dissabte, 6 de desembre del 2014

ZONA CATASTRÒFICA



Vaig sentir dir una vegada que nosaltres, els humans, el nostre cos, érem aigua. Em sembla que era en un reclam publicitari d’algun balneari. Per curiositat vaig voler informar-me’n, per si ho havia entès bé, perquè a simple vista no es notava pas. I sí, diu que quan naixem, un setanta cinc per cent del nostre cos és aigua i en l’edat adulta, n’és un seixanta per cent. També que amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida.
Jo crec que l’últim cap de setmana de novembre, aquest de les grans pluges, vaig recuperar el quinze per cent que he anat perdent des que vaig néixer. L’aigua i jo vam entrar en íntima – i borrascosa - harmonia, que em temo serà permanent, si més no mentalment.
Mentre al Serrallo, els pescadors ja es veien les barques passejant pels carrers, de tant com havia pujat la marea, i el riu Francolí sortia de mare i inundava camins i caminets per on tothom passeja i corre en bicicleta la major part del any, a casa meva, l’aigua de pluja baixava per les parets i es filtrava pel sostre com si aquesta fos la seva via natural de sortida. Ho feia amb desimboltura, però implacablement, sense aturar-se ni donar-me cap treva per buidar les galledes i les olles ni per escórrer les tovalloles de l’aixovar -  mai estrenades fins ara - ben apuntalades contra les parets que havien passat a formar part del camí de l’aigua.
A la nit, durant les dues hores que vaig dormir, vaig somiar que, davant del mirall del bany, assajava el moviment de boca del peix i en el mirall de cos sencer provava de fer el sal de la granota. I me’n sortia prou bé. Quan em vaig llevar, vaig encaminar-me al bany i al mirall vaig intentar de fer el peix; no em sortia tan bé com al somni, però em defensava. Amb el salt de la granota ja no m’hi vaig posar.
Tres dies i tres nits es va allargar l’agonia d’anar sortejant els obstacles per casa i de sentir les gotes que, incansables, ara l’una ara l’altra, no cessaven en el seu plof, plof, plof, mentre jo anava fent glup, glup, glup, no precisament d’aigua. El dilluns, quan ja semblava haver passat tot, les taques es van anar eixamplant i eixamplant pels sostres i per les parets. I a la tarda amb un breu, però intens ruixat que va caure, tornem-hi! I dimarts sense ruixat, també. I dimecres. I dijous.  Tota l’aigua que no sabia on anar es refugiava a casa meva. Sempre he estat hospitalària, jo. El tècnic amb qui vaig parlar em va dir que si continuava plovent, el fals sostre es podia desprendre i que una possible solució seria treure’l abans, per veure per on entrava exactament l’aigua. L’altre, el que no és fals, però està en fals,  segurament aniria caient a bocins, no se sap de quina mida. Per les parets no hi havia perill, el problema només era estètic perquè ja es veia la totxana. Potser amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida, però jo sento que aquests cinc o sis dies amb aigua han posat en risc la meva salut mental i la meva vida familiar.
El pitjor de tot és que, després de suportar i sobreviure a aquell atac del cel, el veí que gaudeix del terrat per on entra l’aigua, propietat comunitària, no deixarà fer la reparació corresponent fins al gener. Diu que pel dinar familiar de Nadal ho vol tenir tot en ordre. Hi ha qui té la casa per ensenyar-la i jo que la tinc per viure, ara mateix potser és a punt de ser declarada zona catastròfica. A mi, si estigués ben asseguda a taula el dia de Nadal, amb el terrat impol·lut, i sabés que per causa meva la veïna de sota, també amb dinar familiar, s’ha d’aixecar tota l’estona per vigilar les goteres, se m’ennuegaria la sopa de galets, la llagosta amb dues salses i els torrons d’Agramunt amb cava Turó d’en Mota – i que consti, que jo d’aquest menú només em quedaria amb el primer plat-  És clar que per això s’ha de tenir consciència i no és el cas.
En fi, si algú està ensopit i vol venir a casa aquestes festes, i abans i tot segurament i per desgràcia, el convido. Aquí sempre estem distrets. Una servidora massa sovint té històries que no la deixen avorrir-se. Ah, això sí, l’equip, xubasquero – deixeu-m’ho dir així - amb caputxa i katiuskes, se l’ha de portar cadascú.

Sembla que el núvol hagi envaït casa meva
L'atac en plena acció. Com s'atura una aigua que baixa per la paret?



La darrera del reportatge i prou. No us vull aigualir la festa, només il·lustrar-la.

21 comentaris:

  1. Fins i tot si és per parlar-nos de la "zona catastròfica" de casa teua, fa goig llegir els teus textos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, i jo que volia fer molta pena. No n'he sabut prou, caram! Però vaja, una floreta enmig d'aquest desastre és molt d'agrair, Novesflors.

      Elimina
  2. Una dona intel.ligent: saps girar la desgràcia i transformar-la en art i a més ho fas amb un somriure. Però arregla-ho tan aviat com puguis i al veí li deixes força carbó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra floreta. Gràcies Carme. L'escriptura és la meva sortida airosa dels mals moments i segurament la vàlvula d'escapament de coses pitjors. Mentre els mals moments només em col·lapsin temporalment estic salvada. Seguirem transformant la desgràcia en art. (I que bonic això que m'has dit) Una abraçada.

