diumenge, 8 de juny del 2014

CEBES MAGNETITZANTS



                                   
No ho faig mai de romancejar al súper, si no és a la caixa per pagar. I que consti que estic encantada amb aquesta cadena de supermercats que sembla que és de les poques empreses d’Espanya que, no només no té pèrdues, sinó que cada any genera nous llocs de treball. Encara que no combregui amb les afinitats polítiques de l’empresari, és per felicitar-lo. Però per molt bonics que siguin els seus súpers, no m’agrada passar-hi les hores. Ni els minuts. Quan hi vaig, ho faig de pressa i vaig per feina perquè, quina pèrdua de temps tan gran haver d’anar a comprar per omplir la nevera, i l’estómac, per una cultivadora de l’esperit com jo!
L’altre dia hi vaig acompanyar la meva filla a comprar una sola cosa que necessitava. Res, unes sépies, imprescindibles per sopar. Ai, les parelles joves! Com que anava carregada amb altres bosses, vaig decidir esperar-me a l’entrada. Al cap i a la fi, esperar que comprés una cosa sola no podia ser esperar gaire.
Hi ha dies que mires i no veus res, n’hi ha que ho veus tot i ho assimiles i n’hi ha d’altres que no només ho assimiles, sinó que t’ho fas tan teu, que arriba un moment que cridaries:
         – Prou, prou! No vull veure res més!



Estava just encarada al passadís de les verdures, amb les cebes en primer pla. Només això ja em va provocar una tensió perquè jo – ja sé que és un sacrilegi – no suporto la ceba, no l’he suportat mai. No pas perquè em facin plorar, que aquest seria el mal menor, sinó pel seu gust i la seva aroma. No les aguanto ni quan les cava el meu pare a l’hort, ni al plat, ni cuita ni crua, ni amb salsa de calçots, que diuen que no són cebes i que jo dic que són cosins germans, ni, sobretot, trobant-me-la a la boca, petitíssima, en el sofregit. Per sort els que comparteixen els àpats amb mi, habitualment o esporàdica, ja ho saben i per prevenir mals pitjors – que ja han patit – me l’estalvien. I ells s’estalvien un disgust.
Allí davant tenia les cebes i la seva olor, però crec que només això ho hauria portat mig bé, mentre esperava. Però no sé que caram tenien les cebes que tothom s’hi aturava.  Un home es va atansar el manat de cebes al nas,  les va olorar profundament i cap al carro! Es veia clar que tenia alguna mancança. Una parella, amb la dona al davant i l’home submís, amb el carro, al darrere, d’entrada res; la dona només mirava endavant i l’home només mirava la dona, però de sobte ell,  com si les cebes l’haguessin cridat, es tombà i digué:
         – Maria, cebes!
         – Ai sí! – va dir ella, ensumant.
Una dona velleta va provar de treure una ceba del manat, però la dependenta li va dir que no podia ser i la dona se’n va anar tota trista sense ceba. Em va fer tanta llàstima que li volia proposar de compartir el manat, si no fos que jo i la ceba...
Una noia jove, amb un cotxet i un nen de quatre o cinc anys, es va aturar davant dels enciams. Mentrestant, el nen va agafar un manat de cebes i el feia rodar al seu voltant, igual que preparant-se per fer llançament de martell. Jo estava esgarrifada per si se li escapava de les mans. La velleta ja era lluny, però la probabilitat d’encertar qualsevol client era del cent per cent. La mare seguia amb els enciams, sense decidir-se. Finalment, el nen va aturar el seu moviment de vertigen i va llençar el manat amb tota la fúria a dins del cotxet. Les cames que, fins aleshores, només havien complert la funció d’aguantar-me, en l’espera, em van començar a tremolar i la tremolor augmentava a mesura que passaven els segons i no sentia cap plor de criatura dins del cotxet. La mare va agafar un iceberg i va continuar pel passadís empenyent el cotxet amb una mà i el carro amb l’altra.
Un xicot d’uns trenta anys, de bon veure, venia pel passadís de la verdura, en direcció cap a mi. Mira, la compensació al càstig de la ceba, vaig pensar, però que va! Es va aturar davant les cebes, com no podia ser d’altra manera. Se les mirà, comptà quantes n’hi havia i les deixà al seu lloc, desolat, em va semblar. “Home busca dona per compartir... manat de cebes” crec que seria un bon text de reclam per a persones soles, per a les quals, els packs standard de cebes i de tot, són massa grans.
La meva filla no venia. Segur que, a més de les sépies havia comprat uns musclos i un julivert, i potser una maionesa i uns tovallons de paper, que ja la veia jo rodant per tot el súper i d’un moment a l’altre apareixeria davant de les cebes. I jo allí esperant, i patint. Per la dona gran, per la pobreta criatura que ja no diria mai més res, pel solter – que ho havia de ser – de trenta anys, per l’home que ensumava les cebes talment... no, no ho diré, i pel pobre home darrere la dona, a qui havia recordat la importància d’una bona ceba.
I a part de patir, rumiava. Intentava recordar quines eren les propietats de les cebes i em venia la d’antioxidant, la de control de la diabetis i el colesterol i estava segura que també anava bé per l’insomni, però res de propietats magnètiques ni magnetitzants. Ja estava decidida a comprovar–ho personalment, situant-me davant de les cebes, a veure què passava i, ves per on que la meva filla ja va aparèixer allà lluny i es va anar atansant a la caixa sense passar per les cebes. Vaig agrair-li infinitament perquè el meu cervell ja devia començar a tenir forma de ceba i la seva aroma segur que havia començat a formar part de la meva olor personal. I la dona vella i l’home jove també eren a caixa parlant, sense saber que podien compartir quelcom més que conversa. L’home submís va passar tot sol, com un llampec, pel meu costat, amb cara d’emprenyat, que segur que la seva dona,  desagraïda, al final no havia volgut cebes. L’home que ensumava les cebes talment... va tornar a passar i va deixar el manat a la prestatgeria. I, gràcies a Déu! la dona amb cotxet reia amb el seu marit que, per cert, portava un bebè a coll, mentre li deia:
         – Mira, mira  què ha posat el nen dins del cotxet.
         – Ah doncs, ens les quedem, no?
Tot semblava haver-se arreglat feliçment i jo en vaig voler extreure la part positiva pensant que ja havia completat la trilogia del meu imaginari vegetal infantil: La princesa i el pèsol, La mongetera màgica i ara Les cebes magnetitzants.
No li vaig explicar res de res a la meva filla, que després em diu que això d’escriure fa que se me’n vagi la bola, o potser és la ceba, i vegi perills allà on no n’hi ha, i que sempre tinc pressa per anar corrents a escriure i no em puc esperar mai ni cinc minuts. I no ho sé, no m’he pogut treure les cebes del cap fins ara, quan les he abocat, amb aroma inclosa, aquí. Amb tot, em torturo pensant: tindrà raó la meva filla?

