diumenge, 1 de novembre del 2015

LES AMIGUES

Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.                                      
                                       
L’altre dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però no depèn de mi.
Els joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats. Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven, reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables, capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere, ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a l’arena.
No vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de ser-ho.
No recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents descobrint el món.
Hi ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.


                             Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!

Al principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes. A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.
En les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació, de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens trobem, ets en el pensament de totes.
Diu que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i, sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi estarà d’acord.





Fotos:  Carme Pàmies



Els joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog, però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir, com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.


I a qui endevini on vam anar aquesta 
vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog
         


19 comentaris:

  1. Em sembla que és Poblet...

    Jo crec que l'amistat depèn més de cada persona (o de cada grup de persones) que no pas del temps que fa que la tens com a amiga. Una colla és una colla. Una amiga és una amiga.

    Amb les amigues de la infància, entenc que sí, que acostuma a passar això que dius, que hi ha moltes coses en comú, de molt temps i que sempre es manté una tendresa especial. Si se saben generar projectes nous com feu vosaltres, doncs és perfecte.

    En canvi, a vegades amb els noves amistats, hi ha més coincidència d'interessos del moment present i poden ser més intenses... no sé, no crec que es pugui generalitzar.

    Hi ha una cosa generalitzable i inqüestionable que és que les amigues són molt importants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quasi, Carme, quasi ho endevines. Ruta del Cister sí, Poblet no. Però ja saps que tens entrada franca al salsa-ficció, encara que només ho hagis endevinat a mitges. Sí, sí, jo entenc que no a tothom li ha anat igual; jo parlo per les meves amigues, però tincs conegudes i coneguts que s'han deixat de veure i quan s'han retrobat han fet molta gresca, però no hi ha hagut filing - em sembla que no ho escric bé - i ja no han repetit.

      Elimina
  2. Pel que veig seguiu sent les mateixes nenes, només us falta la bata blanca.
    Quina sort fer aquestes trobades i assaborir-les com ho fas tu.
    Una abraçada, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscava una foto amb bata blanca, de nenes, i la vaig trobar, però hi ha altres noies i no som totes les de la colla. No hauria estat representativa. Però m'ho apunto i l'any que ve, portarem bata blanca. No sé si ho assaboreixo més quan ho visc o quan ho escric, Maijo, però entre una cosa i l'altra queda arrodonit. Tan arrodonit com el meu cercle, que no seria complet tant si faltessin les de la infància com les escollides lliurement. Una abraçada també per tu.

      Elimina
  3. Tot i que podries ser la meva mare, o gairebé, algunes de les sensacions que descrius les he tingut. Com la de pensar que una colla de jovenalla creuen que es menjaran el món, però que la vida ja s'encarregarà d'aturar-los i demostrar-los que no. No és que estigui en desacord amb tu que els amics de la infància no són pitjors que els de després, però no és el meu cas. De totes maneres, els meus amics estan en la fase de criança, i ara mateix ens veiem poc, però si que de tant en tant quedem. Ara, no són prou grans els descendents com perquè se'n desprenguin fàcilment, de manera que solem muntar una guarderia, i no és una trobada d'amics, sinó una conversa sobre maternitat. Però bé, ja se'ls passarà, i espero conservar-los tant temps com tu has conservat les teves.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és la primera vegada que em sorprens parlant de la teva edat, XeXu. Si no fos per això, les teves reflexions força profundes,em farien creure que ets més gran, ni que no sigui tan com jo.
      Doncs si dius que esteu en fase de criança, jo diria que ja heu superat la imparabilitat. A manca de tràngols més grans, que encara que joves, també n'hi ha que els pateixen, els fills acostumen a provocar les primeres aturades, potser perquè són el més important que tenim i aturem el nostre propi ritme per seguir el seu. Sembla un contrasentit perquè sovint els hem d'anar a darrere, de petits i de grans, però al seu pas, que és diferent del nostre.Fa uns tres anys vaig publicar un post, on en parlava. Si et ve de gust és aquest; http://salsa-ficcio.blogspot.com.es/2013/01/tempus-fugit-o-no

      Elimina
  4. No sé perquè, m'ha recomfortat llegir aquest post, que bé, trobar la teva serenitat! Dec començar a entendre què em passa, aquests trenta (aviat +un) anys, m'ho estan canviant tot! Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah doncs me n'alegro, Raquel, però no et pensis, la serenitat és a ràfegues, com les aturades.
      No pateixis pels trenta+un i viu - ja se que a vegades és difícil - com si fossis dels cinquanta+un. És veritat que si et queda menys temps vas depurant perquè pesi més lu positiu que lu negatiu.

      Elimina
  5. No sé perquè, m'ha recomfortat llegir aquest post, que bé, trobar la teva serenitat! Dec començar a entendre què em passa, aquests trenta (aviat +un) anys, m'ho estan canviant tot! Una abraçada!

