Si en aquest món nostre
tot gira ràpidament, el conflicte àrab-israelià ho fa vertiginosament i de
forma molt perillosa.
Com ja
sap tothom que em llegeix aquí, no puc evitar donar la meva opinió i
posicionar-me, però aquesta història em té desconcertada perquè avui penso una cosa i
demà una altra i no puc mantenir la mateixa opinió més de dos dies.
Diumenge
vaig començar a escriure aquesta entrada, defensant els atacs de Hezbollah i el
hutis i justificant els de Hamas, en nom de la pressió a què estan sotmesos els
territoris de l’entorn d’Israel des de fa setanta cinc anys; la defensa portava
implícita la condemna a Netanyahu i al seu govern, que en nom de “els seus
objectius” a Palestina, s’estan acostant molt a “la solució final” dels nazis.
El dimarts vaig veure al Sense-ficció el documental “Supernova-Massacre al
festival de música” sobre l’atac de Hamas el 7 d’octubre d’ara fa un any; doncs
bé, vaig arribar a la conclusió, i ho vaig escriure, que aquell atac a traïció
contra gent innocent era inadmissible. Il·lusa de mi! Com si hi hagués cap atac
que no fos a traïció! Avui tot el món està pendent de l’Iran per saber si respondrà
amb alguna cosa més que míssils a l’assassinat del líder de Hezbollah, Hassan
Nasrallah. Seguim amb aquesta incertesa i amb aquest canvi constant. I ara em
pregunto: farà bé Iran de tornar-s’hi?
Diuen
els experts que ningú no sap què passarà, però que si Iran i Israel entren en
guerra, ningú no en sortirà indemne. I és que les guerres comencen així: dos
que es barallen, tots dos tenen aliats que els donen suport i de seguida estan
formats els dos bàndols. I diria, diria, que els aliats d’Iran -Rússia, Xina i
potser per portar la contrària també Corea del Nord- són més forts que els
aliats d’Israel, que només compta amb EEUU i amb la petita i irrellevant
Europa.
Però i
si ho baixem a un nivell més humà, més personal, més domèstic? Primer, un
llença la primera pedra, pedreta, i l’altre s’hi gira; la següent pedra ja és
més gran i la rèplica respon en igual mesura. Arriba un moment en què la
disputa se centra en demostrar qui la té més llarga. Estic parlant dels
dirigents de la guerra, és clar, però entre aquest ara tu ara jo, ara jo ara
tu, els que es troben al peu del canó, o sigui al camp de batalla, si en un
principi combatien per patriotisme, ara ja ho fan per revenja i per odi a
l’enemic. I la maquinària ja està en marxa i és molt difícil d’aturar.
I bé,
com que veig que qualsevol cosa que pugui dir, ràpidament es queda obsoleta i
que, en aquest tema, no puc mantenir les meves opinions, jo també m’aturo aquí
i em poso a demanar al cel que enviï un àngel i toqui el cor dels senyors de la
guerra, aquests mamarratxos que, amb la seva supèrbia, ja estan destruint el
seu món i acabaran destruint el nostre.
