divendres, 29 d’octubre del 2021

LA PRIMERA DONA DE LA MEVA VIDA

 

                        

Ella va ser la primera. Després n’hi ha hagut d’altres, igual d’importants, i també homes. Això del poli-amor no ho han descobert els joves, que jo ja fa temps que el practico. Però el primer sempre és diferent, oi?

       Quan ens vam trobar, ploràvem totes dues. Jo, perquè no hauria volgut deixar mai aquell espai íntim on, sense encara saber què m’esperava a fora, em sentia preservada de tots els perills. Ella plorava just pel contrari: perquè feia tres dies i tres nits que lluitava perquè jo tragués el cap d’una vegada i, segur, segur, per poder-me veure la cara. Recordo... no ho recordo, ho sento en la pell. Sento la seva primera abraçada, amb cura, amb alegria, amb sorpresa.

       Des de llavors no ha deixat d’abraçar-me mai. Bé, dic mentida. Quan de jove, a la nit arribava molt tard a casa, més que abraçar-me, m’hauria empès escales avall, que ho sé jo. I ho entenc, eh? Quina mare, quin pare no hauria fet el que fos en alguna ocasió perquè la seva filla —sobretot la filla— deixés de fer el pendó! Abans fèiem el pendó; ara no sé com en diuen i prefereixo no saber què fan. Com és d’esperar, però, mai no em va empènyer. Sabia, com sabem tots, que la força de les abraçades preval per damunt de qualsevol disgust, qualsevol desengany, qualsevol enrabiada. I parlo, no només de les abraçades físiques, sinó de les que les mares donen als seus fills, a voltes sense-tocar-se: amb el cor, amb el desig, en la distància, de consol, de joia, de confortament, d’estímul.





       He parlat alguna vegada aquí de la meva mare, de passada, però avui li dedico aquest post perquè ella és qui em va portar al món demà farà 65 anys.

       Què puc dir de la meva mare? Que té moltes virtuts i algun defecte? Que té bones mans per la costura, la cuina, les plantes, l’art? Que ha viscut la guerra, la post-guerra, les vaques grasses, les flaques, una pandèmia? Sí, tot això és veritat, però jo destacaria d’ella el coratge i la capacitat d’arromangar-se on i quan ha convingut. Quan convé perquè encara ho fa ara.

       De família menestral, es va casar amb el meu pare, pagès de soca-rel, i va anar al tros amb ell mentre les forces li van permetre, que no vol dir que abans no li faltessin en algun moment. Li agradava? No ho crec. A qui, si no és que ho porti a la sang, li agrada anar doblegant l’esquena, avui arreplegant espigues, demà plegant avellanes i ametlles, demà passat tallant raïms dels ceps? Dit així sembla bucòlic i bonic, oi? Doncs qui no ho hagi provat, que ho faci durant més d’un parell d’hores. I que avall que és el terra, i que baixos que són els ceps! Ella ho feia; hores, dies, setmanes, sempre que tocava. Després hi va haver la malaltia del pare, no la darrera, sinó el càncer que va patir amb 54 anys; el meu divorci; les petites dificultats dels néts que, des de la perspectiva dels avis sempre es veuen més grans del que són, la dura malaltia final del pare... Sempre dic que cada vida és una novel·la, no de tres-centes pàgines com les meves sinó de sis toms pel cap baix. Totes sense excepció i cap d’avorrida. I segur que moltes d’aquestes “novel·les” escriurien, descriurien, l’acarnissament d’adversitats més grans que les que ella ha viscut. Però avui, disculpeu-me, avui parlo de la meva mare. Mai no s’ha inhibit, sempre s’ha enfrontat al problema, ha agafat el toro per les banyes. A la seva manera, callada i valenta. Hi ha un tret de la seva personalitat en què sovint m’ha costat d’entrar i és que ella mai no elogia els seus, com fan algunes mares. Per molt satisfeta que se’n senti, mai no ho fa. O potser... Ara penso que no  s’ha reprimit mai a l’hora de dir davant de qui sigui que la seva besneta és la més bonica i la més desperta del món. Però és l’excepció. Amb el temps he anat entenent que és el seu pudor i la seva modèstia allò que li priva de fer-ho, la mateixa modèstia que li impedeix de reconèixer el seu esperit coratjós, però jo sí que li elogiaré aquesta qualitat perquè me’n sento orgullosa i m’agrada pensar que si jo també la tinc una mica, ni que sigui una miqueta, l’he heretat d’ella.

       Al febrer en farà 90 i ella segueix amb les seves il·lusions: el patchwork, la lectura, la cuina, els encreuats, les plantes, el dibuix... La seva actitud reforça la meva idea de que les il·lusions ajuden a gaudir de més bona vida a qui les sap tenir, mantenir i procurar-se’n de noves.

       I per cert, parlant d’il·lusions... La meva, ara mateix, és veure publicat el llibre que hem engendrat entre totes dues. Jo hi he posat les paraules i ella les il·lustracions. És titularà “Baltasana” i aquest cop li afegiré un subtítol, “La muntanya em parlava”. Pretén ser un homenatge a les meves muntanyes, les que contemplo des de casa —la casa del poble—, les que he vist des que vaig néixer, les que he enyorat quan no les he pogut albirar, les que, com tot el que m’envolta, han contribuït a forjar el meu caràcter.

       Algunes de les meves paraules a Baltasana són com aquestes que escric aquí perquè algun dels personatges parla com jo mateixa. Dels dibuixos de la meva mare, aquí n’hi ha una petita mostra.

