Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta una vella, coneguda pudor. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta una vella, coneguda pudor. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimecres, 30 de desembre del 2020

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.


I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

dilluns, 9 de gener del 2023

EN EL NOSTRE COR, LILA

 

                       

Quan prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb el Nadal.

      No faré escarafalls ara perquè la Lila “només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam, comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.

      Però actualment, i gràcies a Déu, qui es posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és molt més curta que la nostra.




      La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.

La meva filla diu que li fa mal físicament el cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia, per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho entomava de grat.

La Lila movia la cua quan estava contenta i arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa, oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir felicitat, ella va ser feliç.

He parlat molt d’ella en aquest blog. Al principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.

Aquestes són les entrades que li he dedicat. Ara sento no haver-n’hi dedicat més.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

LA BELLA LILA

EL NAS

VIDA DE GOS

CONFIDÈNCIES

LA LILA, DE VACANCES

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

LILA I OCELLS

 

Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.