Per als que us queixeu que no publico mai relats, sinó només la meva visió una mica estrafolària del món i del que hi passa, aquí en teniu un. Bonic, bonic! A mi m'agrada tant com les fotos.
El
meu papa em volia fer una foto asseguda a la cadira, però jo no volia perquè m’estava
gronxant al gronxador. Pujant i baixant, pujant i baixant i quan pujava, el cel
venia cap a mi i quan baixava, el cel marxava, i quan era a dalt de tot, tot el
de baix, el banc, la cadira, el meu papa, l’Anna, la Mola, tan gran que és,
eren petits, petits com una formiga.
Però
el meu papa ja no em va empènyer més i el gronxador es va anar parant, parant,
i ell em va pujar a la cadira i jo em vaig enfadar molt.
-
Dona, riu una miqueta – em deia.
I
jo feia així amb la boca, però no reia perquè només volia baixar de la cadira,
però era molt alta i em feia por de caure, no com el gronxador, pujant i
baixant, pujant i baixant.
El
meu papa em va fer una foto i una altra i una altra. Pesat! li diu la mama
moltes vegades. Però jo, encara que no rigués de veritat, m’agradava que el meu
papa em fes tantes fotos, que després sempre me les ensenya i riem molt.
I
no sé què va passar que al meu papa ja no el vaig veure més. Bueno, sí que ho
sé, el que passa és que no ho entenc. La mama em va dir:
Jo
vaig mirar cap al cel i
no era blau ni bonic com
quan me’l mirava
pujant i
baixant amb el gronxador. El cel era
fosc com si es fes de nit, i
això que
m’acabava d’aixecar,
i ple de núvols negres. Em va fer molta pena que el papa
fos al cel tot just aquell dia
que el cel era tan lleig i em vaig posar a
plorar.
-
Ja s’arreglarà, tot s’arreglarà – em va
dir la mama.
Però
és que després l’Anna, que no vol jugar mai perquè sóc massa petita, em va dir.
-
El papa és mort, babau!
I
el meu cosí Pere, que sí que juga amb mi, em va dir fluixet a l’orella:
-
S’ha mort el teu papa.
Mort...
mort... no sé què vol dir mort. El meu papa era al cel, m’ho havia dit la mama.
I
llavors va començar a arribar gent a casa i tothom m’abraçava i deia:
-
Pobreta, pobreta...
Després
uns homes van fer un clot al jardí i van treure una caixa molt gran de fusta de
casa i la van posar dins del clot amb unes corretges. El mossèn va llegir un
llibre molt de pressa, bsbsbsbsbsbsbs, jo no el vaig entendre, i va parlar del meu
papa, i tothom vinga plorar. I jo també perquè em feia molta pena veure tothom
plorant, però no sé de què ploraven.
-
És al cel, el papa ha anat al cel – li
vaig dir, també fluixet, al Pere, per veure què em deia.
El
Pere es va quedar mirant el cel, com si el busqués, i després em va mirar, però
no em va dir res.
Quan
va marxar tothom, vaig anar a buscar la mama, perquè jo ja estava molt
nerviosa, i li vaig preguntar què hi havia dintre la caixa, i perquè plorava
tothom i perquè el mossèn havia dit el nom del papa tantes vegades. I va la
mama i no em contesta, i agafa totes les flors que havien posat damunt de la
terra que tapava el forat i les llença al cubell, aquell tan gran que tenim
tocant a la porta del jardí.
-
Mamaaaaa! Que no m’escoltes? – em vaig
enfadar jo.
Però
ella sense fer-me cas, va entrar al bosquet i va tornar amb una flor seca,
d’aquelles que tenen tantes punxes, que jo em vaig punxar un dia que en volia
agafar una, i la va llençar damunt de la terra.
www.gerardboyer.info |
El
cel encara era molt fosc i el meu papa allí, que segur que no podia tornar amb
el cel d’aquella manera, i em vaig quedar esperant, esperant, mentre la mama
parlava molta estona per telèfon i jo no la sentia gaire bé.
