diumenge, 5 d’octubre del 2014

M'ESPERO



                              

                                               
M’espero. M’espero des que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de sortida, és clar.
Després vaig esperar una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.
A la millor, per això esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després, però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar millor, m’espero, però la independència que sigui ara.
Amb la joventut vaig començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és volàtil i l’escepticisme li fa més.
Estic assumint que quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida, vaja!
Darrerament m’he hagut d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis, aquest desig no es complirà.
L’espera va amb la paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és igual.
I qui es pensi que ara explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem, ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.
Abans d’ahir, ahir també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble, els hi hem encarregat.
I atenció! Encara que ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.



dissabte, 20 de setembre del 2014

EL LLORO



 
 


A la meva amiga Montse se li va escapar el lloro. Bé, el lloro era de la seva mare, però pel cas és igual perquè el tenien com de la família. Era un lloro Yaco, de color gris, amb la cua vermella i feia nou anys, tota la seva vida, que vivia amb la mare de la meva amiga. El temps, però, poc importa. Davant les ànsies de llibertat és igual que passin nou anys com tres-cents, que el desig sempre batega. Si ho sabrem nosaltres!

Es deia Roky i, com el llegendari boxador nascut a Hollywood, era tenaç i lluitador. Que li preguntin sinó, a la tanca de la gàbia.

El Roky compartia l’espai amb un canari i amb una cinquantena de plantes que potser li concedien la bella il·lusió, que per herència genètica havia de recordar, de sentir-se en l’hàbitat tropical africà que li era propi. També amb el gos Terry i la gosseta Maia. Però el Roky era diferent perquè...

            – Bon dia, Roky – li deia la mestressa.

            – Bon dia, bon dia – repetia ell.

            – Quin sol més maco que fa avui – comentava ella.

            – Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure...

            – Avui juga el Barça, eh?

            – Barça, Barça! Blau grana al vent, un crit valent...- cantava el Roky amb una perfecta entonació.

I quan sonava el telèfon:

            – Ring, digui’m, riiing, digui’m!

I el timbre:

            – Qui hi ha? Qui hi ha? – la segona, amb contundència.

Ves si no havia d’entristir tota la família una pèrdua així! Per això es van posar tots en marxa i van decretar l’estat d’emergència a la recerca del Roky.

            – I si ens l’han segrestat? – va dir la germana. Allò que més estimem , ens fa por que tothom ho cobegi.

            – Doncs... pagarem un rescat! – la mare.

            – Sí, però quan?

            – El que sigui!

            – Home, el que sigui, el que sigui... – la Montse, mare de família nombrosa – que jo me l’estimo molt el Roky, però el que sigui, quant és?

            – Si us plau! – el germà – que de moment ningú no ha dit que l’hagin segrestat. Si us plau, quin estrès!

Amb aquesta paraula n’hi va haver prou perquè tots recordessin la frase, cada cop més freqüent, del Roky:

            – Estic estressssat!

I tots més que mai van pensar que l’havien de trobar i que s’havia d’aparcar la histèria .

La meva amiga va posar anuncis a Internet a vàries webs, entre elles “Aus perdudes” i la va sorprendre la quantitat d’aus que es perdien cada dia. Una ombra de pessimisme va envair-la. ‘ I tots aquests ocells s’arriben a trobar?’. Però ràpidament va dissipar els seus temors i va perseverar en la recerca. Van escampar cartells pels carrers propers, van preguntar pel veïnat. Algú l’havia vist al caixer del Banc de Sabadell. No parava de dir:

            – Euro, euro, euro...

Però sense targeta, al caixer no hi podia fer res, i sense diners, al banc tampoc i al final el van veure marxar decebut, potser buscant un lloc més humà.

Si algú, amb intenció de poder-lo localitzar,  preguntava:

            – I com és el Roky, com és?

            – És... és... és únic. El Roky és únic, excepcional! – en això coincidia tota la família.

De fet, no sé perquè parlo en passat perquè, estimats meus,  el Roky no era sinó que és i no es va perdre per sempre, sinó que el van trobar.

Es veu que el molt punyeter havia volat cap a una de les poques zones verdes de Tarragona. Però qui s’ho havia de pensar! Tant lluny de casa... i en direcció a Reus!!! La qüestió és que uns veïns del parc el van trobar i se’l van endur a casa. Van comprar-li una gàbia i el nen de la casa estava amb el lloro que no hi cabia de content, però l’honradesa no els deixava estar tranquils i algú els va recomanar que miressin a Internet.

