CARTES DEL 83

Sempre em fascina trobar-me un full de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte  perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a vegades,  algun full de diari  s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que es compleixin.

Va ser al poble i remenant en un calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de cartes, totes de l’any 83. 

Aquestes i algunes més

Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents   descobreix els meus excelsos escrits i el blog es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina crac!”

Total que al final, com que les cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat. Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors –no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones. No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què no? 

Em vaig engrescar tant que vaig mirar si trobava més cartes d’anys posteriors, però

res.

L’any 83 devia ser l’últim any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs? 

Vaig començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30 de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...

També el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i...  diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes? Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys 90, la meva empresa era una  avançada al seu temps, i jo amb ella,  i de seguida, de seguida s’hi va apuntar.  Roser! T’ho deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?

Ja vaig parlar de cartes, unes altres, a Cartes desconegudes

Pobra! Com li ha passat el temps!

 i del temps a Tempus fugit*, o no. 

I com vola!

Se m’acaben els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar, perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure que passa, quan som nosaltres els que passem.

ELS PREMIS

                                               

Diuen que escriure és un acte en solitud. Tenen raó, però jo no m’imagino escrivint el que escric dins d’una vida solitària. Hi ha autors que es retiren i reclouen a la platja, a la muntanya, a qualsevol recó tranquil, a escriure el llibre de la seva vida, nodrit de vides d’altri. Crec que jo no ho podria fer, potser és perquè sóc una autora una mica singular – i no especificaré la meva singularitat- que no es conforma amb dedicar totes les energies a un sol projecte. M’agrada diversificar. Segurament per això la inspiració m’arriba sempre enmig de la multitud diversa. És clar que després m’he de concentrar en solitud per poder transformar la inspiració en paraules.

Curiós que d’un acte que comença a agafar forma en soledat, n’acabi participant tanta gent. Curiós i gratificant per l’autor que veu premiades les seves estones de sacrifici. Que consti que no és el meu cas – sí la gratificació, no el sacrifici- perquè sempre m’ho passo bé escrivint, cap sacrifici, doncs. Crec que també ha de ser un premi per qui en recull els fruits, el lector, si allò que llegeix li fa passar una bona estona. A vegades, passar-la dolenta també és un bon senyal. El que és un mal senyal segur és que un cop començat el llibre no hi pensis durant el dia, ni tinguis unes ganes boges – o assenyades, però ganes al cap i a la fi-  de tornar-lo a reprendre.

Són moltes les persones a les que hauria de dedicar aquest post i donar-los les gràcies, totes aquelles que han contribuït a les primeres passes de la meva criatura, de nom “Cadenes”, de cognom “Subtils”. Són les passes insegures de qui vol avançar, però no ignora el risc de les caigudes. Crec que només especificant el nom de cada persona ja em quedaria un post més llarg que els que esteu acostumats a gaudir/suportar. Per això prefereixo, sense noms, fer un agraïment diferent. Estic segura que tothom s’hi sabrà reconèixer. I ja que parlava de premis...

Un guanyador anònim que els representa tots

Fa impressió, eh?

PREMI AL MILLOR TRET DE SORTIDA: 

A la meva editorial, al seu il·lustrador i a 

tots aquells que es van llegir el llibre abans 

i em van acabar d’empènyer a... l’abisme. 

Només una darrera empenteta, que consti que

jo ja estava a punt de llençar-m’hi.

PREMI A LA MILLOR DIFUSIÓ: la que m'ha permes  Facebook,  twitter, google i a través d’aquest blog, la dels  que l’han compartit i retuitejat , la de la premsa i revistes de Tarragona i la Conca, la de les entrevistes a ràdio i televisió.

PREMI A LA MILLOR ANÀLISI: als presentadors de la novel·la en cada presentació. M’han fet conèixer aspectes de la novel·la que ignorava i gairebé m’han donat matèria per escriure’n una altra.

PREMI A LA BONA FEINA: A les lectores de Tarragona i als lectors d’Amposta, al Grup de Teatre Vent de Bosc de Vimbodí i als que han aportat la seva veu i la seva música a les presentacions. Tots ells han treballat desinteressadament i han donat un preciós valor afegit a les meves paraules.

PREMI AL RECOLZAMENT: A la família, amics i coneguts, que m’han acompanyat en les presentacions, alguns repetint, alguns havent llegit la novel·la, ja fos per entusiasme, solidaritat o simplement amistat.

PREMI ALS SEGUIDORS REVELACIÓ: A aquelles persones que no sabia que em coneixien, seguidors del blog, de la meva columna d’opinió, o de la meva captivadora -s’admeten bromes, no?- personalitat sobre el paper o la pantalla.

