dissabte, 9 de novembre del 2013

ELS AMICS DELS MEUS AMICS



                                
Jo  amb la meva mare m’hi entenc la mar de bé. A part d’uns problemes d’oïda que té, res que no es pugui arreglar vocalitzant i aixecant el to de veu, la nostra comunicació és ben fluïda. No ens afecten els problemes generacionals, en temps llunyà tan intensos, entre altres coses perquè em sembla que la meva generació està atrapant la seva. Darrerament no tinc gaire clar en quina escala generacional em trobo. Ara bé, hi ha un tema en el qual ni la vocalització, ni el to de veu, ni la bona voluntat són suficients per a entendre’ns. És el tema de les noves tecnologies.

Me’n recordo que l’any passat per Tots Sants, va posar el crit al cel quan li vaig dir que havia penjat els seus panellets a facebook.

        -   Penjar?

        -   Sí mama, penjats al mur.

        -   Al mur? Com un mur d’execució? I penjats???

Fa un parell d’anys, a mi el facebook em feia més por que una pedregada. Ja se sap, fills joves, pederastes a la xarxa, cites a cegues amb psicòpates... i desvetllament de la pròpia intimitat a tot el món. Això és el que pensava quan sentia la paraula maleïda.

Un dia, un amic m’aconsellà que per satisfer les meves ànsies de lectors del que escrivia m’aniria bé d’obrir-me un blog. Em va agafar tanta por, i aquí ja s’hi afegia la ignorància, que vaig pensar renunciar a que em llegissin i quasi també a escriure. Alguna inspiració divina, en forma d’àngel de la guarda a sota el coixí, em devia convèncer que no fos tan poruga, que ni el blog, ni facebook, ni internet mossegaven.

I una tarda en plegar de treballar, vaig escriure a la barra de google  “com crear un blog amb blogger” i vaig començar la meva odissea per la xarxa. Dic començar perquè no va ser fàcil i d’hores n’hi vaig esmerçar moltes, del dia, de la nit, inclús a la feina i conduint, el cap no deixava de rumiar el perquè m’havia entrebancat en aquell pas o en aquell altre i no podia avançar. Finalment, el blog va sortir i va veure la llum. Tímidament hi vaig penjar un relat i l’endemà un altre pensant, ho dic francament, que si algú ho llegia, que m’estranyaria molt, millor i sinó, també. Jo ja tenia el meu blog que tant m’havia costat de gestar i es veu que amb això ja em donava per satisfeta. Per sort, de seguida hi vaig anar tenint visites i comentaris, d’altra manera el meu “gran èxit” tecnològic hauria resultat ben buit.



Fer-me un compte a facebook em resultà molt fàcil. Clicar “m’agrada” en alguns comentaris dels meus amics era el més divertit. Jo feia clic i els meus amics ho sabien. A poc a poc vaig anar posant algun comentari intranscendent, facebook no demana més, i algú clicava “m’agrada” i algú més, fins i tot, comentava. Quina meravella! Estava asseguda davant del meu ordinador... i no estava sola! A través dels meus amics vaig conèixer nous amics i d’altres amics dels meus amics em volien conèixer a mi.

        -   Però són gent a qui no coneixes... – diu la meva mare, esgarrifada.

   - Sí, però són amics dels meus amics – responc jo, intentant tranquil·litzar-la.



Vaig començar a trobar altres blogs per la xarxa, que mostraven veritables obres d’art  en vessants diverses. Artistes que mostraven la seva obra, que segurament hauria quedat inèdita i ni el món ni jo no l’hauríem pogut gaudir, si haguessin esperat que un marxant d’art, un agent, un editor... i ja posats a demanar, un mecenes,  els hagués considerat dignes de ser representats i exhibits.

Quan la Via Catalana, els que em seguiu ja ho sabeu, vaig formar part del Blog-via cap a la independència. Encara hi sóc i m’hi mantindré fins que la Via arribi on ha d’arribar. No la dels blogs, l’altra. Hi vaig conèixer blogs i bloguers i blogueres excel·lents, que no hauria conegut mai si no hagués vençut la meva por. Com m’alegro d’haver-ho fet!

Potser he tingut sort i a mi no m’ha tocat ni el pederasta ( pederastes a mi? si us plau...) ni el psicòpata de torn, ni ningú m’està fent xantatge per les meves fotos compromeses. Sí que he tingut un intent d’espionatge, suposo que pels meus textos de caire independentista, que m’ha fet riure molt. Crec que només es tracta de tenir sentit comú. A facebook, ensenyar als amics, i potser als amics dels meus amics, el que realment vulgui ensenyar, i al blog, explicar el que desitgi explicar.