Quan la Montse el va anar a buscar ja havia mossegat tota la família, que ni el Luís Suárez,  aquest que mossega quan juga a futbol. I perquè el Roky també estava  tot commocionat i li faltaven les paraules, que sinó els hi hauria dit:

            – Què heu fet, insensats? Que jo no m’he escapat d’una gàbia perquè em tanquin en una altra, eh?

Però per comptes de dir res, no havia amollat paraula i estava més enfadat que un mico.

Quan va sentir la veu de la Montse, de seguida va dir:

                 – Roky, sóc el Roky.

I quan li va donar una cirera:

           – Bo, està bo! – que ja devia tenir gana, pobre.

No cal dir que l’alegria de tota la família va ser majúscula. El fill pròdig havia tornat a casa. I crec que la de la família que l’havia trobat, també, perquè la consciència els començava a pesar i un lloro que no parla, que mossega i que està enfadat... què vols que et digui?

No parlava, però escoltar sí que devia escoltar amb atenció perquè ha adquirit paraules noves que repeteix a tothora: 
     – Un lloro, és un lloro!!!

     – Ui, m’ha mossegat...

I ell mateix se’n riu 
     – Ha, ha, ha, ha!



           

dimarts, 9 de setembre del 2014

CAPGIREM-HO



Passa que a vegades la vida, el destí, potser Déu? ens té preparades unes proves de resistència, física alguns cops, psicològica d’altres, que ni en els nostres pitjors malsons ens les hauríem imaginat. Passa que sovint no hi tenim res a fer i ben poc a dir perquè difícilment hi podrem intervenir i capgirar-ho. I és que algú ja ha decidit per nosaltres.

I encara que sembli que estic a punt d’abocar aquí les meves penes i fer-vos partícips de les meves afliccions... doncs no! Aquesta setmana no té espai per lamentacions particulars ni tampoc col·lectives. Aquesta és la setmana en la qual es demostra que la unió fa la força i que el que fa tres-cents anys semblava inexorable, ara es pot capgirar. Això sí que es pot capgirar.

No puc fer ara un tractat d’història, que tampoc no en sabria, i per sort cada vegada se’ns en fa més divulgació de la nostra història. Només esmentaré els fets destacats que em venen a la memòria. L’any 1714 el borbó Felip V va decidir posar-nos de genolls amb les mans lligades a l’esquena. Fins dos-cents anys més tard, Catalunya no va tornar a intentar un altre autogovern; ho va fer amb la Mancomunitat, que va aguantar onze anys, fins a ser suprimida el 1925 per la dictadura de Primo de Rivera. Franco, quan va guanyar la guerra, va represaliar els republicans, però els catalans més; per això va fer afusellar Companys, i molts més, ens va prohibir la llengua i molt més i ens va assenyalar com l’enemic públic número u de la Unidad de España, que ja és prou per entendre-ho tot.  Després els diferents governs espanyols des de la transició, s’han anat aprofitant de nosaltres, sota la fantasmada dels pactes – i ara estic ben confosa perquè no sé què pactava el que pactava, ni a qui beneficiava el pacte – Qualsevol govern espanyol, tant se val la tendència, ens ha tractat igual de malament: amb prepotència i amb menyspreu. Som terra de conquesta i amb això està dit tot. Llàstima que som una terra de conquesta i uns ciutadans conquerits que a ells els permeten de viure molt bé! Amb tot,  el govern d’Aznar primer i el de Rajoy ara, val a dir que encapçalen el rànquing del maltractament a Catalunya.

Per tercer any consecutiu ens manifestarem davant del món massivament i pacífica. Aquesta vegada amb la Ve baixa de Veu del poble i de Votar en llibertat. I España què farà? M’imagino el hehehe de Montoro i el hihihi de Rajoy els dos primers anys, però aquest any potser els caurà el somriure a terra i a canvi amenaçaran i s’estriparan la túnica davant la nostra propera, inevitable i aberrant gosadia: fer una consulta per saber què volem els catalans. España no ens estima, però tampoc no ens deixa anar i demostra molt poca intel·ligència emocional – ja no parlem de intel·ligència intel·lectual – tibant tant la corda. Nosaltres no volem posar de genolls ningú, no volem reprimir cap cultura ni prohibir cap llengua, no volem cap imperi. Només volem, i recordo l’entranyable Dharma “viure en pau – i afegeixo en llibertat – i a quatre desgraciats no els dóna la gana”.

