em passa, no era d’això del que volia parlar – això només havia de ser la introducció - sinó del viatge que vaig fer fa quinze dies. Per no allargar-me més us l’explico en el proper post. Sí que us puc avançar que el hashtag era #l’oca i si algú s’aventura a endevinar on vaig anar, per descomptat serà molt ben rebut en els comentaris. Però aviso que el hashtag despista força i que d’entrada podeu descartar la regió francesa del Perigord, reialme de les oques per excel·lència, de les pobres oques, a qui engreixen el fetge per convertir-les en foie. Quin viatge, pobrissones!

ELS SEMBRATS I LA POESIA

 

                             

Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres - però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach; els teus reptes ens honoren, com a tarraginins i també com a persones - ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. Això per dir-ho amb quatre paraules, que n’hi ha per més.

No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.

Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics hi feien un recital poètic i m’agafava relativament a prop del meu poble - jo sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los - casualment els coneixia a tots per vies diferents: Jordi Dorca, Carme Andrade, Helena Bonals, Montserrat Bonals, Joan d'Irlanda, Conxita Jiménez, i Montse Aloy  - però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara era molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.

El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, a les comarques de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i llavors caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i condueixo en direcció a Tarragona. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot això potser són senyals i tal vegada no és bona idea anar avui a Verdú. 
Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. 

No són d'aquests...

... sinó d'aquests

 

  

Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. 

La foto no els fa prou justícia, s'han de veure

Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – alguna alzina, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en  el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.

El recital poètic és a la Sala Gòtica del castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics poetes em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo la meva amiga de la infantesa, Rosa, amb qui mai no ens hem dit que ens agradava la poesia - Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.

Quan surto, em sembla que floto. Els sembrats, els poemes, el castell... M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – jo encara en dic cosechadora – que fa més de mig segle va deixar enrere la falç i la dalla.

L'HOME DARRERE LA PILOTA

       

Sempre que veig homes corrent darrere una pilota, no puc evitar pensar que els homes són com nens. El següent pensament és preguntar-me què devien fer els homes – parlo dels homes, els de barba, potencial o efectiva, no de l’espècie humana, tota ella englobada sovint en la paraula “home” – abans d’inventar-se la pilota, abans de descobrir que hi havia un objecte esfèric que es podia perseguir i que els podia distreure d’allò més. Perquè les dones –  les que parim els fills, potencialment o efectiva – sempre ho hem estat de distretes. La primera homínida coneguda, la Lucy, que va viure a Etiòpia fa tres milions d’anys, ja s’ocupava de les tasques de la cova, mentre els homes s’entretenien, perdó! estaven obligats a anar a caçar per aconseguir el principal aliment de la seva dieta. Estic segura que si aleshores no jugaven a pilota és perquè encara no l’havien descobert.

Diu que la primera vegada que apareix la paraula pilota és l’any 1205, en un poema, i que la seva etimologia ens remet a la família llatina de la paraula pell, perquè amb pell estava recoberta. A Egipte ja hi ha alguna il·lustració on uns nois juguen amb una bola i quan Ulisses, a l’Odissea, veu Nausica per primera vegada, està jugant a pilota amb les seves donzelles; realment, es va enamorar de Nausica, Ulisses, o bé va ser de la fascinant pilota? Alexandre el Magne va ser un gran jugador de pilota i a l’antiga Roma, els metges recomanaven a tothom – a tothom que es podia permetre d’anar al metge, és clar – de jugar-hi. 

 

Scena dei Campi Elisi, affresco dalla Tomba dei Dipinti

No és fins al segle XVII que els britànics, grans experts de la pilota, n’unifiquen els diferents jocs a què jugaven i els hi donen els noms actuals: rugbi, futbol americà, futbol australià i... futbol a seques. No per atorgar-li un nom senzill – en la senzillesa hi ha sempre la grandesa  – el joc s’ha replegat en sí mateix avergonyit, sinó que s’ha estès per tot el món.

La pilota entreté el noranta-cinc per cent dels homes del planeta – el percentatge de les dones actualment també ha de ser important, segur –  L’altre cinc per cent, si hagués de triar, escolliria la pilota de l’olla, però s’estimaria més no haver de triar. D’aquell noranta cinc per cent, uns pocs la toquen, uns quants més ho intenten i la resta s’ho miren S’ho miren! I mirant, ja en tenen prou!!! S’animen, s’escalfen, criden, reneguen, riuen, ploren, a vegades s’estoven entre ells. Tot és per la pilota. Que la pilota entri pels tres pals que interessa que entri, dóna lloc a l’eufòria, la trempera, el bon rotllo, la borratxera, dona ànims per afrontar el dilluns, la setmana, la Quaresma i el divorci.

Bé, les meves reflexions sobre la pilota venen provocades pels darrers esdeveniments que hem viscut darrerament – no els polítics, sinó els pilotaires.

Començaré per l’últim. Fa uns dies, TV3 va emetre Invictus, director Clint Eastwood, actors Morgan Freeman i Matt Damon, sobre els inicis del govern de Mandela, poc després que aquest sortís de la presó. Segur que molts ja l’heu vista. Jo també, però hi ha pel·lícules que val la pena veure-les dues vegades, o més. L’element clau era la pilota. Mandela, després de reflexionar vint-i-tres anys a la presó sobre els blancs i els negres, va tenir l’enginyosa idea de creure que la pilota, el rugbi, l’equip de rugbi, el guanyar la Copa d’Àfrica els podia unir a tots, – una utopia per la majoria dels que l’envoltaven - quan el risc d’escissió del país era gran i greu. I va funcionar.  La pilota va anar a favor de la unió. I de la concòrdia. I de la pau.

També em va colpir la tristesa dels jugadors i l’afició del Girona per haver pogut tocar el cel amb els dits, però no haver-hi pogut entrar. El món es va ensorrar a Montilivi i estic segura que a les cases de tots els seguidors. Crec, i només és la meva opinió, que la pilota no anava prou lubricada per rodar a favor seu, perquè ells mateixos no acabaven de creure en la seva vàlua.

Finalment, – i quina volta he donat avui per arribar fins aquí – el Barça, el seu triplet i els seus encerts. Les seves desfilades triomfals en bus per la Ciutat sempre em recorden les arribades dels generals romans, victoriosos de les seves conquestes. El posat és diferent, és clar; els romans no llençaven les sandàlies, ni s’atracaven de cervesa fins a no saber, alguns, el què es feien. A mi la desfilada de l’altre dia – perdona’m Montse, perdona’m XeXu,  perdoneu-me culés - em va semblar excessiva, però reconec que el bany de masses és un antídot contra aquella manca de fe i aquella autoconfiança que  a mi em sembla que li falta al Girona, i també un revulsiu per afrontar la temporada que ve. En temps de Franco, la dictadura, l’únic esbargiment del poble que es permetia a Espanya era el futbol; a Catalunya també. Ara que estem en democràcia, el Barça sembla un fora de la llei i tot és motiu per denunciar-lo i per acusar-lo. Ves que un dia d’aquests no el declarin inconstitucional... El Barça és més que un club, és el no-Madrid, és el crit d’un poble. Si guanya el Barça, guanya Catalunya. Per tot això, i malgrat la paròdia inicial sobre la pilota i tots els que la consideren objecte de desig, he d’acabar aquest post traient-me el barret davant d’aquests homes com nens,  que toquen tan genialment i hàbil la pilota.

Sobren les paraules

Sí, ja ho sé que aquest post semblava prometre sang: homes-nens-distracció versus dones-treball-abnegació, però no, no, no. Anàveu errats. Aquest post només volia parlar de la pilota.