I tornant a la meva mare. Provar de fer-li entendre el mur, les fotos penjades, el perfil, els grups, les converses públiques i les privades, els links, la quantitat de gent que a vegades s’aplega en un comentari,... ah! i els amics dels meus amics, és tasca molt laboriosa que crec que només reeixiria asseient-nos juntes a l’ordinador i altre cop, esmerçant-hi moltes hores. No tinc cap dubte que n’aprendria. Potser ho entendria amb més rapidesa que jo, ves!

Encara que potser l’essència ja l’entén. Aquest any, quan vam acabar de fer els panellets em va dir, assenyalant la plàtera dels més lluïts:

        -   Aquests els penjaràs a facebook, no?


8 comentaris:

  1. He, he, he... I tant que ho entén!!! Ja pots estar-ne ben segura!

    Hi ha coses que fan por a la xarxa... però si anem fent el que el seny ens dicta... amunt i crits!!!

    Jo abans si mirava les visites del meu blog i d'on venien, veia que la immensa majoria, el 90% eren de llocs coneguts, de blocaires coneguts, d'enllaços coneguts, ara (i jo també li dono la culpa al tema independentista) tinc tot de visites rares, que no sé de qui són ni d'on venen. A vegades penso que si bé sembla ser que s'espia a tot bitxo vivent, als independentistes, ens espien pels 4 costats. He conegut de ben a prop, tancaments de comptes de Facebook i de Twitter per aquesta raó. Jo no tinc Facebook, em vaig esborrar quan vaig veure que m'ho passava millor amb els blogs i que jo no donava per tant... per ser a tot arreu, però si un twitter a baixíssim rendiment... i conec històries d'aquestes.

    Molt ben explicada la teva narració de la relació amb les eines tecnològiques... m'has fet somriure i m'ho he passat bé.

    I jo sense Facebook, perdent-me els panellets de la teva mare... a veure, dic jo, no estaria bé que en una narració com aquesta, hi afegissis la foto? :DDD.

    NO a la discriminació, dels blocaires amics o amics dels amics... :DDD. Panellets, ja!!!

    Una abraçada riallera, Teresa!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, em sap greu, Carme. Mira que vaig omplir el facebook de panellets. El 30 d'octubre era el meu aniversari i a tothom que em felicitava li regalava un panellet. Ja hi farem alguna cosa, no pateixis. Vull enviar-te un correu un dia d'aquests per comentar-te una cosa. Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Teresa,
    Ens fas fer uns bons tips de llegir, noia...Saps, entenc molt bé la teva mare. Jo sempre havia tingut una espècie d'al·lèrgia als ordinadors, perquè havia fet alguns cursets i no hi havia manera, fins que no em van fer classes particulars no hi va haver manera i tot i així...Algú em va animar a fer un blog i li vaig anar agafant "gustirrinin". A mi el Facebook no m'agrada , perquè si el vols seguir has d'anar com una moto i gairebé no hi entro mai. Quan em diuen sinó em fa cosa penjar coses, jo sempre dic que només hi poso el que explicaria de viva veu. La veritat és que mai he tingut cap visita inoportuna, ni de mala fe...

    Això que "els amics dels meus amics, són els meus amics", no ho tinc massa clar, penso que no sempre és així...

    Petonets i bon diumenge.

    ResponElimina
  3. Sí, és veritat que no hi ha temps per tot. Si nosaltres no en tenim, eh Roser? Jo hi entro cada dia i faig una passada rapidíssima. Algun altre dia m'hi entretinc i comento quan em provoquen (el comentari), però res d'estrès. S'ha acabat l'estrès!!! Toquem fusta.
    Ja saps que sempre hi poso el meu toc d'humor i el títol n'és una mostra. No tot és tan bonic i hi ha gent que hi ha tingut males experiències, malgrat la prudència. Petó també per tu i bon diumenge. Recordes aquella pel·lícula o almenys el títol "siempre es domingo"? No sé què passa que últimament em ve sovint al pensament.

    ResponElimina
  4. Teresa,
    Només tinc paraules boniques per qualificar la meva experiència virtual, sigui del bloc, sigui del face;potser perquè l'ús que en fem és força discret quant a no ensenyar massa la nostra vida privada, de la qual em sento força gelosa. Aquest cap de setmana mateix he tingut tres sorpreses agradables, una d'una persona que ha deixat el seu escrit en un comentari a Les mans de la meva àvia, un segon comentari, el teu i un tercer que em suposarà una trobada amb antics amics i tot gràcies el bloc. El comentari a Les mans de l'àvia és bonic per la connexió que aquesta persona desconeguda ha establert entre el relat i els seus records. En fi, el teu post és encertadíssim i ple de fina ironia, que ja saps que m'agrada tant.

    ResponElimina
  5. Teresa tenir amics virtuals ens acosta més al món, encara que tenir-los a prop per a poder xerrar i tocar una mica de pell no té preu.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó, Carme. Res com As Crechas per pessigar-nos. Però vaja, els virtuals també tenen el seu encant.

      Elimina