Tant de bo aquesta sigui la nostra darrera commemoració d’una derrota, tant de bo els indecisos ho acabin de veure clar. Tant de bo aconseguim capgirar la història!


I deixeu-me afegir aquestes, avui 15 de setembre, que seran, segur, les que donaran la raó al meu darrer paràgraf. Aquesta:


I aquesta





I aquesta!!!





diumenge, 24 d’agost del 2014

HOLA!

Benvolgut lector, fa dies que no puc dir.te res de nou i no es perquè no hi hagi novetats a la meva vida. No pensis que t,he abandonat . Un greu problema familiar m, impedeix mantenir el contacte. Els hospitals, ja m,ho havien dit, xuclen la vida. Per ser exactes, gairebé no hi ha vida o no té res a veure amb la que hi havia abans. No vull abandonar.te pas. Sento que si t,abandono a tu, jo també m,abandono. Intentaré seguir en la mesura que pugui. Escriure les meves llargues històries al mòbil em resulta difícil, però ara mateix és el meu únic contacte amb el món. I es que l,amic ET tenia rao: mi casssa, teleefono. Mi casssa ara mateix, no, però el teleefono VA de conya.

divendres, 25 de juliol del 2014

LA BELLA LILA

Ara que fa mig any de la presentació del gos de la meva filla, ara que fa tanta calor que els dits s'enganxen al teclat i les neurones s'enganxen entre elles,  ara que les fotos de la Lila amenacen de bloquejar-me el mòbil... ara és el moment de complir la promesa que vaig fer de fer una entrada amb fotos de la Lila.
Si bé una imatge val més que mil paraules, no sóc capaç de fer un post sense paraules. Espero que entre les poques paraules i les moltes imatges us feu una idea de totes les meravelles que és capaç de fer la meva gosseta, perdó! la gosseta de la meva filla.

La volien petita i ho era...

Mmmmm...
Zzzzz...



No puc, no puc...
La meva orella inquieta


































Esgarrapo el que puc








Quina mania amb voler-me fer obrir els ulls


... i s'ha fet gran, molt gran.


 



 


Però em sembla que se l'estimen igual.




Sinó no li canviarien el llit tan sovint.




Quan l'operació d'estètica

De ren del Pare Noel

Pobreta! Mal a la poteta.


Queda clar que no hi cap
I aquí quasi que tampoc

Tant no creixerà, no?
 

La veritat, enlloc no s'està tan bé com a terra

Amiga dels seus semblants


Hummm! Quina bona olor que fas avui, Nira.




I fins i tot dels gats de la meva amiga Amèlia

Mirades d'amistat, si o no?





L'amic Tito



 
i l'amic Tit



De fet només es coneixen virtualment, però no ha de canviar pas res, oi? quan ho facin personalment.


Saltar els desnivells?



Ni abans ...
... ni ara



Elegància innata

Per quan plou
Per carnaval

Per quan convingui



Diuen que els gossos s'assemblen als seus amos, o era a l'inrevés?



Assemblar-se, assemblar-se potser no, però eh que són igual de guapes?


I després de tot això, algú dubtava de l'independentisme de la Lila???




















dissabte, 5 de juliol del 2014

PER SOLIDARITAT, INDEPENDÈNCIA




Sento abandonar, avui, el meu habitual sentit de l’humor, però la indignació no em deixa somriure.

                         
S’han fet llargs. Aquests mesos des que vam saber la data i la pregunta, se m’han fet, se’m fan, llargs com un embaràs fora de termini, a l’estiu i en plena selva equatorial. I és que és un embaràs de risc. No pas per la mare, ni per les condicions internes de gestació, sinó per les agressions  i per l’amenaça d’avortament a causa d’agents externs. Externs, aliens i altament perjudicials pel fetus. Però no estaven en contra de l’avortament aquests paios?
El govern del PP no en té prou amb menystenir la nostra llengua – aplicant la llei Wert fins les últimes conseqüències, aquí, a les Balears, on sigui –, amb menysprear la llibertat d’expressió – enviant qüestionaris capciosos als jutges signants del manifest pel dret a decidir – i amb declarar il·legal la Copa Tricentenari – de fet, hi ha alguna cosa legal a Catalunya?  – Tampoc no ens permet recuperar totalment els Papers de Salamanca – i amb això vulnera la seva pròpia llei. 
No en té prou amb aquestes subtileses que ara, més que mai, ataca, no el que més ens importa, sinó el que més necessitem per la nostra supervivència.