-
Tothom té el que es mereix – em va semblar
que deia, i també – Va agafar un mal camí.
www.gerardboyer.info |
No
sé si parlava del meu papa. És veritat que el camí que va de casa nostra al
poble està molt malament perquè quan ens empaitem amb el Pere, a vegades he
caigut i m’he pelat els genolls. El meu papa per força havia d’agafar aquell
mal camí per anar al cel.
Avui
la mama m’ha donat unes fotos.
-
Té, per tu – i m’ha rigut.
I
eren les fotos que em va fer el meu papa asseguda a la cadira aquell dia.
Encara no ha tornat i això que el cel ja torna a ser blau i bonic i quan pujo
amb el gronxador miro molt bé, molt bé, a veure si el veig, però res. No sé què
passa, amb les fotos aquí amb mi, ja no
estic tan amoïnada perquè el meu papa no torna del cel, perquè n’hi ha una que
ell també hi surt. I mentre m’espero que torni, me la miraré cada dia, cada
dia, cada dia. Només és una miqueta el meu papa, però mentre no arriba...
Hi ha qui s'atreveix a queixar-se d'alguna cosa del teu blog? No m'ho puc creure!!!
ResponEliminaA mi m'agrada la teva visió estrafolària de la vida i els teus relats que sovint no se sap si són reals inventats o mig i mig... i això té gràcia.
Aquest relat, d'avui, m'ha agradat molt. És tendre i trist, però molt bonic.
No, Carme, no és que es queixin. Un bon amic se'n reia una mica un dia, perquè el títol diu blog de relats i no és ben bé. Després hi ha gent que m'ha llegit relats i a vegades em diu que li agraden més. Sempre escric en primera persona i el que dic és tan "creible", a vegades "increible", que sembla la vida mateixa. I potser un relat ha de ser més imaginatiu.
EliminaAnirem fent, sobre la marxa. Com que em dieu que us agrada el que penjo, YO SIGO, que deia aquell,
Mentre ella l'esperi, ell sempre hi serà. Ja aprendrà a trobar-lo d'unes altres maneres.
ResponEliminaTens raó, XeXu, aquest és el pensament que hauríem de fer quan algú falta, el que passa és que quan t'hi trobes no és tan fàcil. El temps, per sort o per desgràcia, ho suavitza. Penso que per als nens és més fàcil. Potser m'equivoco.
EliminaUna delícia! Pobreta!!! amb aquest relat has tocat material sensible! :*
ResponEliminaEi, que no és culpa meva. Les fotos ja estaven fetes, una nena, un camí fosc, un cel negre de núvols i un car (crec que era un car). No podia explicar res més, no et sembla?
EliminaI la nostra trobada? Ja et deus haver incorporat, no?
Jo soc del sector contrari, del que es començaria a queixar si deixessis de banda la teva visió estrafolària del mon i només et dediquessis al relats.
ResponEliminaI creu-me, tu no vols que em queixi ;)
Oh, una floreta per part teva, Pons! Avui ni soparé de feliç que sóc. Llàstima de l'amenaça...
EliminaHem construït una societat amb tants de formalismes i complexitat que als nens se'ls fa difícil entrar-hi. En moltes societats la mort és un element present en la vida dels nens, compartit i no amagat com a casa nostra on sembla que hem de protegir els infants de qualsevol mostra de dolor. Quan són petits ploren, però desconeixen el llenguatge i no saben com dir-nos-ho. Quan van creixent experimenten dificultats per compartir, tant per manca de vocabulari, com per la simplicitat i la gasiveria de les nostres respostes, ni que sigui per protegir-los de no sabem ben bé què. I així ens anem fent grans o potser només adults, amb tot de buits al nostre coneixement, amb limitacions i mancances que triguem tota una vida adulta per completar. Quan ens adonem o quan tenim la nostra biblioteca completa, no ens queda temps per llegir tot el que tenim guardat i hem començat a entreveure. No hi ha un "reset", només un compte enrere que intentem recórrer el més a poc a poc possible.
