Fa
unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de
nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge
que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em
sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el
que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta
al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no
m’ho he demanat.
No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"
Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell
moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi
havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van
arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims
que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les
premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que
els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo
que m’encongís.
- Quan sortim, et tirarem pedres – em
deien.
I no
és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en
devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
- Doncs jo... agafaré la perxa de collir
ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
- Ja te les haurem tirat les pedres,
tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien
raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de
pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el
posar-me en ridícul.
Recordo
que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu
que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i
tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per
sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li
creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna
frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem
l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap
als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les
matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les
Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a
arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que
era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un
plis-plas tot va quedar oblidat.
Que
les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia
molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys - Jo també les vaig perdonar.
Potser
el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que
cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig
superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida
en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen
unes altres.
Aquella
temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima
d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una
mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia
veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més
que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La
resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si
ella ens ha perdonat.
Jo el
que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys
abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara
no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més
martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per
desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan
aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la
pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també.
Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien
rendit si no haguessin estat exposats a
aquelles circumstàncies.
I no
parlaré, que ja m’he allargat prou, de
l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de
l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya
fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i
amenaça.
I amb el somriure, l'amenaça |
...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén |
Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta? |
La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja
no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han
deixat que ens comptem un per un, ni més
ni menys que dos milions d’assetjats.
CLASES DE
MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES
Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.
Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.
És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".
I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET
I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET