dimarts, 5 de maig del 2015

MENTRE NO ARRIBA...

El passat Sant Jordi, juntament amb altres companys de l'Escola, vam fer una col·laboració literària amb diferents fotògrafs que formen part de l'Associació d'Artistes Tallers03 de Tarragona, en el seu projecte De Temporada TGN. Jo vaig fer parella amb Gerard Boyer i vaig posar història a quatre de les seves fotografies.

Per als que us queixeu que no publico mai relats, sinó només la meva visió una mica estrafolària del món i del que hi passa, aquí en teniu un. Bonic, bonic! A mi m'agrada tant com les fotos.


                                     
El meu papa em volia fer una foto asseguda a la cadira, però jo no volia perquè m’estava gronxant al gronxador. Pujant i baixant, pujant i baixant i quan pujava, el cel venia cap a mi i quan baixava, el cel marxava, i quan era a dalt de tot, tot el de baix, el banc, la cadira, el meu papa, l’Anna, la Mola, tan gran que és, eren petits, petits com una formiga.
Però el meu papa ja no em va empènyer més i el gronxador es va anar parant, parant, i ell em va pujar a la cadira i jo em vaig enfadar molt.
-         Dona, riu una miqueta – em deia.
I jo feia així amb la boca, però no reia perquè només volia baixar de la cadira, però era molt alta i em feia por de caure, no com el gronxador, pujant i baixant, pujant i baixant.
El meu papa em va fer una foto i una altra i una altra. Pesat! li diu la mama moltes vegades. Però jo, encara que no rigués de veritat, m’agradava que el meu papa em fes tantes fotos, que després sempre me les ensenya i riem molt.
I no sé què va passar que al meu papa ja no el vaig veure més. Bueno, sí que ho sé, el que passa és que no ho entenc. La mama em va dir:
-         El papa ha anat al cel.


www.gerardboyer.info


Jo vaig mirar cap al cel i 
no era blau ni bonic com 
quan me’l mirava 
pujant i baixant amb el gronxador. El cel era
fosc com si es fes de nit, i 
això que m’acabava d’aixecar,
i ple de núvols negres. Em va fer molta pena que el papa 
fos al cel tot just aquell dia 
que el cel era tan lleig i em vaig posar a plorar.








-         Ja s’arreglarà, tot s’arreglarà – em va dir la mama.
Però és que després l’Anna, que no vol jugar mai perquè sóc massa petita, em va dir.
-         El papa és mort, babau!
I el meu cosí Pere, que sí que juga amb mi, em va dir fluixet a l’orella:
-         S’ha mort el teu papa.
Mort... mort... no sé què vol dir mort. El meu papa era al cel, m’ho havia dit la mama.
I llavors va començar a arribar gent a casa i tothom m’abraçava i deia:
-         Pobreta, pobreta...
Després uns homes van fer un clot al jardí i van treure una caixa molt gran de fusta de casa i la van posar dins del clot amb unes corretges. El mossèn va llegir un llibre molt de pressa, bsbsbsbsbsbsbs, jo no el vaig entendre, i va parlar del meu papa, i tothom vinga plorar. I jo també perquè em feia molta pena veure tothom plorant, però no sé de què ploraven.
-         És al cel, el papa ha anat al cel – li vaig dir, també fluixet, al Pere, per veure què em deia.
El Pere es va quedar mirant el cel, com si el busqués, i després em va mirar, però no em va dir res.
Quan va marxar tothom, vaig anar a buscar la mama, perquè jo ja estava molt nerviosa, i li vaig preguntar què hi havia dintre la caixa, i perquè plorava tothom i perquè el mossèn havia dit el nom del papa tantes vegades. I va la mama i no em contesta, i agafa totes les flors que havien posat damunt de la terra que tapava el forat i les llença al cubell, aquell tan gran que tenim tocant a la porta del jardí.

