Sempre em fascina trobar-me un full
de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em
refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto
de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any
s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a
vegades, algun full de diari s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són
i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que
es compleixin.
Va ser al poble i remenant en un
calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar
que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de
cartes, totes de l’any 83.
Aquestes i algunes més |
Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les
perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys
d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan
rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a
més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la
vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions
de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus
néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents descobreix els meus excelsos escrits i el blog
es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en
aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina
crac!”
Total que al final, com que les
cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir
llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure
aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi
mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i
adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a
imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur
s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on
sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és
realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat.
Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors
–no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de
Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de
superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones.
No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el
contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem
deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents
camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després
de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim
tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què
no?
Em vaig engrescar tant que vaig mirar
si trobava més cartes d’anys posteriors, però
res.
L’any 83 devia ser l’últim
any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs?
Vaig
començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30
de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...
També
el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el
xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i... diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any
normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada
la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret
Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes?
Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es
va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys
90, la meva empresa era una avançada al
seu temps, i jo amb ella, i de seguida,
de seguida s’hi va apuntar. Roser! T’ho
deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?
Ja vaig parlar de cartes, unes
altres, a Cartes desconegudes
Pobra! Com li ha passat el temps! |
i del temps a Tempus fugit*, o no.
I com vola! |
Se m’acaben
els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui
m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto
amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes
amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no
és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar,
perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens
les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps
sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure
que passa, quan som nosaltres els que passem.