PACTES DESCONCERTANTS

 

Després de veure com han anat les darreres eleccions penso que, qui més qui menys, s’hi deu haver quedat força, de desconcertat: resultats de les eleccions, formació d’ajuntaments i formació de governs autonòmics a Espanya. Tot plegat, desconcert i despropòsit, per no parlar del desencís que ja fa temps que arrosseguem.

Per una banda, el cop baix de Collboni a darrera hora per agenciar-se el suport del PP, sense temps que els dos vellets “independentistes” tinguessin marge per contraatacar. 

MARAGALL: La ciutadania no perdonarà aquest espectacle

TRIAS: No s'atreveixen ni a mirar-me a la cara

I, malgrat l’enrabiada, les aliances de Junts amb el PSC a les diputacions, que a mi no em suggereixen res més que “Quin goig que fa el poder, sigui quina sigui la manera d’aconseguir-lo!”.

L’ànsia de poder també ha fet acte de presència a Ripoll i, en la meva opinió, no pas en la persona de Sílvia Orriols d’Aliança Catalana, sinó en la resta de partits, a punt de fer-li un cordó sanitari. Encara no entenc com és que no se n’han sortit. Potser les exigències de la cap de llista de Junts eren desmesurades, no ho sé. Que com la veig jo, la Sílvia Orriols? Doncs veig una dona que vol recuperar la identitat del seu poble i, a la vista de la gent que l’ha votat, no és l’única. L’oposició de Ripoll i la que té a kilòmetres de distància, a la Ciutat on es decideix tot, tot i tot el que s’ha de fer a Catalunya, l’acusen de populista, xenòfoba i extrema dreta. Particularment, posant-me al lloc dels ripollesos, penso que quan t’han enganyat amb tant de cinisme, deu ser complicat no malfiar-se de tothom. I si a damunt estàs veient que la teva llengua, la teva forma de vida i els teus signes d’identitat se n’estan anant a la merda, per culpa d’una altra llengua, d’una altra forma de vida i d’uns altres signes d’identitat, i ara em mullaré, em sembla lícit intentar recuperar-los i la veritat tinc ganes de veure com ho fa; si mostra totes aquestes “qualitats” que li adjudiquen, ja rectificaré la meva opinió. De moment en els discursos i en les poques entrevistes que li han fet -el cordó sanitari és llarg i té molts fils-, la veig més coherent que molts altres que s’autoanomenen progressistes i que no aborden un problema que tots sabem que tenim. 

Pilar Rahola entrevista Sílvia Orriols a Elfaxde8tv

Voleu més xenofòbia que deixar que els migrants morin ofegats, que els bastonegin a la tanca de Melilla o que, cas concret, vergonyós i indigne, la Gendarmeria del Marroc, amb el suport de la Guàrdia Civil espanyola i la Policia Nacional, no faci res per evitar la mort de quaranta subsaharians, víctimes d’una allau humana? Regular la immigració és el primer que s’hauria de fer si es vol evitar tot això i tot allò.

Crec que el partit que ha guanyat a Ripoll no té res a veure amb VOX ni amb els bocs de VOX que s’estan infiltrant en els governs del PP d’unes quantes autonomies espanyoles i m’imagino que també d’uns quants ajuntaments espanyols. Quina greu irresponsabilitat la del PP, de fer pactes amb VOX! Només s’explica, és clar, per l’afany d’aconseguir el poder. No ho deuen saber -Què han de saber si uns i altres són uns ignorants i un exemple d’incultura!- que estan seguint l’estela de Hitler amb aquests pactes! Així va entrar ell al govern d’Alemanya i quan se’n van adonar ja havia fet fora tots els que no eren nacionalsocialistes  i havia abolit la democràcia. Ara bé, entre els capitostos nazis n’hi havia algun d’intel·ligent -Sí, en la intel·ligència també hi té cabuda la maldat, quan l’objectiu és diabòlic- però amb aquest devessall d’intel·ligència, talent i discerniment que exhibeixen PP i VOX, jo ja tinc ganes de veure el torero valència, exercint de Conseller de Cultura. Com en el cas de Sílvia Orriols, serà qüestió d’asseure’s a veure com ho fan.

