El riu Sènia separa Catalunya del
País Valencià, dues comunitats que formen part dels Països Catalans i que, per
definir-los sense ofendre ningú —això
espero—, són el
territori on vivim els que parlem català.
Bé, l’altre dia vaig creuar el riu
Sènia, no pas nedant, sinó en cotxe. Vaig dir adéu a Alcanar i de seguida, de
seguideta, Vinaròs em va donar la benvinguda.
Lo riu Sènia |
En menys d’una hora vaig arribar
al final del meu recorregut. Una hora més i ja era dalt de l’escenari de la
Sala d’Actes de la Caixa Rural de Vila-real. Per no allargar més aquesta petita
intriga diré que vaig guanyar un premi literari, el primer dels Premis Maig de
Vila-real. En català, és clar. Literàriament no sé escriure en cap altra
llengua. Tot i que quan m’ho van dir, vaig pensar que hauria d’anar molt lluny
a recollir el premi, el viatge se’m va fer curt i l’estada més curta encara.
Sabeu per què? Perquè vaig gaudir d’una vesprada memorable. De primer, els
parlaments previs al lliurament de premis —mentre el cor em pujava a la boca i
les cames em feien aquells botets nerviosos, dignes d’un capítol de Mr. Bean—, després la recollida del premi i el meu —encara que cap lector d’aquest blog s’ho cregui— breu parlament.
L’acte es va cloure amb un recital de Miquel
Gil, cofundador del grup Al Tall, i dos músics més. El públic, atent i
entregat, i jo potser més perquè només el coneixia de nom, el vaig veure entusiasmat amb els poemes
musicats de Vicent Andrés Estellés i la veu ronca de Miquel Gil. Enguany,
concorrien circumstàncies especials en el lliurament dels premis i és que un
dels impulsors i treballador molt actiu en el concurs fins al darrer moment,
Pasqual Batalla, va morir aquest estiu. Per això d’ara endavant el concurs és
dirà “Premis Maig- Memorial Pasqual Batalla”. L’Ajuntament ens va convidar a
sopar, al concursant finalista i a mi, juntament als organitzadors de l’acte:
l’Associació Cultural el Guitarró, l’Associació Cultural el Pont-Cooperativa de
Lletres i la Regidoria de Normalització Lingüística. Atenció a aquesta última!
Crec que el fet que a l’Ajuntament hi hagi una Regidoria de Normalització
Lingüística ja ho diu tot. Però per si no m’hagués quedat prou clar, vaig estar
parlant durant el sopar amb el regidor i més persones, que em van explicar la lluita
que mantenen per defensar la llengua, amb amenaces incloses per part dels que
creuen que el català no té res a veure amb la llengua de la Comunitat
Valenciana. També vaig poder canviar impressions amb l’escriptor Vicent Usó, un
dels organitzadors, amb qui ja havia parlat els dies anteriors arran de
comunicar-me el premi, i compartir-hi els anhels i les dificultats amb què gaudim
i ens enfrontem els que gaudim escrivint. O sigui, vesprada de llengua, lluita
i literatura. No puc dissimular-ho: em vaig trobar en el meu ambient.
Tot i que els seus orígens daten de la Prehistoria, Vila-real va ser fundada de nova planta per Jaume I el 1274, partint justament d'aquí, de la Plaça de la Vila |
Sobre el relat premiat era un
homenatge a Raymond Carver, un escriptor americà que quan el vaig llegir per
primera vegada vaig quedar fastiguejada per la grisor de les seves històries
perquè “allí no hi passava res”. Oh Déu meu! Quan aprendré a analitzar els
textos literaris jo soleta! El dia que el profe ens va explicar Carver, el vaig
rellegir i vaig descobrir tot el que tanta grisor tapava. I em va agradar tant
que quan vaig escriure aquest relat, li vaig posar Carver a un dels
protagonistes.
Heus aquí el relat. Ara “Les flors” són
de Vila-real, però el penjo perquè diverses persones m’han preguntat on el
podien trobar. Si se us ha fet tard amb la meva usual xerrameca, el podeu
llegir demà. Les flors no es mouran d’aquí.
LES FLORS
Guardonat amb el Primer dels XXI
Premis Maig de narrativa breu de Vila-real.
El
dia era gris. No més que qualsevol altre. A les quatre de la tarda va parar la
taula. Hi posà un plat, un got, uns coberts i un tovalló. Amb en Carver sempre
dinaven a la una. En Carver va morir fa dos anys. Va escalfar-se l’hamburguesa
i les patates al microones. Ho havia comprat al fast food de la cantonada; d’oferta: hamburguesa i patates, dos
euros. En Carver sempre aprofitava les ofertes del fast food. Enyorava el menjar americà. Va obrir la nevera i en va
treure el bric de llet. Estirà el braç tant com va poder per veure’n la data de
caducitat. Omplí el got fins dalt de tot i va fer una ganya.
—Massa
—va dir.