 
Ja fa un parell d’anys, va decidir que allargava la concessió de les autopistes d’Abertis a Catalunya, tot i estar amortitzades de sobres, per compensar el dèficit de les seves autopistes a España. I el "no vull pagar" els fa petar de riure.
         – Catalanets  - diuen -  continueu pagant les errades dels governs d’España, que vosaltres sou la Solidaritat.
Només en els darrers quinze dies, la llista de decisions per asfixiar Catalunya és d’escàndol. N’esmentaré algunes. Sembla que fa un parell de dies, el Santi Vila, amb els seus encants – polítics, és clar – va poder convèncer la ministra de Foment, però fins fa poc, la intenció del govern espanyol era que es reinvertissin la meitat dels beneficis del port de Barcelona, a España. Sort que el Santi es casa i la ministra no el volia desairar. El ministre Montoro presumeix, dins la seva magnífica reforma fiscal,  d’abaixar l’IRPF, mesura que perjudica totes les autonomies i, encara més, Catalunya, la Solidària: menys IRPF recaptat, ingressos per a Catalunya, més baixos. Mentrestant l’objectiu de dèficit segueix essent el mateix i Montoro en descarta cap flexibilitat. I al que no el compleixi, garrotada! Amb raó, el conseller Mas-Colell, penso que educat i contingut, comença a dir les coses pel seu nom, davant de tanta prepotència.
Ja només em faltava sentir el president extremeny Monago, anunciant també la rebaixa de l’IRPF dins la seva Comunitat, perquè si volem que l’economia es recuperi – diu – els diners han de ser a la butxaca de la gent. Ben dit, Monago, els traiem de les butxaques dels funcionaris de la Generalitat – sistema de finançament solidari, que diuen – i els posem a les butxaques dels extremenys. Prou que ho sap i no es cansa de dir-ho: si Catalunya sortís del règim comú de finançament de les autonomies, Extremadura patiria un greu espoli. I va, i abaixa els impostos. Sí, senyor, serà qüestió d'aprofitar-ho mentre no comenci l'espoli.
Cada cop se’m fa més insuportable de viure enganxada a Espanya, cada cop tinc més ganes de marxar i cada cop entenc menys el concepte de solidaritat  si el solidari queda molt pitjor que el beneficiat per la solidaritat. El govern espanyol no podrà fer res per impedir el referèndum per la independència, però ha decidit que, per si de cas el SÍ–SÍ no arriba a la majoria que necessitem, la nostra situació dins d’España sigui miserable de solemnitat i els haguem d’anar a implorar, de genolls, unes engrunes per sobreviure.
Estarà bé que guanyi el SÍ–SÍ, estarà bé que aconseguim que Catalunya sigui un estat independent, per solidaritat amb nosaltres mateixos, per la dignitat del nostre poble i  per la pròpia supervivència. 

dissabte, 21 de juny del 2014

L'AGÈNCIA



"El castell" és una obra inacabada - i no m'estranya - de Kafka, en la qual el protagonista K topa amb la burocràcia i no pot avançar. L'altre dia em vaig veure immersa en un embolic burocràtic i em vaig recordar d'aquest gran mestre.



Sóc dels que paguen, submisament i resignada, els impostos. Les multes de trànsit acotant el cap i les taxes municipals, remugant o renegant. Després hi ha Hisenda, o Agència Estatal d’Administració Tributària. Em pregunto perquè a una entitat massissa i perenne com aquesta li diuen agència. Em fa pensar en una agència de models, lleugera, o de viatges, constantment en moviment, o la Mortadelo y Filemón, Agencia de información, hilarant. Qualitats totes, que poc tenen a veure amb Hisenda. Cada any, l’Agència em recorda, desinteressadament, que tinc un IRPF per gestionar, ja sigui al meu favor o al seu.

Ara seria el moment de reivindicar la Hisenda pròpia i, encara que no vingui gaire al cas pel que vull explicar, ho faig. Si els impostos que paguem els catalans, han de redundar en Catalunya, tot i ser impostos, no ens faran tan mal.