-         Mamaaaaa! Que no m’escoltes? – em vaig enfadar jo.
Però ella sense fer-me cas, va entrar al bosquet i va tornar amb una flor seca, d’aquelles que tenen tantes punxes, que jo em vaig punxar un dia que en volia agafar una, i la va llençar damunt de la terra.

www.gerardboyer.info


El cel encara era molt fosc i el meu papa allí, que segur que no podia tornar amb el cel d’aquella manera, i em vaig quedar esperant, esperant, mentre la mama parlava molta estona per telèfon i jo no la sentia gaire bé.
-         Tothom té el que es mereix – em va semblar que deia, i també – Va agafar un mal camí.

www.gerardboyer.info



No sé si parlava del meu papa. És veritat que el camí que va de casa nostra al poble està molt malament perquè quan ens empaitem amb el Pere, a vegades he caigut i m’he pelat els genolls. El meu papa per força havia d’agafar aquell mal camí per anar al cel.





Avui la mama m’ha donat unes fotos.
-         Té, per tu – i m’ha rigut.
I eren les fotos que em va fer el meu papa asseguda a la cadira aquell dia. Encara no ha tornat i això que el cel ja torna a ser blau i bonic i quan pujo amb el gronxador miro molt bé, molt bé, a veure si el veig, però res. No sé què passa,  amb les fotos aquí amb mi, ja no estic tan amoïnada perquè el meu papa no torna del cel, perquè n’hi ha una que ell també hi surt. I mentre m’espero que torni, me la miraré cada dia, cada dia, cada dia. Només és una miqueta el meu papa, però mentre no arriba...


www.gerardboyer.info




24 comentaris:

  1. Hi ha qui s'atreveix a queixar-se d'alguna cosa del teu blog? No m'ho puc creure!!!

    A mi m'agrada la teva visió estrafolària de la vida i els teus relats que sovint no se sap si són reals inventats o mig i mig... i això té gràcia.

    Aquest relat, d'avui, m'ha agradat molt. És tendre i trist, però molt bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Carme, no és que es queixin. Un bon amic se'n reia una mica un dia, perquè el títol diu blog de relats i no és ben bé. Després hi ha gent que m'ha llegit relats i a vegades em diu que li agraden més. Sempre escric en primera persona i el que dic és tan "creible", a vegades "increible", que sembla la vida mateixa. I potser un relat ha de ser més imaginatiu.
      Anirem fent, sobre la marxa. Com que em dieu que us agrada el que penjo, YO SIGO, que deia aquell,

      Elimina
  2. Mentre ella l'esperi, ell sempre hi serà. Ja aprendrà a trobar-lo d'unes altres maneres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, XeXu, aquest és el pensament que hauríem de fer quan algú falta, el que passa és que quan t'hi trobes no és tan fàcil. El temps, per sort o per desgràcia, ho suavitza. Penso que per als nens és més fàcil. Potser m'equivoco.

      Elimina
  3. Una delícia! Pobreta!!! amb aquest relat has tocat material sensible! :*

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, que no és culpa meva. Les fotos ja estaven fetes, una nena, un camí fosc, un cel negre de núvols i un car (crec que era un car). No podia explicar res més, no et sembla?
      I la nostra trobada? Ja et deus haver incorporat, no?

      Elimina
  4. Jo soc del sector contrari, del que es començaria a queixar si deixessis de banda la teva visió estrafolària del mon i només et dediquessis al relats.
    I creu-me, tu no vols que em queixi ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, una floreta per part teva, Pons! Avui ni soparé de feliç que sóc. Llàstima de l'amenaça...

      Elimina
  5. Hem construït una societat amb tants de formalismes i complexitat que als nens se'ls fa difícil entrar-hi. En moltes societats la mort és un element present en la vida dels nens, compartit i no amagat com a casa nostra on sembla que hem de protegir els infants de qualsevol mostra de dolor. Quan són petits ploren, però desconeixen el llenguatge i no saben com dir-nos-ho. Quan van creixent experimenten dificultats per compartir, tant per manca de vocabulari, com per la simplicitat i la gasiveria de les nostres respostes, ni que sigui per protegir-los de no sabem ben bé què. I així ens anem fent grans o potser només adults, amb tot de buits al nostre coneixement, amb limitacions i mancances que triguem tota una vida adulta per completar. Quan ens adonem o quan tenim la nostra biblioteca completa, no ens queda temps per llegir tot el que tenim guardat i hem començat a entreveure. No hi ha un "reset", només un compte enrere que intentem recórrer el més a poc a poc possible.

