divendres, 28 de juny del 2019

GRÀCIES, AMIC!


                                 
Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.
Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo allò que ara en dirien la cambra dels horrors; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!
Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!
                                                    


En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!
No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 



TINC UN COTXE PETIT











UN MÓN NOU     




























CERVELLS DE PALLA     







Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

20 comentaris:

  1. Et comprenc Teresa. Jo porto un cotxe de 20 anys. La família creu que ja és hora de canviar-lo... Per què?
    Diu la cançó:
    "ara que tinc 20 anys,
    ara que encara tinc força..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Jo em pensava que batia tots els rècords. Ja em van dir a la Iteuve que eren les mans qui marcava el temps. O sigui que les teves encara deuen ser més bones que les meves. Em feia patir una mica quan anava amb l'Elna amunt i avall. Quedar-se penjat a la carretera canvia de quedar-s'hi sol o amb una criatura. És clar que també m'hi pot deixar aquest.

      Elimina
  2. Caram ! Si que n'has escrit de coses...ja que no ho pot fer el cotxe...que si poguessin parlar, ja veuries ! , no es podrà queixar. Desitgem que aquesta última adquisició et duri força i en gaudeixis molt, també !.
    Ah! per cert de "cuartelillos" encara en queden...al meu poble, al menys ni ha un que resisteix, tot i que a l'època compartien feina amb els "grisos" ... hi han coses que no canvien tant fàcilment com de cotxe, que hi farem!.
    Bon diumenge !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els objectes, de tant acompanyar-nos, es deuen encomanar de les nostres bones i males costums. És el que li passa a la pedra del meu darrer llibre, que va explicant el seu itinerari de catorze mil anys i ja ho fa com els Sapiens. Ves que ha de fer si parla per la meva boca, no?

      Elimina
  3. Ai els cotxes, uns companys de vida fantàstics, trobo que més o menys n'hem tingut la mateixa quantitat. Primer em van regalar un 600 de setena mà, perquè fes pràctiques i també era ( havia estat) de color verd...Quan ja vaig tenir calerons per comprar-me'n un de nou, jo volia un 2 cavalls però em van aconsellar que em comprés un Dyane 6 blau, perquè era una mica més cotxe i també era descapotable, després va venir un Citroën AX, de color blanc, més tard un Peugeot 205 de color blau i ara tinc un Toyota Yaris automàtic també blau...A veure si endevines quin és el meu color preferit per un cotxe!
    Jo els estic molt agraïda, perquè m'han donat una cosa tan preuada, com és la llibertat...Llibertat d'anar on volia i quan volia, per això me'ls he estimat tots!
    Petonets, Teresona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic contenta, Roser. Veig que els cotxes generen sentiments semblant al meu, que no soc un cas aïllat, i això pot voler dir, paradoxalment, que no som tan materialistes, encara que es tracti d'afecte a la matèria. Però és que és això: són companys de vida. Veig que jo em vaig encaparrar amb els Renault i tu amb els Citroën. Petonets, Rosereta.

      Elimina
  4. A casa els cotxes també ens duren molt, al meu pare en concret. Amb el darrer, un Rover del 2003, diu que va sentir que conduïa un cotxe de veritat per primer cop. Ja és gran, el meu pare, però segurament que algun dia se'l canviarà.

    Recordo un professor d'història de l'art que ens preguntava "Heu tingut mai una relació sentimental amb un jersei?": doncs amb un cotxe també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo segurament que no conduiré mai el que el teu pare en diu un cotxe de veritat. Diria que tots els Rover son grans.
      M'ha encuriosit saber com continuava el raonament del profe d'història, Helena.

      Elimina
    2. Ui, no me'n recordo, Teresa, però em va quedar gravat!

      Elimina
  5. Jo també els faig durar els cotxes. Que hagin estat meus, meus, només tres: un panda blanc, un Ibiza blanc i el que tinc ara un suzuki gris fosc. En el meu cas crec que no he escrit ni una línia per parlar d'ells... però també els considero amics, còmplices i donen molta sensació de llibertat. Sense ells jo hagués estat una altra persona, segur...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, ja saps que jo trobo excuses per parlar de tot, i un company tan entranyable m'ha fet escriure molt. I segur que sí, que som nosaltres i les nostres circumstàncies i el cotxe en forma part.

      Elimina
  6. Jo també et comprenc Sap greu desprendre's d'una cosa que ha estat molts anys amb tu. Em sento molt identificada en com et sents

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro que coincidim, Maria. És el que dius, són molts anys i la major part de les vegades el cotxe i tu sols. Vulguis que no, es crea complicitat i afecte.

      Elimina
  7. Un cotxe és com un arbre, amb el pas dels anys podria explicar moltes vivències Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la comparativa, Rafel. La meva pedra, la de Camins de pedra, explica les seves vivències de catorze mil anys al costat dels Sapiens. Ja et pots imaginar que n'hi ha de tots colors. O ja has començat a llegir-lo i no cal que t'ho imaginis?

      Elimina
  8. Jo, com que no conduesc (ho fa el meu marit), me'ls mire més de lluny, els nostres cotxes, els que hem tingut, vull dir, però el que tenim ara m'agrada especialment. Quan ja no el tinguem segur que el trobe a faltar.
    Bon estiu, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que la relació deu ser una mica diferent, però tot i amb això, segur que li agraeixes els serveis prestats i la fidelitat.

      Elimina
  9. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Qui no agafi estimació a les seves coses no té ànima! Jo també li he agafat estimació als cotxes que he tingut, fins i tot una mica als de lloguer! I mira que cap d'ells m'ha durat gaire, tampoc no fa massa que tinc cotxe propi, vaig passar molts anys que no en tenia. Ara el que tenim ja farà 3 anys enguany i ens ha de durar, esperem que li pugui agafar la mateixa estima que li has agafat tu al Picanto antic. Per cert, a casa sempre havien estat de Renault i el meu cotxe actual ho és també. També havíem tingut un parell de R-5 a casa, un de blanc i l'altre de vermell.

    Ah, i sobre ser l'últim cotxe... no se sap mai! Pots dir quin va ser el primer, però l'últim encara està per saber. Potser d'aquí a uns quants anys, quan toqui canviar, encara estaràs en forma per conduir, o potser aquest no durarà tant com el teu estimat...

    ResponElimina
  11. Doncs mira, XeXu, parlant de Renault, jo dos, però el meu pare encara en va tenir un tercer. Era una bona marca i jo crec que encara ho és, però en un moment donat em vaig passar als coreans i també han resultat. I amb el Ford Fiesta no hi voldria ser ingrata però em va donar força disgustos des del primer dia.

    ResponElimina