PREMI AL MÈRIT BLOGUER: Als bloguers que ja coneixia i als que encara no, fins i tot als que es van presentar sense avisar i em van donar la gran sorpresa. Acompanyar-me i donar-vos a conèixer en un moment tan important per mi, és un regal.

PREMI AL SUPORT LOGÍSTIC: a tots els locals que m’han acollit, a tots els interlocutors que vaig tenir i que m’ho van posar tan fàcil, i molt especialment als amics que me’n van facilitar l’accés.

PREMI AL RETROBAMENT:  a aquells amics que, després de trenta, quaranta anys han tornat a la meva vida amb l’excusa de la novel·la. Només espero que no se’n vagin mai més.

PREMI ALS QUE NO HI VAN PODER SER: als amics que desitjaven ser-hi, des de la primera presentació i no hi va haver manera ni en la primera ni en cap. Per mi, la intenció és el que val.

I finalment...

PREMI ALS LECTORS: als que m’han llegit d’una tirada, als que ho han fet en dues, als que han trigat una setmana, als que quan han acabat han tornat a començar, als que els ha semblat que estaven veient una pel·lícula, als que m’han fet crítiques, als que m’han dit que he estat valenta de tocar el tema, als que els ha agradat una de les històries, l’altra, totes dues, el missatge, la intriga, el principi, el nus, el final. Gràcies per fer-m’ho saber!

D’on surten tants premis? Del meu cor, amics, del meu cor!

I per mi no hi ha premi? En voleu més encara?     

     

Aquí ja me l'havien donat

Aquí m'havien dit que em donaven el premi

Aquesta podria ser una bona estratègia, no?  Ensabonar, tenir content a tothom, facilitar que em tornin els favors amb afalacs... Tothom és lliure de pensar el que vulgui, igual com els meus dits són lliures de teclejar el que em vingui de gust. Que gran que és la llibertat!

INÚTIL

                                                                            

El dia que vaig escriure Els arbres saben el secret sobre Els arbres centenaris de Vimbodí i Poblet i vaig plantejar la possibilitat que els arbres abans, molt abans, potser podien parlar se’m va activar la imaginació pensant quina veu devia tenir cada un, atenent la seva posició, el paisatge que l’envoltava, el seu posat – aparentment involuntari- , tot allò que havia vist desfilar pel seu davant...

Així que me’n vaig anar a veure’ls un per un – alguns ja els tenia molt vistos, però no amb la mirada que ara pretenia i amb l’orella a punt per escoltar – i me’ls vaig mirar de lluny i de prop, vaig envoltar-los i em vaig asseure a la seva ombra, a esperar que em parlessin. Alguns ho van fer de seguida. Es veu que tenien ganes de conversa i per una falsa creença, sobre que aquí els únics que parlen som els homes – les dones més- i algunes aus, als pobrets arbres ningú no els hi deia res. Al castanyer que em va parlar, malgrat tenir uns quants anys, uns quants segles - havia nascut a l’Edat Mitjana- la vitalitat li sortia per la boca, per la soca i per tots els seus porus, encara que el seu aspecte no era de gaire salut. I tenia una explicació. Ja veureu.

                                             INÚTIL

Havia sigut un dia com un altre. Jo m’havia lamentat des de la sortida del sol per allò que havia estat i ja no era, pel dur que és fer-se vell i pel dolor de les meves nafres obertes que no em donaven treva ni un segon.

Allà baix ja feia dies que s’hi havia declarat la guerra. Les bombes encara no havien començat a esclatar, però per experiència reconeixia la remor que les precedia i tot i la meva gran preocupació pels propis problemes estava inquiet per quan pogués començar.

Amb la poca mobilitat que em permetien els anys, em mirava les grans ferides obertes en el meu tronc. Després mirava els meus sis companys i em preguntava què hi fèiem en aquest món, mutilats d’aquella manera, inútils, sense dignitat, i quin sentit tenia la nostra vida. Potser aquella guerra ens deixaria encara més malmesos.

Ens trobàvem a la tardor de 1938. Totes les meves flors ja havien madurat i començaven a convertir-se en aquella càpsula espinosa que guardava, en el seu interior, les castanyes. El sol ja feia una estona que s’havia amagat darrere la Roca Ponent, però encara inundava el món amb la seva claror.