Que, per cert, encara no sé si m’he de quedar asseguda a casa el 23J o he d’anar a votar. A Twitter i a altres xarxes veig que es crida als catalans a l’abstenció, però ningú no explica què passarà si la representació de Junts o ERC al Congrés és molt baixa o nul·la. Pedro Sánchez és un triler que només promet i no dona, que té molt bones paraules i mai no compleix, que porta la falsedat a la cara i que no es mereix res, però Pedro Sánchez governa Espanya gràcies al suport d’ERC, perquè sense els seus vots no hauria estat investit president del govern el 2019. Què passarà doncs si a les properes eleccions ERC no l’hi pot donar? No vull anomenar el llop que vindrà, però algú em pot explicar si tenim alguna alternativa a les conseqüències d’abstenir-nos de votar? Si l’alternativa és proclamar la independència, d’acord, m’hi apunto ipso facto, però si hem de seguir dins d’una Espanya governada per PP i VOX potser que ens ho rumiem això de l’abstenció.

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927

Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.

LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.

COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

ELS VISITANTS

                                                    

Cada tarda, una hora abans de pondre’s el sol, tinc una visita. No és benvinguda perquè jo no l’he convidat, però com que només és una estona, es deu pensar que no molesta. I sí que molesta perquè fa molt de xivarri.

La visita arriba volant i es posa a les branques del pi que tinc a tres metres de la meva terrassa. No és un, són centenars. Si em diguessin que són un miler, també m’ho creuria. Van i venen constantment formant banderes al vent, sagetes, romboides i totes les formes imaginables encapçalades per un sol individu. Estranyament no és el més valent, sinó el que abans s’espanta. No he vist mai una unió tan gran i tan solidària.

Primer me’ls mirava amb recel —Déu me’n guard de tenir-los en contra!, pensava—. Després vaig comprovar que el més petit moviment els espantava, ni que fos el meu braç fent-los una salutació des de darrera el vidre. Amb poca cosa en tenen prou per esverar-se tots —els mil— i aixecar el vol. És el pànic col·lectiu. Fugen pel cel fins a fer-se cada vegada més petits, però encara els veig quan decideixen tornar —els mil— i recuperar el seu lloc a la branca. No ho sé, tinc la impressió que miren cap aquí. Per això vaig pensar que, per si algun dia es decidien a dir-me què volien, millor saber amb qui tractava.

Em va dir un amic biòleg, a qui agrada anar A contratorrent, que a vegades es desplaça fins al meu blog —sense volar i en aquest cas, benvingut— que eren estornells. 

Amplieu, amplieu! Comprovareu que no exagero

Llegeixo a la Viquipèdia que durant el dia s’estan pel camp, fent mal —a ells no els hi deu semblar; només busquen la supervivència, però és que són tants...— i fent enrabiar als pagesos, que si els llencen un terròs per espantar-los els entendré perfectament. A la nit busquen l’escalfor de les grans ciutats i dic jo que en aquesta ciutat meva n’hi ha molta d’escalfor; només que es desplacin un kilòmetre cap a l’oest hi trobaran la petroquímica i no gaire més lluny, tota la indústria química de Tarragona, que d’escalfor no en vulguis més. Tanta escalfor trobaran que potser algun dia quedaran rostits, ves! És el que passa amb els punts calents i aquí en tenim uns quants. Si volguessin els donaria les coordenades GPS perquè no s’equivoquessin; ells són uns pioners en el Global Posicionament Sistem, si o no? Però no els hi puc donar perquè només que els digui un hola fluixet i discret, ja marxen com esperitats.

He llegit que són gregaris i com que jo també ho sóc, abans d’ahir vaig pensar de fer-m’hi una selfie, jo davant i ells darrere. Vaig sortir a poc a poc i en dues passes em vaig situar a l’extrem de la terrassa, just al seu davant. Quan vaig ser a lloc, ja havien fugit tots —els mil, eh?. Se n’aixeca un, s’aixequen tots—. I em vaig esperar deu minuts de rellotge, allí quieta com un mort, però no van venir. Ara bé, jo que havia sortit desprevinguda i sense tapar-me —havia de ser un momentet de res—, vaig agafar un refredat d’upa. I sense selfie. Em sembla que es van espantar tant de veure’m allà palplantada que ja no van tornar més fins l’endemà.