La
llum, a la cuina, era minsa. Va prémer l’interruptor, es mirà la bombeta encesa
i tornà a prémer l’interruptor. S’assegué i començà a menjar, pausadament,
mastegant amb calma. En acabat, va anar a la nevera i es va tallar un tros de
pastís minúscul. Després de menjar-se’l es mirà el got de llet. En quedava mig.
L’agafà, obrí la nevera i va posar la llet sobrant al bric.
Va
pujar a l’habitació i es canvià de roba amb parsimònia. S’arreglà els cabells.
Després s’assegué al tocador i començà a maquillar-se. Es va tocar les ulleres,
blavoses i accentuades, amb el dit índex vàries vegades. Va considerar que
potser ja havia acabat, després de posar-se el coloret a les galtes. S’aixecà i
es mirà al mirall de cos sencer. Encara duia
les sabatilles de casa. Es calçà les sabates de mig taló i agafà la
bossa. Era la bossa vella, la de sempre, de molt abans de morir en Carver. Va
baixar al garatge. Va engegar el cotxe blanc, va mirar l’indicador de la
gasolina i es quedà pensant. Després va aturar el motor. Va pujar corrents les
escales i tornà a l’habitació. Obrí l’armari de bat a bat i en tragué una altra
bossa. L’havia comprat feia dues setmanes, encara duia l’etiqueta. Va buidar
damunt del llit la bossa vella i la llençà dins l’armari. Entaforà totes les
coses dins l’altra bossa i baixà precipitadament les escales. Va engegar el
cotxe altre cop i somrigué en sentir el soroll del motor. Abans d’arrencar, es
girà i va mirar enrere d’una banda a l’altra, exhaustivament. Era la primera
vegada que agafava el cotxe blanc, des que havia mort en Carver. El cotxe blanc
sempre el portava en Carver. I punt. Se’n recorda.
Conduí
set quilometres i sis-cents metres. Abans d’arribar a la ciutat, aturà el cotxe
en una benzinera. Amb la clau del contacte a la mà, va forfollar uns minuts en
la tanca del dipòsit. El noi de la benzinera s’hi atansà.
—Si
em permet...
Ella
no contestà. Li donà la clau i fixà la vista en el cotxe aturat en l’altre
assortidor de combustible.
—Quant
posarem? —preguntà el noi.
Va
obrir el moneder i va treure un bitllet arrugat de deu euros. Li va donar sense
dir res.
Un
cop a la ciutat, va buscar el pàrquing on sempre posava el cotxe en Carver. Era
el més barat —ell sempre ho deia— Va
aparcar a la plaça dos-cents-trenta nou. Tota la planta tenia una franja groga.
S’havia de recordar del color. Pujà els vint-i-sis esgraons de les escales del
pàrquing. Els va comptar.
En
sortir al carrer, una olor forta va envair-li els narius. No va saber
identificar-la. S’arreglà la jaqueta i la faldilla. Es mirà les sabates i
començà a caminar. Somreia. Hi havia qui, estranyat, li tornava el somriure. Hi
havia qui no. Algú li va fer un somriure sardònic. Se n’adonà. Quan anava pel
carrer amb en Carver, ella no somreia mai. Ell somreia sempre. Somreia i
parlava amb tothom. En Carver era molt simpàtic al carrer.
Quan
es cansà de caminar pel passeig, es dirigí cap al centre comercial. S’hi sentia
la mateixa olor persistent i penetrant. S’atansava a les botigues i es posava
davant de l’aparador. Mirava els vestits, les sabates i les bosses. I mirava el seu reflex en el vidre. En Carver
no li deixava fer mai això. Sobretot mirar el propi reflex. Deia que era
antiestètic i immoral. Ho recordava. Es quedà palplantada davant d’un aparador
ple de flors. Les flors eren de totes classes i colors. Entremig de les flors
hi havia el seu reflex. Va romandre una estona mirant-se’l complaguda. El va
trobar bonic. Era rodó, massa rodó, deia ell. Ella el trobava bonic. I llavors
el va veure a ell. Va veure en Carver. Era allí, al seu costat, li passava la
mà per darrere l’espatlla. Li somreia com somreia a tothom al carrer. Li va
caure una llàgrima i se li humitejà el nas. Va ensumar i va sentir altre cop
aquella olor. Llavors va saber què era: castanyes torrades.
—Demà
és Tots Sants —digué.
Va
entrar a la botiga i comprà flors. Sense mirar el preu.
—Roses
grogues i blanques —va dir— si pot ser, abans d’esclatar.
—Poncelles
d’aquestes rodones? —va dir el
dependent.
—Sí —va dir ella— rodones.
Va
baixar els vint-i-sis esgraons amb el ram de poncelles a les mans. Va pagar i
va buscar la plaça dos-cents trenta nou a la planta de la franja groga. Va
mirar-se el número a la paret, davant del cotxe. Sense saber el perquè, li va
caure una altra llàgrima.
Quan
va arribar al cementiri va buscar d’esma la tomba d’en Carver. En trobar-la va
veure el número que la identificava: era el dos-cents-trenta nou. Va deixar les
flors damunt de la làpida, es posà de genolls i començà a plorar.