    Però la teva recreació de les fotografies m'ha semblat magistral (propi d'una Escola, no?) per combinar les, suposo que, inconnexes fotografies de la mostra. Molt bona feina, Teresa! (i perdona el meu rollo...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica la metàfora de la biblioteca completa, Ignasi! Entre dos rotllistes no ens hem de disculpar, eh? Ja veuràs ara jo.
      Tens raó en tot el que dius. Els protegim de tot allò menys agradable i el que fem és amagar-los-hi la vida. Sempre me'n lamento (per a mi) de l'excés de protecció amb què, amb tota la bona intenció, he educat els meus fills.
      T'havies espantat, eh? Més que res que he d'anar a fer el sopar.

      Elimina
  6. No hi ha res com la manera de veure i entendre la vida d'una criatura. Ella esperarà sempre que el pare torni i el pare sempre serà al seu costat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ja ho deia el XeXu. Perquè ella l'esperarà, ell sempre hi serà. És un bon exercici, no vull dir literari, posar-se en la pell, en el pensament o el sentiment, d'una criatura. Donem tants tombs d'adults que gairebé no ho recordem de quan nosaltres érem nens.
      Bruixeta, vaig llegir el teu comentari al blog Acontratorrent de l'Ignasi. Només dir-te que sento molt que haguessis de passar per una cosa així.

      Elimina
  7. M'encanta el fet de posar històries a les fotos, encara que per l'autor ja les porten per si soles. La teva manera de veure-les ha estat molt tendra i ... trista pels adults, que els nens tenen sortosament com a companya la innocència i ho miren amb altres ulls.

    Aferradetes, nina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt millor per ells si no tenen plena consciència de la pèrdua, no? En aquest cas, la nena s'ha fet la seva història, que no té res a veure amb la realitat.
      Aferradetes, sa lluna.

      Elimina
  8. Mirar les fotografies i somniar.
    El pare, sota terra o al cel, també va tenir els seus somnis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però en aquest cas li havien d'haver deixat més temps per somiar, no Xavier?
      Les teves sí que fan somiar! Mira que fa temps que no puc anar pels paratges que ens ensenyes.

      Elimina
  9. Un relat molt filosòfic sobre com veuen la mort els infants i els grans...Molt trist però molt bonic. Feia temps que no veia escrit papa i mama, potser perquè ens hem acostumat a dir pare i mare...
    Jo diria que és un relat que fa pensar!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre els he cridat papa i mama. Una altra cosa és quan parlo d'ells. Però en el cas dels nens potser s'entén millor. De fet, segurament a la nena la vaig fer parlar així perquè el meu propi record era aquest. Ai, ja veig que m'he retratat!

      Elimina
  10. Molt bona contraposició entre la visió tan diferent de la nena i de la mare.
    A mi també m'agrada que escrigues sobre la teua manera (estrafolària?) tan fresca de veure la vida i contar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que els nens d'aquesta edat sovint són aliens als problemes entre els pares. Millor que sigui així, però. La innocència s'acaba aviat, per desgràcia.

      Elimina
    2. La veritat és que els nens d'aquesta edat sovint són aliens als problemes entre els pares. Millor que sigui així, però. La innocència s'acaba aviat, per desgràcia.

      Elimina
  11. Potser la criatura, al principi, no arriba a entendre ben bé els fets. Però les imatges, encara que siguin fragmentades, les recordarà sempre, i la mort tindrà un punt d'estranyesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur, segur, Olga. Les imatges, ni que sigui les de fons, d'allò que ens ha marcat, inevitablement, es queden per sempre.

      Elimina
    2. Segur, segur, Olga. Les imatges, ni que sigui les de fons, d'allò que ens ha marcat, inevitablement, es queden per sempre.

      Elimina