dilluns, 19 d’agost del 2019

LA LILA, DE VACANCES


                                      
La setmana passada la Lila va fer vacances. Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la Lila i jo, de vacances a casa meva. 

Casa meva és casa teva, Lila.





Només han passat sis anys 

des que hi va venir per 
primera vegada —només 
sis— i em va inspirar un
post divertit, això m'han dit,  que es titulava







He anat parlant d’ella, però ara ja fa temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.
La Lila, bona noia com sempre, no dona feina, ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos passejos diaris.


Pel menjar no hi pateixo gaire. 
El pinso li agrada i barrejat 
amb un petit tast de les meves
bajoques, tomàquet amanit, 
pernil dolç, pa amb tomàquet, 
vedella, pa, tonyina, poma, 
taronja, està més que contenta. 
Vaja! No és que m’ho digui, 
però se li nota l’agraïment. 






El passeig... el passeig ja és una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més, quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí, ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.
Jo no sé si per ella és una gimcana aquell passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh, una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m, deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no, no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t, atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures, ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots. I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack, Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!

Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!


12 comentaris:

  1. "Un dia de gossos !"... :D :D
    I lo entretinguda que estàs, eh !!
    Salut i força ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho veus, Artur! Entre la neta, els fills, la mare, la Lila, el blog i... l'anar a la platja no m'entenc de feina.
      Igualment! Avui he passat a prop del teu poble.

      Elimina
  2. Part dels dies de vacances que hem passat als Pirineus ha estat amb la companyia de la gossa de la meva germana,la Neu (és blanca) i hem comprovat la iľlusió que té quan fem excursions. Nosaltres tenim gat, però no es belluga de l'hort.
    La Lila té molta sort de tenir una "àvia" que la cuidi i l'estimi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que ens l'estimem tots, la Lila, Jo ja feia temps que no la tenia tants dies i ara la trobo a faltar. A mi m'agraden més els gossos, però gats i gossos tenen els seus pros i els seus contres. I està clar que als gossos, si els vols veure feliços els has de deixar anar i com més a la natura, millor estan.

      Elimina
  3. Recordo el post quan ens vas presentar la Lila...Em fa gràcia amb aquests sacsons que té!
    Com et pot estranyar que mengi amb il·lusió amb els tiberis que li dones!
    Ja m'imagino la Lila estirant de la corda amb força i fent entrebancar la Teresa quan fa alguna troballa, fins fer-te anar de genolls per terra...Què dius ara, que encara llueixes minifaldilla? vols dir que tenim edat? Potser ella també ho pensa i per això les seves estrebades...No t'has fixa't si riu per sota el nas??? I a sobre no la deixes socialitzar amb els seus pretendents...
    Que se't curin ben aviat els genolls i mentre, a vestir ben "recatada", que jo com que no tinc gos puc presumir de genolls, amb els meus pantalons curts!
    Petonets i bones vacances amb la Lila,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser... Com m'agrada que et creguis tot el que escric! Caiguda sí, mini-faldilla no, però una servidora s'engresca i li va semblar que el disgust per la caiguda quedaria més arrodonit per la pena d'haver de renunciar a la faldilla. Ja veus! M'estranya per tu que t'ho hagis cregut, eh? Recorda sempre: aquest blog es diu "salsa-ficció" i és difícil saber que és ficció i què realitat.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  4. Sí, és clar, ella pot dormir quan li plagui, però a tu ja t'ha deixat marcada. Els gossos reclamen massa. Molt millor els gats, que són més independents!

    ResponElimina
  5. XeXu, ja li deia al Xavier que gats i gossos tenen pros i contres. A mi m'agraden més els gossos, no hi puc fer més, però he d'admetre que un gat no m'hauria tirat per terra i seria més fàcil de portar, ni que fos a coll.

    ResponElimina
  6. No els deixen portar deslligats, però és que si tiren tant són un problema per moltes persones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots dir, Helena. Jo en veig força de deslligats i abans la deslligava, a la Lila. Però vaig tenir un ensurt amb un cotxe, que quasi l'atropella, i ja he decidit que si se l'ha de deslligar, ho facin els seus amos. La llibertat no té preu, però la vida encara menys. La dels gossos, igual.

      Elimina
  7. Salutacions a la Lila, que et porta pel bon camí de l'exercici diari.

    ResponElimina
  8. De part teva, Olga! Bon camí o pel pedregar, no em queda clar.

    ResponElimina