Va ser quan tot estava tranquil, només bufava un lleuger ventijol com cada vespre i la lluna i els estels s‘ensenyorien del cel, que vaig veure-la pujar apressadament per la carena del Barranc de Castellfollit. Era una noia jove, no devia tenir més de vint anys i duia un nen als braços. El nen plorava i també la vaig sentir sanglotar a ella, quan va ser a prop meu. S’aferrava al nen, em va semblar, amb desesperació. En arribar al meu davant, va mirar-me fixament, tant que em vaig arribar a sentir incòmode davant la insistència de la seva mirada. Si jo només sóc un arbre vell, inútil, mutilat... Després va abraçar el nen, desfeta en llàgrimes, i el va deixar dins una de les meves esquerdes irreparables. La noia va arrencar a córrer i la criatura va seguir plorant encara més fort, dins les meves entranyes. Vaig sentir com una glopada de vida m’omplia i em feia tornar les ganes de viure, però no vaig poder entretenir-me massa en l’emoció perquè de seguida vaig sentir veus d’homes que cridaven, pujant pel mateix camí que havia fet la noia. No calia tenir centenars d’anys per endevinar que no portaven bones intencions. Anaven armats i les paraules els delataven: matar, estimbar, engegar un tret, deixar morir...

Vaig invocar el vent, el nostre vent, i vaig desitjar vehementment que bufés amb força, que xisclés i udolés per ofegar el plor d’aquell innocent que s’havia refugiat en el meu ventre esquerdat. I el Vent de bosc va acudir en la meva ajuda. De sobte, la seva suau remor va convertir-se en fuet poderós que atiava tots els arbres del bosc. Roures, alzines, freixes, aladerns, falgueres i també els meus malmesos i inútils germans castanyers movien les fulles, vinclaven les branques i atordien tot ésser viu d’aquell paratge. Tots menys el nen. El nen seguia plorant, però ningú no el podia sentir perquè el bramul poderós del bosc ho silenciava tot amb el seu embat.

Al cap de dos dies, quan el vent ja tornava a ser l’oreig suau del capvespre, un home i una dona pujaren, seguint les passes de la noia i els seus perseguidors. Els va resultar fàcil trobar el nen; el seu vagit era ja dèbil, però a estones continuava plorant. Van agafar-lo entre exclamacions d’alegria, mentre li feien petons i moixaines. Després van posar-se a plorar.

No m’he tornat a queixar mai més de la meva inutilitat i això que d’aquell fet ja en fa vuitanta anys. N’espero viure vuitanta més, vuit-cents si convé. I és que ara ja sé quin és el sentit de la meva vida.

Amics de Barcelona i rodalies que entreu al meu blog de tant en tant: aprofito per agrair-vos-ho - als que hi entreu cada vegada que hi penjo un post, més - i us faig memòria de la presentació de Barcelona:

Evidentment, la mida no importa. El castanyer és molt més important que la meva invitació, però si no la faig gran, no es veuen les lletres.

L'ENDEMÀ DE LA CURSA

                                   

                                    

Tot va començar quan vaig anar a la recepció que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a veure les curses.  I que ara, cada any quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom on els escriptors correm com llebrers per arribar. 

La cursa de Sant Jordi

Vam riure molt i segur que, com jo, la majoria  va pensar que tenia raó. I va afegir:

–Encara que tots, abans de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.

A la nit vaig somiar que tots i cada un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i corríem fins l’extenuació.

El dia de Sant Jordi, un parell de llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu, amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:

         –Sí, jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.

I feia un moment m’havia explicat que havia guanyat un premi literari.

         –Com que no has arribat enlloc? I el premi?

–Sí, però veus? Per Sant Jordi...

Em vaig sentir ben acompanyada perquè mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament desbordats, pobrets–  demanaven per algun de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat. Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot. Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any 1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu, tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.

Pel que fa a la resta d’autors, en tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.

         –És una història real– deia, entre altres virtuts.

I li compraven. Sí, sí, li compraven. La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena, potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.

         –Què et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?

         –No, no, jo no, jo això... no.

I va ser que no. És que jo, per segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!

Una altra autora, de llibres de cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens vam mirar com dient:

         –N’hi ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la mirada– I si ens hem equivocat de gènere?

Un escriptor que anava de molt bon rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho, perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors, va dir.

         -Sí, senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!

I ja per acabar les anècdotes xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava, em va dir:

         –És de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se m’ha desllorigat el canell.

         –Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.

Ara bé, amics meus, a la tarda, al poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!

Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer

FILTRACIÓ

                                               

A vegades em pregunto si amb tantes filtracions, algun dia també sortiran a la llum els meus secrets més ben guardats. Encara que sembli que tots els esbombi aquí, no em vull fer la interessant, però que consti que en tinc, eh? en tinc!