      


       Espero que vegi la llum a primers d’any. I he d’avisar que no té res a veure amb el que he publicat fins ara: ni novel·la negra, ni històrica, però l’he escrit jo i l’ha dibuixat la meva mare i només això ja el fa valuós. Per mi, és clar, i espero que també pels lectors quan el llegiu. Feia molt  temps que em sentia en deute amb les meves muntanyes i això serà, només, un modest pagament.

13 comentaris:

  1. Per molts anys, a la mare (que dibuixa molt bé) i a la filla (que escriu molt bé).
    I ja posats: a la neta i la besneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He he, no et deixes ningú, Xavier, cap dona de la família.
      Moltes gràcies! Els les faré extensives.
      Abraçada!

      Elimina
  2. Per molts anys! Quines artistes esteu fetes totes dues! Aquest 90 anys tan ben portats donen esperança.
    Quin goig compartir l'autoria d'un llibre amb la mare! Enhorabona també per això! Una felicitat difícil d'explicar.

    Que per molts anys pugueu tenir-vos ben a prop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa molta il·lusió, Carme! Que consti que no ha estat fàcil. Refer un capítol escrit per una mateixa és més fàcil que dir-li a una mare que ho torni a fer. De moment se'm rebel·lava, però l'endemà em deia: a veure, què s'ha de fer! Pobreta meva! No es pensava que jo fos tan exigent. Però ja està, ho hem acabat i ja tinc ganes de veure-ho.
      Gràcies, Carme!

      Elimina
  3. Quina artistasa la teva mare !! Felicitats per la seva fortalesa i energia per continuar il·lusionada en el dia a dia, tot i la feina que deu tenir amb tu, per fer-te anar dreta ! hehehe....(ès broma, eh!). No sé si serà un tòpic o no, però les filles i les mares, sempre es busquen i es troben...però s'estimen !. El teu nou èxit literari, aquesta vegada serà molt ben compartit amb ella, que s'ho mereixeu !. Així doncs, bons aniversaris, mengeu anissos i sigueu feliços !! Abraçades a les dues :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tens raó, ja, Artur! Fer-me anar dreta a mi no és fàcil. Que consti que fer-li anar a ella, tampoc. I dues dones en una casa són dos galls en un galliner, em va dir una vegada un metge. Acostuma a ser més fàcil entre mare i fill, sembla. L'important és el que dius, però, que ens estimem i això és el que compta.
      Gràcies i abraçades múltiples!

      Elimina
  4. La teva mare té una bona mà en això de pintar i em sembla que entre les dues fareu un llibre preciós. El coratge i la seva capacitat per fer coses es deu a tot el que ha viscut, pertany a una generació molt forta. I aviat podreu enllestir una nova il·lusió. Felicitats a totes dues!.
    Ahh i molts d'anys per a tu!

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Paula! Reconec que tinc molta sort perquè hi ha persones que quan arriben a aquesta edat es tornen molt sedentàries i sense ànims de fer gran cosa. I ella sempre en té per fer i quan n'acaba una, en barrina una altra i això dona il·lusió per viure. I sí que n'han passat, sí, els de la seva generació!
      Aferradetes!

      Elimina
  5. Ja el compraré, perquè m'agrada molt com escrius, ja ho saps. I quina gràcia que té la teva mare per dibuixar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té bastant esperit d'artista. De més jove pintava a l'oli, totalment autodidacta. Darrerament diu que la pintura no li queda bé i s'ha llençat més a dibuixar. I mira, ho he aprofitat per fer un projecte juntes, que em fa molta il·lusió.

      Elimina
  6. Caram Teresa, sou una família de dones artistes, la mare una gran dibuixant ( que suposo que té molt bona vista) i la filla que fa filigranes amb les paraules...La neta potser escriurà els seus llibres i els il·lustrarà!!!
    És veritat, les il·lusions ajudant a tenir una vida una mica més feliç. Les dones de pagès eren , ara no tant perquè tot s'ha modernitzat, molt treballadores i sàvies. La mare va tenir molts pretendents que la volien perquè era molt treballadora, però ella es va fer un bon tip de donar carabasses, perquè és el que tu dius la vida a la muntanya és molt cansada i al final es va casar amb un noi que també era de pagès però no en feia, treballava d'administratiu, recordo que
    va treballar quan feien el pantà de Sant Ponç, i va acabar fent de mestre. La mare va fer pam i pipa a tots els que la volien per què era treballadora.
    La teva mare per tenir 90 anys es ve molt més jove, és una sort arribar tan gran en condicions favorables. Tens raó normalment la primera cara que veiem al néixer és la de la mare. Ara m'ha vingut a la memòria una dita, potser també relacionada amb aquests dies: " quan naixem, tothom riu i nosaltres plorem, tan de bo quan morim tothom plori i nosaltres somriem!!!
    Felicitats a les dues, Teresa.

    ResponElimina
  7. A veure què farà l'Elna, a veure. El pinzell a la meva filla tampoc se li dona gens malament.
    Veig que la teva mare va ser llesta, i no és que la meva no ho fos, però la vida de pagès és dura i ella mai no n'havia fet. Potser per això és resistent perquè a costa d'esforçar-se un es fa més fort. M'agrada aquesta dita, però potser preferiria, si jo somric quan em mori, que somrigui tothom i així quedarà més rodó. No et sembla?
    Petonets, Roser!

    ResponElimina