Jo els primers dies vaig voler creure que eren ocells per espantar els coloms i que els havia aviat l’ajuntament —santa innocència!—. Era una història que em sonava, però no vaig poder trobar res a Internet sobre el tema. De fet, de coloms ara no n’hi ha ni rastre per aquí. Ja hi van ser molt de temps i me'n vaig lamentar a Nazis i coloms ja fa anys. 

Que sí, que va de coloms! I de nazis.

Potser millor els estornells. Sí que fan la caca negra i persistent i els coloms, blanca i pura, però els estornells no els trobo tan insolents. Els coloms es queden tan amples si mires d’espantar-los i a mica que et despistis ja els tens d’okupes en qualsevol recó.

Per cert, buscant, buscant vaig trobar una empresa que s’anunciava així : ELIMINEM COLOMS, GAVINES I ESTORNELLS. Em pensava que un reclam com aquest no estava permès i que qui es vantava sense amagar-se i, a més a més, cobrant, d’exterminar qualsevol ésser viu —per descomptat, animalet, amb ales o sense— anava directe al calabós. És clar que potser hi són, al calabós,  i no han pogut enretirar l’anunci.

Parlant d’introduir animalets per equilibrar el nostre pobre ecosistema desequilibrat, m’han vingut al cap altres introduccions, de les quals no sé si està massa ben controlada la reproducció perquè les seves poblacions diria que superen les previsions previsibles. Els cabirols que sembla que són bons per la conservació del bosc, però que de tant en tant baixen als horts i fan una destrossa; ho sé de bona tinta perquè fa temps es menjaven tots els enciams del meu pare, quan estaven en el seu millor moment. Els ossos, dels quals la gent del Pirineu n’està tan contenta que en demanen més; vaig llegir un article del diari Ara que en parlava i, la veritat, els comentaris i les rèpliques no tenien pèrdua. Els porcs senglars, que no sé si els han re-introduït  només per fer les delícies dels caçadors —la darrera escena de caçadors a la caça del porc senglar que vaig veure al Telenotícies era digna de El ciudadano ilustre— o perquè els veïns de Collserola  estiguin més distrets. 

I els llops, que encara no han tingut temps d’augmentar excessivament la seva població i, de moment, que jo sàpiga, no molesten.

Amic biòleg, que espero llegeixis aquest enfilall de disbarats, espero també que em disculpis pel, de ben segur, poc coneixement del tema. La meva només és una opinió inspirada pels estornells i tot el que se m’ha acudit de connectar-hi.

QUI EREN ELS NAZIS?

            

https://www.facebook.com/HeroisIndepes

                         

Em pregunto si és la por el que  fa dir  als espanyols i catalans unionistes tantes barbaritats contra els catalans que volem la independència. L’amistat i la benvolença, segur que no.

El col·lectiu Herois Indepes, http://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/ és autor de la publicació de més de dos-cents cromos personalitzats, dedicats a tots aquells que, amb les seves paraules i amb intenció contrària, afegeixen més adeptes a la nostra causa. La col·lecció aplega les floretes més oloroses que ens han llençat públicament escriptors, periodistes, polítics, tertulians, i també algun actor i algun artista. La imatge de l’autor de la frase dedicada als catalans fa força basarda, però hem de recordar que qui la diu està molt enfadat. I espantat. Em crida l’atenció que el grup menys nombrós d’insults és el que ens tracta de tontos: embobados, paletos, débiles, catetos, hobbits, subnormales... El segon grup d’insults, per damunt de l’anterior, és el que ens posaria directament a la presó per tots els nostres crims: terroristas, etarras, talibanes, ladrones, región sin ley...

No els esmento pas tots, només els més suggestius. Però Déu meu! Els catalans independentistes som per aquesta gent, majoritàriament, nazis!!! Més de la meitat de les frases de la vergonya, per vergonya seva, ens equiparen a un grup responsable de la mort de més de cinquanta milions de persones durant la segona guerra mundial, entre ells sis milions de jueus. Hitler i Goebbels són els noms més invocats per comparar-nos-hi.