10 comentaris:

  1. Un VISCA! per les cebes, no solament perquè m'agraden -que també- sinó perquè et permeten escriure -i a mi llegir- un text tan encantador com aquest. A mi, almenys, m'ha encantat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho veus, he fet un text encantador, tot i no suportant la ceba. Gràcies, Novesflors. Amb la floreta que em regales (nova, segur) em sembla que em comença a agradar la ceba.

      Elimina
  2. Ostres noia, el fet de què la teva filla anés a comprar les sèpies trobo que et va donar per molt, potser encara les havien de pescar, he, he...
    Ai les cebes! Ja som dues, jo tampoc les soporto, perquè tinc intolerància a aquestes provocadores de dolls de llàgrimes, fins i tot em molesta la seva olor, o sigui que t'entenc molt bé...
    M'has deixat de pedra. La gent quan va a comprar es fixa amb les tendències polítiques del Super? Jo t'asseguro que vaig al que tinc més a prop i em porten la compra a casa. Potser els ho preguntaré, però no, corro el risc de què hagi de carregar les bosses coll !!!

    Bona setmana, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lu de pescar-les també ho vaig pensar, Roser. El millor dels blogs i dels comentaris és que un no se sent tan raro ni tan dolent com es pensava. L'altre dia algú em va dir que no era l'única d'haver trencat per carta. Avui tu em dius que tampoc no t'agraden les cebes. A veure si per la propera entrada busco en la consciència allò que em faci més mal i algú em diu que també.
      Ah, sobre les tendències polítiques, és declarat i públic que l'empresari d'aquest súper (acabat en DONA) és del partit del govern. Dels altres súpers no en sé res. Petons.

      Elimina
  3. Quina història la de les cebes Teresa,ha,ha.. però una propietat de la ceba que potser desconeixes (i no cal menjar-la), és que descongestiona les vies respiratòries,quan estiguis constipada i carregada fiques una ceba oberta a trossos al costat de la tauleta de nit, abans d'anar a dormir, i et fa sortir tota la mucositat i l'endemà com nova! És un remei natural amb molt d'efecte! Prova'l i segur que et miraràs la ceba amb uns altres ulls, ha, ha...
    Un article molt distret Teresa m'ha agradat, felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel, això ho vaig provar quan tenia els fills petits. Ara veig que no ho vaig fer bé perquè només la vaig partir per la meitat i igual vaig posar la part tallada de cap per avall (potser la mare de les criatures volia i dolia, ves) Per això no devia funcionar i a més em va quedar l'aroma cebàtic per tot el pis dos o tres dies, que vaig maleir les cebes pels segles dels segles. Segur que va bé, molta gent m'ho ha dit. Gràcies.

      Elimina
  4. Un relat molt interessant per una estoneta relativament curta al davant del prestatge de les cebes. Ens has fet patir amb el nen del cotxet.
    A mi sí que m'agrada la ceba però en menjo poques. Em resulten molt indigestes.
    Diferim amb el xicot de 30 anys de bon veure. Tu assegures que havia de ser solter, i jo penso que és casat. Com a molt et concediria que és separat.
    M'ho he passat bé al super amb tu. Si és la cadena que m'imagino, fa mesos que no hi poso els peus perquè el propietari té un tarannà més aviat anti-català.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que deia, Xavier. A vegades mires i no veus res i a vegades veus massa. Però ves, en que em vaig anar a fixar! No cal que facis més conjectures, que el xicot de 30 anys ja s'ha identificat aquí a sota. Ara només tenim un problema: amb internet mai no pots estar segur de amb qui parles, quina cara fa, quina edat té... Tret d'alguns que posem foto i anem dient l'edat de tant en tant. És clar que podria ser tot fals...

      Elimina
  5. un xicot d’uns trenta anys, de bon veure? Que era jo? xD

    ResponElimina
  6. Ostres! Ho vaig pensar, Pons, però per molt que m'hi vaig esforçar no hi va haver manera de veure-li l'ull, que hauria reconegut immediatament com a teu. Un altre dia saluda, no?

    ResponElimina