ResponEliminaPerò la teva recreació de les fotografies m'ha semblat magistral (propi d'una Escola, no?) per combinar les, suposo que, inconnexes fotografies de la mostra. Molt bona feina, Teresa! (i perdona el meu rollo...)
Bonica la metàfora de la biblioteca completa, Ignasi! Entre dos rotllistes no ens hem de disculpar, eh? Ja veuràs ara jo.
EliminaTens raó en tot el que dius. Els protegim de tot allò menys agradable i el que fem és amagar-los-hi la vida. Sempre me'n lamento (per a mi) de l'excés de protecció amb què, amb tota la bona intenció, he educat els meus fills.
T'havies espantat, eh? Més que res que he d'anar a fer el sopar.
No hi ha res com la manera de veure i entendre la vida d'una criatura. Ella esperarà sempre que el pare torni i el pare sempre serà al seu costat.
ResponEliminaSí, ja ho deia el XeXu. Perquè ella l'esperarà, ell sempre hi serà. És un bon exercici, no vull dir literari, posar-se en la pell, en el pensament o el sentiment, d'una criatura. Donem tants tombs d'adults que gairebé no ho recordem de quan nosaltres érem nens.
EliminaBruixeta, vaig llegir el teu comentari al blog Acontratorrent de l'Ignasi. Només dir-te que sento molt que haguessis de passar per una cosa així.
M'encanta el fet de posar històries a les fotos, encara que per l'autor ja les porten per si soles. La teva manera de veure-les ha estat molt tendra i ... trista pels adults, que els nens tenen sortosament com a companya la innocència i ho miren amb altres ulls.
ResponEliminaAferradetes, nina!
Molt millor per ells si no tenen plena consciència de la pèrdua, no? En aquest cas, la nena s'ha fet la seva història, que no té res a veure amb la realitat.
EliminaAferradetes, sa lluna.
Mirar les fotografies i somniar.
ResponEliminaEl pare, sota terra o al cel, també va tenir els seus somnis.
Sí, però en aquest cas li havien d'haver deixat més temps per somiar, no Xavier?
EliminaLes teves sí que fan somiar! Mira que fa temps que no puc anar pels paratges que ens ensenyes.
Un relat molt filosòfic sobre com veuen la mort els infants i els grans...Molt trist però molt bonic. Feia temps que no veia escrit papa i mama, potser perquè ens hem acostumat a dir pare i mare...
ResponEliminaJo diria que és un relat que fa pensar!
Petonets, Teresa.
Jo sempre els he cridat papa i mama. Una altra cosa és quan parlo d'ells. Però en el cas dels nens potser s'entén millor. De fet, segurament a la nena la vaig fer parlar així perquè el meu propi record era aquest. Ai, ja veig que m'he retratat!
EliminaMolt bona contraposició entre la visió tan diferent de la nena i de la mare.
ResponEliminaA mi també m'agrada que escrigues sobre la teua manera (estrafolària?) tan fresca de veure la vida i contar-la.
La veritat és que els nens d'aquesta edat sovint són aliens als problemes entre els pares. Millor que sigui així, però. La innocència s'acaba aviat, per desgràcia.
EliminaLa veritat és que els nens d'aquesta edat sovint són aliens als problemes entre els pares. Millor que sigui així, però. La innocència s'acaba aviat, per desgràcia.
EliminaPotser la criatura, al principi, no arriba a entendre ben bé els fets. Però les imatges, encara que siguin fragmentades, les recordarà sempre, i la mort tindrà un punt d'estranyesa.
ResponEliminaSegur, segur, Olga. Les imatges, ni que sigui les de fons, d'allò que ens ha marcat, inevitablement, es queden per sempre.
EliminaSegur, segur, Olga. Les imatges, ni que sigui les de fons, d'allò que ens ha marcat, inevitablement, es queden per sempre.
Elimina