Com que bona part dels insults provenen de persones amb estudis, se suposa que amb cultura i també suposo, potser és molt suposar, amb domini del llenguatge i control de les emocions, he començat a dubtar de si jo mateixa sabia bé qui eren els nazis, tot i que sempre havia pensat que sí.

El nazisme és un tema que fa temps que m’interessa, però des de la meva visita a Auswitch no deixo passar cap oportunitat d’intentar desxifrar com un home sol va poder convèncer una nació sencera que tot aquell que no tingués sang alemanya a les venes era en el millor dels casos enemic, en el pitjor, escòria, i que en tots,  mereixia morir.

La pregunta és, doncs, qui eren els nazis?

El nom Nazi ve de NSDAP, Partit Nacional Sozialista Obrer Alemany, fundat el 1920. Té el seu origen en el desig de superar la humiliació per la pèrdua de la primera guerra mundial i trobar un Führer (home que vindrà), del qual ja parlava Hitler en els seus primers discursos, sense referir-se mai a ell mateix. Un home que els trauria del pou on els havia sumit la guerra. Pocs anys més tard, la gran depressió mundial va afegir-se a aquesta motivació.

En la seva fundació, el NSDAP tenia un programa de vint-i-cinc punts que van mantenir intactes fins acabada la guerra el 1945, quan el nazisme va ser prohibit. No obstant, de l’any 1923 al 1925, el partit va quedar suspès després del Putch de la Cerveseria, el seu intent fallit de cop d’estat. És interessant saber que a conseqüència d’això, Hitler va anar a la presó i en aquests dos anys va escriure Mein Kampf (La meva lluita). El 1933, els nazis van pujar al poder de la mà de Hitler.

Primer Gran Error dels nostres detractors: Els nazis eren un partit que va perviure vint-i-cinc anys i nosaltres som una nació, mil·lenària per cert,  i ho serem sempre, ens reconeguin o no com estat.

No vull estabornir cap lector explicant els vint-i-cinc punts, entre altres coses perquè ja vaig parlar metafòricament de nazis en la meva entrada  “Nazis i coloms” del 5 de maig de 2013. Ni ells ni els que ens insulten es mereixen que els hi dediqui més temps, però no he trobat res en el programa que pugui explicar el perquè ens comparen amb ells. Només esmentaré allò que m’ha cridat més l’atenció.

El punt 20 diu que l’estat alemany reconstruirà el sistema nacional d’educació, inculcant i fent comprensible la idea d’estat a tot el territori. A algú li sona la paraula españolización?

El punt 21 parla del recolzament a l’esport i als catalans ens han acusat de culte a l’esport. Val a dir que el “culte” deu tenir tanta importància aquí com a España. Una altra cosa és qui guanya més medalles.

El punt 25 posa el colofó a tots els altres, exigint la creació d’una poderosa autoritat central de l’estat. Estem parlant de centralització?

A qui s’hauria de comparar amb qui? Ja ho diuen que la millor defensa és un bon atac. No deixo d’insistir sovint per les xarxes que no hem de reaccionar a aquestes provocacions, posant-nos al mateix nivell de qui ens agreuja, però amb aquest insult en concret, llegeixo que ens diuen nazis i em ve la paraula “ignorància” al pensament. Però amb tranquil·litat, eh? És només una resposta automàtica. Hi ha un exercici que funciona prou bé i no només en aquest cas. Quan reps un insult, abans d’indignar-te pensa en qui t’ho diu. Segur que no mereix que et mortifiquis.

VAIG VIATJAR A POLÒNIA

                                                  

Polònia és un país amb moltes esglésies, catedrals i monuments que, com nosaltres, commemoren derrotes i desolacions, més que victòries i moments gloriosos de la seva història. Té trenta vuit milions d’habitants. La travessen dos rius importants, el Vístula i l’Óder, i està envoltada d’una munió de nacions, algunes poderoses com Alemanya i Rússia, i d’altres no tant, com Eslovàquia, Ucraïna, Bielorrússia, Lituània i la República Txeca. Pel Nord, té sortida al mar Bàltic.