    ResponElimina
  6. L'amistat és una de les coses més preuades. Però el teu cas no és el meu. De les meues amigues de la infantesa en recorde dues i en tinc bon record però no estem en contacte. He anat trobant i perdent amistats en el camí. Sempre igual. Ara en tinc una a qui veig i quedem per dinar de tant en tant, molt de tant en tant, per tal que no es perda la relació però no parlem sovint. I una altra amb qui he continuat una estreta relació amistosa tot i que ja m'he jubilat i ella no (treballàvem juntes). Però ella, en poder, se'n vol tornar a la seua terra (Granada) i estarem en contacte, clar, però de més lluny. I encara he trobat, al camí (dels versos), tres amigues que s'han esforçat en aquesta amistat. Els la dec, sens dubte, i espere que ens dure molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, Novesflors, jo també n'he anat perdent pel camí, però inclús aquelles que s'han perdut es poden retrobar, ara més fàcilment. Si no va ser una pèrdua volguda, sempre tens un facebook per buscar-la o un whatsapp- si tens el telèfon - per enviar un tímid whatsapp. I a la millor ella també s'alegra de saber de tu. I si no és així? No hi hauràs perdut res. Jo he tingut sorpreses i retrobaments molt agradables gràcies a això. Ja sé que sempre et pot trobar algun/a indesitjable de qui no en voldries saber mai res més, però sempre tens l'opció de no respondre.
      Però amics i amigues virtuals sí que en tens, no? Només et falta conèixer-los quan fem una altra trobada.

      Elimina
  7. Jo voto per Vallbona de les Monges.
    I la joventut... els joves tenen les il·lusions, l'empenta i les ànsies de canviar el món. Els d'ara, els d'ahir i els d'abans d'ahir. Va amb l'edat. I amb la rialla als llavis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Premi!!! Xavier, l'has encertat! T'has guanyat la immunitat per entrar al meu blog. Encara que un dia ens barallem, no podré vetar-te. No crec que arribi aquest moment, tampoc.
      I sí, la imparabilitat va de bracet amb la paraula "joves", però no creus que en colla encara té més potèncial?

      Elimina
  8. No tinc la teva edat, però jo encara em continuo veient amb alguns amics de l’institut, els de l’escola no, aquests els vaig deixar de banda aviat, era més interessant la gent que vaig conèixer l’institut, aprofito per saludar als companys de l’escola per si algún em llegeix, no us ho prengueu malament. De fet, aquesta colla de joves que vas veure devien ser de la meva edat, ves que no siguessin els meus companys de l’escola que fa tants anys que no veig i que de fet tampoc tinc ganes de veure.
    O sigui que m’haig de sentir imparable? Bé, en el meu cas es que realment ho sóc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, Pons, ja era hora que donessis alguna pista de la teva identitat. Amb tot, encara no sé si la pista és falsa. Tothom té èpoques que s'estima més no recordar, ja sigui perquè no han estat bones o perquè comparades amb el que ha vingut després han estat massa tèbies; potser tu a l'institut vas descobrir el món de veritat.
      Amb el poc que sé de tu, diria que no ets de les comarques de Lleida i els imparables d'aquell dia tots hi parlaven. De fet, érem a la Segarra. Per tant, no crec, no crec que fossin els teus companys.

      Elimina
  9. Aquesta empenta, aquesta sensació que et fa sentir imparable és la joventut. El temps ja s'encarrega de demostrar-nos que tenim uns límits i que les coses són com són, però és important tenir ganes de tirar endavant, curiositat, saber que sinó ens menjarem el món tampoc deixarem que ell ens mengi a nosaltres. Això ja és un triomf.
    Teresa, és un privilegi tenir tan bones amigues i haver-les sabut conservar i augmentar. Feu un grup envejable, no us ho penseu més: cap a Nova Zelanda falta gent, que tothom diu que és preciós!

    ResponElimina
  10. M'ha agradat això, Glòria! No ens menjarem el món però tampoc deixarem que s'ens mengi a nosaltres. I nosaltres, que ja no som imparables, potser tenim més armes per esquivar les mossegades, no trobes?
    Sí que tinc sort, sí, de conservar les primeres amigues i tenir-hi aquest filing i aquest recolzament. En sóc ben conscient i ho agraeixo. Sí, sí, a Nova Zelanda!

    ResponElimina
  11. l'amistat no entén de distancies ni d'anys ......jo conservo un parell d'amigues de la universitat .....de més enrere no en tinc ni idea d'on paren i com que no tinc ni penso tenir facebook no crec que les retrobi .....però és bonic fer-ho si ha la possibilitat i mirar cap enrere vivint el present i el futur

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Elfree, crec que en algun comentari ja m'havies dit que res de facebook. Jo sí, també n'he parlat varies vegades. Tot és respectable. En aquest cas, penso que va bé per retrobar vells amics, però això no farà que els que no en tenen, perdin importància per mi.

      Elimina