Tot i que de moment, si el meu nom sortís en una llista – d’evasors- , segurament passaria desapercebut i si algú se n’apercebés diria alguna cosa com ara:

            -Qui és aquesta?

           -No ho sé pas!- respondria l’altre soci, receptor de la filtració- alguna mindundi, segur!

I així quedaria la cosa. No és gaire probable que hi surti, però, en una llista d’evasors. Ni actualitzada ni caducada que, ben bé no acabo d’entendre el que vol dir “caducada”: abans sí, ara no, abans vaig matar tres homes, ara ja no en mato cap; abans robava bancs, ara ja no; no és que hagi pagat pel que feia abans, però ara ja no ho faig. Tornant a la meva presència a la llista, per poder evadir, primer t’has de deixar envair, en aquest cas per amuntegaments de bitllets i ara mateix, em sembla que el vent bufa cap a una altra banda.

Ahir vaig rebre una filtració. Aquesta! Com podeu comprovar, és una filtració amb filtre, a prova dels millors hackers.

Només la penso passar als meus amics més íntims, que no vull que se’n beneficiï ningú més. No és una llista molt llarga, però sí molt valuosa. És una llista amb quatre noms que, un bon amic del poble i jo hem volgut filtrar, després de pensar-nos-ho molt perquè no desitgem que el món pateixi cap sotrac, però al final hem pensat que teníem el deure moral de fer-ho. Els quatre noms van acompanyats de dades molt interessants, dades clau per tenir una idea molt aproximada del que representa per la humanitat tenir coneixement dels elements de la llista. Són aquests:

VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS

A la llista des de desembre de 2012.

Nom que figura a la llista: Teresa Duch.

Llibre de viatges amb disset relats, que tant et poden fer riure, com plorar, com tremolar, com enutjar-te i fins i tot com escandalitzar-te, però mai, mai et faran tancar el llibre.

Amb la connivència de Marc A. Pérez Olivan, autor de la portada, que no és a la llista.

LES PALMERES NO FAN OMBRA

A la llista des de febrer de 2015.

Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.

Recull d’articles de l’autor apareguts a la premsa entre 2013 i primers de 2015, tots ells resultat de la seva mirada implicada i curiosa i la seva manera irònica de transmetre-ho. Com diu l’anunci aquest que està tant de moda, els imprescindibles per conèixer o recordar amb un somriure què va passar, a Tarragona, al Tarragonès, a Catalunya, al món durant aquest període.

Amb la complicitat de Jaume Batlle, autor de les il·lustracions del llibre. Tampoc és a la llista.

LA GUERRA NO ERA CAP JOC

A la llista des de març del 2015.

Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.

Les memòries d’un dels milers de “biberons” de disset i divuit anys, cridats a files quan l’exèrcit republicà ja agonitzava. Tot i narrades en forma de novel·la, qui inspira aquesta història és la memòria del protagonista, actualment de 96 anys, i el seu desig que el pas del temps no esborri una informació vital per la nostra Història.

Amb el consentiment tàcit de Màxim Calvo, el soldat-biberó. Ell no és a la llista.

LES CADENES SUBTILS

A la llista des de febrer del 2015.

Nom que figura a la llista: Teresa Duch.

Trobada vital entre dues dones. L’una, de 78 anys, viu en una residència; l’altra de 20 hi comença a treballar. L’amistat que naixerà entre elles es convertirà en una cadena impossible de trencar. Crims i secrets inconfessables. Res no és el que sembla, ningú no és qui aparenta ser.

Amb la complicitat expressa de ImatChus. No sé si és a la llista; a veure si confessa.

Com ja he dit, només passaré la llista als meus amics més amics. Queda sota la seva responsabilitat que la filtració no s’escampi. O si.

Aquesta ha estat una filtració-campanya de màrqueting – per si no havia quedat clar- perquè ningú no es perdi l’oportunitat de llegir els llibres de l’Enric i meus. I si al cap i a la fi, els Papers de Panamà no fossin res més que una bona, excel·lent, campanya de màrqueting per promocionar els paradisos fiscals? Ai, si em llegeix Montoro!