Abans que els editors de llibres de text m’acusin de voler fer-los la competència, i sobretot abans que premeu l’ESC i deixeu de llegir... Un moment! No és això el que volia explicar de Polònia.

No pretenc que em facin filla adoptiva d’aquell país, durant molt de temps, mancat de llibertat. Esser filla natural del meu, que aviat tindrà la seva, em satisfà i m’honora. Però he de reconèixer que el viatge que vaig fer a Polònia em va impactar, per això trec el tema sovint. Crec que seré honesta si dic que l’home que ens va menar per les seves ciutats, pobles i racons més turístics hi va tenir molt a veure, amb les seves explicacions, en aparença disteses, però soterradament apassionades, que precisament em van fer sentir més que turista, polonesa.

Els polonesos i les poloneses de l’aigua en diuen voda i  del cafè, cava. Per dir que sí, ho fan amb tak i si ens desitgen bon profit ens ho fan saber amb smacznego! . Sembla difícil que ens puguem entendre, però nosaltres els catalans, cridats polacos amb menyspreu, ho tenim més fàcil que d’altres. En realitat, no és facilitat, són ganes.

Polònia té mil anys d’antiguitat com a nació, els mateixos que fa que va adoptar el cristianisme. La seva història és plena d’erosions, fragmentacions i apropiacions per part dels països veïns, que sempre l’han cobejat talment el més preuat dels tresors. M’estranya que no hagi emergit mai Neptú, del mar Bàltic, amb les seves legions per annexionar-la a l’omnipresent reialme submarí com la perla que li mancava. Entre el segles XIV i XVII Polònia fa una aliança amb Lituània, els dos països governen plegats i arriben a ser molt poderosos. Totes les nacions tenen la seva etapa d’esplendor i de somnis imperialistes. Alguns es fan realitat i d’altres no, però tots acaben apagant-se eclipsats pel proper astre-nació de torn. També Polònia i Lituània van veure apagar el seu somni.  L’any 1795, Polònia era repartida entre els seus veïns i desapareixia com a tal. Tot i amb això, la cultura i la ciència van continuar les seves activitats, conservant així el sentiment d’identitat nacional.

Hauran de passar cent vint-i-tres anys per ressorgir com a estat propi l’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial. L’alegria els durarà poc. Al setembre de 1939, quan aquí les represàlies contra els vençuts feien estralls,  són els primers de rebre l’embat dels alemanys seguint Hitler, delerós de fer-se l’amo d’Europa. Varsòvia és envaïda. Que la Segona Guerra Mundial va lliurar-se del 1940 al 1944? Doncs, no senyor. A Polònia va començar abans i es va acabar després. Al gener de 1945 els alemanys es retiraven de Varsòvia, deixant sis milions de polonesos morts, tres dels quals eren jueus. Els morts i la ciutat destruïda no van ser cap obstacle perquè els russos s’esperessin com voltors a que fugissin els darrers nazis, per entrar i “alliberar”  la ciutat. S’hi van quedar fins el 1989. Van instaurar el realisme socialista, com a  tots els països de l’Est i l’iniciativa pròpia i la creativitat personal van haver de quedar-se a casa. Els hi van reconstruir a la perfecció la ciutat de Varsòvia sobre la ciutat destruïda i també sobre els cadàvers que sepultaven les seves runes. Stalin va voler fer-los-hi un regal i va manar construir el 1952 el Palau de l’Amistat que ara s’anomena de la Cultura i de la Ciència, però va morir abans de veure’l acabat. Els polonesos ho van sentir moltíssim, més que res pels vint-i-dos mil compatriotes que havia fet assassinar en suposat temps de pau. Encara ara, tot i ser un edifici magnífic, n’hi ha molts que pensen que seria millor enderrocar-lo. Finalment Rússia va fer l’honor a la ciutat de celebrar-hi el “Pacte” de Varsòvia, en teoria un Tractat d’amistat, col·laboració i assistència mútua i a la pràctica l’ocupació militar i política i la imposició econòmica als set països restants que en formaven part.