      Elimina
  3. És difícil fer broma quan això et passa a casa.
    Si m'ho permets, en faré una mica, per seguir la que tu mateixa has engegat. Quan s'assequi ( i el veí s'hagi atipat del dinar de Nadal), conserva el sostre tal com està. Ara hi tens un Barceló. I emmarca la paret. T'hi ha aparegut un Tàpies... I si busques bé, en algun racó encara hi trobaràs un Miró.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sí que és saber mirar, Xavier! El neguit no m'ho deixava veure. De Barceló, el sostre ja començo a veure-li. Estan sortint piquets verds, vermells i blaus. No vull saber de què són, però sí, li donen un aire molt alegre. Accepto la broma, només faltaria, i aprofito per riure.

      Elimina
  4. Ohhhh! mare meva, això s'hauria d'arreglar pitant!!!! Sort que t'ho prens amb bon humor... et desitjo una colla de dies assolellats i ben eixuts fins passades les festes... I sí, sí, carbó de l'autèntic pel veí, que ni de sucre no se'l mereix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme, gràcies per aquests bons desitjos i pel suport, que ho fan tot més lleu. Em doneu la raó i crec que tothom ho faria, però sola davant de tanta prepotència, he arribat a pensar que potser jo no la tenia.

      Elimina
  5. Doncs si que t'ho agafes bé Teresa! Quina enveja! De ben segur jo estaria salten per les parets...mai millor dit! Però és veritat que de totes les coses dolentes que passen, hem de treure sempre la part positiva perquè sinó, buf! M'ha agradat quan dius que hi ha gent que té la casa per ensenyar-la i tu per viure, tot un encert!!!! Que sigui lleu, una abraçada Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Rafel! La història sencera donaria per quatre posts com aquest. Tot això no hauria passat si el veí no s'hagues dedicat a posar entebancs per fer les obres. És difícil lluitar contra la prepotència, però la meva paciència té data de caducitat: gener 2015. Mentrestant i per evitar que em surti una llaga a l'éstòmec ho explico, us ho explico. I veig que no m'he equivocat.Una abraçada i seguiremos informando.

      Elimina
  6. Caram Teresa, l'aigua és necessària però en la mida justa...Doncs si que em sap greu que per culpa d'un veí toca-nassos( jo també en tinc un), hagis de passar les Festes de Nadal fent una cursa d'obstacles...I és que l'aigua les té aquestes coses. Recordo quan vivia a Cornellà que es va desbordar el Llobregat i a la meva germana que vivia en una plant baixa, li'n va entrar dos metres i se li va fer malbé tot, feina a sortir corrents amb una criatura de vuit mesos( feia un any que s'havia casat) i es van quedar just amb el què portaven...Ai la meteorologia, que ens juga males passades, però això del veí, no té nom( o si)...Sort que t'ho agafes amb humor!
    Petonets Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, això meu és important però lo de la teva germana és molt greu. Quan els elements es posen en marxa no hi ha qui els aturi i darrerament ja ens ho estan fent pagar pel mal tracte que li hem donat a la natura. Després hi ha aquells altres elements a qui no els has fet res i no paren de trepitjar-te.Sembla el consol dels tontos, però em dic que jo això mai no ho faria i aquest detall em dóna més talla moral i humana que a ell.

      Elimina
  7. Amics, no sé com us puc agrair el vostre suport. Vaig sentir-me molt angoixada veient caure l'aigua i molt impotent quan es va negar a arreglar-ho d'immediat. Però després d'escriure-ho i llegir els vostres comentaris, part de la ferida està curada. Ara només cal resar perquè no plogui d'aquí al gener.

    ResponElimina
  8. Mira-t'ho pel cantó positiu: pot eixir-te una Cara de Bélmez a la paret.
    :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. No fotis, Josep. Que ja no puc dormir a la nit per aquest tema. Si hi afegeixo les cares de Bélmez, potser hauré de canviar de casa.

      Elimina
  9. Vols que pressioni al veí perquè et deixi fer les obres ja? Soc molt bo pressionant... Saps si el veí té éssers estimats...?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira que ets trapella, eh? Voler fer pressió per aquesta banda...Val més no fer bromes d'aquestes ( de les altres sí, Pons) que encara no sé com es pot acabar aquesta història, a banda de les parets xopes, i no vull acabar incriminada per un comentari.

      Elimina
  10. ¿Tens assegurança? ¿Sou comunitat de veïns? Per culpa de les goteres dels que viuen més amunt, la nostra comunitat ha hagut de pagar un ou...(perdó)
    Quan t'hagi passat el disgust ja t'ensenyaré una cançoneta de les gotes d'aigua. Ara no et faria cap gràcia. El fotut és haver de celebrar les festes així... Ho sento, noia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, es veu que els que viuen més amunt tenen aquestes coses. Mirarem que ho cobreixi l'assegurança comunitària, però primer s'ha d'arreglar el problema de base. Espero la cançoneta de les gotes, Olga, quan tot hagi passat. El que em preocupa és que torni a ploure i el que desitjo és que faci vent i s'eixugui. Mira, les festes les passarem com puguem i que la cosa no vagi a pitjor. Gràcies per la solidaritat!

      Elimina
  11. Jo també espero que se solucionin aquestes humitats, déu n'hi doret!! Tens sort de tenir un bon sentit de l'humor, ànims... Entre tots ja hem invocat les forces de la naturalesa perquè no plogui, però se'ns ha escapat la ventada d'avui ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia! Alleuja el problema veure el vostre suport. I la veritat és que avui després de veure els desastres que ha fet el vent pel Vallès, em sap una mica de greu haver fet broma amb la meva zona catastròfica, que no hi té punt de comparació. Una abraçada.

      Elimina