Aquest any vaig fer les declaracions de tota la família i tothom content perquè, encara que poc, tots recuperaven alguna coseta. Menys jo. Sempre feia les paus, cinquanta euros amunt, cinquanta avall, però aquest any, ja m’ho esperava, m’ha tocat pagar. Poc, segurament, per la butxaca de Bárcenas, però bastant per la meva.

Vaig modificar el meu esborrany des de la web de l’Agència i, corresponent a la invitació que gentilment m’adreçava, em vaig disposar a confirmar-lo. Però no me n’acabava de sortir perquè se’m quedava pensant i no avançava. Vaig entrar i sortir diverses vegades de la web, però res. Mentrestant, em vingué l’acudit de mirar-me el compte corrent i l’ensurt va ser majúscul: m’havien cobrat l’impost. Només una vegada, no sigueu cruels. Vaig comprovar el meu esborrany a la web de l’Agència i continuava pendent de pagament. Aleshores va començar el Via Crucis.

De sis a nou de la tarda, vaig fer nou trucades a Hisenda. Los agentes sempre estaban ocupados, en castellano i en català. Vaig deduir que de sis a set era hora punta i de vuit a nou, es preparaven per plegar. Em quedava el dubte de quina devia ser l’explicació entre set i vuit, però no vaig voler capficar-m’hi, que les idees fixes no són bones per la salut.

Vaig trucar al telèfon d’Atenció al client del meu banc, però si el problema ha estat generat des de la web d’Hisenda, em van dir, és Hisenda qui t’ho ha d’arreglar.

Sessió de meditació i uns quants Ommmmmmm! per poder dormir, perquè ja veia a venir que per poder confirmar el meu esborrany, hauria de tornar a pagar.

L’endemà a les nou, em vaig asseure davant del telèfon i, gràcies a Déu, ja no estaven tan ocupados. No sé si era pitjor el dubte que m’havia rosegat fins llavors o la constatació del fet que vaig comprovar en aquell moment.

            – Si usted no tiene el borrador confirmado, no tiene el impuesto pagado.

Del càrrec de l’import al meu compte, ells no podien ni volien saber-ne res. Era un detall sense importància en el que no hi estaven implicats.

A les nou i deu les cames em van començar a tremolar. Sí, com l’altre dia al súper, amb el nen llançador de martell. Potser és hora que m’ho comenci a fer mirar això de la tremolor. Així que vaig continuar fent trucades. De l’un em passaven a l’altre. De Informàtica a Esborrany, i a Inspecció, i tornem-hi a Esborrany, sense deixar-me ni explicar i donant-me respostes d’ajuda al contribuent com aquestes:

            – Esto que me dice es imposible.

            – No puede ser – i em tornaven a rematar, després de comprovar-ho – Usted no tiene el IRPF pagado.

            – Esto, a Borrador. Le paso.

            – Pues haga usted un escrito... aunque no le va a servir de nada, claro! Porqué si no tiene el borrador confirmado...

            – Esto, a Informàtica. Le paso.

I tot sense comptar les vegades que se’m va tallar o que em posaven en espera indefinida per oferir-me tots els magnífics serveis de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

No puc assegurar en quina llengua em parlaven, perquè les orelles em botzinaven terriblement i les xifres de l’import que, irremeiablement, hauria de tornar a pagar, ballaven i reien sorollosament damunt del meu cap, en forma d’empleats d’Hisenda.

Quan ja vaig adonar-me que, encara que em passés la resta de la vida trucant a l’Agència, allí no m’arreglarien res, vaig trucar al banc, a la meva oficina, i una ex-companya m’ho va solucionar en menys d’un minut – eternament agraïda, Covi – després de fer una simple trucada a la central. Diu que li van dir que passava de tant en tant que la web d’hisenda es quedava penjada després de fer el càrrec al compte del contribuent. Es veu que a l’Agència no ho sabien.

En fi, setze hores perdudes miserablement, un centenar més de cabells blancs i un desig vehement de deixar de tenir tractes amb l’Agència. Si mai tenim Hisenda pròpia, que sigui com més aviat millor,  si us plau, que no li diguin Agència. Després de sentir tantes vegades aquest nom en unes circumstàncies tan adverses, podria agafar-li al·lèrgia ipso facto.