Per als que us queixeu que no publico mai relats, sinó només la meva visió una mica estrafolària del món i del que hi passa, aquí en teniu un. Bonic, bonic! A mi m'agrada tant com les fotos.
El
meu papa em volia fer una foto asseguda a la cadira, però jo no volia perquè m’estava
gronxant al gronxador. Pujant i baixant, pujant i baixant i quan pujava, el cel
venia cap a mi i quan baixava, el cel marxava, i quan era a dalt de tot, tot el
de baix, el banc, la cadira, el meu papa, l’Anna, la Mola, tan gran que és,
eren petits, petits com una formiga.
Però
el meu papa ja no em va empènyer més i el gronxador es va anar parant, parant,
i ell em va pujar a la cadira i jo em vaig enfadar molt.
-
Dona, riu una miqueta – em deia.
I
jo feia així amb la boca, però no reia perquè només volia baixar de la cadira,
però era molt alta i em feia por de caure, no com el gronxador, pujant i
baixant, pujant i baixant.
El
meu papa em va fer una foto i una altra i una altra. Pesat! li diu la mama
moltes vegades. Però jo, encara que no rigués de veritat, m’agradava que el meu
papa em fes tantes fotos, que després sempre me les ensenya i riem molt.
I
no sé què va passar que al meu papa ja no el vaig veure més. Bueno, sí que ho
sé, el que passa és que no ho entenc. La mama em va dir:
Jo
vaig mirar cap al cel i
no era blau ni bonic com
quan me’l mirava
pujant i
baixant amb el gronxador. El cel era
fosc com si es fes de nit, i
això que
m’acabava d’aixecar,
i ple de núvols negres. Em va fer molta pena que el papa
fos al cel tot just aquell dia
que el cel era tan lleig i em vaig posar a
plorar.
-
Ja s’arreglarà, tot s’arreglarà – em va
dir la mama.
Però
és que després l’Anna, que no vol jugar mai perquè sóc massa petita, em va dir.
-
El papa és mort, babau!
I
el meu cosí Pere, que sí que juga amb mi, em va dir fluixet a l’orella:
-
S’ha mort el teu papa.
Mort...
mort... no sé què vol dir mort. El meu papa era al cel, m’ho havia dit la mama.
I
llavors va començar a arribar gent a casa i tothom m’abraçava i deia:
-
Pobreta, pobreta...
Després
uns homes van fer un clot al jardí i van treure una caixa molt gran de fusta de
casa i la van posar dins del clot amb unes corretges. El mossèn va llegir un
llibre molt de pressa, bsbsbsbsbsbsbs, jo no el vaig entendre, i va parlar del meu
papa, i tothom vinga plorar. I jo també perquè em feia molta pena veure tothom
plorant, però no sé de què ploraven.
-
És al cel, el papa ha anat al cel – li
vaig dir, també fluixet, al Pere, per veure què em deia.
El
Pere es va quedar mirant el cel, com si el busqués, i després em va mirar, però
no em va dir res.
Quan
va marxar tothom, vaig anar a buscar la mama, perquè jo ja estava molt
nerviosa, i li vaig preguntar què hi havia dintre la caixa, i perquè plorava
tothom i perquè el mossèn havia dit el nom del papa tantes vegades. I va la
mama i no em contesta, i agafa totes les flors que havien posat damunt de la
terra que tapava el forat i les llença al cubell, aquell tan gran que tenim
tocant a la porta del jardí.
-
Mamaaaaa! Que no m’escoltes? – em vaig
enfadar jo.
Però
ella sense fer-me cas, va entrar al bosquet i va tornar amb una flor seca,
d’aquelles que tenen tantes punxes, que jo em vaig punxar un dia que en volia
agafar una, i la va llençar damunt de la terra.
www.gerardboyer.info |
El
cel encara era molt fosc i el meu papa allí, que segur que no podia tornar amb
el cel d’aquella manera, i em vaig quedar esperant, esperant, mentre la mama
parlava molta estona per telèfon i jo no la sentia gaire bé.
-
Tothom té el que es mereix – em va semblar
que deia, i també – Va agafar un mal camí.
www.gerardboyer.info |
No
sé si parlava del meu papa. És veritat que el camí que va de casa nostra al
poble està molt malament perquè quan ens empaitem amb el Pere, a vegades he
caigut i m’he pelat els genolls. El meu papa per força havia d’agafar aquell
mal camí per anar al cel.
Avui
la mama m’ha donat unes fotos.
-
Té, per tu – i m’ha rigut.
I
eren les fotos que em va fer el meu papa asseguda a la cadira aquell dia.
Encara no ha tornat i això que el cel ja torna a ser blau i bonic i quan pujo
amb el gronxador miro molt bé, molt bé, a veure si el veig, però res. No sé què
passa, amb les fotos aquí amb mi, ja no
estic tan amoïnada perquè el meu papa no torna del cel, perquè n’hi ha una que
ell també hi surt. I mentre m’espero que torni, me la miraré cada dia, cada
dia, cada dia. Només és una miqueta el meu papa, però mentre no arriba...