Avui volia
escriure sobre el Dia Internacional dels Treballadors, però jo tinc una altra
efemèride per celebrar, així que del Primer de maig en parlaré demà. Tal dia
com avui, fa vint-i-set anys, va néixer el meu fill Marcel. Vaig haver de treballar
en un dia tan assenyalat, però mai tan poca estona de feina havia donat tant
bon resultat. Tres quarts d’hora, un fill. No tenia gaire experiència en parts,
només una, la del part de catorze hores de la meva filla, feia dos anys i vuit
mesos, i m’havia mentalitzat que en serien catorze més. Però el Marcel va
arribar furient, com l'Elna. Va ser no vist i vist. Després del part, quan durant
el dia m’anava endormiscant i despertant i el veia allí al meu costat pensava: “No
pot ser! Ja l’he tingut? No pot ser!”.
Per
molts anys, fill meu! Ha anat de poc que no ens poguéssim abraçar, però no
pateixis que, quan ho puguem fer, ja ens rescabalarem d’aquesta mancança que fa
massa temps que dura. Sobretot me’n rescabalaré jo. Tu em diràs:
―Mare...
―Què...?
―Que
fa cinc minuts que m’abraces.
―De
veritat? No pot ser!
Com
deia, em van fer treballar l’1 de Maig, però va valer la pena.
 |
| Ja sé que no em perdonarà que pengi una foto seva, però espero que amb una mica de sort no se n'assabenti. |