He parlat molt de Varsòvia perquè  és la història d’aquesta ciutat la que més em va colpir. Cracòvia té una altra història recent totalment diferent. Els nazis, just envair Varsovia, es van enamorar de Cracòvia, la convertiren en una ciutat íntegrament alemanya i van instal·lar el seu Quarter General al Castell de Wawel, en un petit turó lleugerament més alt que la ciutat. En el seu somni d’eliminar tot el que enterbolís la puresa de la raça, van planejar matar tots els jueus de la ciutat, també els polonesos amb veu pròpia,  professors universitaris, intel·lectuals, artistes i tothom que signifiqués qualsevol obstacle en el seu objectiu. No se’n van sortir del tot. S’explica molt bé a la Llista d’Schindler, la pel·lícula d’Spielberg  basada en una novel·la biogràfica de Thomas Keneally, que té com escenari real la ciutat de Cracòvia. També Roman Polanski va viure des del tres anys a la ciutat i va patir en pròpia pell l’experiència del gueto. Ho relata en les seves memòries.

A Polònia són catòlics practicants. Veneren el sacerdot Maximilian Colbert, que es va bolcar ràpidament a acollir jueus a la seva església quan començaven les persecucions. I quan els nazis a Auschwitz mataven quinze presoners per cada un d’escapat, va oferir-se a ocupar el lloc d’un pobre pare de família que suplicava que no el matessin. Els nazis van acceptar el canvi. Al cap i a la fi havien de ser quinze, tant era un com l’altre. L’empremta de Karol Wojtyla és per tot arreu. Diuen que el Papa quan el 1979 va visitar Polònia va demanar a Déu que hi hagués un canvi a la seva terra, tants cops esbocinada, envejada i menyspreada. Va trigar, però deu anys després, el 1989, el sindicat Solidarnosc convertit en partit polític va guanyar les eleccions i els russos van haver d’abandonar Polònia.

Les poloneses i els polonesos són gent cordial que no pateix la nostra crisi perquè ells ja en tenien una quan aquí grimpàvem per damunt de les nostres possibilitats. Ara ells respiren perquè mai no van tenir l’eufòria suficient  per endeutar-se tant com ho vam fer nosaltres. Integren la remolatxa en la seva dieta, gairebé tant com ho fem aquí amb el blat i als països asiàtics amb l’arròs. No aprofiten les patates per cuinar-les deliciosament fregides, però fan tota mena de pastissets, a quin més bo. Els hi agrada discutir sobre qualsevol cosa i els costa posar-se d’acord. L’acudit diu que on es troben  dos polonesos hi tenen, no dues opinions, sinó tres. Hi ha qui té la teoria que la vulnerabilitat de Polònia es troba en aquesta dificultat de posar-se d’acord, que els impedeix mantenir-se units.

Segurament la meva opinió, i el meu entusiasme em delata, no és imparcial, però els veig coratjosos i lluitadors, tot i saber-se en desavantatge. En tenen moltes d’històries d’aixecaments, però jo m’he fixat en dues: el 1943 hi va haver la revolta desesperada dels jueus del gueto contra l’omnipotent SS. Què hi podien perdre? Va ser esclafada i el barri arrasat a sang i foc. I el 1944, la insurrecció dels varsovians des de diferents fronts de la ciutat. La rèplica de Hitler va ser : mateu a tothom. Es referia a tothom: homes, dones, nens, vells, malalts, personal d’hospital... Gairebé ho van aconseguir.

Només em queda afegir que Polònia ha sabut renéixer de les seves cendres i que els seus habitants han volgut deixar enrere, que no oblidar,  l’última pàgina viscuda, segurament la més trista que han escrit. Jo crec que ho estan aconseguint.

Bé, i després del viatge i de verbalitzar els meus pensaments sobre Polònia i la seva història en aquesta entrada, he de concloure que qui ens diu polacos, igual que ens diu nazis, no té ni idea del què parla i potser li convindria llegir-la, o millor encara, viatjar a Polònia.

 

Monument a la insurrecció de Varsòvia                    Foto: Quico Sempere