Ja només em queda desitjar-vos que passeu un magnífic dia de Sant Jordi, que escolliu un bon llibre que us faci gaudir, que no patiu gaires trepitjades ni massa cops de colze. Sortir per Sant Jordi és molt bonic, encara que a vegades agobiant, així que si voleu comprar un bon llibre sense sortir de casa, aquí ho teniu molt fàcil:

compra'l

compra'l

   

                                                 

compra'l

compra'l

I parlant d'una altra filtració,  torno a relacionar les presentacions de "Les cadenes subtils" que hi ha properament, per si alguna us queda a prop i m'hi voleu acompanyar:

      - 22 d'abril: 

Biblioteca de Roda de Berà a les 6 de la tarda

   - 6 de maig: 

Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a les 8 del vespre

  - 10 de maig: 

Centre de Lectura de Reus, a dos quarts de vuit del vespre

  - 20 de maig: 

Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc, a les 7 de la tarda

  - 24 de maig: 

Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a les 8 del vespre

       

                                                               

             

LA BOIRA

                           

                             

Aquests dies que els meteoròlegs s’emocionen tant amb la boira, m’he recordat de quan era joveneta i vivia permanentment al poble. Hi havia hiverns que la boira no s’aixecava durant quinze dies, a vegades més. Els dies de boira eren tristos i aclaparadors, no tant per ella mateixa, sinó perquè enyoràvem el sol. La boira podia ser freda, humida, quieta, bellugadissa i, la més criminal, –deia el meu pare– la boira gebradora que, amb la seva tenacitat, deixava els arbres sense esperança. 

Ho sabia tot el meu pare, de les boires i els núvols, de la pluja i la saó, de la terra i els arbres.

Quan de més gran vaig treure el cap enfora, vaig adonar-me que el clima marca el caràcter de les persones. Després vaig saber que els psicòlegs ja havien parlat molt sobre el tema, però a mi em va semblar que feia el gran descobriment quan vaig relacionar el caràcter dels londinencs amb la boira tan persistent que enfosqueix els seus dies. 

Un altre viatge a França –i no és pas tan lluny– va ser suficient per adonar-me que com el meu país, amb totes les seves mancances, no hi havia res. I no ho deia pel menjar, que també, sinó pel sol que tenim la sort de gaudir a casa nostra.

No sé si és cosa de casa meva, del meu poble, o és una expressió de més gran abast la que diu “Aquest està emboirat”. Amoïnat, decebut, capficat, moix, fixat, consirós, enamorat? En qualsevol d’aquests casos, a casa meva se li aplicaria aquest qualificatiu. És fàcil d’entendre: algú viu dins de la seva boira i no vol, no pot o no sap veure si a fora hi ha alguna cosa més. Doncs bé, resulta que he arribat a la conclusió que ens movem entre la boira. A vegades més espessa i a vegades més lleugera, però sempre la tenim a l’aguait sotjant-nos, a l’espera d’envoltar-nos.

I el sol no sempre la pot travessar perquè segons quina boira és infranquejable. Tots emboirats? Potser sí.

Tots tenim amics i persones estimades, que viuen dins la seva boira i no ens hi deixen entrar, ni que ens hi posem proveïts d’un martell i una escarpa. La boira dels records, del ressentiment, de la melancolia, de la insatisfacció. Sap greu, però a vegades hem de posar distància entre la nostra boira i la seva, per no quedar-hi atrapats, mentre intentem travessar-la.

Ja fa mesos que veiem la boira que envolta els refugiats. Els segueix allà on van i no els deixa; és la boira bellugadissa. Estic segura que porten les eines i que se’n sortiran, però no serà pas amb l’ajuda dels polítics europeus; aquests sí que viuen dins la seva boira. I bé que hi estan! Hi deu haver boires ben confortables, però a mi no me les van ensenyar mai.

Aquells que maten a tort i a dret i s’immolen a la recerca del paradís han creat una atmosfera irrespirable: la que hi ha a fora de la seva boira freda, glaçada. Però veuen el sol, ells? Jo crec que no.

El meu pare era un arbre. Robust, sa, imbatible. Ho sabia tot. Sabia tant que a vegades em cansava d’escoltar-lo. 

Ara que me l’escoltaria, tot s’ha esvaït en la boira que l’embolcalla. Una boira gebradora que el fa viure a les palpentes i no el deixa ni reconèixer l’espai on ha viscut tota la vida, la seva pròpia casa. La meva boira particular no em permet veure que, per molts raonaments que li faci, ell no sortirà mai de la seva. Il·lusa de mi! Com si hagués nascut ahir i no conegués la boira!

-         Has d’acceptar la boira – em sento dir una vegada i una altra.

Hi ha boires que es dissipen, n’hi ha que s’aixequen i hi ha aquelles que el sol les pot travessar, però hi ha boires que no acceptarem mai. Gebradores, criminals, sense esperança.

Aquest bolígraf altre cop me l’ha tornat a jugar i m’ha fet escriure un post simbòlic. Amb tot, crec que tothom ho haurà entès perquè... qui no coneix la boira? Qui no enyora el sol?